Torna l’òpera a Barcelona amb una normalitat que fa mal als qui malden per acabar amb ella, als qui creuen que és un gènere que cal destruir per antic, decadent i per massa culte, pretensiós i poc democràtic. En definitiva, als ignorants. Que n’hi ha molts i ho som tots. Com aquell polític que per atacar un adversari va retreure-li en to de mofa que li agradés l’òpera i els seus arguments d’una altra època. Sortosament, els amants de l’art tenim música, cant, teatre, dansa, escenografia, història i imaginació per a força més anys.
La temporada ha començat amb una òpera que feia 20 anys que no reposaven al Liceu. Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, ha estat un model d’òpera verista per la intensitat i dificultat dels papers vocals principals i també per l’argument basat en la història real del malaurat poeta que dóna nom a l’obra. El director de la representació assegura que cada vegada serà més difícil programar aquesta òpera per tal com cada vegada costa més trobar veus adequades per defensar bé els rols dels 3 protagonistes. Si algí se n’ha sortit bé, sobradament, aquest ha estat Carlos Álvarez amb un Gérard convincent escènicament i, sobretot, poderós en l’emissió i en la teatralització del personatge. José Cura no ha fet, en canvi, una interpretació massa religiosa del seu persotage. En Josep diu animo iocandi que aquest tenor no és “trigo limpio”. Realment, té una veu que sembla poc homogènia en els diferents registres, un pèl engolada i volgudament fosca en la zona central. Projecta bé, però als primers dos actes s’ha reservat clarament per al duo final, en què la seva interpretació ha resultat més vibrant i sentida. Deborah Voigt ha estat una Maddalena de Coigny del tot correcta, tirant a bona. Pel meu gust ha resultat una mica freda tot i que ha recollit força aplaudiments a la segona part. No hi ha res a dir dels secundaris que no sigui la correcció i el bon ofici amb què han cantat i actuat.
La producció té coses interessants. Per exemple la projecció del palau dels Coigny, o el vestuari o alguns moviments escènics. No tots. La referència constant a la guillotina implacable en les pantalles que fan de teló principal o en la projecció del manual de muntatge del sinistre artefacte i en la imatge del mateix instrument en acció ens transporten a una revolució que, com totes, està fonamentada en la venjança, el terror i la injustícia. Vull recordar que, en nom de la revolució francesa i la “liberté, égalité, fraternité”, es van prohibir les llengües diferents de la francesa i que molta gent va morir injustificadament i, també, inútilment. Hi ha episodis que, explicats a sobre de l’escena, recorden actituds dels “descontrolats” que els 36 van assassinar a tort i a dret per gust o per necessitat. Per cert, tinc entès que Jordi Coca ha fet una novel·la que parla dels excessos de la FAI durant la revolució. Ja era hora que des de l’esquerra es fes autocrítica.
No ha estat, potser una representació per a ser recordada. D’aquestes n’hi ha poques. Però ha estat una òpera preparada i presentada amb una total correcció i professionalitat. Només hi ha una cosa amb la qual no estic d’acord. No crec que es puguin superposar a la música o al silenci altres sons o sorolls. I el característic de la guillotina caient des de l’alçada ho és en alguns moments.
La temporada ha començat amb una òpera que feia 20 anys que no reposaven al Liceu. Andrea Chénier, d’Umberto Giordano, ha estat un model d’òpera verista per la intensitat i dificultat dels papers vocals principals i també per l’argument basat en la història real del malaurat poeta que dóna nom a l’obra. El director de la representació assegura que cada vegada serà més difícil programar aquesta òpera per tal com cada vegada costa més trobar veus adequades per defensar bé els rols dels 3 protagonistes. Si algí se n’ha sortit bé, sobradament, aquest ha estat Carlos Álvarez amb un Gérard convincent escènicament i, sobretot, poderós en l’emissió i en la teatralització del personatge. José Cura no ha fet, en canvi, una interpretació massa religiosa del seu persotage. En Josep diu animo iocandi que aquest tenor no és “trigo limpio”. Realment, té una veu que sembla poc homogènia en els diferents registres, un pèl engolada i volgudament fosca en la zona central. Projecta bé, però als primers dos actes s’ha reservat clarament per al duo final, en què la seva interpretació ha resultat més vibrant i sentida. Deborah Voigt ha estat una Maddalena de Coigny del tot correcta, tirant a bona. Pel meu gust ha resultat una mica freda tot i que ha recollit força aplaudiments a la segona part. No hi ha res a dir dels secundaris que no sigui la correcció i el bon ofici amb què han cantat i actuat.
La producció té coses interessants. Per exemple la projecció del palau dels Coigny, o el vestuari o alguns moviments escènics. No tots. La referència constant a la guillotina implacable en les pantalles que fan de teló principal o en la projecció del manual de muntatge del sinistre artefacte i en la imatge del mateix instrument en acció ens transporten a una revolució que, com totes, està fonamentada en la venjança, el terror i la injustícia. Vull recordar que, en nom de la revolució francesa i la “liberté, égalité, fraternité”, es van prohibir les llengües diferents de la francesa i que molta gent va morir injustificadament i, també, inútilment. Hi ha episodis que, explicats a sobre de l’escena, recorden actituds dels “descontrolats” que els 36 van assassinar a tort i a dret per gust o per necessitat. Per cert, tinc entès que Jordi Coca ha fet una novel·la que parla dels excessos de la FAI durant la revolució. Ja era hora que des de l’esquerra es fes autocrítica.
No ha estat, potser una representació per a ser recordada. D’aquestes n’hi ha poques. Però ha estat una òpera preparada i presentada amb una total correcció i professionalitat. Només hi ha una cosa amb la qual no estic d’acord. No crec que es puguin superposar a la música o al silenci altres sons o sorolls. I el característic de la guillotina caient des de l’alçada ho és en alguns moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada