PIKOVAIA DAMA O L'ESTUDI D'UNA OBSESSIÓ (LICEU, 5 DE FEBRER DE 2022)

Feia ja temps que no vèiem aquesta òpera magnífica al GTL. Va ser 12 anys enrere a finals de juny i començaments de juliol. Sens dubte és una òpera de referència per entendre l'òpera russa i a més explica una història personal. Se la classifica com a òpera romàntica i és veritat que les passions desfermades i les morts dels protagonistes semblen confirmar-ho. També perquè va ser estrenada el 1890 al teatre Marinski de Sant Petersburg. Però té alguna cosa de l'esperit de Zola i del naturalisme perquè tota l'obra constitueix un llarg estudi d'una obsessió. Els psiquiatres hi poden sucar pa perquè em temo que Hermann representa un trastorn obsessivocompulsiu de manual. 

El programa ens diu: 'El jove Hermann, que té el seu paradís en l’avenç social i els jocs d’atzar, sacrifica el seu amor per Lisa per la seva obsessió a aconseguir una fórmula màgica, en poder d’una vella comtessa, que li permetrà guanyar jugant a cartes. Havent provocat la mort de Lisa, Hermann morirà, enganyat pel fantasma de la seva víctima.' Crec que la formulació d'aquesta síntesi és magistral. Hermann parteix d'un complex d'inferioritat social -és militar i pobre de solemnitat- i pretén compensar-lo amb el joc i l'amor encara que sigui transgredint tota una sèrie de línies vermelles i acudint al crim com a mitjà. Hermann vol els diners per ascendir socialment i aconseguir Lisa, de l'alta noblesa. Un cercle viciós. Es veu que el llibret està basat en un conte de Puixkin tot i que aquí la resolució s'esdevé de manera més abrupta. Al final ho acaba perdent tot: perd el seny i embogeix per la seva obsessió malaltissa pel joc i per conèixer el secret de les 'tri carti'; perd la seva enamorada -que s'acaba suïcidant per l'ansietat de ser sabedora que el seu amant no està per ella i perquè ha estat vilment manipulada-; perd la partida de cartes i tota la fortuna que havia acumulat amb el tres i el set perquè el fantasma de l'àvia de Lisa l'ha entabanat; i, finalment, perd la vida perquè se suïcida quan s'adona que ha estat enganyat i que la dama de piques l'ha enfonsat sense remei. No costa doncs gaire anomenar-la 'òpera psicològica'. 

Tanmateix, no és una òpera d'un sol personatge. De fet, és una òpera rica, completa i complexa. Hi ha intervencions dels solistes difícils, exigents i compromeses, hi ha concertants, diàlegs i finalment el cor té un paper protagonista que culmina en el fragment final a cappella. L'orquestra és brillant i opulent i en algunes ocasions podem reconèixer algunes melodies i maneres de fer mozartianes. En fi, que és una òpera que ho té tot. El gènere en estat químicament pur. 

Acostumats com estem a veure presentacions simbòliques sense suc ni bruc, la d'avui cau com aigua del cel. O beneïda. És una producció vistent i rica. El vestuari de William Orlandi és fastuós i sumptuós i els espais són figuratius i d'època i és que Gilbert Duflo ha concebut una obra mestra a la meva manera de veure. Sense renunciar a la interpretació de l'obra Duflo respecta l'època i el text del llibret. És clar que això costa molt més que inventar-se qualsevol bestiesa per cridar l'atenció.

Cantar en rus no és gens fàcil. D'altra banda, no és la tradició que tenim a Europa occidental on l'italià, l'alemany i el francès n'han estat llengües principals. Tanmateix, l'elenc de secundaris catalans ho han fet i d'allò més bé: Alegret, Sala, Pintó, Coma i Gancedo. Una altra història són els rols protagonistes, que a banda de dominar el rus han de tenir una veu molt robusta i entrenada per treure's l'òpera.  

El tenor Yusif Eyvazov és més conegut per ser la parella d'Anna Netrebko, la diva russa. Alguns han comentat que no els ha agradat el timbre. No hi estic d'acord. Almenys jo m'ho miro des de la perspectiva del cantant i cal valorar que és un paper molt difícil i que Eyvazov se l'ha tret amb suficiència notable. I dramàticament també ha estat a l'altura. A la ratlla doncs de l'excel·lent a la meva manera de veure. 

La Lisa de Lianna Haroutounian ha estat potent i radiant. I ha rebut aplaudiments  entusiastes per les seves intervencions. I el baríton Łukasz Goliński com a comte Tomski ha estat espectacular per les facultats vocals i la interpretació. Nosaltres que ens solem queixar quan les coses es fan mal fetes, almenys des de la nostra perspectiva, avui hem d'aplaudir l'òpera, la producció, els cantants i també la direcció musical a pesar que algun eixelebrat ha xiulat el director Dmitri Jurowski. 

El protocol còvid continua vigent en part i això d'haver de demanar 'cita prèvia' per baixa al foyer és una llauna. Tanmateix, les restriccions pandèmiques han generat alguns canvis molt interessants. Així, els abonats tenim el Liceu + que ens permet de veure òperes passades per internet. I la fitxa de l'obra a la pàgina web del teatre és cada vegada més rica i ambiciosa, amb textos, vídeos i tota la informació necessària per poder degustar les òperes. Inclòs el podcast 'La prèvia', que substitueix la conferència petulant del setciències de torn que es feia al foyer abans de començar la funció. I realment ho celebro. 

Una lliçó en tots els sentits i un avís a navegants. 

ELS MESTRES DE JORDI LLOVET

Abans d’ahir a les 11 de la nit vaig decidir de comprar el llibre de Jordi Llovet, Els mestres. A l’endemà el vaig rebre a les 9 del matí i el mateix dia me’l vaig llegir en dues tongades. Les tapes dures ja no es porten gaire i aquest en té, fet que s’agraeix. I a més s’ha de dir que està molt ben editat, amb molt de gust i cura extrema.

És un llibre interessant per diversos motius des del meu punt de vista. En primer lloc, està molt ben escrit: la prosa de Llovet és mel·líflua, captivadora, musical, elegant, rica, irònica i molts altres adjectius més que podríem posar. El seu català, que ha passat per moltes traduccions de grans autors, és impecable. És sobri però no eixut. És ric però no enfarfega. És elegant però no ostentós. En fi que per a algú que també escriu resulta admirable.

En segon lloc es tracta d’un llibre de testimoniatge. D’homenatge, ens diu al subtítol. Llovet ens parla dels 5 mestres universitaris que han influït més en la seva vida com a professor però també com a persona: Miquel Batllori, José Manuel Blecua, Martí de Riquer, José María Valverde i Antoni Comas. De fet han estat mestres de molta més gent. De diverses generacions diria. Llovet no en fa una aproximació acadèmica, biogràfica, històrica, transcendent sinó més aviat una glossa personal, amb la seva mirada humorística i humana com a filtre constant al llarg del llibre. El lector és portat a reflexionar amb aquest llibre sobre el paper del professor i, més enllà d’aquest, del mestre. I és evident que Llovet en valora molt el saber però, aparellat amb aquest, també valora altres coses que no són habituals sobretot avui dia: l’honestedat, l’elegància, la rectitud moral i la dedicació envers els seus deixebles. Entre d’altres. I és evident que un professor que tingui grans coneixements però que sigui un mala peça no pot arribar mai a ser un vertader mestre. I d’aquests n’hi ha uns quants per aquests mons de Déu. De fet, podeu trobar aquest professor amb moltes variants.Tot això no fa més que reblar el clau d'aquell brocard que apareix justament al llibre en parlar de José María Valverde: Nulla aesthetica sine ethica.

Totes les personalitats que desfilen pel llibre de Llovet tenen trets en comú: són grans savis dins la seva especialitat, són humanistes en el sentit lat de la paraula i han dispensat als seus alumnes un tracte educat i dedicat, deferent fins i tot. Deia mossèn Francesc Camprubí i Alemany, conservador de la catedral de Barcelona, que cal saber una mica de tot i molt d’una cosa. No és el cas dels 5 professors, que potser en sabien força de tot però moltíssim de la seva especialitat. D’altra banda, hom pot constatar al llibre que una de les facultats també comuna als 5 és la memòria prodigiosa. L'episodi de Miquel Batllori sobre el tema és hiperbòlicament revelador. 

Llovet anuncia al prefaci que fa constar tota una sèrie d’anècdotes per fer més passador i llegidor el llibre, però que no desnaturalitzen l’objectiu de fer conèixer de manera íntima i personal els professors en qüestió. En aquest sentit, hi ha anècdotes impagables que a mi personalment em van fer riure estant tot sol al menjador de casa com per exemple la de Martí de Riquer i Carles Riba parlant d’una palmera que feia dàtils al jardí de la universitat de Barcelona. Llegiu-la. No té pèrdua. O bé quan la filla de Martí de Riquer li comunica al pare que ha mort Ramon Aramon i Serra. Però el llibre està molt lluny de ser un anecdotari. Justament aquestes anècdotes donen suport a una reflexió personal i molt erudita sobre el paper que han tingut aquests savis a les humanitats, a la història de Catalunya i a la personal pròpia de Llovet.

El llibre és una elegia d’una universitat que mai no tornarà si és que mai va existir realment. Almenys a la facultat de filologia sembla que sí. Que lluny queden les grans figures que formaven el sanedrí de la filologia a la UB: Riquer, Alsina, Vernet, Bastardas, Losada, Oliver i d’altres. Llovet es plany de l’especialització excessiva del professor, d’aquest anar cadascú a la seva, de la pèrdua de l’auctoritas dels catedràtics ― tenint en compte que alguns no n’han tingut mai― i, més enllà d’això, de la manera de fer, ben allunyada de l’esperit universitari i de les humanitats. Llovet diu que no és un reaccionari però aquesta nostàlgia en té un punt de reacció. Per bé o per mal, la universitat ha canviat. El que en el fons fa Llovet és lamentar-se del destí de les lletres a la universitat. I jo m’hi sumo. Primer va ser el grec i el llatí, després la filosofia i ara és el moment de les filologies, que quedaran previsiblement com uns eteris i exòtics estudis culturals.

M’han semblat especialment interessants algunes interioritats que quan jo vaig ser estudiant a la plaça Universitat ja havia detectat. Per exemple, la ‘guerra freda’ que va començar entre els departaments de castellà i català quan es va crear la primera càtedra de llengua i literatura catalanes amb Antoni Comas al capdavant. De fet, aquesta guerra freda, també se sol veure als instituts de secundària. Freda o no tan freda de vegades. Per cert, la glossa d’Antoni Comas deu ser de les poques que es poden llegir perquè, a la seva mort, va ser relegat a l’ostracisme, la preterició i l’oblit pel seu successor, en Quimet Molas, i els seus sequaços. O millor, sicaris.

Llovet vindica els seus mestres més enllà del seu ofici i en reclama un reconeixement que, a voltes, no van tenir o van tenir tard per causes polítiques, que, d'altra banda, em semblen comprensibles en algun cas. Llovet també emet algunes opinions d’aquest caràcter ací i allà de manera esparsa i sempre de passada. Al llarg del llibre es defineix com a no nacionalista, proper al federalisme del socialisme català i contrari acèrrim al procés català i a l’independentisme com a posició maximalista. Llovet és a prop dels Bohigas, Rubert de Ventós, Gil de Biedma i tota la gauche divine barcelonina, sobretot de la més il·lustrada. Més enllà de la ideologia de cadascú, el caràcter conciliador de Llovet li fa dir que el conflicte entre els parlants del català i del castellà ha estat un ‘malentès històric’. Li hem d’agrair aquests bons oficis, però el fet històric és que el català ha estat menystingut, laminat, marginat, escarnit, perseguit i prohibit com a llengua normal de cultura des de fa cinc segles. Cinc i no pas tres, com creuen els més babaus. Encara alguns somien íntimament i afanyosament en una Espanya ― què dic? en una Hispania!― d’una sola llengua, ignorant, posem per exemple, el cas d’Irlanda. Tanmateix, el posicionament polític no té una traducció en el plantejament lingüístic, almenys en l’autor: les traduccions que ha fet Llovet, selectes i de gran qualitat, sempre han estat al català. I per això és lluny de ser o esdevenir un Javier Cercas qualsevol, que només diu coses interessants quan no parla de Catalunya.

En resum, el llibre de Llovet no és un llibre menor. Permet conèixer de la vora, i també a través de l’erudició del seu autor, alguns dels professors més importants que han passat per la UB ― recordem-ho, la UB ― incloses algunes intimitats, curiositats i anècdotes; professors que han estat alguna cosa més que catedràtics per a tothom però especialment per a Llovet. Testimoni personal i homenatge públic. Només desitgem que el proper llibre de l’autor no trigui gaire.

UN RIGOLETTO SIMBÒLIC (i II) (LICEU, 18 DE DESEMBRE DE 2021)

 És el primer dia després de la pandèmia, que ara torna a remuntar, que podem entrar amb els carnets blaus nostres i no pas amb entrades ad hoc. Ja era hora tot i que no se sap si durarà gaire l’alegria. El teatre era acceptablement ple tenint en compte que l’obra era una d’aquelles òperes de referència tant per la música com pel drama real que conté, com deia Joan Maragall. I és que Verdi reprèn Hugo amb la idea de posar de manifest la hipocresia humana i el patiment que aquesta genera. I retorna a l’oracle de Delfos i al complex d’Èdip. Per això s’eleva a tragèdia, perquè ens parla ja no del bufó sinó del destí en abstracte, de la maledicció que tant preocupa Rigoletto des del començament de l’obra. 

La producció que tenim ocasió de veure ja es va portar al Liceu el 2017. En aquella ocasió, una crítica musical coneguda, la Maika Casalí, en va dir que es tractava d’un Rigoletto metamòrfic. En paraules seves:

L’element que va generar més controvèrsia va ser la posada en escena, que emfasitzava l’abús d’una manera explícita. La proposta de Monique Wagemakers es construeix en una tríada de colors: el vermell, lligat a la cort i la perversió, el blau, vinculat amb Gilda i la innocència, i el negre, emprat quan els cortesans o el Duc decideixen dur a terme una mala acció. Sparafucile i Maddalena van vestits de blau metàl·lic i verd, respectivament. D’aquesta manera, els colors van apareixent en escena per emfasitzar elements de l’acció, com la mofa dels companys del Duc envers Rigoletto, o bé els canvis psicològics d’aquest. En aquest context, els moviments dels personatges no sempre tenen sentit ni afavoreixen el cant, fet que planteja la qüestió de si fan justícia a la perceptística teatral que tant cuidava Verdi.

L’òpera transcorre al voltant d’una plataforma mòbil il·luminada que, en alguns moments, és molt eficient, com ara quan Rigoletto és humiliat i tothom qui se’n riu està assegut al seu voltant, com si es lamentés dins un ring. No obstant això, altres vegades el seu ús és forçat, com en el cas de la casa del bufó, o al final de l’òpera. El més exitós del muntatge és la il·luminació i l’element fotogràfic: el canvi d’espais deixant caure una tela, l’ús del cor com a element del decorat, i el millor exemple, la simetria de l’acció entre les parelles al tercer acte. (revista Núvol 29/3/2017). Podeu consultar-lo aquí.

Res no ha canviat des d’aleshores. Wagemakers juga amb la llum i amb la posició dels personatges a l’escena per simbolitzar les diferents situacions que es van donant a l’obra: la luxúria, la impietat, la frivolitat, la traïció, el somieig amorós o el mateix destí. Amb neons inclosos. És respectuosa amb l’obra i intenta captar l’essència de les passions i bandejar l’ornat innecessari o ostentós. 

Christopher Maltman era el baríton, que ha treballat amb Nikolaus Harnoncourt en diverses cantates. Com ara la 61 en què fa un inusual recitatiu de manera magistral. El podeu veure aquí. Maltman té una veu bonica, vellutada, càlida, rodona i prou voluminosa per fer de Rigoletto. N’hi ha de millors? Segur, però ha tret el paper amb convicció i suficiència. I ha rebut llargs aplaudiments. Algun problema de fiato, poc perceptible, ha estat el seu error més diguem-ne greu.

Benjamin Bernheim era el duc de Mantua. Com Rigoletto, té una veu maca, densa, rica en harmònics, lírica sense dubte, però la seva escola de cant no és tan bona la de Maltman. A Questa o quella ha endarrerit de manera clamorosa el tempo fins al punt que feia patir i a La donna è mobile ha fet una ària soft sense l’ímpetu que necessita. A banda que l’agut final no l’ha allargat. I ho ha fet en dues ocasions: l’ha deixat sec sense més, probablement obeint ordres del director musical o bé per no arriscar. Té una manera de cantar de vegades excessivament oberta i eventualment estrafà les vocals com si les perboqués. Tot i això és un tenor notable. 

Olga Peretyatko era una Gilda amb una veu massa petita per al personatge que encarna, fràgil però també apassionat: quan eren a escena Rigoletto i sa filla hi havia un contrast massa evident. I no es pot pas dir que hagi cantat el paper malament però només ha brillat quan era sola a escena i amb poca instrumentació acocmpanyant-la.  

Grigory Shkarupa és un Sparafucile convincent tant en el posat com en la veu tot i que els greus de veritat els té justets. I la seva germana Maddalena ha estat Rinat Shaham que probablement ha estat triada no pels seus Do de pit sinó pel seu do de pits que ensenyava de manera vistent i generosa. 

Ha estat també un dia especial pel fet que aquest Rigoletto era la funció en què ha debutat al Liceu la soprano Sara Banyeres, coneguda per diversos concerts que hem tingut ocasió de coincidir i per la coral Da Capo de Barcelona, dirigida pel tenor Dalmau González. El seu paper era la comtessa de Ceprano. 

L’orquestra del Liceu era dirigida pel director Daniele Callegari, un director amb una esma i energia limitades, tot i que amb idees clares. El cor, com sempre encara amb mascareta i en la seva línia habitual de bon nivell. Especialment remarcable el passatge final de la tempesta. 

Jo no sé si com diu el Manel som davant ja d’un teatre de províncies. Vull pensar que no però cal maldar perquè això no s’acabi certificant a mig termini. I cal fer-ho des de la gestió del teatre ― ara en mans d’un inepte com Alemany― i a sobre de l’escena. I això ho podrem veure també en els petits detalls, com ara no deixar entrar al públic que s’ha retardat enmig de la funció o expulsar aquells que no respectant ni el sentit comú ni les indicacions del teatre fan fotografies amb flaix. Ja no parlo dels mòbils perquè és un altre tema; així i tot potser caldria posar inhibidors de senyal per evitar els timbres de sempre. La meva nota és un 6,5.

MARIA BAYO I EL SEU ESPECTACLE 'DIVINA CLEOPATRA' (TEATRE ZORRILLA, 14 DE NOVEMBRE DE 2021)

Quan vaig saber que la María Bayo cantava a Badalona no vam dubtar a comprar entrades. Bayo ha estat una soprano important en el panorama espanyol i internacional. Encara recordo la seva Mimì al Liceu. El que no sabia era que l'espectacle que presentava era una cosa força diferent d'un recital convencional. Era una mise en scène amb un pretès Leitmotiv que era el de la figura de Cleòpatra. Aquesta dona li serveix a Bayo per descabdellar un discurs autobiogràfic -de vegades vanitós- per un cantó i feminista per un altre, que sempre ven i més si té un toc de ressentiment. Cleòpatra representa la dona forta, sensible, poderosa i ambiciosa que ho va tenir tot i que ha estat tergiversada per la història, ve a dir més o menys Bayo. I jo afegeixo, com tantes altres persones i fets. És també un viatge teatral i musical, ens diuen certament ho és però és un viatge que no té a veure amb Haendel ni tan sols amb l'òpera en general. Comptat i debatut és un poti poti que acomboia moltes melodies i molt diverses, cançons sobretot i alguna ària operística. D'altra banda, la línia narrativa que pretén tenir es fa confusa i un acaba seguint l'espectacle -que comença amb una intenció clara- de manera escèptica. 

Jo crec que l'espectacle entra dins del que podríem anomenar reinvenció d'alguns cantants per diversos motius: perquè ja no són tan demandats internacionalment, perquè enyoren l'escenari i els aplaudiments del públic o perquè directament necessiten guanyar-se la vida i la pandèmia mundial no hi ha ajudat gens. Més aviat a l'inrevés. Només un altre exemple tot i que diferent: Stephano Palatchi canta ara com a crooner i ho simultaneja amb les òperes per a les quals encara el criden. 

Bayo està acompanyada per tres músics: un violoncel·lista, una guitarra acústica i un acordió que també toca altres instruments inclosa la percussió. Tots ells amb un ofici innegable i amb so envejable. No puc dir el mateix de la Bayo.  Bayo ha començat freda vocalment amb un suport enrogallat i una afinació més que dubtosa en alguns passatges. I és que l'edat no perdona perquè jo mateix m'hi he vist emmirallat: amb el temps la veu es torna pesant, corre menys, el diafragma és menys flexible i els ressonadors es velen. I això passa tant més com més s'hagi forçat la veu. I Bayo ho ha fet: ella que era una cantant lleugera excel·lent va voler endinsar-se en un món que no li convenia com és el líric. I la veu se n'ha ressentit massa aviat. Només a tall de comparació Jaume Aragall a 80 anys té la mateixa bella veu d'antany tot i que l'extensió ja no és la mateixa i no pot cantar les àries que enamoraven 30 anys enrere.  

Una altra cosa que m'ha sobtat és la megafonia: perquè el so vocal i instrumental era sempre amplificat. He de dir que l'aplificació era bona i segurament està ocasionada pel fet de mesclar veu cantada i veu parlada. L'amplificació tñe, però, un defecte a parer meu i és que els petits defectes també s'amplifiquen. Mai no m'ha agradat cantar amb micro si era clàssica i aquí s'ha fet. 

En resum, surto realment decebut pel contingut de l'espectacle, per l'estat de forma vocal de María Bayo i per un discurs i un fil conductor agafats amb pinces. 

LA VÍCTOR C. (TNC 6 DE NOVEMBRE DE 2021)

 A la segona va la vençuda. Teníem entrades per al mes d'octubre però quan ja érem a punt d’entrar al teatre ens van dir per sorpresa general que la funció quedava suspesa perquè a no sé qui se li havia mort un familiar. Jo no demano que em donin explicacions detallades però sí que siguin una xic més explícits perquè com a excusa genèrica queda una mica pobra. No va ser així i tothom -també els qui acabaven d'arribar de Girona amb autocar- vam haver de girar cua i tornar cap a casa. Ja sé que en teatre no passa com en òpera que hi ha covers en els papers principals però no es podia haver avisat abans? Va ser tot tan sobtat que va arribar al darrer moment? Precisament per això calia explicacions oficials que a mi almenys no em van arribar. 

L'obra venia precedida d'una certa anomenada. És una obra que es presenta com a homenatge a la il·lustre novel·lista Caterina Albert, que va haver de signar com a home en un món en què una dona que escrigués no estava ben vist. Des d'aquest punt de vista s'accepta la reivindicació literària feminista si és per mostrar com i quant hem avançat des d'aleshores tot i  que encara queda camí per fer en molts sentits. 

El text és d'Anna Maria Ricart. De fet no es tracta d'una obra de creació en si a la meva manera de veure: és una biografia teatralitzada amb fragments dels seus contes. Pretén ser una manera de donar a conèixer l'escriptora i encara una part de la seva creació i potser no la més representativa. És un espectacle basat en els llibres Tots els contes (volums I, II i III), i Mosaics de Víctor Català, publicats per Club Editor. No és una obra substantiva sinó una obra instrumental podríem dir-ne. Aquesta forma de fer teatre ha pres una força evident però conté uns perills evidents. Penso ara en l'adaptació teatral d'El coronel no tiene quien le escriba, que vam ressenyar aquí mateix: ​l'obra original no està pensada per esdevenir una obra de teatre; té el seu propi temps, té el seu propi ritme i qualsevol adaptació teatral o també cinematogràfica esdevé tota una altra cosa. 

​​En el cas que ens ocupa, no és que hi hagi una adaptació sinó que hi ha una creació ex novo d'una obra teatral a partir de la biografia i d'una part de l'obra de l'escriptora. El resultat és dens i feixuc - fins i tot per a algú que conegui bé l'obra d'Albert. I el ritme és lent i la línia narrativa de vegades confusa per més ajudes que es vagin mostrant en pantalla. S'hauria pogut liquidar l'obra en hora i quart o hora i mitja però aleshores hauria estat difícil justificar el preu de l'entrada. 

D'altra banda, hi ha com una curiositat morbosa entorn de la sexualitat de Caterina Albert que a mi, sincerament, no m'interessa gens. Si era heterosexual, homosexual, bisexual o asexual no m'interessa gens en un escriptor. M'interessa la seva obra, la seva llengua i el seu missatge. I l'obra d'Albert és cabdal per entendre el realisme i sobretot el naturalisme a casa nostra. Només que l'obra s'hagués centrat en els Drames rurals i Solitud n'hi hauria hagut prou per fer conèixer l'escriptora: naturalisme descarnat i anàlisi psicològica. Són les obres a parer meu més importants i més representatives d'aquells moviments. Aquesta curiositat morbosa de què parlava arriba també al fet que als darrers 10 anys de la seva vida Víctor Català va viure al llit on escrivia els seus textos i a on rebia les visites de lletraferits que li arribaven  de tot arreu. Fins al punt que els més enginyosos han dit en to burleta que en lloc de literatura va fer 'lliteratura' durant aquest llarg període darrer. 

Tampoc entenc el títol de la composició de Ricart: per què posa Víctor C. i amaga el cognom 'Català'? Tenia por que hi hagués un públic que deixés de venir si el veia en lletres de motlle? Té algun sentit ocult? Ja va fer prou Albert d'amagar-se sota un pseudònim perquè ara l'hi mutilin arbitràriament.

Una altra cosa és l'elenc d'actors i actrius i la posada en escena. La direcció de Carme Portaceli m'ha semblat notable i sobretot efectiva tenint en compte les limitacions del text i la interpretació de Rosa Renom fa honor al seu llinatge. 

Deixem la narrativa per a les pàgines impreses i el teatre per a l'escenari. 

ARIADNE AUF NAXOS (LICEU, 2 D'OCTUBRE DE 2021)

Sembla que amb la pandèmia remetent la normalitat torna de mica en mica al teatre. Ja no hi ha cues als lavabos, ni a les entrades i els espais són cada vegada més acotats. Auguro també que començar a les 19 serà la norma per cada curs i segurament millor així. 

 La temporada comença amb una òpera que per a mi no és la millor per començar però alguna ha de ser la primera. Amb Strauss passa el que passa amb tots els altres compositors: hi ha acèrrims defensors i detractors a ultrança. La veritat és a que a mi m'agrada més l'Strauss simfonista o el liederista o fins i tot el de Salomé o Die Frau ohne Schatten, també amb llibret de Hoffmannsthal. Ariadne auf Naxos és de fet, tal com ho veig, una reflexió sobre l'òpera i el seu futur en clau irònica i fins i tot burlesca. El mateix Hoffmannsthal augurava les capcinades que s'han vist -i sentit- sobretot a la segona part. No és decididament el millor Strauss a la meva manera de veure. Almenys des del punt de vista operístic. I sí, la dificultat tècnica de Zerbinetta és del més difícil del repertori de soprano de coloratura, i el paper de tenor és criminal però a mi, més enllà de la música, que té moments realment bells, em falta la melodia, els legati infinits, el bel canto, breu, el protagonisme de la veu. I aquí no hi és. D'altra banda l'argument de l'obra fa figa per més al·lusió a la mitologia clàssica. És més interessant conceptualment que musicalment. 

 La direcció d'escena de Katie Mitchell sense res res de l'altre món esdevé efectiva i entenedora. El vestit d'arbre de Nadal potser és discutible. Estracta d'una coproduccció del  Gran Teatre del Liceu, Théâtre des Champs-Élysées, Théâtres de la Ville de Luxembourg, Finnish National Opera and Ballet i Royal Danish Oper. I entre els solistes ha brillat com cap altra la Zerbinetta de Sara Blanch, que crec sincerament que ha fet un salt definitiu en la seva carrera amb aquest dificilíssim paper que ha tret amb excel·lència professional. 

Hi ha una cosa nova al programa que m'ha cridat l'atenció i que em sembla altament positiva: hi ha un apartat que parla de l'argument de l'obra però breument en format de lectura fàcil que es veu que té uns estàndards internacionals fins i tot. Serveix per posar el primer peu i no perdre's en òperes d'argument enrevessat com aquesta. Una excel·lent idea per als novells i per als veterans que no coneguin una òpera. 

L'òpera conté una cosa molt cara a Strauss que és el teatre dins el teatre. I a més és un teatre intern dissociat entre dos vessants: el seriós i el còmic, que ell vol conciliar a la hegeliana manera amb aquesta proposta. És a dir una metareflexió de segon grau sobre el teatre i l'opera concretament. 

Que Strauss és un hereu de Wagner? Deu ser musicalment però des del punt de vista conceptual Strauss és molt lluny del vell mestre que vindicava les llegendes medievals germàniques. Aquí hi ha un poti-poti de tot i l'obra -i la música- es va desfent també harmònicament i participa d'alguna manera de l'esperit de l'avantguarda per aquesta voluntat d'experimentació. Que justament és el que és aquesta obra: un experiment.

DON QUIXOTE WAS FIRST WRITTEN IN CATALAN: BOOTLICKERS AND WINDMILLS.

This is not the first time that we have commented in this very modest blog on the revolutionary and insightful Jordi Bilbeny's contributions. He was the one who realized the appropriation of Catalan literary history by Castile in the 15th and following centuries. More or less as they do now differently. He has certainly not been the first to suspect over time that there was something that did not fit with what had been conveyed to us. Bilbeny also talks about it. But he has been the first to systematically and rigorously place many items on the table in the form of positive documents that should at least serve to initiate an ex novo review of the historical legacy.

It seems to me that since Mandado’s book came out, which we discussed here at the time, observations, clues, and even evidence have not stopped growing. These findings have been published on the INH website, in some books and also in the form of lectures recorded on Youtube. I do not know of any academic article that has been published in any consolidated journal of Hispanic philology, from outside, of course, because we already know what those of here think and do. And it’s not that there’s a lack of material. And it is not that what Bilbeny tells us is outlandish no matter how little it is analyzed. This is a policy - I think wrong - of the INH. Not going to the conventional academic world. Moreover, the material is published in Catalan and Spanish one has quite a different direction. If the process of dissemination is not accelerated, the first Catalan edition, predictably from 1595, will not appear, as Bilbeny says - which we must continue to search diligently - we will not be able to consolidate this new perspective that has all the appearance of being true.

There is a fact that suddenly catches your eye when you live in Catalonia. The answer to the hypotheses, clues and evidence that Bilbeny has spread have in common: they try to ridicule the theses and the person who formulates them with any weapon -everything is worth it-, and usually the most belligerent and rude are the more ignorant such as journalists of clear affiliation or anonymous prostitutes who are duly subsidized are engaged in trying to undermine the morale of the enemy in the networks. There is only silence on the part of the university. A deafening silence. It is very suspicious. Not to criticize or refute anything. Silence. And it is true that there is a strong contempt but anyone minimally trained and with historical or philological studies knows that what Bilbeny says is not only plausible but also probable. But of course, it’s not just about reviewing history, clarifying the sources, getting to the bottom of the issue, finding the truth after all. There is something much bigger at stake that is precisely what Don Quixote intended to defend against imaginary dangers. This one here is not imaginary but it is terribly true.

While some professors here and there do not even mention to criticize the new theses and persist in official history no matter how squeaky is, some Spanish novelists and 'intellectuals', even if they were born in Catalonia, do exactly the same. However, I can understand it: they defend their way of life, their bread, their name, their work and some of them their patriotic pride because they feel they are the custodians of a collective imaginary that has never existed as they thought it. Like Don Quixote. What hurts the most is that among the academics of Catalan philology, as far as I know, they do exactly the same if not worse. Surprising but it is the same attitude: silence, suspicion, feeling of false superiority and finally fear.

I have modestly dedicated myself to collecting Bilbeny's findings, among others, and they can be consulted here:

 https://docs.google.com/document/d/1PGuQGM0G7ZCb7Hi0jnry-WKcdA77bndPN1qIFe5Hha0/edit?usp=sharing

I only mention three facts that are no longer mere clues or assumptions but constitute from my point of view safe evidence to move forward. There are more, though.

1. We have documented references that in 1604, a year before the publication of the presumed first edition in Madrid, the book was already known and people were disguising themselves as Don Quixote and Sancho Panza at the Barcelona Carnival. Therefore, the 1605 edition is not the first. Cervantes tells us about the editions in Antwerp and Barcelona, which have disappeared and should appear in Catalan for the first time and were later censored and translated. This fact disallows the princeps of Madrid. And we have many clues - too many - and of a very diverse nature.

2. In the first chapter of the second part of Don Quixote there is a story that is Valencian and is found in several versions written as the Rector's Romance. This is already asked in 1922 in the book El folklore valenciano en el Don Quijote by Francisco Martínez y Martínez in a pamphlet published in Valencia. How could Cervantes, who is from Alcalá according to what we are told about, could know this romance, if he was not from Valencia or had a close relationship with it? This fact supports the thesis that Cervantes (Servent) was from Valencian land which is ratified by many other facts that you can read in the mentioned document  and put together give life to the thesis of Bilbeny without any fissure.

3. We know because it is documented, that a mysterious Thomas Shelton translated Don Quixote in 1602 (although it was published in 1612). That is, before the edition of Madrid, which means that there is another previous one, presumably from 1595 because the licenses were often granted for ten years. This observation is made by Francis Carr, who erroneously deduces that the novel was first written in English.

It does not follow that a first edition was in Catalan but it is beyond doubt that the edition of Madrid of 1605 is not the first edition of Don Quixote as we have been led to believe with interest and clumsiness. Nor is it certain that Cervantes was Valencian, but that the links with that Valencian land are very powerful to the point of knowing a local folk tale.

Tsunamis have a seismic origin and are not dangerous on the high seas, although they are getting bigger. Only when they reach the mainland they are devastating. The submarine earthquake occurred years ago and we are now in the growth phase. But when it gets dry sooner or later the effects will be inexorable and have unpredictable consequences.