Feia ja temps que no vèiem aquesta òpera magnífica al GTL. Va ser 12 anys enrere a finals de juny i començaments de juliol. Sens dubte és una òpera de referència per entendre l'òpera russa i a més explica una història personal. Se la classifica com a òpera romàntica i és veritat que les passions desfermades i les morts dels protagonistes semblen confirmar-ho. També perquè va ser estrenada el 1890 al teatre Marinski de Sant Petersburg. Però té alguna cosa de l'esperit de Zola i del naturalisme perquè tota l'obra constitueix un llarg estudi d'una obsessió. Els psiquiatres hi poden sucar pa perquè em temo que Hermann representa un trastorn obsessivocompulsiu de manual.
El programa ens diu: 'El jove Hermann, que té el seu paradís en l’avenç social i els jocs d’atzar, sacrifica el seu amor per Lisa per la seva obsessió a aconseguir una fórmula màgica, en poder d’una vella comtessa, que li permetrà guanyar jugant a cartes. Havent provocat la mort de Lisa, Hermann morirà, enganyat pel fantasma de la seva víctima.' Crec que la formulació d'aquesta síntesi és magistral. Hermann parteix d'un complex d'inferioritat social -és militar i pobre de solemnitat- i pretén compensar-lo amb el joc i l'amor encara que sigui transgredint tota una sèrie de línies vermelles i acudint al crim com a mitjà. Hermann vol els diners per ascendir socialment i aconseguir Lisa, de l'alta noblesa. Un cercle viciós. Es veu que el llibret està basat en un conte de Puixkin tot i que aquí la resolució s'esdevé de manera més abrupta. Al final ho acaba perdent tot: perd el seny i embogeix per la seva obsessió malaltissa pel joc i per conèixer el secret de les 'tri carti'; perd la seva enamorada -que s'acaba suïcidant per l'ansietat de ser sabedora que el seu amant no està per ella i perquè ha estat vilment manipulada-; perd la partida de cartes i tota la fortuna que havia acumulat amb el tres i el set perquè el fantasma de l'àvia de Lisa l'ha entabanat; i, finalment, perd la vida perquè se suïcida quan s'adona que ha estat enganyat i que la dama de piques l'ha enfonsat sense remei. No costa doncs gaire anomenar-la 'òpera psicològica'.
Tanmateix, no és una òpera d'un sol personatge. De fet, és una òpera rica, completa i complexa. Hi ha intervencions dels solistes difícils, exigents i compromeses, hi ha concertants, diàlegs i finalment el cor té un paper protagonista que culmina en el fragment final a cappella. L'orquestra és brillant i opulent i en algunes ocasions podem reconèixer algunes melodies i maneres de fer mozartianes. En fi, que és una òpera que ho té tot. El gènere en estat químicament pur.
Acostumats com estem a veure presentacions simbòliques sense suc ni bruc, la d'avui cau com aigua del cel. O beneïda. És una producció vistent i rica. El vestuari de William Orlandi és fastuós i sumptuós i els espais són figuratius i d'època i és que Gilbert Duflo ha concebut una obra mestra a la meva manera de veure. Sense renunciar a la interpretació de l'obra Duflo respecta l'època i el text del llibret. És clar que això costa molt més que inventar-se qualsevol bestiesa per cridar l'atenció.
Cantar en rus no és gens fàcil. D'altra banda, no és la tradició que tenim a Europa occidental on l'italià, l'alemany i el francès n'han estat llengües principals. Tanmateix, l'elenc de secundaris catalans ho han fet i d'allò més bé: Alegret, Sala, Pintó, Coma i Gancedo. Una altra història són els rols protagonistes, que a banda de dominar el rus han de tenir una veu molt robusta i entrenada per treure's l'òpera.
El tenor Yusif Eyvazov és més conegut per ser la parella d'Anna Netrebko, la diva russa. Alguns han comentat que no els ha agradat el timbre. No hi estic d'acord. Almenys jo m'ho miro des de la perspectiva del cantant i cal valorar que és un paper molt difícil i que Eyvazov se l'ha tret amb suficiència notable. I dramàticament també ha estat a l'altura. A la ratlla doncs de l'excel·lent a la meva manera de veure.
La Lisa de Lianna Haroutounian ha estat potent i radiant. I ha rebut aplaudiments entusiastes per les seves intervencions. I el baríton Łukasz Goliński com a comte Tomski ha estat espectacular per les facultats vocals i la interpretació. Nosaltres que ens solem queixar quan les coses es fan mal fetes, almenys des de la nostra perspectiva, avui hem d'aplaudir l'òpera, la producció, els cantants i també la direcció musical a pesar que algun eixelebrat ha xiulat el director Dmitri Jurowski.
El protocol còvid continua vigent en part i això d'haver de demanar 'cita prèvia' per baixa al foyer és una llauna. Tanmateix, les restriccions pandèmiques han generat alguns canvis molt interessants. Així, els abonats tenim el Liceu + que ens permet de veure òperes passades per internet. I la fitxa de l'obra a la pàgina web del teatre és cada vegada més rica i ambiciosa, amb textos, vídeos i tota la informació necessària per poder degustar les òperes. Inclòs el podcast 'La prèvia', que substitueix la conferència petulant del setciències de torn que es feia al foyer abans de començar la funció. I realment ho celebro.
Una lliçó en tots els sentits i un avís a navegants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada