Cesc Gay és director de cinema i guionista i ara ens presenta una comèdia agredolça com les que es porten avui dia i que segueixen un patró comú que ha donat èxit des del Mètode Grönholm. Si anem més enllà, del film de Mankiewicz de 1972 Sleuth, que aquí es va traduir amb el títol La huella. Un sol espai i pocs personatges, un text trepidant i un motor que serveix tant per pensar com per riure.
L'argument és aquest segons que ens diu el programa. Tres germans han quedat per sopar i parlar del seu pare. L’home ja és gran i n'hi ha qui opina que no pot continuar vivint sol. Sovint es perd, s’oblida de les coses i darrerament ha agafat el mal costum d’ensenyar el penis a la veïna, una concessió a la galeria, però que té una versemblança absoluta. Si no que li diguin al meu pare a qui la veïna del quart, i després d'una desafortunada ressonància sense treure's els sostenidors amb anella metàl·lica perquè ningú no li ho va advertir, va patir una cremada greu al pit i sense tallar-se un pèl i en cerca de consell legal va mostrar-li la lesió al replà d'escala. Total, que havia de ser un agradable vespre entre germans es converteix en una inacabable discussió al llarg de tres setmanes per veure qui és el que fa aquest esforç sobrehumà d'anar a casa seva a canviar-li una bombeta que fa pampallugues.
No cal dir que l'argument és també d'allò més versemblant perquè sovint els germans se solen barallar per dues coses en l'àmbit familiar: per les herències i pel fet de tenir cura de la gent gran, singularment els pares.
L'obra està protagonitzada per Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva. Llevat de Plazas, tots els altres són ben coneguts dels aficionats al teatre i de la televisió catalana. I no hi ha dubte que el qui és protagonista principal de l'obra i fa que realment es converteixi en una comèdia és Pere Arquillué. M'agradaria saber com s'ho ha fet per aprimar-se tant, més que res per aplicar-m'ho a mi tot i que ja m'imagino que no hi ha gaires secrets. Villanueva tampoc es queda curt en el seu paper de germà ric que ha nascut amb una flor al cul. Àgata Roca, que té un charme natural, no acaba aquí a parer meu de trobar el seu rol i la seva declamació és de vegades un xic arrossegada i anodina. I Cristina Plazas, sense desmerèixer la seva actuació, té una dicció que és millorable. Ara bé, tenint en compte que és madrilenya no podem sinó aplaudir-la i animar-la a continuar fent teatre en català quan escaigui.
Aquesta hora i mitja que dura l'obra no es fa gens llarga gràcies a l'encadenament de diàlegs ràpids que no fan sinó mostrar les misèries de qualsevol família. Una obra que fa riure realment i una obra que fa pensar. Potser no passarà a la història universal del teatre però ens fa passar una bona estona i ens fa examinar el nostre interior en cerca d'aquesta lleu o no tan lleu brutícia moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada