A la facultat havíem estudiat d'esquitllentes el teatre de l'absurd. En sabia poca cosa i la veritat és que mai no n'havia vist una obra. No n'havia tingut l'ocasió. La conjuntura doncs era propícia i aprofitant uns descomptes especials vam decidir anar a veure Final de partida, del sobretot dramaturg Samuel Beckett. L'irlandès és el representant d'una mena d'existencialisme saxó, tocat per un pessimisme essencial i per un humor escadusser que no fa més que realçar aquell pessimisme. És també el gran representant del teatre de l'absurd al costat de Ionesco, Pinter, Genet i, a casa nostra, Pedrolo. No deixa de ser un teatre experimental i és el reflex literari d'una època marcada per la barbàrie de la segona guerra mundial. Així com el Dadà ho havia estat de la gran guerra. I havia arribat a resultats que consistien en això: la destrucció de l'art, la revolta moral i la provocació. Potser aquest darrer tret ja no és tan evident aquí però els altres hi són del tot. El teatre deixa de tenir la direcció temporal i lògica de les obres tradicionals, deixa d'anar d'un punt a un altre i es converteix en una mena de situació que té diversos cercles concèntrics o no, en un état d'esprit depriment i deprimit. Però hi ha personatges, i diàleg i escena i espectadors i per això encara és teatre. Però que s'anomeni teatre de l'absurd no vol dir que no tingui sentit.
És curiós que l'obra va ser redactada inicialment en francès i a l'any de publicar-la la va traduir a l'anglès. L'obra està pensada per a quatre personatges, dos de principals i dos més de secundaris o accessoris. Els principals són Hamm, home cec i incapacitat per aixecar-se, i Clov, el seu diguem-ne assistent, coix i hiperactiu. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dos dels grans actius de l'escena catalana masculina actual. Al costat d'aquests dos, que porten el pes del diàleg i la situació, n'hi ha dos més que són els pares de Hamm (Banacolocha i Minguillón) que viuen en dos contenidors de brossa. Dels verds, dels de rebuig. No em direu que aquest fet no és ja una metàfora: el present de Hamm ha llençat el llegat dels ancestres. La civilització si voleu. Tots quatre viuen tancats en una casa -l'únic espai de l'obra- en la qual hi ha un exterior vague del qual es parla però que mai s'identifica. De fet, aquest exterior no sembla existir. És un paisatge que s'intueix desolat, sense res ni des del punt de vista físic ni des del punt de vista moral.
Alguns han dit que l'obra els recorda el confinament que hem hagut de viure per causa d'un virus invisible que ha tingut el món durant uns mesos en situació d'escac. I certament aquesta és una lectura vàlida. Però em temo que, ara com ara, l'obra és més actual pel fet que a Ucraïna -al cor mateix d'Europa- s'ha desfermat una guerra que ens amenaça el futur. Una guerra com la que va viure Beckett i de la qual l'obra n'està impregnada.
Al pati de butaques més d'un ha aprofitat la naturalesa de l'obra i la foscor per fer una capcinada, amb alguna respiració forta audible. A mi particularment m'interessa més aquest teatre que no pas el de Thèkhov, per posar un exemple. I no pas perquè sigui rus sinó més aviat pel tempo de cargol.
Més enllà de l'obra, la interpretació dels actors i actriu és d'un gran nivell, d'altra banda, com de costum. I destacaria especialment el paperàs de Jordi Bosch, potser un dels millors que mai hagi vist per part seva. A Boixaderas l'he vist més desubicat en el paper que li ha tocat de fer, dramàtic però amb un rerefons còmic. La direcció de Sergi Belbel passa desapercebuda, que és el millor elogi que se li pot fer a un director perquè significa que ha deixat tot el protagonisme al text i als actors. En fi, jo acabaria dient que Final de partida és un teatre que no s'entén però que fa pensar perquè té sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada