dimarts, d’abril 12, 2022

'COSÌ FAN TUTTE' (LICEU, 9 D'ABRIL DE 2022)

 De vegades, els avatars de la vida van paral·lels als de l'òpera. A voltes són jocosos i divertits, i a voltes amargs i dolorosos. L'òpera de Mozart que tocava avui al Liceu era més aviat de la primera corda. Es tracta d'un assaig festiu i faceciós sobre la fidelitat humana. I compte perquè el títol enganya: si bé parla explícitament de la volubilitat de les dones en l'amor, al llarg de l'òpera rep tothom, homes i dones, binaris i no binaris. I és que Da Ponte ens vol relativitzar el compromís de l'amor i del sagrat matrimoni i acarar-lo a la realitat humana, tan gloriosa de vegades i tan miserable d'altres. Aquest tema de la fidelitat jo crec que encara ve del Barroc, juntament amb altres idees i recursos com els noms clàssics, la prudència, la constància -la dona de Mozart es deia Konstanz- and so on. Normalment, aquest discurs sobre l'amor és del tot estereotipat com per exemple als Nocturns del mateix Mozart: 

Mi lagnerò tacendo
Della mia sorte avara
Ma ch'io non t'ami,
O cara, non lo sperar da me.

O bé un fragment més adient a Così:

Più non si trovano fra mille amanti
Sol due bell' anime, che sian costanti,
E tutti parlano di fedeltà,
E tutti parlano di fedeltà!

La qüestió és que Mozart ens fa una comèdia d'embolics en la línia de les altres dues que també es representen com a òperes de l'anomenada trilogia Da Ponte. Són òperes bufes, no ens enganyem, i entren dins els cànons i propòsits del neoclassicisme: entretenir i donar una lliçó moral. El que passa és que en Mozart aquesta lliçó se'n va una mica enllà dels estàndards. Fins i tot diuen que Le nozze va influenciar en la revolució francesa! Potser que en fem un gra massa... Alguns també han volgut veure en Così una anticipació de l'intercanvi de parelles, el poliamor, i l'amor líquid -diuen a La prèvia del teatre. Vaja, que alguns hi veuen anunciats els 'follamics' actuals. Doncs què voleu que us digui. Tothom pot veure el que hi vulgui però em sembla anar massa enllà respecte del propòsit de l'obra i dels seus artífexs. Però els clàssics tenen això: que són un mirall per a cada època i és lícit que sigui així. A mi em sembla que el propòsit de Mozart és dialèctic entre el matrimoni i la naturalesa humana, que és tastaolletes per definició. Hi ha una tesi, hi ha una antítesi i s'arriba a una síntesi a la manera Hegeliana avant la lettre. I la síntesi no consisteix a negar l'amor, la fidelitat o la institució matrimonial sinó a convertir-los en més humans i advertir de la prudència i vigilància que els amants han de mantenir per cultivar el seu jardinet. Anava a dir giardinetto

 No cal dir que l'òpera acaba bé: amb el perdó de les germanes 'infidels', en lletres molt minúscules perquè amb quindici anni ja se sap que molt de senderi no se'n té i que et poden engalipar amb facilitat. El concertant final ho diu tot i extreu la moral de l'obra segons els autors:

Fortunato l'uom che prende
Ogni cosa pel buon verso,
E tra i casi e le vicende
Da ragion guidar si fa.

Quel che suole altrui far piangere
Fia per lui cagion di riso,
E del mondo in mezzo ai turbini
Bella calma troverà.


Un segle més tard, aquest mateix argument hauria finit en carnisseria i sang i fetge.  

Così com a obra de teatre és un autèntic rave. Acció escassa que ha de ser compensada amb recursos escènics com fer sonar la marxa nupcial de Mendelssohn o interrompre l'òpera com si una de les germanes s'hagués realment desmaiat. I encara diria que el segon acte es fa més llarg que el primer. De fet, el Josep, que la coneix bé, ha decidit no venir i entrar directament a matar al reobert Heidelberg. 

La resta, que ho és gairebé tot, ha estat excel·lent. Una posada en escena que funcionava, un vestuari al·lusiu o d'època i unes veus que per a mi voldria. 

Ana-Maria Labin i Angela Brower han estat les germanes temorenques, decidides, a voltes, dubtoses i amoroses finalment. Tant escènicament com vocalment han excel·lit en els seus papers. El tenor Julien Henric ha cantat molt bé amb una veu no gaire gran però amb timbre i gust evidents. I el mateix es pot dir del baríton Florian Sempey. I la Despina de Miriam Albano ha completat l'elenc amb una gràcia i vocalitat admirables. En fi, que així com altres vegades ens queixem del repartiment o de l'execució aquesta vegada ha estat ratllant l'excel·lent, si és que no ho ha estat. 

La direcció d'escena la signa Ivan Alexandre, l'escenografia i el vestuari Antoine Fontaine. Sense excentricitats ni crides a l'atenció ni a la vanitat. Amb vestuari al·lusiu però sense arribar a ser una reconstrucció històrica. Amb un entarimat que dóna joc suficient a les aventures amb els falsos albanesos. I la direcció musical, entusiasta i precisa Marc Minkowski, un director francès d'uns 60 anys però amb una energia que de vegades no l'hem vist a directors 20 anys més joves. 

En resum, un divertimento amb una lliçó d'humilitat i d'actitud per a tothom. No tan sols per a elles.