Com que no dec res a ningú ni pretenc instrumentalitzar les meves opinions, diré que crec que la faceta en què Gonyalons ha despuntat més és en el doblatge. Ja sabem que a tot arreu el doblatge és considerat menys cosa que ser actor o actriu d'escena però amb la vasta tradició que tenim a Catalunya sobre el tema, dir el que dic és un elogi primer sincer i després real. Gonyalons es presenta com a actriu i cantant i realment és ambdues coses. Però un ha de conèixer els seus límits -tothom, i de vegades és dolorós- i ha de saber què és allò que pot fer millor. I sap greu veure i escoltar com actors i actrius com Gonyalons menystenen de vegades la música en els musicals o com directors d'escena que vénen del món del teatre fan el mateix en les òperes, cosa que és encara més greu.
En una entrevista molt recent de Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/noticies/angels-gonyalons-entrevista/) Gonyalons és preguntada pel fet de ser actor en un musical i diu:
—Per fer musicals cal ser un bon actor?
—Sempre ho he dit: no m’agrada fer diferències, o ets actor o no ho ets. Els musicals no tenen prestigi perquè s’ha triat molta gent que canta molt bé, però no són bons comunicadors. No són actors. Els actors han de fer-te empatitzar amb el que els passa. Encara que no tot es culpa dels actors, també hi ha arguments molt fluixets. Per molt que sigui un musical, no deixa de ser teatre.
La primera part la subscric del tot: ets actor o no ho ets i després et pots formar millor o pitjor. La segona part la rebutjo radicalment tant en el musical com en gèneres molt més exigents com el Lied o l'òpera. Dir que hi ha gent que canta molt bé però que no és un bon comunicador és directament una contradicció: si cantes bé comuniques bé, és indiscutible. Els musicals de Broadway justament pequen de vegades perquè els actors no canten prou bé o no tenen la veu prou preparada per cantar segons què amb solvència i expressivitat. I de vegades això també ho veiem al Liceu. Ara, cadascú té la veu que té i pot cantar el que pot cantar. Tothom té un repertori de confort que es pot allargassar una mica però tampoc tant. La veu es pot desenvolupar però no es pot canviar. A mi per exemple, m'hauria agradat cantar Puccini i la idea de com s'ha de fer la tinc; el que no tinc és la veu necessària per fer-ho: ni en harmònics, ni en volum, ni en to muscular. Quan hi ha la música i el cant pel mig, tot queda supeditat a aquesta. I evidentment és molt millor que el cantant estigui doblat d'un sentit escènic i actoral però creure que el contrari és possible em sembla del tot ingenu. Gens realista. Em sembla que Gonyalons està dient que l'important és ser actor i després cantar tan bé com se sàpiga, i és a l'inrevés: primer cal cantar bé i després ser el millor actor possible.
En el seu moment, el seu pare es va queixar amargament però educadament en una carta al director a La Vanguardia que s'havia intentat destrossar la seva filla en l'espectacle que va fer amb Monica Green. Més enllà del to que el crític de torn va usar -que ben probablement era despietat-, el fet és que entre la veu de Green i Gonyalons des del punt de vista del cant no hi ha color. És sobretot una qüestió de naturalesa. Però també de preparació.
En resum, creure que l'ús de la veu és una qüestió de voluntat i no pas de capacitat i de preparació és un greu error i denota una certa posició moral de superioritat del teatre respecte d'altres arts escèniques. Més humilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada