divendres, de juliol 01, 2022

DIE ZAUBERFLÖTE (LICEU, 25 DE JUNY DE 2022)



[Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder basat principalment en el conte Lulu oder die Zauberflöte d’August Jacob Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals Dschinnistan de Christoph Martin Wieland. Estrena el 30/09/1791 al Theater an der Wien. Estrena al Liceu el 15/01/1925.]




Aquesta flauta arriba en un moment especial per a mi. El dijous dia 2 de juny la Núria va fer el recital pendent de fi de grau que havia quedat als llimbs per causa de la pandèmia i d'altres imponderables. El recital manllevava un vers de Schubert que és molt representatiu d'una època concreta però també d'una actitud universal que no té moment per a aquells que sentim un respecte reverencial per l'art: 'Du holde Kunst, Ich danke dir'. Al final del recital, compost per cançons molt diverses, entre les quals algunes de Toldrà i de Reynaldo Hahn, la Núria i jo vam cantar el duo del primer acte de la flauta màgica 'Bei Männern':


Bei Männern, welche Liebe fühlen, fehlt auch ein gutes Herze nicht.

(...)

Wir wollen uns der Liebe freun, wir leben durch die Lieb' allein

(...)

Ihr hoher Zweck zeigt deutlich an, nichts Edlers sei, als Weib und Mann. Mann und Weib, und Weib und Mann, reichen an die Gottheit an.



També perquè el mateix dia de l'òpera -Singspiel per ser exactes- la Clara cantava el seu primer concert en un conegut indret. Ja és mala sort que hagi coincidit en el dia i que no hagi estat a temps de canviar un Mozart que sempre ve de gust. Espero que aquest sigui el primer de molts i que quedi marcat pel missatge de la flauta màgica.

Hi ha altres motius, però aquests que he dit són els més importants.

L'argument de l'òpera és sobretot i primer que tot un conte que es basa en una sèrie d'oposicions a manera de tesi i antítesi que al final troben una solució. L'argument és ximplet i irreal, però ens vol mostrar la lluita entre la nit i el dia, el bé i el mal, l'humà i el diví, la ridiculesa i la sublimitat, el còmic i el seriós, l'home i la dona, la saviesa i la ignorància, l'amor i l'odi, la generositat i la venjança. A la fi el missatge és el de veritat, saviesa, solidaritat i justícia. Sí que és cert que aquí hi ha vencedors i vençuts, hi ha una lliçó que és moral -com correspon a una obra neoclàssica i il·lustrada- però tota la maldat representada per la Reina de la Nit queda com una cosa llunyana i còmica. Poc creïble, poc real.

Els mots finals de Sarastro són reveladors i enclouen el desenllaç de l'òpera:

'Die Strahlen der Sonne vertreiben die Nacht, zernichten der Heuchler erschlichene Macht.'


L'obra no hi ha dubte que és maçònica: recull un ritual iniciàtic -el de Pamina i Tamino-, simbòlica -la nit i el dia-, filosòfica -Sarastro en representa aquest vessant- i filantròpica -a favor de l'home i de la dona. El missatge final és inequívoc i el diu el cor en una de les peces més emotives que un cantant pot executar:


Heil sei euch Geweihten!
Ihr dranget durch Nacht!
Dank sei dir, Osiris!
Dank dir, Isis, gebracht!
Es siegte die Stärke
und krönet zum Lohn
die Schönheit und Weisheit
mit ewiger Kron'!


Recerca i trobada de la veritat, l'òpera és optimista i positiva de cap a peus: en cap moment el bé, representat pel temple de Sarastro, veu amenaçat de manera real la seva naturalesa. Que lluny queda encara el romanticisme...! L'obra té un final catàrtic, purificador i alliçonador. És tan bell el que diu com la manera com ho diu, són tan bells els sons com la lletra. Quan un hom acaba d'escoltar la flauta màgica surt com un home nou, tocat per aquesta corona eterna de saviesa. Per això em sembla encertadíssim el que va fer el regista d'una producció de París: després de vençuts, fa que tots els personatges -els bons i els 'dolents'- cantin junts el cor final. 




Hi havia dos al·licients en aquesta representació: la producció de David McVicar i la direcció musical de Dudamel. La veritat és que la producció de McVicar és vistent i lluïda i sobretot respecta el llibret i el seu esperit i el compositor. No hi ha extravagàncies ni crides extemporànies a l'atenció. També és una producció barata, que també és interessant pels temps que vivim en general i al Liceu en particular. Però tant se val perquè acompleix plenament la finalitat i ho fa amb plena dignitat, honestedat i respecte. Amb un vestuari del segle XVIII al·lusiu i una altre de fantàstic per al regne de la nit. Amb uns animals figuratius guiats per persones que no surten de la lletra del text. 

L'altre incentiu era la direcció de Dudamel, que no és un director d'òpera però que és un reclam per a qualsevol aficionat a la música. Dudamel ha fet sonar molt bé l'orquestra, en això em sembla que tothom hi pot estar d'acord. Tanmateix, ha optat per uns tempi accelerats en alguns casos. Per exemple, l'obertura inicial i la del segon acte i sobretot i de manera flagrant el temps del cor final. I ja és estrany tractant-se de Dudamel, que té tendència a dirigir lent, rabejant-se en cada passatge. A banda d'usar alguns recursos que a parer meu tenen poc de neoclàssics en alguns robats estranys i que són a fora de la tradició i jo diria que de la partitura. 

Si parlem dels solistes aquí ja hi ha més coses a dir. La primera pregunta que em faig és si realment hi ha cast A i cast B perquè de vegades un pensa que tots són B. O C. Ja no dic res sobre el pobre torn C que ha desaparegut com a torn de prestigi i ha passat a ser un torn més, amb repartiments aleatoris i sovint mediocres. No és aquest el cas d'avui però hi ha altres comentaris. Es pot fer una Flauta amb un repartiment gairebé tot català? La resposta és sí i l'exemple el tenim en la representació d'avui. Però dit això podem entrar en altres consideracions que marquen la diferència entre una representació notable i una d'excel·lent. 

Comencem. La reina de la nit de la Sara Blanch és el personatge més deficitari a parer meu. És cert que el mateix Dudamel l'ha aplaudit i que ha rebut entusiastes  aplaudiments però la veritat és que justeja i força per a aquest personatge: en volum de veu, en temps i en afinació. L'ària més coneguda 'Der Hölle Rache' ha fet patir en alguns moments. Ha desafinat en més d'una ocasió, amb intervals inexactes i desajustats i amb inhalacions enormes que feien alentir el temps de manera més que evident. Sara Blanc és una mala cantant? Ni de lluny. És una noia que ho fa molt bé. Ha de cantar la reina de la nit? Jo crec que no. El paper no és per a ella. 

La Serena Sáenz és la veu de moda en aquests barris: és una veu bella amb una bella línia. Inicialment havia de cantar la reina però com que la Núria Rial ha desistit del seu paper -i jo crec que ha fet bé sigui per malaltia o per una opció personal- Serena ha cantat la Pamina. Jo crec que ha donat més la talla que la Sara, amb una veu expressiva i dúctil que estava mancada però del volum d'una lírica que mereix el paper. 

Qui em sembla que s'ajusta més al paper que ha interpretat és Joan Martín-Royo. És un paper que ja havia fet al Liceu i que el fa d'allò més bé, amb taules i presència escènica i una seguretat envejable. M'ha sabut greu no poder escoltar el Pau Armengol en el paper d'orador tot i que el nostre no era menor: el gran Matthias Goerne. 

El Sarastro de Stephen Milling ha anat de menys a més. Els greus els té però la seva veu no té una gran línia de cant tot i que ja dic que ha millorat en el decurs de la representació. En qualsevol cas notable. No pas excel·lent. 

I el tenor era Julien Behr que ha cantat amb correcció i una veu un xic endarrerida però amb una errada fatal al tercet 'Soll ich dich Teurer' en el qual ha entrat flagrantment tard. Com es pot fallar en un tercet tan bell com aquest? Poques vegades ho he viscut al Liceu. És el que passa quan un coneix bé la partitura. Hem tingut sort que no ens ha tocat el Camarena perquè ni té la veu ni sabem què hauria sortit de la seva descurada disciplina operística. Ja vam tenir ocasió de comprovar-ho quan va fer un recital lamentable en el mateix escenari un temps enrere. 

Algú pensarà que aquest -que sóc jo- es dedica a criticar a tort i a dret sense saber-ne un borrall. Que sàpiga que s'erra. Conec la partitura al detall i justament perquè també canto sé què puc cantar bé i què no podré cantar mai que no sigui al passadís de casa. D'altra banda, com a abonat que porta dècades pagant l'abonament al Liceu -aviat en farà 3- vull escoltar i veure el millor a sobre de l'escenari. Ja sé que és complicat des d'un punt de vista econòmic, però no hi penso renunciar. Trobo molt bé que el Liceu promocioni els cantants de casa, però sempre que puguin cantar els papers corresponents. Cal exigir el millor per al teatre perquè pugui ser una referència mundial i no tan sols un teatre europeu més. 

Encara una darrera crítica. El cor del Liceu en aquesta òpera ha estat un cor de butxaca. Ja sé que és car tenir un cor com Déu mana, però em penso que hi ha la possibilitat de demanar reforços a un preu raonable. Jo mateix m'hi hauria presentat. No pot ser que haguem d'escoltar l'O Isis o el cor final sota mínims. I és que en la Flauta en cor representa la societat i si la fas cantada per un cor de 30 persones doncs no fa el mateix efecte que si canten 80 persones com es pot comprendre. Que s'ho facin mirar perquè així no anem bé.  

En resum, una producció notable, amb producció excel·lent i veus desiguals per al que hauria de ser una eucaristia de la música. 



1 comentari:

Anònim ha dit...

Sobre el coro …en plantilla creo que no llegan ni a 50 …. Y los refuerzos …contratan a intermezzo pagando una miseria a sus componentes