EL DIA DE LA FI DE GABINUS

Després de l'assaig de dilluns, com a ja és costum, anem a prendre alguna cosa i a xerrar una estona amb alguns de la coral. Normalment anem a un paqui però avui per variar hem canviat d'aires i hem anat a un altre bar que ja coneixem al carrer Bruc 72. Unes patates braves -que no eren les millors que hem menjat- i una cervesa era el que hem demanat. Al bar hi ha una dona xinesa de mitja edat i un senyor que sembla bastant gran que parla català. Les vegades que hem vingut sempre ens ha semblat una combinació estranya però mai ens hem interessat pel motiu. Més aviat sospitàvem que el bar l'havien comprat uns xinesos i que s'havien quedat un atic treballador, que és el que fan els xinesos ara per atreure o no perdre la clientela que ja tenien els antics propietaris. 

Aquesta vegada ha estat diferent. En entrar hem vist rètols que deien que el local estaria tancat de l'1 al 21 de març per reformes i canvi d'orientació del negoci. Després d'insistir una mica al senyor se li ha insinuat un somriure i s'ha obert completament a parlar no tan sols sobre el seu bar sinó també sobre la seva vida. Ens ha dit que era de Galícia però que era un enamorat de Barcelona. Va venir-hi de ben petit i la troba a faltar cada vegada que se'n va per retrobar la seva terra o per motius professionals. Ell s'autoconsiderava forà però li he comentat que ja era un barceloní i un català de fet i de dret encara que no hi va néixer. He pensat que -salvant les distàncies- a mi m'ha passat sempre el mateix. De fet li he comentat que quan em vaig casar i vaig anar a viure a Badalona cada dia havia d'agafar el tren per anar al centre de Barcelona i comprovar que encara existia per a mi. És una bestiesa, ja ho sé, però és veritat. Avui dia, per sort, les distàncies s'han escurçat -com ja vaig preveure- i el metro ha fet que Badalona essent una ciutat per si mateixa es comporti pel que fa a la mobilitat com un barri de la gran Barcelona. Abans pensava el contrari però ara crec que seria un error assimilar la ciutat a Barcelona. I a més seria un error que pagaríem tots molt car.  Hi he pensat moltes vegades en el que buscava venint a la plaça Catalunya i al final he arribat a la conclusió que no volia perdre els 30 anys del meu passat a aquesta ciutat on vaig néixer i créixer,on he tingut tota la meva família i que he estimat amb passió autèntica. 

Hem sabut que el senyor es jubilava i que es venia la seva participació al seu soci japonès o xinès, que un ja no sap de què es tracta. I que ara, el que era un bar-restaurant tradicional es convertia en un restaurant oriental. Ens ha explicat les seves històries del passat, sempre amb un somriure a la boca ple de nostàlgia, sense sentimentalismes. Els seus fills no volien continuar el negoci. I ens ha explicat que no sabria què fer a partir d'aquell moment, amb vuitanta anys que ja tenia. He pensat que havíem tingut sort d'assistir a aquell comiat improvisat tan normal i que érem testimonis d'una història particular plena de vivències i emocions unides per l'amor a una ciutat. 

NOTES SOBRE LA FOTOGRAFIA D'EVA PAREY

L'atzar em va portar, fa poc menys d'un any, la coneixença de la fotògrafa Eva Parey i ara que fa una exposició a l'Hospitalet em plau d'anar-hi. Per curiositat, per poder relacionar la persona amb el que fa i per fer honor a la dita -ben certa- que afirma que per les obres ens coneixerem. No hi entenc gens de fotografia però diria que tinc un cert gust artístic i un cert criteri per valorar si una obra m'agrada o no. Anant cap al centre cultural La Bòbila pensava en el que diferencia un pintor, posem per cas, i un fotògraf. I realment hi ha diferències. Moltes. Però hi trobo també coincidències. El fotògraf interposa entre la realitat i el seu ull un artefacte que anomenem càmera. I en capta un instant que prèviament ha anticipat, pressentit o imaginat. És veritat que la tecnologia que incorpora la càmera obliga al fotògraf a tenir uns coneixements específics però no és en aquests coneixements on es forma l'obra sinó en l'ull del fotògraf. El fotògraf em sembla un espectador interessat, una persona sempre alerta que vol captar aquell instant únic per immobilitzar-ho a sobre d'un paper fotogràfic. Per aquest motiu, la fotografia em sembla una art més: per aquesta voluntat de lluitar contra el tsunami invisible i sord del pas del temps que ens aclapara dia rere dia. 

Tot es pot fotografiar però d'aquí a l'art hi va un bon tros. La fotografia, per ser bona, ha de tenir una qualitat tècnica, és indubtable, però també ha tenir una idea, la voluntat de dir alguna cosa. I naturalment aquesta cosa ha d'interessar la gent. Com en el cant, que conec millor, hi ha un ofici en l'emissió i una idea en l'expressió. L'emissió pot ser excel·lent però si el cantant no expressa res l'obra neix morta. 

No podria discutir la qualitat tècnica de l'obra de l'Eva Parey però sí que puc dir que la seva fotografia neix d'una intenció, té una direcció. Sap a on va vaja. En primer lloc la seva obra em sembla, i aquest fet ressalta molt, interessada sobretot en les persones més que en els paisatges -exteriors o interiors, tot i que se'n serveix per contextualitzar aquelles. No sé si es podria dir que es tracta d'una fotografia antropològica. Però en el cas que ens ocupa no són qualssevol persones. Són persones d'una ètnia determinada que provenen d'un lloc concret. Són els gitanos de Romania, escampats per tot Europa amb històries inacabables que els han convertit en un poble eteri sense assentament estable. Dos altres adjectius em vénen al cap per descriure aquesta exposició: etnicisme i denúncia. Parey vol centrar-se no en qualsevol persona d'aquesta ètnia sinó en un grup molt concret i ho vol fer per explicar la seva peripècia a través de l'ull particular de la càmera i d'aquesta manera arribar a una categoria. I és clar, ho fa per alçar un crit de denúncia contra la marginació i la sort d'aquell grup. Quan Parey capta les cares de la família de la Ioana vol captar, crec, aquest destí injust, tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Aquest clam va unit a una altra característica de l'obra de Parey: el testimoni i el document. Parey s'allunya voluntàriament d'un esteticisme, que probablement jutja estèril. Només en el títol veiem una deixa poètica en una metonímia molt afortunada que suggereix la mobilitat de la família fotografiada. Parey vol deixar constància de la vida dels seus personatges i és aquí on l'obra es transforma, també, en document. Per no es tracta simplement d'aixecar una acta notarial sinó també, i aquí trobarem el valor afegit de l'exposició, de reflexionar sobre la nostra societat, sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres temps convulsos de moviments humans sovint forçats per situacions límit. 

Algú pot pensar que tot està vist i pensat en clau de drama. Doncs jo diria que no, tot i que les fotografies en blanc i negre donen un caràcter més punyent a la seva intenció. Jo diria més aviat que preval la realitat sobre el judici i m'atreviria a dir, fins i tot, que en algunes fotos hi ha un punt d'ironia. L'autora ens ho haurà de confirmar. 

"NORMA", DE BELLINI, AL LICEU (14-II-2015)

Avui ha estat la primera vegada que vaig al Liceu acompanyat de les meves dues filles. La seva tia li ha cedit a la Clara un seient privilegiat que ella ha volgut aprofitar. A més, al col·legi havien treballat l'òpera i era un moment propici per escoltar una òpera de gran repertori que ha emplenat el teatre de gom a gom. Feia temps que no vèiem el teatre tan ple. I és que la bona òpera i els bons repartiments són toc segur i ajuden definitivament a fer el calaix que tant cal en aquests moments. Al Liceu, és clar. Al Real no perquè conviden els altres.

La Norma és una òpera que tira i que asegura un ple absolut en totes les funcions cosa que va molt bé en aquests temps de penúries econòmiques i financeres. N'hi ha que arrufaran el nas en veure una òpera de gran repertori però arrufarien el nas amb una cantata de Bach o una simfonia de Beethoven? És clar que no, però l'òpera ha entrat des de fa uns lustres al món de la moda i hi ha uns gurús que ens volen imposar què es pot escoltar i què no, que es porta i què no i qui canta bé i qui no. Hem de fugir d'aquesta tendència nefasta que equipara l'òpera a la moda infecta del Desigual o de Channel, que pel cas m'és igual. L'òpera és dinàmica? Sí, però sorgeix d'una tradició i la gràcia es troba a mantenir el just equilibri entre el que ha estat i el que volem que sigui.

La funció tenia un interès especial per la presència de Sondra Radvanovsky, que és una sopranos spinto capaç de l'alè més estentori i del piano més tènue. El seu flux i control d'aire és important. I la seva expressivitat efectiva. És una soprano que ens va fer la Tosca i que ara ens fa la Norma i en ambdós casos se'n surt amb suficiència.  Però no era aquest l'únic al·licient. El Pollione de Gregory Kunde ha estat senzillament fenomenal, com pocs n'hem escoltat al Liceu en els darrers anys. Kunde té una veu potent i una dramatúrgia realment bona.

La Clara, que havia estudiat l'argument a classe, se'l sabia bé i ha anat seguint l'òpera amb normalitat. El seu veí no les tenia totes en començar l'obra però al final ha estat forta i ho ha aconseguit. El veí de l'altre cantó, en canvi, li ha retret amb un psssst evident no sé quin soroll o moviment.

Renato Palumbo ha estat un director efectiu una mica teatral i histriònic, però efectiu. Ha estat xiulat per això, però ja se sap que al Liceu hi ha gent que té la pell molt fina. L'orquestra i el cor, excel·lents a tots els nivells i el resultat ha estat de notable alt. Potser la dramatúrgia era el que més difuminat quedava però no feia fàstic ni angúnia. Era una escena al servei del discurs de l'obra.

En acabar l'òpera, la Clara s'ha estrenat al Viena la nuit i la veritat és que ha aguantat fins a quarts d'una. Només quan li hem dit que havíem de caminar una mica per anar a buscar el cotxe ha arrufat una mica el nas. Però només ha estat això.

JUAN CARLOS ORTEGA, l' "HUMORISTA"

Juan Carlos Ortega és un 'humorista', segons la Viquipèdia, que es dedica a fer ràdio i televisió. El seu estil, diu el mateix article de la Viquipèdia, que no se sap qui ha escrit (no seria estrany que ell mateix), és inclassificable, i continua 'no obedece a esquemas convencionales, situándose en la periferia del humor, en lo que algunos podrían llamar "meta-humor"'. Jo diria més aviat que sí és convencional: el seu estil intenta confondre realitat i ficció al públic i pretén crear un desconcert en l'oïdor de bona fe que l'escolta, ara aquí, ara allà, en les ones hertzianes. No hi ha res de nou fins ara. 

El que no sabíem fins ara -almenys del cert- és que és un unionista recalcitrant i no tan sols per usar en els seus programes i vida quotidiana el castellà com a llengua imperial excloent, sinó també per la seva ideologia capitalista a ultrança, per ser amant de l'statu quo espanyol i per estar en contra de tot el que faci pudor de catalanitat, es digui Mas, Junqueras, Iceta o Fernàndez.  Ortega és d'aquells que podria viure dos mil·lenis entre nosaltres i mai no parlaria català. Imagineu-vos si no visqués a Catalunya! Ortega considera el català una mena de folclore innecessari, un mal menor que veu amb displicència, una llengua de segona en la qual l'humor de primera divisió -el que fa ell, és clar- no és possible. És un ciutadà a tots els efectes, dotat amb l'autoodi i ressentiment imprescindibles dels qui viuen en un indret que voldrien canviar i no poden.

És un individu aïrat -no ho sembla i ho dissimula- que és capaç de dir pel facebook que les 'conyetes' dels seus programes te les posis per allà on et càpiguen, cosa que indica el seu alt nivell d'autocontrol i ratifica aquell refrany castellà tan encertat. I, a més, és vanitós, perquè no hi ha res pitjor que voler fer humor -o 'metahumor'- amb pretensions, auoescoltant-te i creient-te superior al comú dels mortals que malda per fer com pot una activitat noble. 

ESCENES DE GIULIO CESARE (LICEU, 22-XI-2014)

Una exalumna i un company d'armes em pregunten si ja no escric el bloc. Els dic que el tinc abandonat però no els n'explico les causes. D'altra banda no són cap secret. Reprendre'l necessita força i confiança i després del que m'ha passat no en tinc gaire. Rellegir recentment Salvat-Papasseit per a una entrevista a Ràdio Pego ha estat d'ajuda. Salvat també és un exemple en això: va ser una persona essencialment optimista. Aquest optimisme -ho diu ell- li ve del patiment perquè al llarg de la seva curta vida va patir molt i no tan sols per qüestions de salut. També va viure molt i la seva poesia està amarada d'aquesta experiència. Torno a posar-m'hi no sense un cert desencís però alhora amb una força renovellada per la necessitat. 

Em deia una persona que es dedica professionalment al cant i que viu a Barcelona que el Liceu és un teatre provincià perquè sempre canten els mateixos. Especialment en allò relatiu als secundaris. Una tal afirmació fa mal a algú que estima el teatre com jo. I probablement no és del tot justa. És cert que canten preferentment cantants de la casa, que en diríem, però ho fan de manera solvent. També en el cant cal aplicar el quilòmetre zero com a màxima d'actuació. Pel camí quedarà gent molt vàlida a fora però la vida sempre és injusta. L'època Matabosch, d'ínfules artístiques i desori econòmic, ha passat. Ara és a Madrid on esperem que ben aviat enfonsi el teatre i el públic. Això sí, pagant tothom, del 90% del pressupost cultural d'Espanya. Ara tenim a Barcelona una direcció seriosa, imaginativa i, el que és millor, realista. Aquí tenim el públic que tenim i l'afició que tenim i només podem esperar que millori a llarg termini. Cal construir des de baix i des del gran repertori sense renunciar a res. És el que crec que s'està fent. 

La funció d'ahir no ens entrava a l'abonament. Era un concert i era sobretot un concert d'homenatge a Natalie Dessay, que fa uns anys ha patit dues operacions a les cordes. Dessay ha dit adéu a l'òpera però continua cantant i a més bé. No és, evidentment la soprano coloratura d'antany però conserva la ductilitat de la veu i sobretot uns piani molt remarcables. A més de l'expressivitat i el caràcter. Dit això, crec que ahir vam tenir ocasió de gaudir d'un concert d'una gran categoria vocal i instrumental. Le concert d'Astrée és un conjunt  excel·lent que toca com qui no vol la cosa amb un rigor, precisió i una excel·lències fora del comú. En destacaria el primer violí que ens va oferir uns compassos antològics pel refinament i la tècnica. Però ahir també vam tenir ocasió d'escoltar un contratenor excel·lent: Cristophe Dumaux. És una veu formada, rodona, vellutada, d'una mel·lifluïtat de gran escola. D'una expressió de primera divisió. Va cantar sobretot a la primera part però a la segona ens va oferir juntament amb Dessay pàgines memorables. Dessay, en canvi, em va decebre una mica en segons què: sobretot en el timbre, que li ha quedat mat, sense la brillantor de fa anys. Canta sense forçar per raons evidents però aconsegueix en el repertori barroc que ens ha ofert un òptim aprofitament de les seves facultats actuals. La vida d'un cantant - la vida en general- és feta de renúncies i Dessay ha sabut dir prou a la gran exigència -vocal i teatral- i dedicar-se a cantar en versió concert. Per cert, tenint en compte que a casa nostra els concerts i recitals d'aquesta mena no tenen gaire un èxit de masses Déu n'hi do la gent que hi havia al teatre. La Núria, que s'ha trobat unes amigues i un professor del Conservatori, ha acabat veient la segona part -la millor, on hem pogut escoltar el conegut duo Piangerò- a Platea. Per cert, es pot anar senzill, humil o esportiu en el vestuari però anar amb Crocs al teatre em sembla improcedent. Fora de lloc. Impertinent. Sobretot a una edat.  Tornant vam pujar per la Rambla i el passeig de Gràcia, ja il·luminats per a les festes de Nadal. Es comença a viure aquell ambient especial de les festes i això fa que la gent sigui -o m'ho sembla a mi- més amable i feliç. Vull acabar parlant d'una altra cosa avui. Com que  la meva altra filla Clara E. em retreu darrerament que no apareix al bloc perquè no li agrada gaire l'òpera -de moment- (tot i que sí la música i més del que ella es pensa), la vull fer aparèixer per remarcar que potser tenim una gran guitarrista en potència. I per dir-li que també l'estimo molt. 

SETENA DE BEETHOVEN AL LICEU

Queden enrere els anys en què la música simfònica era present en totes les temporades del Liceu. Ara, va com va, i aquella concessió -una mica extemporània per a alguns- ha quedat relegada a esdeveniments concrets. Com el d'avui. El programa era especial per dos motius. En primer lloc, perquè les dues entrades les teníem des de temps enrere per l'admiració de la meva mare per Beethoven i per l'afició concreta a l'allegretto de la setena. I en segon lloc perquè l'allegretto de la setena va presidir, per voluntat seva, el funeral de la meva mare recentment traspassada. La Núria va tenir la sort de gaudir d'aquest concert que per a nosaltres no era només un concert sinó també un memorial. Com el viatge a Londres. Tothom desapareix i puc imaginar-me un món sense els més estimats, encara que em costi molt. Però no puc imaginar-me un món sense música. Ni per a mi ni per als altres. En el moment en què escric aquestes paraules, Jordi Savall ho ha dit amb absoluta claredat en renunciar dignament i per dignitat al premio nacional de música del Ministerio de Cultura (?). La música forma, ajuda a viure i a conviure, com deia el poeta Foix. 

El programa era atractiu sobretot per la segona part però la primera ens ha donat sorpreses molt agradables. L'obertura de Coriolà ha estat rodona i en les altres dues peces, el concert per a piano núm. 5, op. 73 en Mi b major L’Emperador i la Simfonia núm. 7, op. 92 en La Major, han estat protagonitzades per un pianista d'aquí que jo, ignorant de mi, no coneixia: Josep Maria Colom. Ha estat un descobriment. És una persona amb posat humil i modest que toca amb una gran sensibilitat i precisió que fa uns pianíssims admirables. És la demostració del talent de primera línia que tenim a Catalunya i que moltes vegades queda en un segon pla o fins i tot amagat. Colom, que s'apunta a la moda del vestuari de capellà, ens ha ofert un bis: impromptu de Schubert, absolutament deliciós. 

La segona part era, però, més interessant a parer meu. Perquè era una simfonia i perquè la direcció de Pons d'adiu amb el caràcter d'aquesta música. Pons parteix d'unes idees clares i les aplica en tots els casos. Sol seu un xic efectista, és cert, però tremedament efectiu. No ha estat una excepció. 

TOSCA AL LICEU (8 de març de 2014)

Puccini sempre ha estat un dels meus compositors preferits, però, dins les seves obres, la Tosca no ha ocupat mai un paper eminent, primordial. Sóc més de Bohèmes, Butterflies i Turandots. Potser és pel rerefons històric, Potser perquè és la més realista de totes. Potser perquè és també la més verista. Tot i això, sempre és un plaer retrobar-se amb els passatges heroics de força d'aquesta òpera, com les àries del tenor i de la soparno o el duo d'amor del primer acte. I és que aquesta òpera no és apta per a peixos bullits o per a gent amb sang d'orxata. És una òpera de caràcter, com la Floria, i de convicció, com el Mario. 

La Núria tenia moltes ganes de veure un altre Puccini. La Butterfly no li va fer gaire el pes però aquesta la preveia intensa i captivadora. Ens hem pres el nostre temps i ja és costum. Caminada fins al teatre gaudint de Barcelona i de la tarda i entrada i volt per la Boqueria, el gran espectacle de la gent, la metàfora acolorida per mil fruites d'una ciutat activa i acollidora. De la meva ciutat. Aquesta vegada hem comprat una paperina de pernil ibèric i una macedònia de fruita. Li explicava a la Núria que al món petit de la Boqueria pots trobar-hi de tot: des dels millors i més selectes productes al rang més baix dels productes de l'horta, del camp o de la mar. La Núria gaudeix dels turistes de mil nacionalitats diferents que circulen per Barcelona els dissabtes a la tarda i se n'adona que Barcelona és una ciutat important amb una enorme varietat de comerços i gents. I sobretot amb una història que ara es troba a l'aparador del turisme que concita. 

També com cada dia hem anat a escoltar el que anomenem setciències al foyer. Jo diria que aquesta vegada ha fet una exposició ponderada, prou objectiva - que diria el meu amic Ferran Gramunt, malauradament i injustament traspassat fa poc- això sí, fent ús d'un to entre pedant i poc natural  en qualsevol cas. 

Aquesta vegada la Núria ha escoltat el primer acte des del 5è pis, ai las! Que ja comença a ser grandeta! Els altres dos els ha vist des del tercer, evidentment millor i més ben acompanyada. 

El teatre era ple de gom a gom. La funció ha començat uns cinc minuts tard perquè una marxa feminista democràtica ha anat baixant per Peli i Rambles i empastifant tot allò que trobava al seu pas. Jo creia que cantava la meva amiga del Facebook, Fiorenza Cedolins i el Jorge de León però ni un ni l'altre. Cantava la Sondra i un altre tenor que no coneixia. Abans de començar la funció, però, ens han comunicat que per causa d'una "enfermetat" (sic) el tenor seria substituït en aquesta primera funció -que no ho he dit- pel canari Jorge de León. Molt millor, perquè era el qui jo volia escoltar. Havia vingut per a la Butterfly  ho havia fet força bé. La llàstima ha esta no poder aplaudir la meva amiga Fiorenza. És molt lamentable que en un teatre que vol ser de primera divisió s'hagin d'escoltar errades i despropòsits com aquests. 

Es tracta d'una coproducció entre el Liceu i la Maestranza de Sevilla. L'escena é sdel regista Paco Azorín. He de dir que a mi no m'ha desagradat. Era moderna però no inspirava rebuig ni al·lèrgia primaveral. Realista i sòbria. Amb els elements justos de la iconografia toscaniana: canelobres, sotanes, bastons, creus, punyals, fusells, presons, etc.). Tanmateix, l'escena anava de més a menys. El primer acte era molt correcte i adequat. El segon, quan girava l'embalum central, es convertia en més esquemàtic i menys detallista. I el tercer era directament una cosa rara. Aquesta baluerna central s'ajeia deixant a sobre de l'escena la part convexa, cosa que recordava, segons el meu veí de cinquè pis, el sostre de l'Estació de França. I efectivament era així. Potser la presó encara es feia creïble però la terrassa del castell era ja pura imaginació. Sens dubte, era una decisió pressupostària. 

Sondra Radvanovsky ha anat de menys a més. S'ha reservat de manera evident més que intel·ligent. Els dos darrers actes han estat els millors. I ha doblat la seva veu penetrant amb una gran actuació sobre les taules. És una bona Tosca i així ho ha entès el públic que li ha dispensat al final llargs aplaudiments.

Jorge de León. M'ha dit un baríton del cor del Liceu que De León era policia  a les Canàries. No m'ha dit si nacional o local. Es veu que el cant deuria ser una passió i, amb grans recursos, s'hi va posar de ple. Té una veu potent i timbrada, fosca segons com, això sí amb un gran squillo, però a vegades peca d'una afinació inexacta en algun agut i, sobretot, amb un fraseig una mica matusser. 

L'Scarpia era de l'italià Ambrogio Maestri, que tot ell ja té alguna cosa de malvat -almenys fa dos metres d'alt i força d'ample sobretot a la part central. Ha estat un Scarpia ben cantat i ben interpretat, creïble sempre. No es pot demanar més. 

Francisco Bas ha estat, com sempre un bon comprimari però el seu Spoletta no és creïble: és massa histriònic i afectat, està poc posat en el paper d'un llepaculs fill de puta com el que representa. Semblava un personatge còmic o caricaturesc com a mínim. Vocalment res a dir, és a clar. És potser una qüestió de caràcter o, pitjor, d'apreciació personal. Jo m'imagino un personatge més malvat i impiu, amb un posat pervers i menyspreable. I Vas no el té. Per sort, és clar.

Per a mi Tosca és una òpera de passions: amor, gelosia, luxúria, gola fins i tot. Enveja i supèrbia també, per part del mal nascut d'Scarpia. Totes menys l'accídia. Tosca representa una història particular d'amor i de fidelitat en un context convuls en què l'ancien régime i el liberalisme pugnen per imposar-se. I ja sabem qui va acabar imposant-se a Europa. A Europa és clar. A Espanya, l'Espanya eviterna que existeix des d'abans del Big Bang, el Liberalisme va ser aixafat i després utilitzat per mantenir els privilegis dels de sempre: l'Església, els terratinents opressors i les castes dominants, que no tenen un altre nom. Per això, la Tosca representa, als nostres ulls, un clam de llibertat que crida no tan sols Cavaradossi amb el seu 'Vittoria...' sinó també tot un poble. Una victòria que, a la llarga, està destinada a passar comptes: des del genocidi de jueus i moriscos i la manipulació barroera de la història fins a les sentències recents del TC, passant per l'esclafament de la Reforma luterana i de les idees il·lustrades i liberals.

En resum, amor i força regats amb engany: l'un fictici -el de Cavaradossi respecte de Tosca- i l'altre real -el d'Scarpia és clar.

Un surt del teatre amb un sentiment agredolç, i potser això és el que més em desagrada de la Tosca. Que no és una tragèdia sinó un drama; que la injustícia que conté, humana i històrica, és reversible i en canvi aquí acaba com acaba. Finalment, com sempre ens ha de consolar la música de Puccini que, si no és eterna perquè no ho pot ser, sí és infinita. De moment.

Londonderry Air (Danny Boy) Irish Folk Song (Celtic harp & tin whistle)

LA SONNAMBULA, DE BELLINI (LICEU, 8 DE FEBRER DE 2014)

La Núria estava molt il·lusionada amb aquesta funció perquè mai havia vist en directe al que diuen que és el millor tenor del moment, el peruà Juan Diego Flórez. I realment l'expectació ha valgut la pena perquè aquest home té una veu prodigiosa i molt resistent a les inclemències habituals del temps.Mai l'he vist refredat, mai hi he notat una rascada, mai una vacil·lació. No era l'únic reclam d'aquesta nit: l'Amina de la sienesa Patrizia Ciofi era l'altre. De fet, amb aquest sol repartiment l'òpera tenia tots els números per triomfar i ho ha fet amb alguns peròs, tanmateix. En qualsevol cas, aquests dos cantants representen avui dia tota una tendència en el món de l'òpera. Són dos excel·lents cantants i, a més, tenen una presència escènica d'impacte. Vull dir, que són guapos i joves. Ja no tant, però. No hi ha dubte que tenir una bona planta i un bon aspecte poden ser elements que juguin a favor d'un cantant però no han de ser excloents. Vull dir, que l'important és la veu i el cant, encara que la figura, la cara o l'aspecte no acompanyi. Quantes veus importants s'haurien perdut si s'hagués usat només aquest criteri? 

Què es pot dir de Flórez! Res més que no s'hagi dit. La seva veu flueix amb facilitat. Alguns en valoren la seva tessitura i els aguts. Però el més destacable és la seva afinació tan precisa, el seu cant lligat deliciós, la seva expressivitat i el seu sentiment. Quant a Ciofi, s'ha de dir que l'altre dia no estava gaire fina de veu. En algunes notes rascava i algun agut va quedar apagat i poc brillant. Va compensar aquestes mancances eventuals amb una excel·lent actuació: mesurada i no histriònica. Sòbria i elegant. I el públic li va perdonar el refredat amb justícia. Tenia un individu al costat que fotia uns crits esquinçats que un xic més i em perforen el timpà. Exagerat, sectari i poc saludable per a la veu. Per a la seva. En acabar la representació la Ciofi semblava haver enfollit quan sortia a saludar. Semblava dir que estava contenta per haver acabat amb èxit la funció a pesar d'arrossegar aquests virus tan dolents d'aquest hivern. 

L'òpera no és excepcional. L'argument és un joc de nens i naïf. Però l'òpera fa de bon digerir. És una mena de conte que explica un malentès i diu molt de la naturalesa humana. Pensem que ell renega de la seva estimada només per uns fets que apunten presumptament a la seva infidelitat sense comprovacions ulteriors. Gelosia, prejudici, impetuositat no racional. Amor humà en definitiva. Però, ai las, és una òpera d'aquelles -poques- que acaben bé i al final es descobreix la raó oculta dels moviments nocturns d'Amina. Hi ha una altra cosa que juga en favor de l'òpera i és la durada: justa, no excessiva. 

La posada en escena ha estat un altre punt fort. Sense experiments ni bestieses de regista novell. Tot adaptat al discurs i finalitat de l'obra. Clàssic però proper. Excel·lent. En definitiva, un magnífic espectacle per a un Liceu en hores baixes.