Una exalumna i un company d'armes em pregunten si ja no escric el bloc. Els dic que el tinc abandonat però no els n'explico les causes. D'altra banda no són cap secret. Reprendre'l necessita força i confiança i després del que m'ha passat no en tinc gaire. Rellegir recentment Salvat-Papasseit per a una entrevista a Ràdio Pego ha estat d'ajuda. Salvat també és un exemple en això: va ser una persona essencialment optimista. Aquest optimisme -ho diu ell- li ve del patiment perquè al llarg de la seva curta vida va patir molt i no tan sols per qüestions de salut. També va viure molt i la seva poesia està amarada d'aquesta experiència. Torno a posar-m'hi no sense un cert desencís però alhora amb una força renovellada per la necessitat.
Em deia una persona que es dedica professionalment al cant i que viu a Barcelona que el Liceu és un teatre provincià perquè sempre canten els mateixos. Especialment en allò relatiu als secundaris. Una tal afirmació fa mal a algú que estima el teatre com jo. I probablement no és del tot justa. És cert que canten preferentment cantants de la casa, que en diríem, però ho fan de manera solvent. També en el cant cal aplicar el quilòmetre zero com a màxima d'actuació. Pel camí quedarà gent molt vàlida a fora però la vida sempre és injusta. L'època Matabosch, d'ínfules artístiques i desori econòmic, ha passat. Ara és a Madrid on esperem que ben aviat enfonsi el teatre i el públic. Això sí, pagant tothom, del 90% del pressupost cultural d'Espanya. Ara tenim a Barcelona una direcció seriosa, imaginativa i, el que és millor, realista. Aquí tenim el públic que tenim i l'afició que tenim i només podem esperar que millori a llarg termini. Cal construir des de baix i des del gran repertori sense renunciar a res. És el que crec que s'està fent.
La funció d'ahir no ens entrava a l'abonament. Era un concert i era sobretot un concert d'homenatge a Natalie Dessay, que fa uns anys ha patit dues operacions a les cordes. Dessay ha dit adéu a l'òpera però continua cantant i a més bé. No és, evidentment la soprano coloratura d'antany però conserva la ductilitat de la veu i sobretot uns piani molt remarcables. A més de l'expressivitat i el caràcter. Dit això, crec que ahir vam tenir ocasió de gaudir d'un concert d'una gran categoria vocal i instrumental. Le concert d'Astrée és un conjunt excel·lent que toca com qui no vol la cosa amb un rigor, precisió i una excel·lències fora del comú. En destacaria el primer violí que ens va oferir uns compassos antològics pel refinament i la tècnica. Però ahir també vam tenir ocasió d'escoltar un contratenor excel·lent: Cristophe Dumaux. És una veu formada, rodona, vellutada, d'una mel·lifluïtat de gran escola. D'una expressió de primera divisió. Va cantar sobretot a la primera part però a la segona ens va oferir juntament amb Dessay pàgines memorables. Dessay, en canvi, em va decebre una mica en segons què: sobretot en el timbre, que li ha quedat mat, sense la brillantor de fa anys. Canta sense forçar per raons evidents però aconsegueix en el repertori barroc que ens ha ofert un òptim aprofitament de les seves facultats actuals. La vida d'un cantant - la vida en general- és feta de renúncies i Dessay ha sabut dir prou a la gran exigència -vocal i teatral- i dedicar-se a cantar en versió concert. Per cert, tenint en compte que a casa nostra els concerts i recitals d'aquesta mena no tenen gaire un èxit de masses Déu n'hi do la gent que hi havia al teatre. La Núria, que s'ha trobat unes amigues i un professor del Conservatori, ha acabat veient la segona part -la millor, on hem pogut escoltar el conegut duo Piangerò- a Platea. Per cert, es pot anar senzill, humil o esportiu en el vestuari però anar amb Crocs al teatre em sembla improcedent. Fora de lloc. Impertinent. Sobretot a una edat. Tornant vam pujar per la Rambla i el passeig de Gràcia, ja il·luminats per a les festes de Nadal. Es comença a viure aquell ambient especial de les festes i això fa que la gent sigui -o m'ho sembla a mi- més amable i feliç. Vull acabar parlant d'una altra cosa avui. Com que la meva altra filla Clara E. em retreu darrerament que no apareix al bloc perquè no li agrada gaire l'òpera -de moment- (tot i que sí la música i més del que ella es pensa), la vull fer aparèixer per remarcar que potser tenim una gran guitarrista en potència. I per dir-li que també l'estimo molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada