Queden enrere els anys en què la música simfònica era present en totes les temporades del Liceu. Ara, va com va, i aquella concessió -una mica extemporània per a alguns- ha quedat relegada a esdeveniments concrets. Com el d'avui. El programa era especial per dos motius. En primer lloc, perquè les dues entrades les teníem des de temps enrere per l'admiració de la meva mare per Beethoven i per l'afició concreta a l'allegretto de la setena. I en segon lloc perquè l'allegretto de la setena va presidir, per voluntat seva, el funeral de la meva mare recentment traspassada. La Núria va tenir la sort de gaudir d'aquest concert que per a nosaltres no era només un concert sinó també un memorial. Com el viatge a Londres. Tothom desapareix i puc imaginar-me un món sense els més estimats, encara que em costi molt. Però no puc imaginar-me un món sense música. Ni per a mi ni per als altres. En el moment en què escric aquestes paraules, Jordi Savall ho ha dit amb absoluta claredat en renunciar dignament i per dignitat al premio nacional de música del Ministerio de Cultura (?). La música forma, ajuda a viure i a conviure, com deia el poeta Foix.
El programa era atractiu sobretot per la segona part però la primera ens ha donat sorpreses molt agradables. L'obertura de Coriolà ha estat rodona i en les altres dues peces, el concert per a piano núm. 5, op. 73 en Mi b major L’Emperador i la Simfonia núm. 7, op. 92 en La Major, han estat protagonitzades per un pianista d'aquí que jo, ignorant de mi, no coneixia: Josep Maria Colom. Ha estat un descobriment. És una persona amb posat humil i modest que toca amb una gran sensibilitat i precisió que fa uns pianíssims admirables. És la demostració del talent de primera línia que tenim a Catalunya i que moltes vegades queda en un segon pla o fins i tot amagat. Colom, que s'apunta a la moda del vestuari de capellà, ens ha ofert un bis: impromptu de Schubert, absolutament deliciós.
La segona part era, però, més interessant a parer meu. Perquè era una simfonia i perquè la direcció de Pons d'adiu amb el caràcter d'aquesta música. Pons parteix d'unes idees clares i les aplica en tots els casos. Sol seu un xic efectista, és cert, però tremedament efectiu. No ha estat una excepció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada