TOSCA AL LICEU (8 de març de 2014)

Puccini sempre ha estat un dels meus compositors preferits, però, dins les seves obres, la Tosca no ha ocupat mai un paper eminent, primordial. Sóc més de Bohèmes, Butterflies i Turandots. Potser és pel rerefons històric, Potser perquè és la més realista de totes. Potser perquè és també la més verista. Tot i això, sempre és un plaer retrobar-se amb els passatges heroics de força d'aquesta òpera, com les àries del tenor i de la soparno o el duo d'amor del primer acte. I és que aquesta òpera no és apta per a peixos bullits o per a gent amb sang d'orxata. És una òpera de caràcter, com la Floria, i de convicció, com el Mario. 

La Núria tenia moltes ganes de veure un altre Puccini. La Butterfly no li va fer gaire el pes però aquesta la preveia intensa i captivadora. Ens hem pres el nostre temps i ja és costum. Caminada fins al teatre gaudint de Barcelona i de la tarda i entrada i volt per la Boqueria, el gran espectacle de la gent, la metàfora acolorida per mil fruites d'una ciutat activa i acollidora. De la meva ciutat. Aquesta vegada hem comprat una paperina de pernil ibèric i una macedònia de fruita. Li explicava a la Núria que al món petit de la Boqueria pots trobar-hi de tot: des dels millors i més selectes productes al rang més baix dels productes de l'horta, del camp o de la mar. La Núria gaudeix dels turistes de mil nacionalitats diferents que circulen per Barcelona els dissabtes a la tarda i se n'adona que Barcelona és una ciutat important amb una enorme varietat de comerços i gents. I sobretot amb una història que ara es troba a l'aparador del turisme que concita. 

També com cada dia hem anat a escoltar el que anomenem setciències al foyer. Jo diria que aquesta vegada ha fet una exposició ponderada, prou objectiva - que diria el meu amic Ferran Gramunt, malauradament i injustament traspassat fa poc- això sí, fent ús d'un to entre pedant i poc natural  en qualsevol cas. 

Aquesta vegada la Núria ha escoltat el primer acte des del 5è pis, ai las! Que ja comença a ser grandeta! Els altres dos els ha vist des del tercer, evidentment millor i més ben acompanyada. 

El teatre era ple de gom a gom. La funció ha començat uns cinc minuts tard perquè una marxa feminista democràtica ha anat baixant per Peli i Rambles i empastifant tot allò que trobava al seu pas. Jo creia que cantava la meva amiga del Facebook, Fiorenza Cedolins i el Jorge de León però ni un ni l'altre. Cantava la Sondra i un altre tenor que no coneixia. Abans de començar la funció, però, ens han comunicat que per causa d'una "enfermetat" (sic) el tenor seria substituït en aquesta primera funció -que no ho he dit- pel canari Jorge de León. Molt millor, perquè era el qui jo volia escoltar. Havia vingut per a la Butterfly  ho havia fet força bé. La llàstima ha esta no poder aplaudir la meva amiga Fiorenza. És molt lamentable que en un teatre que vol ser de primera divisió s'hagin d'escoltar errades i despropòsits com aquests. 

Es tracta d'una coproducció entre el Liceu i la Maestranza de Sevilla. L'escena é sdel regista Paco Azorín. He de dir que a mi no m'ha desagradat. Era moderna però no inspirava rebuig ni al·lèrgia primaveral. Realista i sòbria. Amb els elements justos de la iconografia toscaniana: canelobres, sotanes, bastons, creus, punyals, fusells, presons, etc.). Tanmateix, l'escena anava de més a menys. El primer acte era molt correcte i adequat. El segon, quan girava l'embalum central, es convertia en més esquemàtic i menys detallista. I el tercer era directament una cosa rara. Aquesta baluerna central s'ajeia deixant a sobre de l'escena la part convexa, cosa que recordava, segons el meu veí de cinquè pis, el sostre de l'Estació de França. I efectivament era així. Potser la presó encara es feia creïble però la terrassa del castell era ja pura imaginació. Sens dubte, era una decisió pressupostària. 

Sondra Radvanovsky ha anat de menys a més. S'ha reservat de manera evident més que intel·ligent. Els dos darrers actes han estat els millors. I ha doblat la seva veu penetrant amb una gran actuació sobre les taules. És una bona Tosca i així ho ha entès el públic que li ha dispensat al final llargs aplaudiments.

Jorge de León. M'ha dit un baríton del cor del Liceu que De León era policia  a les Canàries. No m'ha dit si nacional o local. Es veu que el cant deuria ser una passió i, amb grans recursos, s'hi va posar de ple. Té una veu potent i timbrada, fosca segons com, això sí amb un gran squillo, però a vegades peca d'una afinació inexacta en algun agut i, sobretot, amb un fraseig una mica matusser. 

L'Scarpia era de l'italià Ambrogio Maestri, que tot ell ja té alguna cosa de malvat -almenys fa dos metres d'alt i força d'ample sobretot a la part central. Ha estat un Scarpia ben cantat i ben interpretat, creïble sempre. No es pot demanar més. 

Francisco Bas ha estat, com sempre un bon comprimari però el seu Spoletta no és creïble: és massa histriònic i afectat, està poc posat en el paper d'un llepaculs fill de puta com el que representa. Semblava un personatge còmic o caricaturesc com a mínim. Vocalment res a dir, és a clar. És potser una qüestió de caràcter o, pitjor, d'apreciació personal. Jo m'imagino un personatge més malvat i impiu, amb un posat pervers i menyspreable. I Vas no el té. Per sort, és clar.

Per a mi Tosca és una òpera de passions: amor, gelosia, luxúria, gola fins i tot. Enveja i supèrbia també, per part del mal nascut d'Scarpia. Totes menys l'accídia. Tosca representa una història particular d'amor i de fidelitat en un context convuls en què l'ancien régime i el liberalisme pugnen per imposar-se. I ja sabem qui va acabar imposant-se a Europa. A Europa és clar. A Espanya, l'Espanya eviterna que existeix des d'abans del Big Bang, el Liberalisme va ser aixafat i després utilitzat per mantenir els privilegis dels de sempre: l'Església, els terratinents opressors i les castes dominants, que no tenen un altre nom. Per això, la Tosca representa, als nostres ulls, un clam de llibertat que crida no tan sols Cavaradossi amb el seu 'Vittoria...' sinó també tot un poble. Una victòria que, a la llarga, està destinada a passar comptes: des del genocidi de jueus i moriscos i la manipulació barroera de la història fins a les sentències recents del TC, passant per l'esclafament de la Reforma luterana i de les idees il·lustrades i liberals.

En resum, amor i força regats amb engany: l'un fictici -el de Cavaradossi respecte de Tosca- i l'altre real -el d'Scarpia és clar.

Un surt del teatre amb un sentiment agredolç, i potser això és el que més em desagrada de la Tosca. Que no és una tragèdia sinó un drama; que la injustícia que conté, humana i històrica, és reversible i en canvi aquí acaba com acaba. Finalment, com sempre ens ha de consolar la música de Puccini que, si no és eterna perquè no ho pot ser, sí és infinita. De moment.