Avui ha estat la primera vegada que vaig al Liceu acompanyat de les meves dues filles. La seva tia li ha cedit a la Clara un seient privilegiat que ella ha volgut aprofitar. A més, al col·legi havien treballat l'òpera i era un moment propici per escoltar una òpera de gran repertori que ha emplenat el teatre de gom a gom. Feia temps que no vèiem el teatre tan ple. I és que la bona òpera i els bons repartiments són toc segur i ajuden definitivament a fer el calaix que tant cal en aquests moments. Al Liceu, és clar. Al Real no perquè conviden els altres.
La Norma és una òpera que tira i que asegura un ple absolut en totes les funcions cosa que va molt bé en aquests temps de penúries econòmiques i financeres. N'hi ha que arrufaran el nas en veure una òpera de gran repertori però arrufarien el nas amb una cantata de Bach o una simfonia de Beethoven? És clar que no, però l'òpera ha entrat des de fa uns lustres al món de la moda i hi ha uns gurús que ens volen imposar què es pot escoltar i què no, que es porta i què no i qui canta bé i qui no. Hem de fugir d'aquesta tendència nefasta que equipara l'òpera a la moda infecta del Desigual o de Channel, que pel cas m'és igual. L'òpera és dinàmica? Sí, però sorgeix d'una tradició i la gràcia es troba a mantenir el just equilibri entre el que ha estat i el que volem que sigui.
La funció tenia un interès especial per la presència de Sondra Radvanovsky, que és una sopranos spinto capaç de l'alè més estentori i del piano més tènue. El seu flux i control d'aire és important. I la seva expressivitat efectiva. És una soprano que ens va fer la Tosca i que ara ens fa la Norma i en ambdós casos se'n surt amb suficiència. Però no era aquest l'únic al·licient. El Pollione de Gregory Kunde ha estat senzillament fenomenal, com pocs n'hem escoltat al Liceu en els darrers anys. Kunde té una veu potent i una dramatúrgia realment bona.
La Clara, que havia estudiat l'argument a classe, se'l sabia bé i ha anat seguint l'òpera amb normalitat. El seu veí no les tenia totes en començar l'obra però al final ha estat forta i ho ha aconseguit. El veí de l'altre cantó, en canvi, li ha retret amb un psssst evident no sé quin soroll o moviment.
Renato Palumbo ha estat un director efectiu una mica teatral i histriònic, però efectiu. Ha estat xiulat per això, però ja se sap que al Liceu hi ha gent que té la pell molt fina. L'orquestra i el cor, excel·lents a tots els nivells i el resultat ha estat de notable alt. Potser la dramatúrgia era el que més difuminat quedava però no feia fàstic ni angúnia. Era una escena al servei del discurs de l'obra.
En acabar l'òpera, la Clara s'ha estrenat al Viena la nuit i la veritat és que ha aguantat fins a quarts d'una. Només quan li hem dit que havíem de caminar una mica per anar a buscar el cotxe ha arrufat una mica el nas. Però només ha estat això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada