LA SONNAMBULA, DE BELLINI (LICEU, 8 DE FEBRER DE 2014)

La Núria estava molt il·lusionada amb aquesta funció perquè mai havia vist en directe al que diuen que és el millor tenor del moment, el peruà Juan Diego Flórez. I realment l'expectació ha valgut la pena perquè aquest home té una veu prodigiosa i molt resistent a les inclemències habituals del temps.Mai l'he vist refredat, mai hi he notat una rascada, mai una vacil·lació. No era l'únic reclam d'aquesta nit: l'Amina de la sienesa Patrizia Ciofi era l'altre. De fet, amb aquest sol repartiment l'òpera tenia tots els números per triomfar i ho ha fet amb alguns peròs, tanmateix. En qualsevol cas, aquests dos cantants representen avui dia tota una tendència en el món de l'òpera. Són dos excel·lents cantants i, a més, tenen una presència escènica d'impacte. Vull dir, que són guapos i joves. Ja no tant, però. No hi ha dubte que tenir una bona planta i un bon aspecte poden ser elements que juguin a favor d'un cantant però no han de ser excloents. Vull dir, que l'important és la veu i el cant, encara que la figura, la cara o l'aspecte no acompanyi. Quantes veus importants s'haurien perdut si s'hagués usat només aquest criteri? 

Què es pot dir de Flórez! Res més que no s'hagi dit. La seva veu flueix amb facilitat. Alguns en valoren la seva tessitura i els aguts. Però el més destacable és la seva afinació tan precisa, el seu cant lligat deliciós, la seva expressivitat i el seu sentiment. Quant a Ciofi, s'ha de dir que l'altre dia no estava gaire fina de veu. En algunes notes rascava i algun agut va quedar apagat i poc brillant. Va compensar aquestes mancances eventuals amb una excel·lent actuació: mesurada i no histriònica. Sòbria i elegant. I el públic li va perdonar el refredat amb justícia. Tenia un individu al costat que fotia uns crits esquinçats que un xic més i em perforen el timpà. Exagerat, sectari i poc saludable per a la veu. Per a la seva. En acabar la representació la Ciofi semblava haver enfollit quan sortia a saludar. Semblava dir que estava contenta per haver acabat amb èxit la funció a pesar d'arrossegar aquests virus tan dolents d'aquest hivern. 

L'òpera no és excepcional. L'argument és un joc de nens i naïf. Però l'òpera fa de bon digerir. És una mena de conte que explica un malentès i diu molt de la naturalesa humana. Pensem que ell renega de la seva estimada només per uns fets que apunten presumptament a la seva infidelitat sense comprovacions ulteriors. Gelosia, prejudici, impetuositat no racional. Amor humà en definitiva. Però, ai las, és una òpera d'aquelles -poques- que acaben bé i al final es descobreix la raó oculta dels moviments nocturns d'Amina. Hi ha una altra cosa que juga en favor de l'òpera i és la durada: justa, no excessiva. 

La posada en escena ha estat un altre punt fort. Sense experiments ni bestieses de regista novell. Tot adaptat al discurs i finalitat de l'obra. Clàssic però proper. Excel·lent. En definitiva, un magnífic espectacle per a un Liceu en hores baixes.