ELS ALUMNES NOUS

 D'uns 10 anys ençà més o menys, els alumnes que veiem any rere any a l'institut han canviat. No es pot dir de tothom, en efecte, però globalment podem dir que han canviat. I pel que escolto i llegeixo aquest canvi no s'ha produït en ensenyaments de formació professional sinó a tots els nivells educatius, també a la universitat. 

Estic parlant dels alumnes que fan el curs que els correspon per l'edat que tenen, en el nostre cas de 18 a 20 anys.  Aquests nous alumnes es caracteritzen principalment per alguns trets: poc interès i encara menys compromís, levíssim bagatge cultural i un esforç mínim i just per a les tasques quotidianes com prendre notes de classe, respondre qüestionaris, fer treballs o exàmens. I una actitud absolutament despreocupada, poc seriosa i maleducada en algunes ocasions. Exemples us en podria posar a doll. Per exemple, aquell alumne que enmig de la classe li sona el telèfon i surt de la classe sense demanar permís per respondre fins i tot quan se li ha advertit en diverses ocasions que no ho pot fer. O el qui es passa la classe xatejant amb altres persones en silenci: el reconeixes perquè esbossa un somriure de complaença múrria. O aquell altre que no s'està de copiar a cara descoberta intentant mirar els apunts o preguntant al company del darrere. I quan el descobreixes encara t'ho retreu. 

El telèfon ha fet un mal horrorós i extraordinari a la concentració per més que ens vulguin fer creure el contrari. Una cosa és mirar la televisió i consultar el xat de torn. Una altra és seguir una classe amb ple aprofitament. I no ho fan. Tinc alumnes que vénen a classe sense una trista llibreta. De vegades algun arriba a un examen sense bolígraf i l'ha de demanar als companys que són més previsors. D'altres porten la llibreta i el llibre però no la treuen encara que els ho recomanis. Ho fien tot a la memòria. De vegades un se sent un vídeo del youtube o un film de la tele a sobre del qual la gent parla, menja, beu o fa d'altres coses. Aquesta actitud arriba a la impertinència quan et fan alguna pregunta fora de to en un moment de confiança. Com si fossin d'una edat mental inferior. Hi ha gent que té aptitud i capacitat sobrada però aquesta actitud els perd. Almenys ara perquè n'estic convençut que canviaran. Vaja, hauran de canviar si volen fer alguna cosa de profit.  De fet, ja canvien quan van a fer pràctiques a l'empresa, retribuïdes o no. I quan els preguntes per què a l'empresa es comporten d'una altra manera et responen amb naturalitat que això és l'escola. És a dir, veuen l'escola com un ambient d'esplai alhora que aprenen alguna cosa. 

Això és el que puja. Deixo de banda, és clar, els alumnes excel·lents tant acadèmicament com personalment amb els quals es pot continuar tenint una vegada se'n van i fins i tot durant el curs una relació d'amistat franca. Són pocs, però, i normalment dones almenys al nostre cicle. 

És inevitable aleshores fer-se l'íntima pregunta sobre el perquè d'aquesta situació. He esmentat els mòbils i els ordinadors però no es tracta solament de les noves tecnologies. Hi ha algun factor més que impregna la nostra manera de fer a les aules imposada per una visió bonista de les coses. I és que aquesta idea que a l'alumne i de retruc a les famílies se'ls ha de portar amb cotó fluix ha acabat per diluir la idea d'autoritat i de respecte, ha desprestigiat l'ensenyament i ha convertit en moltes ocasions les aules en un recurs assistencial - a primària i ESO sobretot. 

Fa temps es va atorgar al director la condició d'autoritat pública. I els professors també ho són en exercici de les seves funcions si reben agressions de qualsevol mena per part d'alumnes o famílies. Potser hauríem de començar a parlar de traspassar ni que fos limitadament la potestat sancionadora a l'àmbit de l'escola. Hi ha determinades persones que només raonen a còpia de cops. Com els ases. Potser així algunes famílies i sobretot els alumnes s'hi mirarien més a l'hora de fer segons què. 

7 DEATHS OF MARIA CALLAS (LICEU, 10 DE MARÇ DE 2023)

He de reconèixer que no sabia qui era Marina Abramovic i després de vist l'espectacle me'n sento orgullós. El Liceu presenta la funció com a la cruïlla entre l’òpera, l’art en viu, la performance i la videocreació. Suposo que en la línia de crear connexions entre llenguatges artístics diferents en connexió amb l'òpera. La idea - si és aquesta - no em sembla malament però el resultat s'ha d'avaluar a partir de fets concrets i no pas de la teoria. I el resultat és certament decebedor. 

La Núria ja ens havia advertit el dia abans que les 7 morts era infumable i que, de manera redundant, era fum, que no valia la pena. S'havia de veure però què era això que ens proposaven abans de poder-ne dir res a favor o en contra. No crec que la Núria anés gaire errada. La idea és presentar 7 àries que van marcar la vida i l'art de Callas que representen la mort dels personatges en qüestió: una 'experiència immersiva basada en aquestes set defuncions prematures dels personatges que, a la vegada, són autoretrats de l’artista que habita aquests personatges diferents: des de la núvia abandonada fins a l’amant sacrificada'. El fil conductor ja em sembla forçat, més enllà del fet que eren àries que Callas cantava molt bé. En aquest sentit, l'espectacle té el defecte que tenen els films biogràfics de grans cantants: no es pot trobar ningú que els pugui imitar en el cant. És absurd i ridícul pretendre imitar el cant de la Callas sense la Callas. Però és que aquestes morts de ficció pretenen enllaçar i simbolitzar finalment la vida desgraciada i la mort solitària de Callas. Una altra cosa que grinyola. Conceptualment, doncs, ja és una proposta discutible i massa etèria. Potser per això l'espectacle estava patrocinat per Aena: aeopuertos españoles y navegación aérea.

Comptat i debatut, l'únic interès de l'espectacle és que té música en directe i que hi ha 7 sopranos que canten les àries corresponents amb fortuna diversa, això sí. Les escenes d’òpera que pretén recrear amb gust més aviat pobre o originalitat nul·la són de Vincenzo Bellini, Georges Bizet, Gaetano Donizetti, Giacomo Puccini i Giuseppe Verdi. Només us en dic un exemple. Quan sona Un bel dì vedremo apareixen els dos personatges, la Marina i l'actor de Hollywood, Willem Dafoe  (el que s'ha de fer per menjar!), abillats amb granotes grogues de les d'apicultor en un paisatge devastat, com si fos volcànic. Les seves evolucions no diuen res i finalment un es queda amb cara d'enze quan es pregunta què collons vol dir tot allò. 

Les soprani que canten les diferents àries són VIOLETTA VALÉRY Gilda Fiume, FLORIA TOSCA, Vanessa Goikoetxea, DESDEMONA, Benedetta Torre, CIO-CIO-SAN, Antonia Ahyoung Kim, CARMEN, Rinat Shaham, LUCIA ASHTON, Leonor Bonilla i finalment NORMA, Marta Mathéu. No crec que aquest espectacle estigui pensat per realçar les veus que l'han interpretat i per tant deixaré les meves opinions sobre cada una al tinter. Tampoc no direm res sobre la música de Marko Nikodijević, realment un nyap de marca major. L'orquestra i el cor eren els del GTL que han complert a pesar de tot i amb desgana a jutjar per les cares dels membres de cor al prosceni de segon pis. 

Tampoc el públic era l'habitual. I segurament és això el que vol el teatre: eixamplar la base per fer més calaix i encetar noves vocacions. Però si és amb espectacles com aquest anem servits... A tall d'exemple, us diré que a les tres butaques de la meva dreta de tercer pis, s'hi han col·locat tres noies d'uns 30 anys que venien esbojarrades, que parlaven anglès i castellà -alguna deuria ser anglesa o d'EUA-, i que anaven repetint en arribar amb cares d'excitació incontenible 'Oh, my God!' amb prosòdia i expressions facials variades. Evidentment davant el meu posat impertèrrit. Les tres han vist l'espectacle abocades sobre la barana i impedint parcialment la ja pobra visió de la pantalla i de l'escena. És clar que pel que s'havia de veure... Doncs bé, a mitja funció una d'aquestes, la que era al meu costat, s'ha volgut incorporar i, intentant recolzar-se a les palpentes en els braços de la seva cadira, s'ha recolzat a la meva cuixa dreta. I a fe de Déu que s'ha incorporat! Sort que només ha estat la cuixa i no ha necessitat cap altre agafador addicional. 

Al final de la funció grans aplaudiments per a la Marina, especialment per a ella més que per a l'espectacle (ja és trist que sigui així). Alguna bufada breu per a alguna soprano i aquí pau i allà glòria. En resum, un espectacle pretensiós i overrated que no aporta res més enllà d'espurnes de llum, però només, com sempre, gràcies a la música. 

MACBETH (LICEU, 3 DE MARÇ DE 2023)

El Macbeth que hem escoltat al Liceu és un exemple d’hipertextualitat en el temps. Un Macbeth que ha estat creat per l’enigmàtic Shakespeare, que ha estat convertit en òpera per Verdi a partir del llibret de Francesco Maria Piave i que ara ha estat posat en escena per un escultor i filòsof de l’art com és el reconegut Jaume Plensa. Era llargament esperada aquesta producció perquè el Liceu l’ha volgut convertir en estendard del maridatge entre l’òpera i l’escultura en el marc del Liceu de les arts.  A més té la pretensió de vendre la producció arreu i unir al nom de Plensa el del Liceu. No sé si aquesta voluntat comercial acabarà complint-se  a la vista dels resultats que hem pogut constatar avui i de la reacció del públic. Potser és que aquesta posada en escena ja és una cosa diferent: aquest maridatge de dues disciplines artístiques diferents amb discursos paral·lels que pretenen potenciar-se.

La Laura 一 una amiga que no prové del ram de la música, però que és molt llegida, culta i té una gran inquietud i sensibilitat artístiques 一 sostenia que les escultures de Plensa, les famoses cares planes, o la baluerna de lletres no tenien res a veure amb l’argument de l’òpera, que són dos mons independents que no tenen intersecció i jo estic d’acord amb ella. Les solucions de l’escultor haurien pogut usar-se en qualsevol altra òpera amb el mateix efecte discutible. I és que Plensa és un escultor amb una obra estàtica i reflexiva mentre que l’escenografia implica dinamisme i acció. Són llenguatges diferents. I Plensa a parer meu no se’n surt. 

Les crítiques aparegudes des de les primeres funcions de l’òpera han remarcat aquests extrems. Alguns han dit que és un autohomenatge un xic vanitós, altres, que adopta solucions puerils que ratllen allò  vergonyós, com quan il·lumina l’escena de vermell per representar la maldat i la sang o com quan per dues vegades un llençol gegant mostra un simple signe d’interrogació. O bé quan l’escenari es manté  buit i despullat del tot mentre només actuen un o dos solistes, cosa que passa durant molta estona. 

Un pot pensar que la crítica és molt primmirada, exigent, setciències  i displicent. Però el públic del Liceu en aquesta ocasió era del mateix parer: la Laura ens deia irònicament que, a cinquè pis, tres senyors que junts sumaven 400 anys s’esquinçaven les vestidures pel resultat escènic i pel fet que  mig teatre aplaudia la producció. Dos seients més enllà de nosaltres, un habitual de tercer pis udolava a cor què vols d’indignació. La divisió d’opinions era evident quan Plensa en persona ha sortit a saludar en finalitzar l’obra. I els crits i el malestar també. Jo només puc dir que aquesta escenografia no farà que m’agradi menys Plensa,  però que cada escenografia ha d’estar al servei de l’òpera i el seu argument i no ha de ser un discurs paral·lel, independent o capriciós. 

El resultat vocal no ha estat tampoc per tirar coets. El Macbeth de Željko Lucic no ha estat cap meravella. Té una veu fosca, un pèl engolada i no té l’squillo que la faria brillar amb la tensió convenient. En moltes ocasions els seus aguts són plans i al llindar del crit. La Lady Macbeth d’Ekaterina Semenchuk ha estat tal vegada millor, però no és una veu amb personalitat que passi amb autoritat per sobre de l’orquestra ni que tingui presència escènica, com té la Sondra Radvanovsky. Simon Orfila ha fet de Banco i el vibrato excessiu i semitonal de la seva veu de baix ha fet la resta. Només el Macduff de Celso Albelo ha estat efectiu i amb presència tot i que el lligat d’’Ah la paterna mano’ té camp per a la millora. 

Amb l’Elisabet hem coincidit a dir que el millor de la funció han estat els cors potents i estentoris, especialment per la part dels homes, i el ballet i la coreografia d’Antonio Ruz, molt original i descriptiva. No és que sigui una òpera molt reeixida. Almenys jo la veig molt compartimentada, sense un discurs fluid. No em sembla el millor Verdi, o almenys no és el que a mi m’agrada. En qualsevol cas, l’experiment de Plensa no ha tingut, sembla, l’efecte que es pretenia. Tots n’hauríem de treure lliçons. Començant pel sabater. 

A l’entreacte hem baixat primer a platea i hem anat passadís central avall fins al fossat dels músics. En passar per la fila 6 he sentit la fiblada del pas del temps i del record que, tanmateix, ha estat dolça. Després hem anat al saló dels miralls, curull de gent com mai perquè al teatre no hi cabia ni una agulla i perquè al centre havien col·locat 3 figures lluminoses de Plensa sobre un llit de cireres de cera. La Laura, en un gest gairebé noucentista, s’ha ajupit a verificar de què estaven fetes. M’ha recordat les dones que protagonitzen Els fruits saborosos, de Josep Carner. 

TOSCA (LICEU, 7 DE GENER DE 2023)

Decebedora i lamentable la Tosca que ens proposa el GTL en coproducció amb la Maestranza i altres teatres europeus. L'anunci que Alagna i la seva dona Kurzak havien renunciat a participar en aquesta producció ja era premonitori. Amb bon criteri i olfacte, Alagna va veure el tarannà no constructiu de la proposta i va deixar el Liceu -i santament- amb un pam de nas. Alguns, després, van dir que si la Kurzak no era una Tosca -com si Agresta sí que ho fos- o que si Alagna era un mascle protector i altres imbecil·litats pròpies de qui vol imposar el seu criteri als altres tot reclamant per a si la llibertat d'expressió en tota la seva dimensió mentre que la nega al públic que paga una entrada i els impostos amb els quals es finança el Liceu 'de tots'. 

A la pàgina web del teatre llegim que 'Rafael R. Villalobos posa en relleu la pressió política, moral i social'. A mi em sembla que l'únic que posa en relleu és la incapacitat pròpia i del seu equip 'súperguai' (i súpergai) de fer una lectura coherent d'una obra de referència del repertori operístic. [Per cert, la R. amaga un cognom d'allò més comú del qual el regista renega: Rodríguez. Quin trauma infantil o no tan infantil amaga aquesta ocultació?] Que Pasolini va ser un dissident i un artista? Sí, com molts d’altres, d'un signe polític i de l'altre. En aquest sentit la tria de Pasolini no és innocent i pretén vehicular no pas la pressió sinó altres coses que Villalobos ens hauria d'explicar. Potser el fet que Pasolini va ser expulsat del partit comunista italià i la seva mort tèrbola i vés a saber si injusta hi tenen alguna cosa a veure. Perquè, posats a provocar, els altres també en sabem. 

Ho hem dit algunes vegades. La irrupció d'una tropa de gent de teatre a l'escena operística té diverses explicacions. Una pot ser que l'òpera dóna més diners, més visibilitat i reputació: té una gran projecció internacional i només per això ja paga la pena de posar-hi la grapa encara que no se'n sàpiga un borrall de música, ni d'òpera ni de veus. Que és el que passa amb la majoria d'aquests directorets com ara Villalobos. Això explica la pesada vindicació de l'òpera com a teatre. Doncs no, l'òpera és música i cant abans que qualsevol altra cosa. La prova és que si treus l'escena, el vestuari i el moviment, aquesta continua existint i al contrari -sense música i sense veus- no és res. Hi ha, per tant, un ressentiment artístic que ha portat a apropiar-se d'un gènere que té les seves pròpies regles. No podem posar tothom al mateix sac, però Déu n'hi do la gentola que s'hi ha repenjat en aquesta idea. 

Una altra explicació que es dóna al fenomen és que el repertori operístic no s'ha renovat i que continuem escolant les òperes 'de sempre'. No crec que sigui cert però és veritat que el llenguatge musical del XX, abstracte i experimental, ha generat un divorci més que evident del públic oïdor. I això és cert tant per a l'òpera com per a bona part de la música em fa l'efecte. Però una cosa és renovar el llenguatge escènic i fer lectures diferents d'una obra i l'altra és fer boutades auspiciades amb diners públics per épater les bougeois. Per això la Colau no ha posat un peu al teatre del Liceu, ni el posarà: per fer gala de la seva grassa ignorància. I el públic, que no és estúpid, sap distingir perfectament quan hi ha bona fe i intenció noble i quan - com el cas que ens ocupa (o okupa)- som davant una vulgar provocació. L'òpera no s'interpreta sinó que és només una excusa per fer un discurs paral·lel arbitrari que només distreu i desorienta l'espectador i que està allunyat del que volien els autors de l'obra i de la tradició que ens precedeix. 

Parlant del públic, jo crec que encara ha estat caut i prudent davant els despropòsits de l'escena. Tot i que ja veníem calents de l'estrena, durant el primer acte no hi ha hagut queixes: ha vist i escoltat. I ha jutjat. I al final de l'acte els xiulets ha estat més que evidents. Al començament del segon acte, en la facècia inicial de Pasolini i Pelosi i música enllaunada de cançó italiana, a molts ens han abocat a la indignació. S'han sentit crits de 'Volem veure la Tosca!' i coses semblants i s'han coronat amb crits repetits de 'Tosca! Tosca!', això sí davant la indignació oposada dels qui han cridat 'Carques!' i els qui han respost 'Sociates!'. Un espectacle en si que caldria repetir de tant en tant. I és que tant o més que la producció absurda, molesten les persones que s'autodoten d'autoritat esquerranosa per jutjar el que ha d'agradar al públic i el que no ha d'agradar. Com en Quim. D'altra banda, entre el públic del Liceu habitual i especialment col·locats hem vist alguns desarrapats del clan de Villalobos que volien probablement captar l'ambience. 

No és d'estranyar que tot aquest desori hagi fet que el director Henrik Nánási hagi dirigit l'orquestra amb poca convicció i un desànim evident que s'ha transmès a la música i a la sala en darrer terme. Villalobos no sap encara que no hi ha cap arma més poderosa que l'art ben executat. Ja ho aprendrà, és qüestió de temps. Esperem-ho almenys. També sorprenen les lloances que el baríton Željko Lučić ha dedicat a Villalobos: sonen a veritats d'estómac agraït. O de llepaculs escarpià. Pensem que no tan sols han estat Alagna i Kurzak els qui han renunciat a l'obra. D'altres també ho han fet com ara el tenor Joseph Calleja. I Lučić és un dels nouvinguts. Potser per això el tenor substitut Michael Fabiano, quan ha vist el caire que prenien els esdeveniments, ha fet sortir el director artístic del teatre -que ja ens té acostumats a les seves aparicions inicials i d'entreacte- per anunciar que fóssim comprensius amb la seva sobtada minva vocal. 

Un dirà que sempre queda la música de Puccini, i és així. Però les interferències dels dos mons són tan grans que l'obra musical queda desnaturalitzada. Tampoc l'elenc vocal ha ajudat. Fabiano ha estat un Cavaradossi sense caràcter, un xic molle, i amb alguns problemes de tempo com a 'la vita mi costasse'. Per no dir que al final els seus problemes vocals han fet patir i la seva veu ha estat a punt de trencar-se. Villalobos ha volgut fer un torcebraç a la tradició operística i n'ha sortit derrotat. I del protagonista femení què es pot dir? Doncs que Maria Agresta és una bona soprano amb una veu plena d'harmònics agradables i una magnífica línia de cant. El seu 'Vissi d'arte' ha estat realment bo. Ara bé, no és una veu per a la Tosca: ella és una molt bona soprano lírica però no és dramàtica em penso ni pel volum, ni pel caràcter ni tan sols per la seva tossa. 

Hi ha una cosa que em sembla especialment greu en relació amb la música. I és que el cor ha desaparegut com a protagonista que és de l'òpera. De fet, no ha sortit ni a saludar al final de la funció. Sempre ha cantat de manera interna, cosa que contradiu el llibret. I al final del primer acte, quan canta el Te Deum, ho ha fet amb amplificació barroera i excessiva. És clar que la culpa no és tan sols de l'ignorant de Villalobos sinó també del GTL.

Cap empresa es fa a base de cops d'efecte. Ni un teatre d'òpera ni un institut, posem per cas. La millor manera d'anar de pressa és anar pas a pas. És més dur treballar a la manera noucentista -com una mula de sínia- a curt termini però molt més gratificant a llarg termini. 

En sortir el Josep deia que la Tosca és una de les 10 millors òperes que a criteri seu salvaria. M'hi puc afegir tranquil·lament al seu punt de vista. Però sense registes absurds i esnobs ridículs. 

P.S. Aquí teniu la crítica que es va fer en l'estrena a La Monnaie. 

https://operagazet.com/tosca-packed-with-nonsense/

IL TRITTICO (LICEU, 3 DE DESEMBRE DE 2022)

Des de 1987 no es veien al Liceu les tres obres seguides, en l'ordre en què les va pensar Puccini. En aquella ocasió, el vaig escoltar i veure des de la platea. Tenia 21 anys. Només coneixia l'ària 'de l'anunci', la famosa 'O mio babbino caro'. Em va agradar sense més tot i que ja se m'havia desvetllat l'interès per la música i el drama de Puccini. Això sí, em va colpir la foscor i dramatisme d'Il tabarro però Suor Angelica em va passar desapercebuda. És clar, com es pot estimar alguna cosa -o alguna persona- que no es coneix?

Aquest tríptic de Puccini és un intent de crear un retaule a la manera clàssica. O barroca. La pregunta és per què Puccini fa un tríptic. I quin és si n'hi ha un fil conductor entre les tres obres. Aquí se'ns diu per part de Lotte de Beer que el Leitmotiv de les obres és la mort i la mentida. I no es pot negar que això és així: Il tabarro la mentida del matrimoni condueix a la mort, a Suor Angelica la mentida del fill robat condueix al mateix destí; i a Gianni Schicchi l'ordre diria que és a l'inrevés: la mort de Buoso condueix a la mentida i l'engany. Està ben trobat però em queda el dubte de si aquesta era la intenció del mestre. Perquè posats a trobar fils conductors jo en diria un altre: les tres obres conformen a la moderna un tríptic dels tres vessants teatrals, la tragèdia, el drama i la comèdia. No seria aquest un fil conductor que s'adiria més al propòsit de Puccini? Perquè en Puccini la reflexió metateatral la trobem a altres obres, com ara La bohème ('La brevità, gran preggio!, per exemple). I aquí justament hi ha una al·lusió explícita a la història de Mimì dins la primera de les òperes no tan sols en el text sinó també en el tema musical del personatge. No és aquesta una manera de dir que el teatre, i l'òpera, es poden ocupar tan efectivament dels tres gèneres, dels tres caràcters? Ahí queda eso... D'altres diuen que Puccini va concebre el tríptic per explicar els tres estadis dantians: l'infern, el purgatori i paradís. Ell mateix ho va dir però aquesta correlació és purament formal a parer meu: no crec que puguem associar la vida al convent i tot el que hi passa com un purgatori. O els costums florentins de la darrera com a un paradisíac.

El que em queda clar és que com qualsevol altra obra s'ha de fer conjuntament. El que passa és que trobar les veus adequades i ajuntar-les en un mateix escenari i funció és difícil. Realment es necesssiten veus molt diferents. De fet, hi ha 38 personatges diferents sembla comptant-los tots. Si al Tabarro cal una soprano i tenor spinto i un baríton de veu fosca i dramàtica, a Gianni Schicchi cal veus més àgils amb una vis còmica però igualment robustes i solvents.  Doncs bé, aquesta dificultat aquí s'ha resolt amb notable encert, amb uns equips que són de nota. No d'excel·lent però sí que diria molt notables. Amb figures incloses com Jaho, Davidsen i Maestri.  

Lotte de Beer és la directora escènica. Ens proposa una escena única que sembla un tambor d'una rentadora. Explora el vessant simbòlic del Leitmotiv de les tres peces: la mort, i per això el tambor és negre i al final té una llum celestial difusa que uneix els vivents als caiguts, en mots de Josep Carner. Aquesta escena realça el que diuen el fet que és —diu el programa— l'obra més ambiciosa de Puccini, afirmació sobre la qual tinc els meus dubtes, que no desmereixen aquesta triple foto. Només cal pensar en Tosca, La bohème o Madama Butterfly. No és una producció que destaqui especialment. La relació cost-benefici em sembla exagerada. Cal un muntatge enorme per al profit que se'n treu. Encara diria que funciona millor a les dues primeres òperes que a la tercera, on el protagonisme el pren un magnífic vestuari d'època, molt vistent i pictòric. També em sembla discutible el fet que enllaci Il tabarro amb Suor angelica. No crec que tinguin res a veure per més que s'hi entesti a veure en la mort el fil que les uneix. 

La sorpresa més gran per a mi ha estat la direcció musical de la finesa Susanna Mälkki, una dona d'uns cinquanta anys que al darrera d'un gest precís té un enorme coneixement del llenguatge musical i operístic. M'ha recordat el que en el seu moment vaig veure amb Roberto Abbado. Susanna Mälkki, que ha fet la seva carrera en terres nòrdiques, arriba tard als escenaris com el Liceu, i ens n'hem de lamentar. Ella ja ha debutat al Met i a amés és directora convidada de la filharmònica de Los Angeles. Una directora amb les idees clares, amb la determinació necessària, amb el saber musical que té i amb ofici pels quatre costats no es pot desaprofitar així com així. Un total encert haver-la portat. Mälkki ha estat amatent a donar entrades als cantants, potser massa, i algun passatge ha deixat de quedar prou emfasitzat per aquest motiu. 

L'elenc de veus que ha aconseguit reunir el Liceu no és gens menor. Per no dir que és força important. El director artístic del Liceu ha sortit en començar la funció —comença a ser habitual— per advertir-nos que Lise Davidsen estava refredada i que, tanmateix, cantaria. No ha estat la seva millor nit. Tampoc la figura l'acompanya perquè la noia deu fer 2 metres i despunta per sobre dels altres membres del cast. Després diuen dels qui són grassos. Ambrogio Maestri ha demostrat la versatilitat de la seva gran veu i ha cantat la primera i la darrera òperes, de caràcters extrems, molt allunyats l'un de l'altre. Però més enllà d'aquests dues figures i de la Daniela Barcellona, que ha fet de tia de l'Angelica, la que ha brillat amb llum pròpia és Ermonela Jaho. No li tindrem en compte que recentment va fer un recital privat aquí mateix, al Liceu, per al borbó i el Círculo del Liceo, un club tan desfasat com ridícul a hores d'ara i que està destinat a morir anys a venir quan la Generalitat expropiï les seves instal·lacions elitistes i aristocràtiques d'upper Diagonal que conviuen amb el teatre. Jaho, que és una artista de cap a peus, canta amb la seva veu però també canta amb l'ànima i això arriba al pati de butaques. No ha estat una excepció: Jaho ha realçat la que per si ja és una òpera emotiva i trista i que recorda la Butterfly no tan sols per la pèrdua del fill i el suïcidi final sinó també per tota l'ambientació que suggereix puresa i innocència. També per l'orquestració.

Vaig convidar la Marina a les 2 primeres òperes del Liceu: Don Pasquale i Il trovatore. Són obres del gran repertori i van ser funcions més que correctes. I a ella, que no hi va sovint al Liceu, li van agradar molt i en va estar molt agraïda. Tanmateix, aquesta que hem vist avui dissabte ha estat força millor, pel conjunt i per cadascuna de les seves parts.  I és que un bon Puccini sempre ve de gust. I al gener en ve un altre. 

ALGUNS LICEISTES BONS

Si consultem el DIEC veurem que per 'liceista' hem d'entendre aquell partidari del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, en oposició als defensors de l’antic Teatre de la Santa Creu o Teatre Principal de Barcelona. Aquesta oposició des de fa dècades que ja no té sentit perquè del teatre de la Santa Creu fa anys que no se'n canta ni gall ni gallina. És el teatre, per cert, en el qual es va inspirar Ruiz Zafón per a la seva deliciosa novel·la Marina. 

Avui dia, i ja fa molt de temps, per liceista hem d'entendre un amant del Liceu i de l'òpera. Però sovint no estem parlant de qualsevol amant. Estem parlant d'allò que en llenguatge futbolístic en diríem un hooligan. És cert que hi ha una gradació àmplia i rica que va des de l'abonat indolent, i de vegades ignorant, fins al fanàtic d'un compositor, d'un estil o, cosa pitjor, d'un cantant. La gamma, doncs transita des de la indiferència fins a les pretensions i les ínfules.

Hi ha molts liceistes que ho són de cor, sincerament i no pretenen més que satisfer el seu anhel compartit d'escoltar música -òpera, si voleu, però, al cap i a la fi, música. Alguns poden tenir formació musical -fins i tot una gran formació musical- però no els cal per poder degustar la programació ni per amarar-se d'història musical. Justament perquè no tenen formació musical o la seva formació és escassa solen ser prudents, ponderats i modestos i solen ser persones de les quals -com passa sovint- es poden aprendre moltes coses. 

No és d'aquests darrers que voldria parlar. Són més curiosos -per dir alguna cosa- els qui, prenent-se l'òpera fins i tot en alguns casos com a pretext per viure, manifesten unes fílies i unes fòbies mortals, histriòniques i, al final, tragicòmiques. Alguns fins i tot van amb taxi a Bayreuth! Aquesta mena de personatges són capaços de dir-te el nom d'un uixer del teatre de 1929 però després no saben emetre un so audible mínimament agradable i afinat. Saben arguments, personatges, dates d'estrena i repartiments amb precisió espantosa però no saben valorar més enllà de la teoria una execució ben feta més que res perquè el seu criteri és comparatiu: es basa en les versions que han escoltat aquí i allà. No es basa en l'experiència pròpia com a techné, que desconeixen. Són aquells per als quals una rascada del tenor, una lleugera vacil·lació, un tempo desuet o qualsevol altra incidència o tria interpretativa desautoritzen qualsevol intervenció. Qualsevol error o desviació del seu recte criteri és una opció inacceptable i en fan escarafalls i s'esquincen les vestidures. El seu coneixement és de façana, purament teòric, pouat en els llibres i llibrets que devoren àvidament. En pocs mots, no saben què és la música perquè no són músics, no n'han fet mai ni en faran. La música que coneixen és enllaunada i de pot. Els seus dicteris poden ser escruixidors i si a més estan doblats de pedanteria insuportable, com en el cas de Marcel Cervelló, el fenomen ja és indecent. 

És una llàstima que tot el saber que acumulen sense criteri no estigui majoritàriament ben canalitzat, que no vagi doblat de sentit crític, de prudència, d'empatia o simplement de sentit comú. És una llàstima que estiguin tocats de mort per la parenceria i la vanitat, que acceptin dogmes com qui menja caramels o que converteixin qualsevol conversa de bona fe en un monòleg egòlatra infumable. 

LA TRENA (TEATRE GOYA, 22 OCTUBRE 2022)

Laetitia Colombani és una dona que s'ha fet un nom literari després de la seva novel·la La trena. A pesar dels noms és nada a Burdeus el 1976 i escriu doncs en francès. És una dona polifacètica i inquieta sens dubte: actriu, guionista directora de cinema i també escriptora. I és coneguda per la seva novel·la homònima que ha donat la volta al món i que ha estat traduïda a 36 idiomes. 

A casa nostra, aquest èxit editorial de la primera novel·la de l'autora francesa ha estat capitalitzat per una minicompanyia formada per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura, que també n'és la directora. La idea ha sortit d'elles i de La Perla 29, el centre actual de referència d’arts escèniques de Barcelona. 

La trena és la història de tres dones que viuen en mons i cultures absolutament allunyades i dissemblants, que lluiten contra les adversitats personals a què estan abocades de manera dramàtica i que, a pesar de l'allunyament, i en darrer terme, estan connectades mitjançant una cosa tan banal, però tan important per a una dona com el cabell.  

Dins un discurs à la page, l'obra està protagonitzada només per dones i l'home queda en un segon pla tot i que la figura transvestida de Kamal té un pes important en el desenvolupament de l'obra. La mirada és femenina? Sí. Això vol dir que no és una mirada universal? No. Jo crec que aquesta obra ens parla ja no de la lluita de les dones per la seva llibertat i dignitat com a persones en l'entorn social, laboral o familiar sinó que ens parla de la naturalesa de l'ésser humà, més enllà de gèneres, i de les seves aspiracions nobles i justes. La dona hindú malda perquè la seva filla tingui una educació i perquè fugi del paper llord i degradant que la societat patriarcal de castes li ha atorgat perennement. La dona siciliana malda per tirar el negoci familiar endavant tot reivindicant la seva llibertat sentimental i sexual. I la dona canadenca tresca perquè un entorn laboral de xacals no la devori com a professional i com a persona. La vida, doncs, com una lluita, que s'accentua si cal pel fet de ser dona. 

La posada en escena que ens proposa Segura és simple i senzilla però d'una factura impecable. Els recursos són limitats però enginyosos. Les projeccions a les tres parets de l'escena ajudem a fer-se el càrrec del que està passat o de l'indret a on ens situem.  Segura no intervé com a personatge però la seva presència escènica, ensems intimidadora i sedant, és crucial per lligar aquests tres mons tan allunyats i alhora tan propers. 

He vist un teatre ple, amb gent de mitjana edat cap amunt, amb ganes de gaudir de l'obra i de les excel·lents actrius que la protagonitzen: no he comptat cap errada significativa de text, cap entrada falsa, cap error de sincronia. Amb la dificultat que hi havia un sobretitulat que permetia a l'espectador anar seguint l'obra en la seva literalitat i que, per tant, deixava al descobert el paper de les actrius. Només he de dir enèrgicament que el text que hem pogut seguir té alguna deficiència imperdonable: com quan posa 'exhaltada' amb 'h'. 

Realment l'adaptació que han fet Segura i companyia -mai més ben dit- és molt remarcable i absolutament fidel a la novel·la, però la novel·la té elements que ajuden a contextualitzar la finalitat de l'autora. No crec que es pugui acabar d'entendre l'obra sense l'epíleg final de l'autora:

Je dédie mon travail a ces femmes,

Liées par leurs cheveux,

Comme un grand filet d'âmes.

À celles qui aiment, enfantent, espèrent,

Tombent et se relèvent mille fois,

Qui ploient mais ne succombent pas,

Je connais leurs combats, 

Je partage leurs larmes et leurs joies.

Chacune d'elles est un peu moi.

Dedico la meva feina a aquestes dones,
unides pels seus cabells,

com una gran xarxa d'ànimes.

A les que estimen, pareixen, esperen, 

que cauen i s'aixequen mil vegades,

que es dobleguen però no claudiquen.

Conec els seus combats,

en comparteixo les llàgrimes i les alegries,

una mica soc cadascuna d'elles. 

FENT MEMÒRIA GRÀCIES A SÁNCHEZ-PINYOL

El 2015 un article d'Albert Sánchez Pinyol sobre el tinent de l'exèrcit Luis Gonzalo Segura, expulsat per haver criticat les corrupteles immemorials de la institució, va ser contestat pel comandant de la 4a regió militar Ricardo Álvarez-Espejo proposant de manera provocativa la creació d'un museu militar a Barcelona. Sánchez Pinyol va adherir-se a la idea i va proposar en un altre article -que va ser censurat per Màrius Carol a La Vanguardia i que s'ha anat amagant- una sèrie de seccions per a aquest museu. En moments com els actuals en què, a pesar de les tecnologies de la informació, la memòria és tan prima, cal de tant en tant revisitar-lo. 

SÍ AL MUSEO MILITAR

15-II-15, Albert Sánchez Piñol, La Vanguardia

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera "ambicioso e irrenunciable". Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: "Bombas sobre Barcelona", donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: "Está loco, pero para estas cosas no hay otro".

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. "Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya". Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: "Yo sé cómo se arregla; a ese, 'cuatro tiros'; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema". Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de "blando". Anido le exigió que le dejara fusilar a "gente como Eugeni d'Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros". En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: "Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino". Anido: "No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes".

Y puesto que nos referimos a "palabras malsonantes", también se podría dedicar una sección del museo a la temática "La prensa militar y Catalunya". En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: "El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego".

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las "palabras malsonantes", que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo "¡Un paso al frente!", en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado "Otro paso al frente", una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto.

MARTÍ DE RIQUER, EL DARRER GRAN PROFESSOR

Feia temps que volia llegir amb calma la biografia del que per a molts ha estat un dels grans professors que ha donat Catalunya, no tan sols per la ingent producció -la paraula no m'agrada- científica -tampoc m'agrada- o acadèmica sinó també per la manera de fer amb la matèria de la seva competència i la manera de ser amb els seus alumnes.  

Quan vaig entrar a la facultat de filologia ja coneixia la seva immensa obra i ja era tard per tenir-lo com a professor a l'aula. Només vaig poder gaudir-ne en algunes conferències i presentacions de llibres, actes esparsos que tanmateix van donar-me la mateixa imatge que ja d'antuvi tenia del mestre de mestres. També vaig poder veure que el seu estil va voler ser imitat -amb poc èxit- per alguns dels seus alumnes que ell va agafar com ajudants, en el tracte -almenys formalment- i fins i tot en els gestos. 

Suposo que el primer contacte amb la seva obra va ser la literatura catalana medieval publicada per Ariel que la meva mare em va anar regalant en ocasió dels aniversaris o sants. És una obra sobretot pràctica: hi ha les dades imprescindibles de caràcter històric, biogràfic, filològic i literari. 

Martí de Riquer ha estat a pesar de tot un personatge que ha causat recels. En primer lloc perquè es va allistar voluntàriament al Terç de Requetès Mare de Déu de Montserrat, que combatria amb les tropes franquistes abans que ningú no sabés quina deriva prendria l'autoritat franquista una vegada consolidada. No li va resultar barat l'allistament perquè a la darreria de la guerra, de fet quan ja es donava per acabada, un focus de resistència en un control  el va ferir  de bala al braç dret, que va perdre parcialment. Però que ningú no s'equivoqui, Riquer ha estat monàrquic, carlí, noble, adherit a la causa espanyola però també ha exercit de catalanista i en pro de la justícia durant els anys universitaris com a vicerector a la UB o a la UAB. No és una cosa per menystenir. A més, Riquer em sembla que ha defugit sempre la política i la parenceria en mots seus. I ha estat un esperit rebel i indòmit. Ni els d'un cantó ni els de l'altre han pogut amb unes idees fermes que sempre han estat en favor dels alumnes, de la investigació i de la institució universitària. 

Justament en això ha excel·lit i de quina manera: ha estat un superb investigador tant des d'un punt de vista qualitatiu o metodològic com des del punt de vista quantitatiu: aquí hi ha els seus llibres i articles que es compten per centenars. I ha estat un excel·lent docent: els alumnes que han passat per les seves aules tots en parlen bé. 

Per resumir aquest mestratge jo delimitaria les qualitats del mestre que són jo diria les de qualsevol mestre que es tingui per tal. 

En primer lloc l'entusiasme. O apassionament. Riquer ha volgut i sabut contagiar  l'entusiasme que sentia per la romanística als alumnes. Aquest apassionament li feia dir algunes atzagaiades i ell mateix reconeix que no s'ha esmenat en aquest sentit a pesar dels anys. Fet que és molt poc acadèmic però molt estimulant des del punt de vista intel·lectual. Riquer és molt lluny de ser un professor enze: qualsevol oient podia viure i reveure el passat que hi va explicar. 

En segon lloc el treball. Ja hem dit que l'obra de Riquer és prolífica i que aquest fet és degut a la seva extraordinària capacitat de treball -pensem que escrivia a màquina i encara amb una mà!- que era l'enveja dels seus col·legues. En Riquer no hi havia forats: sabia què havia de fer i quan ho havia de fer. Per a ell l'escriptori ha estat la seva vida -vacances i viatges inclosos- i no ha mandrejat ni procrastinat mai. Les comparacions són odioses però quants professors universitaris joves o no tan joves queden tan lluny d'aquesta actitud... 

Una tercera característica que diria que el diferencia és el respecte envers els seus alumnes i no cal dir envers els seus col·legues. Però especialment és important el respecte cap als alumnes. En més d'una ocasió ha esmentat la sentència 'Maxima debetur puero reverentia' que resumeix allò que ha mostrat i practicat amb els alumnes: un respecte exquisit que començava pel tracte de vostè. Per cert, a la primeria, quan Riquer va començar a fer classes, els alumnes s'alçaven quan el professor entrava a classe en senyal de deferència. Potser ho hauríem de fer una altra vegada, però, és clar, hauríem de començar per polir l'educació d'alguns professors, molt llunyana respecte de la manera de fer de Riquer. Aquest respecte li ha comportat la inevitable reciprocitat i reconeixement. Alguns alumnes han comentat que els tractava com si fossin de la família, cosa que no vol dir amb paternalisme. 

Riquer també ha estat un mestre humil. No estem parlant d'una falsa humilitat que amaga una vanitat insuportable, cosa que acostuma a passar entre alguns mestres. No; estem parlant d'una humilitat que fuig de la parenceria en paraules seves, una humilitat que accepta la ignorància quan hi és en lloc d'enrocar-se en la vesta de l'autoritat, una humilitat que converteix la classe en un camí comú cap al coneixement i no en un obsequi displicent. Una humilitat autèntica. Que altrament és sinònima de prudència. 

I finalment parlaria de generositat. El mestre ha de ser generós per definició perquè ha de desitjar que els seus alumnes n'acabin sabent més que ell. I a fe que ell ho ha aconseguit i a més ho ha verbalitzat. En l'entrevista que li va fer fa temps l'Espinàs diu que el seu èxit és que encara que ell no ha aconseguit dominar el francpès antic ha tingut alumnes que sí ho han fet. 

Riquer ha dit en més d'una ocasió que no l'interessa res més enllà del 1500. Almenys professionalment. Però no és del tot veritat perquè ell ha estat un dels grans estudiosos d'aquesta novel·la misteriosa que és el Quixot. De la primera part però especialment de la segona, a parer seu molt millor perquè parla de fets i llocs concrets. De manera assenyalada de Barcelona. Em resulta molt estrany que un home del coneixement i sobretot de la perspicàcia de Martí de Riquer no hagi vist res estrany en el fet que un presumpte autor nat a Alcalá només parli de Barcelona a la seva gran novel·la i elogiï sense aturador les terres valencianes. Ell, que va demanar als propietaris de la casa on va viure Cervantes (l'actual Passeig de Colom, núm. 2) de poder-hi entrar per conèixer la vista que en tenia, no pot ser que no s'hagi adonat que aquest llibre i el seu autor eren molt més propers que el que tothom es pensava. Almenys no ho va dir mai als seus treballs sobre el Quixot. Tanmateix, tinc l'íntima sospita que ell en fou conscient de la farsa del Quixot i del fet que darrere Cervantes s'amagava un escriptor que escrivia en català. 

Sigui com sigui, Riquer ens deixa per a la posteritat una gran i extensa obra, un mestratge i un testimoni que no tots els professors que l'han seguit han sabut rellevar. 

JULIA KLEITER I JULIUS DRAKE A VILABERTRAN (26 D'AGOST DE 2022)

Dimarts érem a Vilabertran escoltant la Wallroth tot just. Quan vaig a arribar a casa i em vaig adonar que divendres cantava la Julia Kleiter no m'hi vaig pensar dues vegades. Vaig agafar entrades tot i que aquestes eren força més cares. Ja no es tracta d'una debutant sinó d'un dels grans valors actuals de la lírica alemanya.

És la segona vegada que ve després del recital de l'any passat. I m'agradaria saber qui ha convençut la Julia de venir a un festival que es fa a un poblet perdut de l'Empordà. Ha de ser algú que hi tingui un ascendent important. He de confessar que la Julia és una de les meves debilitats. La vaig descobrir per primera vegada fent de Pamina en una flauta màgica de Salzburg. Va ser el 2012 i vam anar a veure la funció en directe als cinemes Girona amb l'Elisabet. Em va semblar una veu madura, plenament lírica i apta per cantar un paper que té moments molt compromesos. I sobretot em va semblar una dona atractiva, alegre, una actriu consumada que transmetia calor, alegria i ingenuïtat. Quan reia la cara se li il·luminava i tot plegat ajudava també a construir el paper de l'enamorada de Tamino. 

És evident que no hem anat al recital per veure Kleiter riure però he de dir que he quedat decebut. En el seu rostre he vist una adustesa i rigors germànics ben allunyats de la Pamina d'antany. Entenc que per afrontar un recital com el que ha proposat cal estar concentrat. Ella ho estava. Fins i tot diria que estava preocupada i nerviosa. Com la Wallroth l'altre dia, el recital s'ha fet de rigorosa memòria des del començament fins als bisos. Només quan ha afrontat la darrera part dedicada a Hugo Wolf la seva expressió s'ha relaxat una mica i quan passava a tocar nostre per pujar a l'escenari jo li he dit 'Wundebar' i ella ha respost amb un 'Thank you' encara seriós. La veritat és que m'ha semblat una persona distant que s'ha pres molt professionalment aquest recital. Potser és que jo venia encara amb la imatge de Pamina. En canvi, el pianista Julius Drake, un dels grans acompanyants avui dia en l'àmbit internacional, sempre passava rient i relaxat, amb un aire bonhomiós que el fan molt proper i afable. 

El programa que ens presentava no era per a la gran massa. Ni de lluny. Després d'una primera part de Schubert s'han endinsat en el dodecafonisme més dur: primer Alban Berg i després Schönberg. No sé què volia demostrar amb això però em sembla innecessari dedicar-hi dues parts. Amb una en teníem prou. Em temo que aquests dos compositors són un tour de force amb ella mateixa i una mena de repte personal que ha quedat molt clar que s'ha tret amb nota. Amb el Wolf hem retornat a la tonalitat tot i que les peces no són potser de les més conegudes. 

La Julia ha lluït ja des de bon començament una veu lírica que impressiona: un volum important, uns harmònics que en algun moment ferien els timpans, un fraseig impecable i uns atacs deliciosos: piani però amb tota la matèria vocal a punt. A la zona aguda la seva veu cobra una gran consistència però perd timbre i resulta un pèl punxeguda. I la dicció no és precisament el seu fort. Encara que canta en la seva llengua, que podíem seguir gràcies una altra vegada a les traduccions de Manuel Capdevila. És curiós com en les grans veus el volum és normalment inversament proporcional a la intel·ligibilitat del text.

En un santuari com Vilabertran, en què l'aire es pot tallar quan la cantant ha acabat una peça i es disposa a atacar-ne una altra, només alguns estossecs -n'he comptat dos- i uns ventalls insistents que tanmateix no eren sorollosos però que tenien un moviment hipnòtic han estat rèmores a millorar.   

Encara una altra cosa. La darrera peça ha estat Heidenröslein. A Catalunya l'hem traduïda com a Rosa de bardissa en les versions a quatre veus mixtes que totes les corals canten. És una cançó ingènua i gens complicada. Kleiter s'havia deixat anar una mica però a la primera estrofa 

Sah ein Knab' ein Röslein stehn,
Röslein auf der Heiden,
war so jung und morgenschön,
lief er schnell, es nah zu sehn,
sah's mit vielen Freuden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.

Ha tingut un moment de vacil·lació al tercer vers que l'ha fet endarrerir de manera poc perceptible el temps. I seria injust valorar tot un recital per una vacil·lació final. No seré jo pas qui ho faci perquè ja m'agradaria que el resultat d'un concert o recital tingués sempre l'excel·lència i la intensitat del d'avui. 

Al final, tothom s'ha posat dempeus a aplaudir una soprano que és un autèntic luxe poder escoltar per aquests barris empordanesos. Pensàvem, pobres de nosaltres, que la Julia vindria a sopar a la Sínia, com l'altre dia, acompanyada de la plana major del festival. Es veu, però, que quan es tracta d'una prima donna se l'emporten a Peralada per impressionar-la. Segur que ho van fer no ho dubto pas. A la fi, doncs, em vaig quedar sense la foto tan desitjada amb la Julia però amb la satisfacció d'haver-la pogut tenir a menys d'un metre quan entrava i sortia i a pocs quan cantava a sobre de l'escenari. Una altra ocasió. 

Programa

FRANZ SCHUBERT (1797 — 1828)

Liane, D. 298 (1815)

Das Weinen, D. 926 (1827)

Die Gebüsche, D. 646 (1819)

Die abgeblühte Linde, D. 514 (1817)

Lied (Ins stille Land), D. 403 (1816)

ALBAN BERG (1885 — 1935)

Sieben frühe Lieder (1907)

Nacht

Schilflied

Die Nachtigall

Traumgekrönt

Im Zimmer

Liebesode

Sommertage

PAUSA

ARNOLD SCHÖNBERG (1874 — 1951) (1810 - 1856)

Vier Lieder, op. 2 (1899)

Erwartung

Jesus bettelt

Erhebung

Waldsonne (1900)

HUGO WOLF (1860 — 1903)

Lieder der Mignon (1888)

Nur wer die Sehnsucht kennt

Heiss mich nicht reden

So lasst mich scheinen

Kennst du das Land

2 bisos de Schubert, el darrer Heidenröslein. 

JOHANNA WALLROTH I MALCOLM MARTINEAU A VILABERTRAN (23 d'agost de 2022)

Enguany se celebra el 30è aniversari de la Schubertíada de Vilabertran. Queda ja molt llunyà el recital inaugural de la Brigitte Fassbänder al qual vam assistir en corrua el Vicent, el David, jo i algú més que ara no recordo. Va ser el viatge d'hivern i va ser el punt de partida d'un festival que ja aleshores tenia unes aspiracions que han quedat confirmades, si no superades, amb les edicions següents. 

Aquell mateix 1993 Juliane Banse va participar ja al festival. En paraules seves:

'En Jordi Roch havia tingut la idea mentre era a la Schubertíada de Feldkirch. Els primers anys tot era una aventura! Tota l’estructura logística, que ara funciona de manera tan professional, no existia. Eren amics i aficionats de Vilabertran i Figueres que van decidir ajudar. No eren persones del sector sinó amateurs. És clar, també hi havia gent de la comarca que pensaven que allò no era una bona idea i va caldre molt poder de persuasió. Però, per altra banda, va ser com obrir una finestra i que passés l’aire. Era tot molt inspirador. No era com un festival que ja va a velocitat de creuer i és igual si canta un o canta l’altre: es tractava de crear quelcom. En Jordi Roch sempre va creure que aniria bé, fins i tot quan els altres es plantejaven abandonar. Ell mai! És fantàstic veure’n el desenvolupament trenta anys després, com n’és d’important i quantes persones hi peregrinen cada any. Cal estar eternament agraïts a Jordi Roch per haver tingut aquesta visió.' (Núvol, 20 d'agost de 2022). 

I afegeix per acabar de caracteritzar el festival:

'Hi ha un ambient diferent. Jo ho atribueixo al fet que Vilabertran és un lloc aïllat. Hi ha l’església i prou, per tant tothom es concentra molt en la música. No és com estar a la ciutat, on de cop s’escolta la sirena dels bombers o la gent es posa a pensar en quin restaurant soparà després del concert o hi ha massa oferta musical. El concert és un esdeveniment i per això el públic et transmet molta energia. És un públic molt atent i coneix bé el repertori. I la Canònica és tan meravellosa! S’hi passa moltíssima calor però l’atmosfera que s’hi crea i l’acústica són fantàstiques.'

Em sembla que el festival es pot entendre amb les paraules d'agraïment de Banse, a qui ahir mateix vèiem entrar acompanyant Jordi Roch al restaurant La Sínia després del recital enlluernador de la Johanna. Aquest festival és obra de la convicció -i tossuderia- d'un home que sense ser músic ha fet moltes coses per la música i aquest és el metge Jordi Roch. El fet té encara més valor a la nostra contrada perquè el gènere del Lied i de la música de cambra -que són els gèneres-objectiu del festival- no tenen prou interès. Potser hauria de dir no en tenien tot i que em penso que encara hi ha molt per fer. Aquí, si no són grans orquestres, obres espectaculars o òperes vistoses amb grans veus, la cançó continua essent un gènere per a una immensa minoria. I és una llàstima perquè també aquí tenim Lieder i liederistes de gran entitat. Jo crec, com Banse, que el festival deu haver contribuït a formar amants del Lied i a posar en el panorama musical català aquest gènere. Hi ha hagut, doncs, i hi ha una vocació docent. 

Encara hi ha una tercera virtut del festival: ha estat un promotor de talents joves d'arreu d'Europa i ha promocionat la carrera musical professional d'alguns d'ells. L'exemple més preclar és el de Matthias Goerne, que d'aposta juvenil va passar a ser un valor consumat i actualment una figura consagrada. L'agraïment de Goerne el podem constatar en el fet que cada any ha aparegut a cantar al festival, fins i tot quan ja tenia altres ofertes més suculentes tan econòmicament com de projecció personal. Diu molt a favor d'ell. 

Durant aquests trenta anys el festival ha evolucionat. Cap a bé no cal dir-ho. El fet que sigui capaç de fer venir figures tan importants com Cristoph Prégardien o la meva estimada Julia Kleiter em sembla que ho diu tot. Va començar amb una sabata i una espardenya però la tenacitat de Roch i el poder de la música -i les subvencions-han fet la resta. 

La canònica de Vilabertran ha tingut alguna cosa a veure amb l'èxit de Vilabertran. Perquè no ha estat mai d'un festival generalista ni multitudinari sinó un festival elitista però obert a tothom. I si unim la música a un espai arquitectònic singular, amb les proporcions adequades, obtenim una mena de santuari al qual peregrinen centenars d'aficionats any rere any. Posats a dir alguna cosa per millorar jo esmentaria les cadires i l'entarimat de l'absis. Podria ser tot més modern i més còmode. Si la Schubertiada s'hagués plantejat a un altre lloc -un auditori d'una ciutat, un entorn més gran o més modern- probablement no hauria tingut el mateix èxit. 

El recital d'ahir era el d'una jove soprano sueca que es diu Johann Wallroth, una noia rossa i baixeta però amb una gran veu lírica que va anar sortint sàviament dosificada al llarg del recital.  Wallroth té una veu no tan rodona ni bella com a la de la Núria Rial, per comparar-la amb una altra soprano que vam escoltar fa poc a Torroella. Algú em dirà que són veus diferents amb repertoris i possibilitats diferents. No cal que us digui que hi estaré d'acord, perquè cada veu és diferent i cada veu té un repertori diferent que s'ha d'anar descobrint sol i amb l'ajuda d'un mestre. Però si només parlem de la matèria primera sense entrar en el fraseig ni en el volum la veu de la Núria té un vellut, una riquesa tímbrica, una calidesa i elegància difícilment superables. 

Algú que no canti probablement admirarà la dificultat de l'emissió, del control de la veu i de l'expressió. Que tot ho té la Johanna i en grau superlatiu. Aquest resultat és fruit d'un procés i de l'estudi al llarg d'anys de dedicació. No ve d'un dia per un altre i quan ja es té, no cal fer gaires coses per conservar-lo. I no totes depenen d'un mateix. No, això no em sembla el més difícil del seu recital. La veu i la preparació es donen per descomptades. A mi el que em sembla terriblement difícil i arriscat és sortir sense cap paper ni faristol a cantar un programa complex en llengües que no són les teves -alemany i francès- i fer-ho amb normal perfecció. Més valorable pel fet que la Johanna només té 29 anys. Ja costa i és complicat sortir amb partitures a cantar davant l'auditori. M'imagino el salt al buit del cantant que surt en un indret d'un compromís cert, que et pot ajudar a projectar-te o enfonsar-te en la misèria si falles, i a més tenint en compte que una emissora de ràdio especialitzada està gravant la teva intervenció. Saber espolsar-te aquesta pressió és fonamental. Cal estar molt segur i molt concentrat per poder-ne sortir airós. Cal tenir cada peça en mode de pilot automàtic per poder dedicar l'atenció corresponent a l'expressió i no pas a la memòria. I és evident que és així com el Lied arriba al públic, sense l'ajut de papers intermediaris. 

Wallroth va fer un programa variat, començant per Schubert, la sueca Agathe Backer  Grondal, Grieg, Debussy i Mahler. I dos bisos, un de Sibelius i una segona d'un compositor suec. L'organització lliura a cada espectador les lletres traduïdes al català -i ben traduïdes- per Manuel Capdevila cosa que és molt d'agrair tenint en compte que el que fem en aquestes ocasions és escoltar poesia en -i no amb- música. Podia ser un altre repertori? Podia. Però em temo que la Johanna ha volgut fer una panoràmica dels registres de què disposa i ha volgut donar a conèixer la tradició autòctona sueca. Del que ha cantat em quedo amb la primera part: Schubert i Grieg. Debussy em resulta tan llunyà de la seva obra per a piano sol... Tot i això ha estat un plaer poder escoltar un poema que em sabia -que em sé- de memòria des de l'època de la facultat: Clair de lune, de Verlaine. 

Votre âme est un paysage choisi
Que vont charmant masques et bergamasques
Jouant du luth et dansant et quasi
Tristes sous leurs déguisements fantasques.


Tout en chantant sur le mode mineur
L'amour vainqueur et la vie opportune,
Ils n'ont pas l'air de croire à leur bonheur
Et leur chanson se mêle au clair de lune,

Au calme clair de lune triste et beau,
Qui fait rêver les oiseaux dans les arbres
Et sangloter d'extase les jets d'eau,
Les grands jets d'eau sveltes parmi les marbres.

Encabat, la Johanna, la seva germana, Víctor Medem -director del festival- un crític musical que es diu Arturo Reverter, Juliane Banse i naturalment Jordi Roch, que als 91 anys s'apunta a tot, han anat a sopar a La Sínia, el restaurant 'oficial' de la Schubertiada. No hem gosat demanar fotosn amb l'artista per prudència però a fe que ens hauria agradat. 

Programa

FRANZ SCHUBERT (1797 — 1828)

Ganymed, D. 544 (1817)

Bei dir allein, D. 866/2 (1828)

Dass sie hier gewesen, D. 775 (1823)

Die junge Nonne, D. 828 (1825)

Nacht und Träume, D. 827 (1823)

AGATHE BACKER GRØNDAHL (1847 — 1907)

En kviddrende Lærke, op. 42/1 (1899)

Blomstersankning, op. 42/4 (1899)

Efter En Sommerfugl, op. 52/4 (1900)

Mod Kveld, op. 42/7 (1899)

PAUSA

EDVARD GRIEG (1843 — 1907) (1810 - 1856)

Sechs Lieder, op. 48 (1889)

Gruß (1884)

Dereinst, Gedanke mein (1884)

Lauf der Welt

Die verschwiegene Nachtigall

Zur Rosenzeit

Ein Traum

CLAUDE DEBUSSY (1862 — 1918)

Quatre chansons de jeunesse (1882 - 1884)

Pantomime

Clair de lune

Pierrot

Apparition

GUSTAV MAHLER (1860 — 1911)

Des Knaben Wunderhorn (selecció)

Das irdische Leben (1893)

Das himmlische Leben (1894)

JOSEP MARIA SUBIRACHS, DE L'EXPRESSIONISME A L'ABSTRACCIÓ (CAN MARIO, AGOST 2022)

A la pàgina web de la Fundació Vila Casas llegim:

Can Mario és el Museu d'Escultura Contemporània de la Fundació Vila Casas a Palafrugell (Girona), inaugurat l'any 2004. Acull al voltant de 220 escultures que daten des de la dècada dels 60 fins a l'actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. Addicionalment, cada any s'organitzen exposicions temporals.

Can Mario era una antiga fàbrica de suro de principis del s. XX que formava part del conjunt arquitectònic fabril de l'empresa surera Miquel & Vincke. Avui, és un espai per a la contemplació artística situat a la plaça de Can Mario, on també podem trobar la Torre de l'Aigua modernista i el Museu de Suro.

Des d'abril de 2011 s'han succeït diverses novetats com la col·locació de 33 escultures d'artistes de l'Empordà al Jardí de Can Mario, exposició permanent a l'aire lliure. A l'octubre del mateix any es va inaugurar la Sala Empordà a l'interior del Museu, dedicada exclusivament a la celebració de mostres d'autors vinculats a l'Empordà.

Algú pot pensar que es tracta d'un museu comarcal sense suc ni bruc o un espai menor perquè hi puguin exposar artistes de segona fila. S'errarà i de quina manera! Em sembla que podem dir que Can Mario és ara com ara una de les grans sales d'exposicions de Catalunya -referència en l'escultura- i que la seva activitat és de primer nivell. L'exposició sobre J. M. Subirachs es va inaugurar el juny i serà al museu fins al setembre. Tot en aquesta exposició és un luxe, des de la comissària -la filla de l'artista- fins a les obres triades i el muntatge. 

Tinc la sensació que a Josep Maria Subirachs el teníem tots plegats un xic oblidat ara que només es parla de Plensa (a qui també podem veure en algunes obres a l'exposició permanent). Per això aquesta exposició era necessària i s'havia de fer bé, perquè és alhora una antologia i un homentatge 8 anys després de la seva mort. 

Subirachs no és tan sols un escultor però sí primordialment i crec que és així com se'l recordarà. A l'exposició hi ha alguna mostra de dibuix però més aviat escadussera i sempre com a suport a l'escultura. És curiós com un dels nostres artistes més llorejats de tots els temps l'hem relegat a una indolència contra la qual cal anar lluitant periòdicament.  I aquesta és una bona ocasió. El títol és el resum de tota la seva seva vida. El figurativisme inicial sempre estrafet bellament per les influències expressionistes dóna pas a una abstracció que basa el seu interès en les formes, els materials i les textures més que en el concepte. Les seves persones deconstruïdes en plans que ja no són cubistes, les cares que et van seguint allà a on vagis -la de Ramon Llull és impressionant-, la solidesa i noblesa dels materials emprats i les textures que donen la sensació a l'espectador de veure la peça en una fossa abissal són qualitats característiques de la seva obra. Com les escultures del Santuari de la Virgen del Camino a Lleó, obra poc coneguda però absolutament frapant. O, sense anar més lluny, els conjunts escultòrics de la façana de la passió tot i que quan les peces són en bronze fosc i verdós la impressió és molt més intensa. 

Cercant informació sobre l'exposició i el seu autor m'he topat amb un pensament que fa entendre moltes altres coses i que lliga l'escultura i qualsevol altra art a 'essència mateixa de l'home com a ésser viu:

El fet decisiu que ens mostra la raó profunda del perquè existeix l'art és la consciència que els humans tenim de la mort. L'art, pel caràcter intemporal de l'obra i pel seu valor metafísic, és el que veritablement s'oposa a la mort. L'ésser humà, davant la tràgica informació que la vida té un límit, es rebel·la i inventa l'art per defensar-se de la desesperació, en un suprem esforç per lluitar amb honor en una batalla perduda per endavant.

L'art doncs és la manera d'immortalitzar-nos i també de salvar-nos de la nostra existència passatgera.  No sé de ningú que hagi expressat amb tanta brevetat i clarividència aquesta idea. 

 

NÚRIA RIAL A TORROELLA DE MONTGRÍ (ESPAI TER, 11 D'AGOST DE 2022)

 Quan vaig saber que Núria Rial cantava a Torroella dins el festival de músiques que hi organitzen ens va faltar temps per comprar dues entrades en butaques preferents: tercera fila central. La Núria ha estat el meu ídol -per dir-ho en termes mozartians- des que la vaig conèixer fa alguns anys -massa tard- i fins i tot ha escoltat alguna cosa de les que he penjat per les xarxes socials. Breu, que no sabia què cantava ni amb qui cantava però cantava ella i ja en tenia prou. 

És curiós com tota l'activitat cultural es trasllada a l'estiu de Barcelona a l'Empordà, sobretot. Em aquest trasllat ha tingut un pes important el paper de Peralada com a focus cultural des que el 1987 va començar a celebrar-se i també el de Vilabertran, menys multitudinari però igualment rellevant des d'un punt de vista artístic. Després han vingut els altres per dir-ho així. 

La primera sorpresa ha estat descobrir -també massa tard- el magnífic auditori que des del 2013 funciona a Torroella. La darrera vegada que vam anar en un espai tancat a veure el Brossa Quartet de corda va ser el 2007 -passa tan de pressa el temps- i va ser en un antic cinema crec. També havíem anat a veure el Jaume Aragall a l'església cantant amb la guanyadora del seu concurs i la soprano Francesca Patanè a l'aire lliure. Doncs bé, des de fa 9 anys Torroella compta amb un dels auditoris més importants de Catalunya, gosaria dir: té capacitat per a 640 persones, està abillat de fusta i té un escenari força ample. Un espai versàtil des d'un punt de vista cultural tot i que està pensat sobretot per a la música. A banda del bar, que també és important. Queda un xic allunyat del centre, cosa que és d'agrair tenint en compte les cues de cotxes i la gentada. Tot suggeria que la vetllada seria memorable. 

El programa per a aquesta nit es presentava així: 'Muera cupido. La tradició musical teatral a Espanya al voltant de 1700'. Es tractava doncs d'un grup de -tal com se l'anomena- música històrica, és a dir, aquells que volen recuperar una tradició perduda i oblidada i ho volen fer amb instruments i criteris musicals tan propers a l'època com sigui possible. No hi ha dubte que és un grup amb pedigrí i trajectòria com tampoc hi ha dubte que sense la Núria Rial la projecció del concert seria previsiblement menor. 

La qüestió és que el programa era molt específic tant per la procedència (Castella del segle XVI) com pel gènere. En el fons el que ens diu el programa és que es tracta de recuperar la música singular castellana amb les influències italianes que van arribar mitjançant la borbonada. El programa era aquest:

Francisco Guerau: Pavana / 

Atribuïda a Sebastián Durón i José de Torres: «Yo hermosísima Ninfa» de la sarsuela El imposible mayor en amor le vence Amor / 

Sebastián Durón: «Quantos teméis al rigor» de la sarsuela Las nuevas armas de Amor /

 «Sosieguen, descansen» de la sarsuela Salir el amor del mundo / 

Improvisació: Xácaras i Folías / 

Giovanni Bononcini: Patorella che tra le selve / 

Fahmi Alqhai: Marionas i Canarios / 

José de Nebra: «Adiós, prenda de mi amor» de l'òpera Amor aumenta el valor / 

«Tempestad grande, amigo» de la sarsuela Vendado es amor, no es ciego. 

L'acadèmia està liderada per tot un personatge, amb grenyes incloses: Fahmi Alqhai, que a pesar de l'aparença va néixer a Sevilla el 1976. Es tracta d'un músic històric que ha rescatat de l'oblit tot un repertori oblidat tant italià com espanyol. És un repertori limitat, poc donat per al gran públic però és d'agrair que algú faci aquesta tasca ingrata de memòria i divulgació. A Catalunya hauríem de trobar uns quants grups com aquests que fessin tasca parella. 

Va ser realment emocionant veure per primera vegada en persona aquella a qui he vist, i escoltat sobretot, múltiples vegades en vídeo per internet. La manresana Rial és un dels valors més importants de la música barroca i de la cançó jo diria i ja no tan sols en l'àmbit europeu sinó directament a escala mundial. La seva veu és bellíssima i en directe no canvia gaire. Sí que és cert que les gravacions d'estudi n'exageren la realitat, la porten fins al límit, però el material de primeríssima qualitat hi és. I tant sí hi és! I ja no és tan sols la veu sinó també és el gust en el cant, la seva línia melòdica, la manera com viu allò que està dient. Rial canta no solament amb la veu sinó amb el rostre, amb els braços sobretot i finalment amb tot el seu cos. A pesar d'estar encimbellada a dalt de tot dels seus gèneres té una modèstia i una timidesa que són entranyables. En algun moment del concert l'hem vist enrojolar  per algun gest deferència. No conec gens la Núria però a risc d'errar, diria que tot ella és una lliçó viva de cant i de vida.  

Si Durón i companyia haguessin pogut triar una veu per cantar el seu repertori, n'estic segur que haurien triat la de la Rial. Aquest és un repertori fet per a ella i la seva veu bella, dúctil i no gaire gran. Ara, tenint la veu, el gust i la línia de cant el repertori d'avui queda curt i un se'n va amb la recança de no haver pogut escoltar Rial en un gènere molt més proper en el temps i molt més líric com la cançó. Les versions que hem pogut escoltar de Hahn per exemple en la sèrie Quarantine moods són del millor que he escoltat mai i en el seu moment ja li vam comentar a les xarxes que hauria de gravar un disc d'aquest magnífic compositor: seria un honor per a Hahn i un luxe per a tots nosaltres. 

No és la primera vegada que Rial ha cantat al festival de Torroella i esperem que no ssigui la darrera i que ens pugui delectar en directe amb la seva veu enlluernadora i la seva personalitat féerique. 

NORMA (LICEU, 30 DE JULIOL DE 2022)

L'artista resident d'enguany al Liceu és Àlex Ollé. Un es pot preguntar per què només agafen registes residents i no pas directors musicals, posem per cas. I és que la tendència a molts indrets -que el Liceu ha seguit cegament i moltes vegades sense criteri- és estar à la page. Al regista li donen carta blanca per fer interpretacions de les obres més conegudes per tal d'actualitzar-les o per donar la seva visió. Tot plegat prescindint de criteris històrics i del mateix text dels llibrets corresponents. De vegades el director d'escena té un cert criteri i toca la tecla adequada per donar una nova visió d'una obra. Moltes altres el regista intenta provocar el públic tot alterant el significat pristi de les òperes que li han encarregat. La idea de la qual parteix tot aquest enrenou és que l'òpera és teatre i que com a tal teatre el director té dret a canviar allò que li plagui per posar-se ell en primera línia del protagonisme. N'hem parlat moltes vegades del tema i aquests experiments ja ens costaran la temporada que ve, 22-23, l'absència a la Tosca de Roberto Alagna i la seva consort Kurzak. Ambdós han renunciat a participar en una Tosca que es perfila com un bodri absolut. Fa pensar que els músics facin mutis discretament mentre que els registes pretensiosos, per no dir idiotes, mantinguin una preeminència que és ridícula i absurda. De vegades insultant. En la majoria de casos. Alagna i Kurzak s'ho poden permetre perquè no han de demostrar res i tenen la carrera feta. Són noms coneguts que ho fan molt bé. Altres cantants que van més curts d'armilla no i s'han d'empassar les humiliacions a què els sotmet el regista de torn. Els capricis dels registes posen també les seves grapes a la música. Ara que acabo de llegir el llibre sobre Jaume Tribó, l'apuntador històric del Liceu, alguns registes els molesta molt el coverol des d'on el mestre suggeritore fa la seva feina tan apreciada pels cantants, pels bons i pels no tan bons. Però, és clar, el coverol trenca la dictadura estètica del concepte que ara sí ara també se'ns vol imposar precindint del sentit intern i original de l'obra. 

La proposta d'Ollé -que, no ho oblidem, prové del teatre alternatiu i esquitxador de la Fura dels Baus i que va ser feta fa uns anys per al Royal Opera House- ha portat la polèmica corresponent. I evidentment ha tingut crítiques ferotges dels més liceistes i de la gent de bé. També té defensors a ultrança, acrítics i gregaris, que en qualsevol cas trobaran bé allò que els posin al davant sempre que s'allunyi de la tradició corresponent. 

Ollé a parer meu desvia l'atenció del conflicte que ens presenta Norma: un conflicte entre l'amor a la pàtria i l'amor familiar si voleu. Les notícies que ens arriben del teatre ens diuen que la posada en escena vol potenciar els perills de la religiositat que representa la protagonista, una druida gal·la, d'un poble dominat pels romans. Per 'reforçar' el pes que a parer d'ell té la religiositat en la trama ha fotut 1200 crucifixos en escena -aquests sí, figuratius-, ha fet deambular Norma sota pal·li i li ha fet cantar l'ària Casta Diva amb un immens botafumeiro que a manera de metrònom descompassat feia difícil seguir el ritme que marcava el director musical. Una amiga em diu que ella s'ha sentit transportada a l'Espanya de Franco i probablement és el que volia Ollé. La pregunta és però si era necessari. Jo crec que no i com jo molta més gent. No li nego l'efecte final amb la creu i el foc però hi ha un punt de boutade que no cal. Només combrego amb Ollé en una cosa que ha dit en una entrevista a un diari d'aquests que són universals i sobretot independents: li ha recomanat a Ada Colau que de tant en tant tregui el nas pel Liceu perquè també és cultura. Hi ha mala llet en aquestes paraules i la subscric del tot. Però com diuen els castellans no caerá esa breva. 

La figura de l'elenc musical de l'òpera era Sonya Yoncheva a qui admirava fins que va fer un vídeo animant el Madrid des del Bernabeu. Algú la va aconsellar malament. A nosaltres però ens ha tocat la Marina Rebeka que a banda tenir uns ulls enlluernadors com la mar té un timbre encisador i canta amb una línia segura i madura. Jo diria que ha estat la gran creació d'aquesta nit. No podia ser millor el seu debut al teatre. El Pollione l'ha fet un també debutant Riccardo Massi i ho ha fet de manera excel·lent tot i que ha començat un xic desorientat i fred. Nicolás Testé -cònjuge de la Diana Damrau- ja és un veterà i ha estat un Oroveso molt. 

Hi va haver polèmica pel fet que el director musical fos la parella de Yoncheva. Se l'ha criticat per l'execució de l'obra però la veritat és que jo he vist un Domingo Hindoyan decidit i amb idees clares. Jo crec que ha fet brillar l'orquestra i sobretot el cor, que avui sí ha tingut un paper molt vistent i remarcable. 

En resum, una Norma que musicalment ha estat un notable alt, molt alt, i una posada en escena que ha estat un notable baix. Molt baix.