He de reconèixer que no sabia qui era Marina Abramovic i després de vist l'espectacle me'n sento orgullós. El Liceu presenta la funció com a la cruïlla entre l’òpera, l’art en viu, la performance i la videocreació. Suposo que en la línia de crear connexions entre llenguatges artístics diferents en connexió amb l'òpera. La idea - si és aquesta - no em sembla malament però el resultat s'ha d'avaluar a partir de fets concrets i no pas de la teoria. I el resultat és certament decebedor.
La Núria ja ens havia advertit el dia abans que les 7 morts era infumable i que, de manera redundant, era fum, que no valia la pena. S'havia de veure però què era això que ens proposaven abans de poder-ne dir res a favor o en contra. No crec que la Núria anés gaire errada. La idea és presentar 7 àries que van marcar la vida i l'art de Callas que representen la mort dels personatges en qüestió: una 'experiència immersiva basada en aquestes set defuncions prematures dels personatges que, a la vegada, són autoretrats de l’artista que habita aquests personatges diferents: des de la núvia abandonada fins a l’amant sacrificada'. El fil conductor ja em sembla forçat, més enllà del fet que eren àries que Callas cantava molt bé. En aquest sentit, l'espectacle té el defecte que tenen els films biogràfics de grans cantants: no es pot trobar ningú que els pugui imitar en el cant. És absurd i ridícul pretendre imitar el cant de la Callas sense la Callas. Però és que aquestes morts de ficció pretenen enllaçar i simbolitzar finalment la vida desgraciada i la mort solitària de Callas. Una altra cosa que grinyola. Conceptualment, doncs, ja és una proposta discutible i massa etèria. Potser per això l'espectacle estava patrocinat per Aena: aeopuertos españoles y navegación aérea.
Comptat i debatut, l'únic interès de l'espectacle és que té música en directe i que hi ha 7 sopranos que canten les àries corresponents amb fortuna diversa, això sí. Les escenes d’òpera que pretén recrear amb gust més aviat pobre o originalitat nul·la són de Vincenzo Bellini, Georges Bizet, Gaetano Donizetti, Giacomo Puccini i Giuseppe Verdi. Només us en dic un exemple. Quan sona Un bel dì vedremo apareixen els dos personatges, la Marina i l'actor de Hollywood, Willem Dafoe (el que s'ha de fer per menjar!), abillats amb granotes grogues de les d'apicultor en un paisatge devastat, com si fos volcànic. Les seves evolucions no diuen res i finalment un es queda amb cara d'enze quan es pregunta què collons vol dir tot allò.
Les soprani que canten les diferents àries són VIOLETTA VALÉRY Gilda Fiume, FLORIA TOSCA, Vanessa Goikoetxea, DESDEMONA, Benedetta Torre, CIO-CIO-SAN, Antonia Ahyoung Kim, CARMEN, Rinat Shaham, LUCIA ASHTON, Leonor Bonilla i finalment NORMA, Marta Mathéu. No crec que aquest espectacle estigui pensat per realçar les veus que l'han interpretat i per tant deixaré les meves opinions sobre cada una al tinter. Tampoc no direm res sobre la música de Marko Nikodijević, realment un nyap de marca major. L'orquestra i el cor eren els del GTL que han complert a pesar de tot i amb desgana a jutjar per les cares dels membres de cor al prosceni de segon pis.
Tampoc el públic era l'habitual. I segurament és això el que vol el teatre: eixamplar la base per fer més calaix i encetar noves vocacions. Però si és amb espectacles com aquest anem servits... A tall d'exemple, us diré que a les tres butaques de la meva dreta de tercer pis, s'hi han col·locat tres noies d'uns 30 anys que venien esbojarrades, que parlaven anglès i castellà -alguna deuria ser anglesa o d'EUA-, i que anaven repetint en arribar amb cares d'excitació incontenible 'Oh, my God!' amb prosòdia i expressions facials variades. Evidentment davant el meu posat impertèrrit. Les tres han vist l'espectacle abocades sobre la barana i impedint parcialment la ja pobra visió de la pantalla i de l'escena. És clar que pel que s'havia de veure... Doncs bé, a mitja funció una d'aquestes, la que era al meu costat, s'ha volgut incorporar i, intentant recolzar-se a les palpentes en els braços de la seva cadira, s'ha recolzat a la meva cuixa dreta. I a fe de Déu que s'ha incorporat! Sort que només ha estat la cuixa i no ha necessitat cap altre agafador addicional.
Al final de la funció grans aplaudiments per a la Marina, especialment per a ella més que per a l'espectacle (ja és trist que sigui així). Alguna bufada breu per a alguna soprano i aquí pau i allà glòria. En resum, un espectacle pretensiós i overrated que no aporta res més enllà d'espurnes de llum, però només, com sempre, gràcies a la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada