SOBRE LA VENJANÇA

Hi ha moments en què la vida sembla una cadena inacabable d’injustícies silencioses i la venjança es presenta no com un acte de crueltat, sinó com una vindicació de la pròpia existència. No és l’odi químicament pur sinó la dignitat robada que reclama retornar. L’home que ha estat ferit profundament sap que el món no té memòria, que només reconeix els forts i oblida els febles. És en aquest buit que la venjança troba la seva força, i per això mereix un elogi silenciós.

Al món occidental la venjança es pot imaginar com una persona amb els ulls fora de les òrbites, envermellits d’ira, fora de si mateix, a punt de causar qualsevol daltabaix per despit  però la venjança no és en sentit estricte això. 

Quan els insults i les traïcions s’acumulen, quan el cor pateix en silenci mentre els culpables riuen sense escrúpols, la venjança sorgeix com una veu interna que no coneix la rendició. No demana perdó ni compassió. Tampoc permís. Demana equilibri. I aquest equilibri no es troba en la paraula ni en la súplica, sinó en la decisió de confrontar la injustícia amb astúcia felina i precisió quirúrgica. La venjança, quan és exactament calculada, esdevé un art. Un poema silenciós que transforma el dolor en acció. La venjança és un cobrador que es fa amb l’import de les factures pendents. 

No tots poden comprendre-la. Els innocents i ingenus, que creuen que la bondat sempre obté recompensa, la veuen com un crim, com una conducta abominable, llorda i atziaga. Però qui ha estat apallissat per l’indiferent món que l’envolta sap que hi ha situacions en què la venjança és la llengua que parla de justícia quan les lleis callen. O la inspecció. I així, mentre l’home traït planeja els seus passos amb una paciència proverbial gairebé poètica, es converteix en el protagonista del seu propi relat, un relat on la força del seu esperit s’expressa més clarament que en cap acte de submissió. En aquest sentit la venjança és amiga de l’oportunitat però no és el motiu exclusiu de la vida. 

Cada gest, cada mirada que busca restitució, és un testimoni del caràcter que no s’ha doblegat. La venjança no és immediata: és lenta, deliberada, com el riu que talla la roca després de mil anys. I, com el riu, deixa empremta, marca indeleble que recorda a tothom que hi ha coses que no es poden ignorar. La venjança no és només el retorn del mal. És la confirmació que la vida d’aquell que ha estat ferit té pes i significat, que el dolor no ha estat en va. I és finalment la verificació d’aquell savi adagi català ‘Tal faràs, tal trobaràs’. La venjança és vindicació serena però decidida. 

Per això, hi ha una certa poesia en la venjança. És una mà invisible que retorna l’equilibri al caos. És un crit silenciós que diu: ’He existit. He patit. I no oblido.’ En els moments finals, quan l’efecte de la venjança es fa visible i es manifesta, no hi ha satisfacció arrogant ni triomf ostentós. Hi ha només la calma poderosa de qui ha reclamat el que li pertanyia i ho ha aconseguit: la dignitat.

Elogiar la venjança no significa aprovar la malícia, sinó reconèixer la seva veritable naturalesa: és un acte humà, profundament connectat amb la memòria, amb la justícia i amb la necessitat de ser justament reconegut. És la prova que la vida d’un home, quan ha estat menyspreada, té la força de reclamar-se a si mateixa, i que fins i tot en la foscor, l’esperit humà pot tallar amb precisió, deixant enrere només la veritat: que el dolor no és etern si hi ha coratge per transformar-lo. I les factures pendents s’han de cobrar. I pagar. 

LA VEU INVISIBLE DE LA VIDA

Hi ha una força que ens acompanya des del naixement, una presència invisible que compassa els batecs del cor abans que aprenguem a parlar. Aquesta força és la música. No la música com a objecte —no pas concerts, discos o partitures— sinó la música com a experiència pura, com a llenguatge universal, llenguatge de l’ànima com va dir algú. La música és el sospir que se’ns escapa quan el món ens colpeja, la rialla que neix sense que l’esperem, la tristesa que ens embriaga silenciosa. La música és la veu invisible de la vida: invisible, sí, però capaç de travessar els sòlids murs del quotidià i anodí, d’arribar als paratges interiors on la paraula no té accés.

La primera vegada que una melodia em va sorprendre i captivar la recordo perfectament: era A l’ombra del lledoner, jo devia tenir una desena d’anys i és una experiència molt llunyana, però la sensació d’estar assistint a una cosa extraordinària la recordo com si fos ara. Era com si hagués descobert alguna cosa que ja m’era coneguda, que ja sabia d’antuvi. Després m’ha passat altres vegades, la darrera formant part del cor del Gran Teatre del Liceu, com si aquella experiència increïble ja l’hagués viscut. La música ens precedeix, ens acompanya i, alhora, ens supera i transcendeix. Ens recorda que, abans de nosaltres mateixos, hi ha un univers sonor que ja existeix, i nosaltres som només receptors i traductors d’aquell llenguatge invisible.

Aquesta força invisible no té límits coneguts de lloc ni de temps. El so persistent de la mar ㅡ gens monòton i del tot variat en una simfonia eterna de blaus, verds i grisosㅡ, els crits dels ocells al lluny, una melodia tènue cantada per algú que passa, el martelleig d’un obrer, la cridòria de nens jugant. Un hom pot descobrir la música pertot. Només cal parar l’orella i estar disposat a escoltar. I a sentir. Al llarg de la nostra vida, la música ens ofereix aquests moments màgics, bocinets d’un trencaclosques que, encara que fugissers, deixen una traça perenne i inoblidable.

I és que la música, com la vida, no és tangible ni es pot retenir. És la cadència del temps, la subtilesa d’un gest, el sospir que es repeteix a cada respiració. Quan escoltem música, som conscients de nosaltres mateixos i, alhora, som part d’alguna cosa més gran. Aquesta consciència, subtil però persistent, és el que ens recorda que la vida és més que el que veiem o toquem. És un teixit de sons i de silencis, de moments que es creen i que es dissolen contínuament.

Hi ha una cosa que la música m’ha ensenyat sense paraules: que el temps i ella són inseparables. No hi ha cançó sense temps, ni temps que no pugui ser escoltat si t’hi fixes bé. Cada nota és com un sospir que s’escapa abans que el puguis atrapar del tot. I potser és precisament això el que la fa tan viva.

Quan escoltem, el temps deixa de ser només una successió de segons. Es transforma. Es fa ritme, melodia, harmonia, intensitat. Emoció finalment. La música ens convida a escoltar el temps com si fos un ésser viu, que respira, que canvia, que ens parla. No és una línia recta: és un cos que vibra amb nosaltres.

Tants ritmes que ens acompanyen cada dia —el batec del cor, la respiració, les passes que fem sense pensar-hi— troben en la música una mena de mirall i de reflex. No és tan sols  que la música els imiti: és que els entén. Quan un metrònom marca quatre temps, no està fent només una feina tècnica. Està construint un pont entre el que sentim per dins i el que sona a fora. Cada compàs pot ser un univers en miniatura. Cada pausa, un oceà que ens recorda que viure no és sols moure’s sinó també aturar-se, escoltar el silenci, fer espai.

Hi ha cançons que juguen amb el temps com si fos de goma. Algunes l’allarguen fins que els segons semblen infinits. D’altres l’acceleren i ens deixen amb el cap girat, com si haguéssim caigut dins un remolí. Escoltar un adagio, lent i tranquil, ㅡ com el d’Albinoni o qualsevol de Bachㅡ és com mirar un riu ample que avança sense pressa: cada ona que toca la riba té una història pròpia, personal. I així, la música es converteix en una mena de rellotge emocional, en un paisatge sonor, en una brúixola que ens orienta entre els dies que passen i les nits que ens pesen.

I després hi ha la memòria personal. Aquella capacitat estranya que té la música de fer-nos viatjar enrere. Com singularment l’olfacte. Hi ha melodies que, en sonar, desenterren records que pensàvem perduts per sempre. Segur que us ha passat. Una cançó de quan érem petits pot fer-nos sentir la calma d’una tarda de sol, el tacte d’una manta vella, l’olor d’una casa que ja no existeix, el tracte amb una persona estimada ja desapareguda. La música guarda el temps com si fos un tresor delicat, i ens permet tornar a llocs que potser ja no hi són, però que, d’alguna manera, encara ens habiten. És alhora l’ésser i el no ésser. 

L’efecte de la música sobre les emocions és gairebé alquímic. No importa si entenem les notes, si reconeixem les harmonies. El que importa és que la música parla directament a la pell, al cor, a la sensibilitat, a la memòria visceral. Una mateixa melodia pot despertar alegria, melancolia, sorpresa o un sentiment indefinible de transcendència.

Hi ha estats emocionals que només poden habitar dins un acord, dins una cadència subtil que es fon amb l’aire. Quan escoltem un passatge lent, sentim com l’ànima es doblega, com si cada nota fos una petita pedra que pesa i flota alhora. Quan una peça s’accelera, el cor s’accelera amb aquesta: sentim la tensió, la urgència, la necessitat de moure’ns, d’actuar. Un exemple, quan un escolta la fanfàrria del tercer acte de Lohengrin et poden entrar ganes reals d’agafar les armes i anar a envair Polònia o cometre qualsevol gosadia militar com les que estem veient recentment. Per què penseu que la música té tanta importància en la instrucció que fa l’exèrcit? Els militars saben perfectament que la música esdevé inoblidable literalment i que crea un vincle invisible però demostrable. A banda que enerva l’esperit i augmenta la moral. 

Hi ha música que actua com un mirall de les nostres emocions més profundes. Una melodia pot capturar l’angoixa devastadora d’una tarda solitària, la plenitud alegre d’un amor recent, la nostàlgia d’un temps que ja no tornarà. Aquesta capacitat de la música de reflectir els paisatges interiors humans és el que la fa universal. No cal parlar la mateixa llengua, ni compartir les mateixes experiències concretes. Les emocions que evoca són immediates i comprensibles per qualsevol cor atent. Ara aquí podríem parlar de diversos tipus de música, és cert. Em refereixo a la bona, perquè música n’hi ha de dos tipus: la bona i la que no ho és. 

La música també és consol. La tristesa ens atrapa, una melodia adequada pot ser un pont sobre l’abisme o un mar per ofegar-se simbòlicament. No elimina el dolor, però el transforma: el converteix en forma, en fluid, en una experiència que podem sostenir sense desfer-nos. En moments de felicitat, la música amplifica el goig, el fa tangible, el prolonga més enllà del moment que el va originar. En moments de tristesa és recer i refugi, companya i amiga. És un catalitzador d’emocions, una eina que amplifica i reforça la vida mateixa.

Recordo una nit d’estiu a Castelldefels, assegut en un banc davant de la mar, els grills se sentien i hi havia una lleugera brisa. Una veu desconeguda cantava a la distància. No era una veu preparada, cantava despreocupadament sense voluntat de ser escoltada, amb naturalitat femenina. El temps gairebé es va aturar. No era tristesa ni alegria pura, era la barreja de totes les emocions que la vida havia posat dins meu en aquell instant. La música havia capturat l’essència d’aquell moment i l’havia convertida en un estat emocional dens que mai no he oblidat.

D'aquesta manera tan simple, la música esdevé llenguatge del jo més pregon. És la manera més pura de comunicar el que és inefable, allò que no troba paraules. La veu d’aquella noia, una cançó infantina, un Lied ben cantat. Ens ensenya que l’emoció més sincera no necessita justificació ni explicació, ni causa ni raó: només existeix, com una nota que ressona i s’eleva, i porta amb aquesta l’essència de la vida mateixa.

La música és com un espill on ens mirem sense adonar-nos-en. Reflecteix qui som, fins i tot aquelles parts de nosaltres que no sabem expressar amb paraules. Ens acompanya a casa, al carrer, amb amics o en el silenci, però també,  d’alguna manera, ens va modelant. Ens ajuda a donar forma als records, als hàbits i als instants que compten de veritat. La música no es pot tocar, però existeix com a entitat independent i ens influeix poderosament. 

Cadascú porta dins seu una mena de banda sonora personal. De vegades, és tan clara com una llista de cançons o obres preferides, aquella que ens fa sentir nosaltres mateixos. Altres cops és molt més subtil: pot ser un fragment de melodia que apareix sense saber per què, un motiu que ens fa somriure tot i no recordar-ne l’origen. És un univers íntim de sons que es propaga amb la nostra història i amb la manera que tenim de viure i de sentir. Al Facebook, fa uns anys, un senyor enriolat i encuriosit demanava a l’audiència si algú podia reconèixer una melodia que se li havia revelat de sobte, però que havia ja oblidat. No és aquest també el missatge de la música? Tenir vida més enllà de l’oblit?

Hi ha melodies que ens acompanyen en la infantesa quan som al costat dels nostres familiars més estimats i a l’adolescència, marcant les primeres relacions emocionals. Aquelles cançons que ens feien vibrar amb la intensitat del primer amor, amb la rebel·lia silenciosa contra el món adult, amb la plenitud de la innocència encara intacta. Altres melodies ens segueixen en la maduresa, com a recordatori de certs estats interiors, de decisions preses i de camins trencats. I n’hi ha d'antigues que ens acullen en la vellesa, com una abraçada reconfortant, un pont entre qui érem i qui som ara.

La música és molt més que sons ben posats. És un acte social, un llenguatge que compartim sense ni adonar-nos-en. Quan cantem junts en una coral ㅡ ai las! ㅡ  , ballem en una festa o ens deixem portar per un concert, no tan sols fem música. També ens reconeixem els uns als altres. Ens diem ‘jo també sento això’, ‘aquest ritme també em parla’. Estic vivint la música amb coneguts i amics. La música esdevé comunió social, catarsi i experiència gratificant. La música sempre uneix, mai no separa. Aquesta és una gran veritat que he pogut constatar moltes vegades i noi tan sols a les sales d’assaig o de concert. Un dia, al pàrquing on deixava el cotxe vaig començar a cantar a gola plena Au mont Ida. Quan vaig acabar, a dalt m’estaven esperant una noia i una dona que totes encuriosides i enriolades havien tret el cap per veure què hi passava en aquell soterrani. Vam estar parlant una estona com si ens coneguéssim de tota la vida i tinguéssim una confiança que certament no teníem.

A través dels sons que estimem, ens reconeixem. Ens fem poble, tribu, memòria compartida. Cada nota que cantem junts, cada ritme que ens fa moure, construeix una identitat col·lectiva, una cultura que és nostra, viva, sentida. Pensem si podríem entendre Catalunya sense el Llibre Vermell de Montserrat, Fletxa o Brudieu, Cererols, Clavé o Pedrell, Granados, Albéniz, Toldrà, Mompou, Gerhard o Montsalvatge. O si voleu sense els cantautors, els més llunyans però també els més propers: Serrat, Llach, Raimon, Bonet, Pérez Cruz.  

Però no és una identitat rígida. No és una capsa tancada. És com un material porós que respira, que juga amb l’entorn. La música no s’acaba. No caduca com els iogurts. Ens acompanya, ens transforma i ens recorda qui som i d’on venim. 

La banda sonora de la nostra vida no és únicament un conjunt de cançons. És una narració pregona, insondable, una novel·la invisible escrita amb tot de melodies i  ritmes. Escoltar una cançó antiga és un acte doble de transportar-se al passat i descobrir-se diferent, com si el temps hagués construït una nova persona a partir de la mateixa melodia. Cada nota és un fragment de l’ésser, cada acord un record que ens defineix i ens transforma. Recentment, una amiga em va fer una entrevista per a un seu podcast i em preguntava quines serien les cançons que han influït a cada etapa vital meva. Jo li vaig dir que diria el mateix gènere de música. I que hi ha unes peces que han estat un Leitmotiv durant tota la meva vida ㅡ també un aprenentatge i una escolaㅡ i han estat les cançons d’Eduard Toldrà.  Les vaig començar a escoltar els diumenges a casa quan encara era petit, potser 10 anys. Encara recordo com si fos ara el disc d’Alhambra i Manuel Ausensi cantant amb gust exquisit totes aquelles cançons. Després han estat presents com a públic i com a cantant aficionat. Encara després  vaig fer alguns recitals amb aquestes cançons com a tema principal. Tot un periple que, com el Liceu, ha esdevingut per a mi una segona casa. 

I encara més: la música ens permet experimentar identitats que no podríem expressar amb paraules ni gestos. Una simfonia colpidora, un coral profund, un solo de guitarra difícil, un repte musical impensable  poden revelar facetes nostres que romanien ocultes, amagades, latents, eixorivides només pel miracle del so. La música, així, és una cartografia emocional i existencial: un mapa del nostre interior que s’explica amb vibracions i silencis.

La bellesa de la música no resideix només en la tècnica en l’execució ni en la complexitat de la composició sinó en la manera com el so afecta directament la nostra percepció i sensibilitat. L’harmonia d’un acord, la textura d’un timbre, el contrast entre so i silenci, la respiració d’una veu, tot contribueix a crear una sensació de plenitud, d’equilibri i, alhora, de sorpresa. La música és com la llum que travessa un vitrall antic d’un temple: il·lumina, acoloreix i transforma l’espai interior de qui l’escolta.

Hi ha qui percep la música com una sinestèsia: cada nota esdevé un color, cada acord una textura, cada compàs una forma. Aquest fenomen sinèrgic revela que la música és molt més que un conjunt de sons; és una experiència total, que fusiona els sentits i obre camins insospitats dins la percepció. Quan un violoncel travessa l’aire amb un legato perfecte i un timbre gairebé humà, podem sentir les ones dibuixant escenaris íntims dins la ment. 

La bellesa de la música també resideix en la seva capacitat de crear expectació i sorpresa. Una modulació inesperada, un silenci sobtat, un ritme trencat generen un plaer estètic que transcendeix la comprensió racional. Ens recorda que la bellesa no és simetria ni perfecció, és també la tensió, la dissonància que resol, el moviment cap a un ordre que només la música pot revelar. I d’aquí es desprèn una altra veritat que es verifica a cada òpera posem per cas: quan una obra té música, tot queda supeditat a aquesta; com una òpera, un Lied, una cançó. 

Més enllà de la percepció estètica, la música ens connecta amb allò que és transcendent. No cal creure en cap ens sobrenatural com el Déu cristià posem per cas: la bellesa absoluta d’una simfonia, l’aire suspès en una peça de piano, la respiració col·lectiva d’un cor, tot això pot produir un vertigen gairebé espiritual. La música ens ensenya que la vida mateixa és art, que cada gest, cada silenci, cada respiració, pot ser música si els percebem amb atenció i sensibilitat.

L’indret on s’executa una peça o un espectacle forma part d’aquest joc i ajuda a potenciar l’efecte de la música. Fa ja molts anys, a la darreria del segle XX, potser el 1995 o 1996, vam tenir ocasió de fer un concert excepcional amb la coral Cantiga a la seu del seminari de Vitoria. Cantàvem entre d’altres la gran obra d’Hugo Distler Totentanz i també recitàvem els textos que feien de presentació de cada personatge. Recordo encara els llums apagats de la sala, les espelmes a terra que s’havien comprat per a l’ocasió, l’ambient de misteri quasi religiós que es podia palpar. Allò no era un concert musical estrictament, era una experiència immersiva total, un ritual gairebé místic. L’oïda, la vista i l’olfacte hi estaven implicats i feien que els sons de les peces i les paraules que ressonaven a les parets fosques de l’església transcendissin el mer acte musical.  No va ser una audició, era una vivència, un ritual. 

La música ens alerta que la bellesa no és una qüestió decorativa ni superficial. És una experiència íntima i profunda, un acte de percepció que ens somou i que ens transforma. La música bella ens recorda que l’existència té dimensions que van més enllà de la matèria rutinària i que, amb atenció i sensibilitat, podem percebre la grandesa de l’ésser en els detalls més subtils.

La música també és una mena d’arxiu del temps. Del nostre temps. Cada nota, cada acord, cada ritme té la capacitat de capturar moments que la paraula no pot retenir. Quan escoltem una cançó del passat, no només recordem els fets que acompanyaven aquella melodia. També sentim les emocions, els matisos de l’ànim, les olors i les textures del moment. És com obrir un diari íntim escrit amb sons i silencis, on cada pàgina és una experiència viscuda, un instant eternitzat. La marea del temps retinguda com diria Marià Manent. 

Hi ha cançons que funcionen com a portals del temps. Una cançó escoltada a l’adolescència pot evocar la frescor dels primers amors, la rebel·lia silenciosa contra el món adult, la intensitat de les amistats que semblaven eternes. Una melodia d’infantesa pot retornar-nos la calma d’una tarda de sol, la mà materna que ens acaronava, el riure d’un germà que ja no recordem amb claredat, però que sentim dins del cor. La música preserva la memòria emocional amb una fidelitat que cap fotografia ni cap objecte poden aconseguir.

La nostàlgia que desperta la música no és una simple melangia; és una dimensió temporal diferent, un pont entre el que va ser i el que és ara. Escoltar una peça antiga és com entrar en una cambra secreta de la ment, on els records no sols es recorden, sinó que també es reviuen amb la intensitat de l’instant original. És un viatge doble: ens transporta al passat i, alhora, ens fa més conscients del present, més sensibles a la subtilesa dels instants d’ara. 

Hi ha melodies que semblen tenir la capacitat de reconstruir la nostra història personal. Una peça de piano pot retornar-nos a una tarda plujosa. Un acord coral pot despertar la memòria d’un temple, d’una plaça o d’una aula on vam sentir per primer cop la grandesa del so compartit. La música converteix l’experiència efímera en permanència, el moment fugisser en eternitat interior. La música, així, conserva records, els transforma, els engrandeix i els fa reviure més enllà del temps. És un catàleg viu de la nostra existència, una eina que ens permet reviure moments amb intensitat, comprendre’ls millor i reconèixer que la nostra vida és un mosaic d’instants sonors que conformen la nostra identitat més profunda. 

La música és present en la vida quotidiana de manera subtil, però persistent. Avui dia potser massa i tot. No tan sols en concerts, discos o interpretacions formals, sinó també en els sons que ens envolten cada dia: el xiulet del vent entre les fulles, el ritme dels passos sobre l’asfalt, el batec persistent dels rellotges, el so de l’aigua que cau en una tassa de cafè, una porta vella que grinyola, un gos que borda, un colom que parrupa. La nostra vida quotidiana és plena de ritmes i cadències que, sense que ens n’adonem, marquen el pas del temps i el nostre estat d’ànim de manera invencible. 

La música ens fa sentir que la vida quotidiana és digna d’atenció, que cada instant pot contenir bellesa si tenim la sensibilitat per percebre-la. I nosaltres hi podem contribuir. Quantes vegades no m’havien dit a l’institut que sabien que era jo qui venia perquè ho feia cantant o taral·lejant. D’alguna manera, la meva veu trencava la monotonia del dia a dia i aportava una claror desueta a aquella hora. 

També hi ha la música com a companyia de la solitud. Quan estem sols, una cançó pot ser el pont que ens connecta amb el món, que ens recorda que no estem completament aïllats. Ens acompanya en les tasques rutinàries, ens consola en la tristesa, amplifica la joia i dona sentit als gestos més simples: rentar plats, llegir un llibre, caminar pel carrer. Sense música, molts instants passarien desapercebuts. Amb la música fins i tot la rutina més monòtona es converteix en experiència rica i significativa.

Hi ha també una música que no triem, però que ens envolta i ens acompanya quotidianament: el cant d’un ocell al matí, el brunzit suau d’una màquina que funciona constantment, el murmuri dels veïns que es filtra a través de les finestres. Aquests sons, si els escoltem amb atenció, formen una simfonia silenciosa, una banda sonora de la nostra existència quotidiana que rarament reconeixem. La música, així, no només acompanya la vida: és una part substancial d’aquesta, un fil invisible que connecta el passat, el present i fins i tot el futur immediat. És tasca nostra aprendre a escoltar la música del dia a dia i a saber valorar el silenci perquè aquella s’esdevingui. 

La música, en la seva essència més pura, ens transporta més enllà del cos i de la ment. És una experiència que toca la part de nosaltres que no té nom ni forma, que no es pot descriure completament amb paraules. Per això la música ha estat tan poc valorada pel materialisme històric i pel marxisme. La música era una superestructura i un producte fruit de la burgesia, però era alguna cosa més, un llenguatge eteri i espiritual del qual no convenia parlar. Quan escoltem una òpera que ens emociona, un cor que ens somou, la veu pura i expressiva d’un violoncel o d’una soprano, experimentem un moment de transcendència autèntica: som alhora conscients de nosaltres mateixos i ens sentim units a alguna cosa més gran que la nostra existència.

Aquest aspecte transcendent no depèn de cap creença religiosa, no guarda relació amb cap Déu concret. És la capacitat de la música de generar una connexió profunda, quasi espiritual, amb la vida mateixa. Potser amb allò que Sans Segarra anomena supraconsciència. Cada nota és una petita llum que ens recorda la fragilitat i la bellesa del nostre pas pel món. La música ens mostra que, com en tota obra d’art, hi ha un ordre i una harmonia que poden existir més enllà de la comprensió racional. La música és una escletxa que permet entreveure alguna cosa més, alguna cosa més gran. 

Si parlem de música, el silenci és igualment transcendental. Les pauses abans de cada peça i al final, els espais entre nota i nota, ens recorden que la vida no és només acció contínua, moviment incessant o simple acumulació d’experiències. El silenci és la respiració que dóna sentit a cada frase musical, el llenç on es pinta aquesta línia musical, la pausa que ens permet assimilar la bellesa que ens envolta. La vida mateixa, com la música, és una composició contínua: hi ha moments de dissonància i harmonia, hi ha accelerandi i reposos, tensions i resolucions. Tot plegat en un flux que no es pot detenir ni repetir exactament igual dues vegades seguides.

De vegades, al Gran Teatre del Liceu hem viscut moments d’aquests en què tot sembla aturar-se. Tothom queda abstret per una veu o un instrument que interpreta una ària o fa una frase. No se sent ni un soroll. El goig de notar com tota la sala està concentrada i absorta per aquelles notes és indescriptible i crea una comunió invisible de tots els presents amb la música. La música transcendeix la realitat material i es converteix en un halo sagrat,  una revelació ni que sigui fugissera de la immensitat de l’existència. 

La música és com un pont: uneix el que som amb allò que ens transcendeix, el que fuig amb el que perdura, el jo amb el món sencer i els altres, l’’aquí i ara’ amb el ‘sempre’. Ens recorda que la nostra vida és fràgil i breu, però que en els sons i en la bellesa hi ha una força capaç d’anar més enllà de nosaltres. Cada vegada que algú toca, canta o grava, cada nota que ressona en l’aire o en la memòria, és vida que s’estira més enllà de l’instant. La música transforma el moment i ens fa volar per damunt de l’ésser.

Per als qui l’estimem, la música no és tan sols un complement de la vida, és una forma de vida, o millor, és la vida mateixa. Ens acompanya en el temps, modela les nostres emocions, defineix la nostra identitat, ens ofereix bellesa, preserva la memòria, transforma la quotidianitat i ens connecta amb la transcendència. Cada persona construeix la seva pròpia banda sonora, i, en fer-ho, construeix també la seva manera de viure. El camí és bidireccional: nosaltres triem la música però ella també ens tria i escull a nosaltres. I ens escolpeix i ens modela. 

Escoltar música és escoltar la vida. Cada nota ens recorda que el temps és efímer, que les emocions són fràgils, que els moments són únics. La música fa tangible allò intangible, dóna forma al que sembla indefinible, i ens recorda que la bellesa eterna i l’efímer poden conviure en una mateixa experiència.

Si tanquem els ulls davant d’una peça que ens emociona, quan deixem que una melodia estimada ens transporti, si escoltem un ritme que fa vibrar la sang, experimentem la veritat essencial: la vida i la música són inseparables. I encara que nosaltres desapareguem, la música perdura, com un eco sense fi que ens recorda que vam existir, sentir i estimar.

La música i la vida són una mateixa cosa: una simfonia contínua, un viatge de tonalitats iridescents, un art que es viu i es respira, que és tangible. I en escoltar-la, en deixar-nos portar pels seus sons i silencis, descobrim que la nostra existència pot contenir moments de bellesa absoluta, moments que fan que valgui la pena cada respiració, cada sospir, cada pas en aquest món

LA SENSATESA DE MAR HURTADO

La Mar Hurtado és mestra d’infantil i primària i ara la presidenta de l’associació de mestres Rosa Sensat. Com a mínim té una trajectòria verificable i real en el món de l’educació i, per tant, ja només per aquest motiu, cal escoltar-la. Això sí, críticament. Recentment, hem tingut ocasió de conèixer les seves idees sobre l’educació i jo m’he permès el detall de posar-hi un contrapunt crític, també des del coneixement de la professió. Algunes d’aquestes idees les pot subscriure qualsevol mestre o professor ㅡ no pas qualsevol políticㅡ però altres són força i directament discutibles.

Mar Hurtado defensa una educació més lenta com a procés de maceració individual. Hi estic d’acord sempre que aquesta idea no es digui per endarrerir la incorporació al món real dels alumnes o per maquillar les xifres de l’atur. Més val ensenyar menys i amb més profit que no pas a l’inrevés. Però cal ensenyar coses bàsiques, útils i necessàries per als alumnes. En aquest concepte d’educació que defensa la presencialitat és innegociable i fonamental. No puc estar-hi més d’acord, però aquest és un debat que creixerà als pròxims anys perquè la IA amenaça la professió docent. Agradi o no. I caldrà trobar arguments per defensar aquesta presencialitat. Jo en tinc modestament alguns.

Un professor no aporta tan sols coneixements. No ajuda tan sols a desenvolupar destreses. No transmet valors de manera maquinal. Un professor ensenya també amb el seu exemple. Un professor és un model per als alumnes, un mirall on ells s’han de projectar, una opció de vida, una manera de ser i de fer. Deia Sèneca que s’aprèn molt més de pressa amb l’exemple que amb la teoria: ‘Longum iter est per praecepta, breve et efficax per exempla’, deia a les cartes a Lucili. Però és que abans de Séneca, Confuci ja havia formulat el tema de manera similar: ‘M’ho expliquen i ho oblido. Ho veig i ho recordo. Ho faig i ho entenc.’ Jo crec que d’aquestes dues opinions sàvies es pot extreure una idea d’escola pràctica i ètica. Hem d’ensenyar i consolidar coses bàsiques i hem de fer-ho amb un propòsit moral.

A l’observació que li trasllada el periodista que el nivell dels alumnes ha baixat, Mar Hurtado comenta que l’afirmació tal l’altera. Diu que no sap què vol dir nivell. Ja li ho diré jo modestament. Nivell vol dir interès per estudiar i no tant per aconseguir una titulació instrumental. Nivell vol dir un bagatge general i universal mínim però suficient. I nivell vol dir també uns hàbits que ja hauríem de donar per descomptats i que cada vegada són més rars. A més ella identifica nivell i coneixement com si fos una cosa a menystenir. Aquí ja se li comença a veure la poteta al llop bofillista.

Afirma també, en relació amb aquest tema suara esmentat, que no hem de ser professors de mates o de llengua sinó de ‘ganes d’aprendre’, arraconant un cop més el coneixement i el saber. Pel que fa a les metodologies globalitzadores afirma sense rubor que no poden ser la causa de la davallada de les proves PISA ㅡ almenys la reconeixㅡ perquè a molts llocs no s’apliquen. Però en molts d’altres sí, per tant. I si es comparen els resultats amb la resta d’Espanya, que no ha entrat gaire en aquestes noves metodologies, la diferència de resultats em sembla que ho diu tot. També diu que l’Escola Nova 21, d’amarga memòria, no va saber aplicar bé les metodologies globalitzadores i que va tenir més una visió estètica de l’ensenyament a les aules. És que ja no saben què dir per dissimular el fracàs estrepitós que va suposar un experiment que va ser primer adoptat pel departament d’educació, però que després en va fugir com de la pesta. Com a mínim també, reconeix que ‘a causa d’això es van fer barbaritats en nom de les metodologies globalitzades’.

‘Una criatura, infant o adolescent, no entén la vida de forma segmentada, sinó global. Va descobrint el món que l’envolta de forma global’. Vaja, com tothom, tingui l’edat que tingui. El problema és que aprendre de manera ‘global’ vol dir desordre, incompleció i lentitud. Jo he tingut ocasió de parlar amb alumnes que van estudiar la primària per projectes i que odiaven aquesta metodologia perquè eren conscients que no aprenien res. Perquè darrere la globalització hi ha una altra cosa que no es diu i és la pèrdua de l’esforç com a valor per a aprenentatge. No us dic res ara amb la IA a on podrem arribar. La compartimentació del saber no és casual i es fa per arribar a més llocs a on una metodologia ‘globalitzada’ no pot arribar per definició. Ja tindrà temps l’alumne de desordenar aquest saber i de fer-lo autènticament seu per crear nou coneixement. M’agradaria saber si la Mar Hurtado es deixaria operar per un cirurgià que hagués estudiat per projectes o si es faria una casa en què l’arquitecte hagués usat la mateixa metodologia. La resposta és que no, és clar.

Una altra idea que sura a l’entrevista és que a secundària ens hem oblidat de la persona i de l’acolliment, de l’escolta, de la comprensió. No crec que ningú que tingui dos dits de front pugui negar aquestes actituds, que cada vegada són més necessàries, però tampoc crec que ningú pugui negar el que diu la llei: que l’educació és transmissió de coneixements, valors i destreses. Que hi ha un problema social al darrere? Per descomptat que hi és. Però l’escola no pot assumir el paper de la família. I no l’ha d’assumir.

Sobre la vocació del professorat. Diu Hurtado que no li agrada la parauleta perquè prefereix professionalitat a vocació idealitzada. Jo diria, però, que aquests dos conceptes no estan renyits i que més aviat són indissolubles. Però que no em faci creure que no és millor un mestre amb vocació que un ‘professional’ que fitxa, se’n va i que a final de mes cobra. Poc però cobra.

I sobre la disciplina? Ah, la disciplina! Ella la veu com una qualitat militar i l’associa a la manca de crítica i el silenci per obligació. Però jo diria que la disciplina és tota una altra cosa i és necessària no tan sols en educació sinó a l’esport, a qualsevol feina i a la vida en general. La disciplina en l’ensenyament és necessària perquè crea les condicions adequades per aprendre i conviure. No s’ha d’entendre com a autoritarisme o repressió, sinó com a marc de respecte i responsabilitat compartida.

Una darrera perla: ‘Estem acostumats a solucionar les coses difícils i problemàtiques apartant-les de la nostra vista, i això és involució’. Jo ho plantejaria d’una altra manera. A l’educació estem acostumats a fer veure que les coses més importants esdevenen molt difícils i complicades i creem problemes allà on no n’hi ha tants. Si tinguéssim clar què és allò essencial en l’educació, especialment en la primera ㅡ primària i secundàriaㅡ , no ens hauríem de veure com ens veiem ara. Educar no és tan complex: és molt més simple del que diu la Mar Hurtado. Potser si seguíssim aquest exemple, la Mar Hurtado no diria que no té resposta quan li pregunten quin sentit té l’educació.

UNA OBRA ETERNA PER AL MIL·LENARI DE MONTSERRAT (2a DE MAHLER, 6 DE SETEMBRE DE 2025)

 En el marc dels actes del mil·lenari de Montserrat - mil·lenari, que es diu aviat!- el monestir ha organitzat un concert extraordinari amb orquestra i cor del Liceu i l'Orfeó Català. L'obra triada ha estat, no podia ser altrament, la segona simfonia de Mahler, una obra espectacular per la quantitat de músics que intervenen, per la massa coral final i evidentment per la música. I pel missatge que transmet: no en va s'anomena Auferstehung. El director d'aquest esdeveniment ha estat el titular del Liceu, que havia estat escolà de Montserrat quan era jove. Per a l'ocasió s'ha muntat una pantalla gegant a la plaça exterior i crec que els assistents en directe han estat vora 2500.  Una gran nit per a un gran acte musical. 

Aquesta obra té per a mi un significat especial. El juny de 2019 la vam cantar a Barcelona, Madrid, Formentor i München amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München dirigits tots per Gustavo Dudamel. Una experiència inoblidable des d'un punt de vista musical i humà. Especialment emotiu va ser el darrer concert a Alemanya com a colofó d'un periple que vam fer en poc més d'una intensa setmana. Del concert a München em va sobtar que el públic alemany no aplaudia directament en acabar el darrer so sinó que esperava uns segons abans de recompensar els músics, fent gala d'una educació exquisida i d'una gran sensibilitat musical. Més o menys com avui: el públic de fet ha esperat uns 10 segons ben bons abans d'aplaudir en acabar l'obra, una cosa inaudita per aquests barris. 

Aquesta simfonia és ben bé especial. Els seus 5 moviments transiten des de la mort i el dolor fins a la resurrecció i la llum passant per l'esperança i el consol. Des de la marxa fúnebre inicial fins al clímax coral final ple de llum i força, la simfonia no és un tot homogeni ans una massa de moltes textures que va evolucionant musicalment amb el missatge que transmet. A partir d'un moment determinat, a partir del quart moviment, la simfonia es transforma principalment per l'aparició de la veu humana. Urlicht és l'expressió de l'inici de l'esperança i de la fe en Déu:

 

 O! Röschen rot!
Der Mensch liegt in größter Not!
Der Mensch liegt in größter Pein!
Je lieber möcht’ ich im Himmel sein.

Da kam ich auf einen breiten Weg;
da kam ein Engelein und wollt’ mich abweisen.
Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!
Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!
Der liebe Gott wird mir ein Lichtchen geben,
wird leuchten mir bis in das ewig selig Leben!

 

El text, procedent de Des Knaben Wunderhorn (col·lecció de cançons populars alemanyes que Mahler s'estimava molt), expressa el desig d’anar cap a Déu malgrat el dolor i la misèria humana: 'Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!'

Diuen les acotacions de Mahler que la contralto ha de cantar amb veu pura i infantil, com si desitgés anar al cel però la veritat és que si la contralto és bona -i aquí ho era-, la sensació que fa és una altra.  Transmet seguretat i fermesa, convicció i esperança. No tant ingenuïtat i puresa com pretenia l'autor. Vaja, en opinió meva. 

Hi ha dos fets que marquen l'obra i la fan a parer meu singular: en primer lloc, és cert, la presència de les veus solistes -soprano i contralto-, però sobretot la presència d'un cor que va des del pianíssim més contingut fins a l'eclosió d'un fortíssim final que és per caure d'esquena.  Impressionant, majestàtic, esqueixador, corprenedor. Però no sé què és el que té més efecte perquè el pianíssim de 'Hör’auf zu beben' és potser del més efectista que s'ha escrit per a la veu humana: especialment per la presència de les notes baixíssimes del baix. Fins al Si b1 concretament. De fet, és quan el cor diu 'Deixa de tremolar' que comença la vertadera tremolor estètica musical. 

Però hi ha un altre fet més transversal en l'obra i és la presència ubiqua del metall, de molt diverses maneres.  De fet, quan un escolta la simfonia veu a on s'ha inspirat per exemple un músic com John Williams. Hi ha algun fragment que recorda el tema de la força a Star Wars. Sí que és veritat que el gran moment dels metalls arriba al cinquè moviment Im tempo des Scherzos. Especialment revelador és el grup de trompetes fora de l'escena que vehiculen la crida a ressuscitar en un context catàrtic i apocalíptic. El metall va des del caràcter tràgic inicial del primer moviment anunciant la mort de manera indubitada fins a la lluminositat final que comença ja amb el Brass ensemble de trombons, tuba i trompetes. És com assistir al naixement d'alguna cosa gran, d'un fet extraordinari. 

El concert em porta a parlar d'un altre tema que pot tenir interès per als qui ens agrada la música. A casa, vam seguir-lo en directe a través del canal de Youtube de Montserrat. Per cert, amb una realització d'estar per casa, molt poc professional i amb poc coneixement de l'obra i la partitura. La pregunta que em feia tot escoltant i veient la interpretació d'aquesta obra grandiosa és per què l'emoció queda tan diluïda quan escoltem un concert a través de mitjans com la ràdio o la televisió. Les respostes són diverses però reals. Quan un escolta el concert in situ, la captació del so no es fa simplement per les oïdes sinó també amb tot el cos i amb aquella actitud reverencial de què parlàvem fa uns dies. L'acústica de l'espai hi ajuda, i les vibracions dels contrabaixos o la puresa del so dels metalls fan que la música es converteixi en una experiència immersiva total. Aquestes vibracions directes es perden quan hi ha un intermediari per més bo que aquest sigui. 

 Però a banda de l'experiència directa, única i irrepetible del so hi ha l'emoció en comunitat. Tothom s'ha posat d'acord a venir al concert, tothom mostra un respecte religiós per la música que s'interpretarà i tothom s'emociona en els moments àlgids de l'obra. A la televisió el so és pla, no té relleu ni entitat per més bona que sigui la qualitat. Si la realització està ben feta hi ha altres al·licients però no són estrictament musicals. I l'experiència és bàsicament individual, no hi ha la comunió artística i humana d'una sala ni el marc sagrat del monestir de Montserrat ni la consciència d'estar assistint a un acte únic, memorable i històric. En una paraula, no és el mateix escoltar i veure que viure'l amb tota la intensitat personal i col·lectiva en un escenari singular com Montserrat. Una experiència musical, humana i espiritual. 

 

 

 

MÚSICA I SILENCI: UN DIÀLEG INFINIT

 

Quan pensem en la música, la imatge que ens ve al cap és gairebé sempre de sons: una veu que canta, un piano que sona, una orquestra que toca amb precisió admirable. El silenci, en canvi, sembla tot el contrari: buidor, absència, finalment una mena de desert. Però, si hi parem atenció, descobrirem que la música no podria existir sense aquest desert aparent. El silenci és el llenç on es pinten les notes, l’aire que permet que la melodia respiri, el marc ideal i irrenunciable per a l’acte musical. 

Més que enemics, música i silenci són companys inseparables, com el dia i la nit, o la respiració que alterna inspiració i expiració. Aquestes ratlles volen passejar per aquest diàleg infinit: com els compositors i intèrprets han fet servir el silenci, què en diuen les tradicions musicals i la filosofia, i com nosaltres, com a oients, experimentem aquest joc perpetu entre so i quietud.

El primer que sorprèn és que el silenci, a la música occidental, està perfectament codificat. A la partitura no tan sols hi ha corxeres i negres, sinó també rodones de silenci, corxeres de silenci, figures que indiquen amb precisió quan s’ha de callar. Això vol dir que el silenci és tan material com el so: no és un buit arbitrari i sense sentit sinó un temps exacte, una realitat objectiva. Per dir-ho així, el silenci és una nota més.

Un exemple clar: en una fuga de Bach, quan una veu calla, no desapareix pas. El seu silenci fa lloc a una altra veu, i l’arquitectura polifònica creix. En Beethoven, el silenci pot ser fins i tot més poderós que el so: és un gest dramàtic quan, després d’un fortíssim, tot s’atura un segon i l’oient es queda en suspens, expectant.

En realitat, la música és com una conversa: no sols compta el que es diu sinó també les pauses. Allò que no es diu. Si algú parla sense aturar-se mai, ens ofega. Si algú sap fer silencis, crea expectació, obre espais per pensar, genera confiança i proximitat. És profundament desagradable parlar amb algú que manté un monòleg amb ell mateix i que no deixa parlar els altres. El silenci és, doncs, diàleg.

Tots hem sentit alguna vegada que un silenci pesava més que mil paraules. Doncs amb la música passa exactament igual. El silenci no és un forat buit, no és un pou, és un significat, és una forma d’expressió. Pot ser respir, sorpresa, dramatisme o descans. I, al cap i a la fi, és el fonament arquitectònic de la música.

Un pianista no és gran només perquè fa sonar les notes, sinó perquè deixa que el so s’apagui amb la justa mesura. Un cantant no emociona només amb la veu, sinó també amb el silenci conscient de la seva respiració, amb aquell instant que ens prepara per a la següent frase.

Pensem en una cançó que ens emocioni. El que recordem no és sols la melodia sinó també els espais entre les notes, aquell moment breu en què sembla que el temps s’atura i tot queda suspès. El silenci fa que la música tingui ànima; sense aquest seria només un brogit continu.

Molts filòsofs han reflexionat sobre el silenci. Heidegger, per exemple, deia que escoltar no és només captar sons, sinó també acollir els espais entre aquests. El silenci és l’obertura que permet que les coses apareguin. I és, per tant, una maqueta auditiva feta a escala minúscula del nostre univers. 

Cada so neix i mor en el silenci. D’alguna manera, el silenci és el no-res que fa possible l’ésser. Això ens remet a la vida mateixa: venim del silenci i hi tornem, i entre aquests dos abismes hi ha una música breu i intensa que anomenem existència.

John Cage, un dels compositors més radicals i agosarats del segle XX, va fer un experiment famós amb la seva peça 4’33”. Durant quatre minuts i trenta-tres segons, l’intèrpret no toca res. El públic escolta, i descobreix que no hi ha silenci absolut: se senten tosses, cruixir les cadires, el vent de l’aire condicionat, els famosos caramels embolicats amb paper de cel·lofana. I mòbils esparsos. Cage ens ensenya que el silenci no és absència de so, sinó canvi de perspectiva: allò que normalment ignorem es converteix en música.

La nostra manera d’entendre el silenci depèn també de la cultura. A l’occident, moltes vegades el silenci té un valor dramàtic. És l’esclat tallat de cop, la respiració abans del clímax, el buit que prepara el retorn. Però a orient, sovint té un altre paper.

Els japonesos parlen del ma: l’espai entre els sons. Aquest espai no és secundari, sinó essencial. És com el blanc en una pintura sumi-e, pintura feta amb tinta: no és fons, és part de la composició. Un haiku musicalitzat no tindria sentit sense aquest equilibri entre so i buit. A la música índia, en canvi, el silenci és més meditatiu. Els ragas, amb les seves llargues introduccions, alternen so i pausa per portar l’oient a un estat contemplatiu. El silenci aquí no és tensió, és camí cap al transcendent. Aquestes tradicions ens recorden que el silenci és plural: no sempre vol dir el mateix. Pot ser drama, respir, contemplació o buit sagrat.

Hi ha un instant màgic després de qualsevol concert: quan sona la darrera nota i ningú no s’atreveix a aplaudir encara. Aquell silenci és dens, gairebé físic. És com si la música encara flotés a l’aire, com si la sala sencera contingués la respiració. L’enyorat Manel Cabero ens deia que el darrer silenci d’una composició ㅡ coral en aquets casㅡ era també del compositor, encara que no estigués escrit. És una norma que he intentat respectar sempre però que no es respecta de fet a les sales de concerts. 

Aquest silenci després de la música és part de l’obra. Prolonga el que hem sentit, ens permet pair-ho, degustar-ho, valorar-ho. Sovint recordem una cançó no tant pel que diu, sinó pel buit que deixa. El record musical és ple de silencis que ressonen dins nostre.

És com quan pensem en una persona estimada: recordem les paraules que ens va dir, però també els silencis compartits, aquells instants d’estar junts sense necessitat de parlar. La música fa el mateix amb nosaltres.

Vivim envoltats de soroll: trànsit, pantalles, música de fons als supermercats, notificacions al mòbil. De veus vàcues i insubstancials que ens envolten en el dia a dia. El silenci s’ha convertit en un luxe escàs. I és un bé de primera necessitat que per sort encara no tributa. En aquest context, escoltar música amb atenció és gairebé un acte de resistència. Tancar els ulls i deixar-se portar per una simfonia, sense interrupcions, és rebel·lar-se contra el bombardeig constant del brogit ambient.

També molts músics contemporanis han reivindicat el silenci. El minimalisme, per exemple, sovint juga amb grans espais buits. No és pobresa: és una invitació a escoltar més atentament, a valorar cada nota com si fos un petit miracle. Buscar silenci, avui, és una manera de cuidar-nos. És dir prou. Prou soroll, prou pressa. Deixem espai perquè la vida, com la música, pugui respirar. 

Però hi ha un altre tipus de silenci, més difícil encara d’aconseguir: el silenci interior. No parlo del que hi ha al nostre voltant, sinó del que habita dins nostre. Tots sabem què és: aquell moment en què aconseguim callar els pensaments, les preocupacions, la remor incessant de la ment. És un silenci fràgil, però imprescindible per escoltar de veritat.

Un intèrpret el necessita abans de sortir a l’escenari. Un oient el necessita si vol emocionar-se amb una peça. I tots nosaltres el necessitem, de tant en tant, per escoltar la música de la vida. Quan la ment calla, fins i tot un petit so —un ocell, una gota, una nota a l’aire— pot semblar immens. El silenci interior és, en realitat, una forma d’atenció.

Tota música, tard o d’hora, desemboca en silenci. I aquest final no és un fracàs: és la seva culminació. El silenci és el punt final que dona sentit a la frase. Hi ha obres que juguen amb aquest retorn de manera commovedora. El Rèquiem de Mozart, inacabat, sembla fondre’s en un buit que és alhora final i suspensió. En Mahler, els silencis finals són gairebé un abisme, un adéu que ressona més que la mateixa música.

El silenci després de la música és un espai de memòria. És on l’obra deixa de ser so i es converteix en record, en experiència viscuda. És, potser, el lloc on la música és més nostra que mai.

Per acabar, la música i el silenci no són contraris: són amants secrets que es necessiten. No pot existir un sense l’altre. El silenci és el fonament, l’aire, la pausa que dona sentit al so. És la condició de possibilitat de la música, i també la seva destinació final. Escoltar música és aprendre a escoltar silencis. I viure, potser, també. Perquè la vida no és tan sols activitat frenètica sinó també pauses, moments de calma, espais buits que ens permeten donar significat al que fem.

En un món saturat de soroll, redescobrir el silenci és més que un exercici estètic: és una necessitat vital. Perquè en el silenci la música floreix, i en el silenci nosaltres també ens retrobem. El silenci ens ajuda a alentir la nostra existència per ser amos autèntics de la nostra consciència.