84, CHARING CROSS ROAD

Poques vegades em passa de quedar enganxat a una pel·lícula. A "84, Charing Cross Road", m'ha passat. No és ben bé una història d'amor tal com explica el crític petulant de torn de "La Vanguardia". L'abast de la pel·lícula va més enllà. I aquest abast no és dit sinó tan sols insinuat. Per això és un bon film. O una bona història. El gènere epistolar al cinema no és realment usual i, a mans de segons qui, no dóna gaire joc però aquí se'n surten força bé. Ell fet que la protagonista sigui una escriptora nordamericana i en Hopkins faci el paper d'un llibreter de vell m'ha acabat de cridar l'atenció. En fi, l'obra ens parla del Passat, en majúscula, i d'allò que hauria pogut ser però no va ser. Em sembla que tothom pot fer valer la seva experiència per corroborar la tesi de la pel·lícula.

HOUDINI

Al programa "Segle XX", fan un reportatge sobre l'il·lusionista hongarès Harry Houdini. Més ben dit, sobre l'escapista Harry Houdini. Hi posen al desobert les claus d'una personalitat megalòmana: emigrant, obsessionat per la seva mare fins a extrems malaltissos, sense fills. Un personatge que exagerava els seus mèrits per tal de semblar més del que era, més que els altres. Houdini va ser més enllà d'un mag escapista, un fenomen social i uns dels primers fenòmens de màrqueting global a escala planetària. Per això avui encara recordem com es deslliurava enigmàticament de mil i una manilles i cadenats, fins i tot a dins de recipients plens d'aigua o de qualsevol altre líquid. O com s'escapava de les presons a dins les quals s'havia fet tancar per tal de demostrar que es podia escapar de tot arreu. De tot arreu menys d'una cosa. Ep, que sapiguem!

"PIETÀ, SIGNORE", PER JAUME ARAGALL

L’altre dia em vaig topar a la biblioteca amb un CD de Jaume Aragall que va gravar en benefici de la Fundació Clarós i Enric Sagnier. És un compacte que conté més cançons que peces operístiques. A banda de l’Ave Maria de la Cavalleria, el que més s’acosta, per la dificultat, a l’opera és la cançó de Marcello “Quella fiamma que m’accende”. I “Conosco un giardino”, de Maristella. Aragall té en el fort una veu prodigiosa perquè és ampla, rica d’harmònics, timbrada, estentòria, viril i sàviament expressiva. A les mitges veus potser perd una mica. Alguns atribueixen aquest fet a la manca de tècnica suficient però no crec que sigui del tot cert. La veu d’Aragall té una especificitat propia d’un tenor líric, ara ja spinto, que no té ni la resistència d’un dramàtic ni la facilitat en el dibuix –ja no dic coloratura- d’un lleuger. Potser Aragall no és un gran músic però no hi ha dubte que és un gran artista, pel gust i per l’expressió simple però matisada. I naturalment Aragall ha estat i continua essent, com aquest CD s’encarrega de demostrar, la veu d’or del segle XX. Ara on Aragall excel·leix és en la interpretació de peces que són força simples i que escoltades amb una veu tan important com la d’ell ´prenen una altra dimensió. Destacaria “Sebben crudele”, de Caldara, peça de gran bellesa i simplicitat, defensada amb una passió continguda i amb una gran musicalitat en el fraseig:



Sebben crudele / mi fai languir, /sempre fedele/
ti voglio amar.

Con la lunghezza / del mio servir, / la tua fierezza / saprò stancar,

MANON LESCAUT O LA PASSIÓ DESESPERADA (23-XI-2006)

Un es pot preguntar per què fa 16 setze anys que van fer al Liceu la darrera representació de Manon Lescaut, de Puccini. I un hom també es pot preguntar quants anys hauran de passar perquè es programi de nou. La segona pregunta no la puc contestar sense fer premonicions. Sobre la primera, tinc algunes hipòtesis. La primera és que Manon Lescaut, al costat de La bohème, Tosca o la Butterfly empal•lideix, empetiteix. A mi no em convenç gaire perquè el nivell musical i vocal d’aquesta òpera és molt més que remarcable; però és una teoria plausible. Una segona hipòtesi podria venir per la banda del tractament del tema i de l’ambientació. Ja sabem que des del punt de vista dramàtic la Lescaut no és una obra de referència ―hi ha crítics que sostenen que s’hauria d’haver dit “Escenes de la vida de Manon Lescaut”― i l’època ens remet a un segle XVIII no gaire car a determinades tendències actuals, naturalment adotzenades. Tanmateix, jo crec que hi ha una raó molt més pràctica que explica per què costa tant de programar l’òpera en qüestió i és aquesta: a veure qui és el guapo de director artístic que troba un tenor que pugui sortir airós de les proves a les quals sotmet impietosament Puccini Renato des Grieux. Ha de ser un tenor spinto, no hi ha dubte, i ha de tenir una resistència considerable, un timbre adequat, una presència escènica creïble; i a banda d’això, que ja és molt, ha de poder cantar amb gràcia passatges més propis d’un tenor d’agilitat i amb una línia lírica de la millor escola italiana. Una mica com el Gianni Schichi. No cal dir que no se’n troben gaires avui dia. Una vegada has trobat el tenor posa’t a buscar una Manon que s’adapti al paper i uns secundaris que puguin donar el màxim que pot donar l’obra, que és molt.

Doncs bé, a banda d’algun punt dèbil que ja comentaré, crec que el Liceu ha aconseguit portar un repartiment equilibrat i molt adequat a aquesta òpera. I, per tant, cal felicitar-l’en. L’italià Marcello Giordani ha estat un tenor magnífic per al paper de des Grieux: gran volum, afinació exacta sense vibració excessiva, tempi de l’orquestra, timbre correcte, potser una mica gastat a la zona mitjana ―cosa que no li impedia fer unes mitges veus remarcables― i una entrega digna d’altres èpoques, posem quinze o vint anys enrera. O més. No sé si era el cover del tenor Sergej Larin, afectat per les seqüeles d’una intervenció quirúrgica, però se n’ha sortit molt bé. Tant bé que si de mi depengués li aconsellaria de descansar la veu de tant en tant tot fent un repertori menys exigent vocalment i menys compromès.

Maria Guleghina no és la soprano principal del paper (és la Daniela Dessì) però se n’ha sortit força bé. En Josep diu que és una veu una mica fondona, vella i probablement té raó. Altres han dit que els 3 intermedis de mitja hora havien estat exigits per la Guleghina per tal de poder descansar la veu i no pas per exigències dels canvis de decorat. Sigui com sigui, la Guleghina ha sortit una mica amb reserves vocals cosa que ens ha proporcionat algun ensurt que no ha anat més enllà d’això. Concretament, en una mitja veu del primet acte, la columna d’aire ha estat a punt de trencar-se. Res més. La resta ha estat de molt correcte cap amunt.

El Lescaut de Robert Bork ha estat senzillament imponent, admirable. Bork deu fer a la vora de 2 metres i la seva figura dóna la talla del militar que és Lescaut. A banda d’això, que ajuda però que ha de quedar en un segon pla, Bork té una veu sòlida, voluminosa i interessant. Tmbre adequat per fer un paper com aquest i una línia de cant que m’agradaria poder escoltar en altres contextos. En canvi, el Geronte di Ravoir d’Enric Serra queda força curt. Principalment perquè Serra no té la veu idònia per a un paper que necessita més força i més cos. No hi ha dubte que Serra és bo en el seu repertori i que aquí ha cantat amb tota la correcció del món, però si parlem de papers, la seva veu quedava desdibuixada al costat de Lescaut, Manon i des Grieux. I, fins i tot, al costat de l’Edmondo d’Israel Lozano, un tenor madrileny que té molt camp per córrer i unes qualitats que, ja ara, són més que remarcables. Lozano té una veu ampla, que es fa notar, i unes maneres escèniques que prometen. Caldrà estar atent a la seva evolució. A part d’això, el veig bastant versàtil en un repertori eminentment líric.

La curiositat vocal de l’obra era poder veure més que no pas escoltar una de les grans figures del repertori wagnerià -René Kollo- convertit en un mestre de ball de l’alta societat, que és presentat com a decadent i amanerat. El vestuari i la perruca amb què me l’han fet sortir feia contrastar, encara més evidentment, el seu personatge amb els herois wagnerians que ha cantat al llarg de la seva carrera professional. Només algú que estigui molt segur del que ha fet, es deu atrevir a cantar un paperet d’unes quantes frases i para de comptar.

Finalment s’ha de dir alguna cosa de la feina invisible però del tot audicle del director Renato Palumbo. Director amb idees clares, de gran professional. La manera com ha irromput al fossat ja ho presagiava. A diferència del director de la Lucia, ha aconseguit dominar l’orquestra i treure’n el màxim partit. Aquest treball, que sovint es fa amb presses i mals humors, ha tingut en aquesta ocasió resultats excel•lents. Ha estat una direcció italiana, que ha cuidat el conjunt, i que ha deixat expressar-se l’orquestra amb plenitud, sense reticències. Amb un gest clar i a vegades una mica tosc ha controlat en tot moment els temps de l’orquestra i les entrades dels solistes. Em sembla que aquests són els millors elogis que es poden fer al director musical, que és la màxima autoritat a l’escena, per sobre dels divos i dels registes, dels professors de l’orquestra i del cor.

Ara bé, la representació no hauria estat rodona si la posada en escena l’hagués fet un altre. Liliana Cavani, cineasta italiana, i de gust italià, ha fet una feina com no l’havíem vist mai a l’era del Liceu “de tots”. És una escena gosada justament perquè és clàssica ―o millor, neoclàssica―, convencional, figurativa, rigorosa amb el llibret i amb la història. I treballada. I, doncs, honesta. Ahir mateix Josep Carreras es mostrava decididament contrari a la provocació per la provocació i deia que en determinats cercles íntims els uns parlaven en català i els altres reconeixien no haver escoltat mai l’òpera que posaven en escena per provocar el personal! Cosa que no nega l’experimentació i la investigació en el camp de la lírica. La Cavani ha demostrat que una escenografia fidel a l’òpera no té per què ser démodé, desfasada, quica o degradant. Al contrari. També és cert que Puccini és més difícil de manipular dramàticament que Mozart o Verdi. En part perquè són obres en què el públic se sent molt implicat emocionalment i en part també perquè són molt conegudes. I, és clar, per a un regista, aquestes premisses són molt perilloses. Cavani no arriba a la figuració a través de l’esquematisme, de la insinuació. S’hi posa de ple. El vestuari és d’època i no una simple evocació d’un estil o d’una tendència. Els ambients s’han recreat amb els elements justos. No hi ha abarrocament ni enfarfegament. Però no s’han escatimat detalls. Aquí els hostals són hostals, els palaus, palaus i els deserts, deserts. Com diu el Josep, representacions com les d’avui et reconcilien amb l’òpera. Jo afegiria: i amb el Liceu.

Sempre que s’interpreta una obra de Puccini ―o de Mascagni o Leoncavallo― sorgeix el debat sobre el Verisme. Un debat que a vegades és apassionat. A parer meu el verisme en òpera no és simplement una estètica realista i s’ha acabat. El verisme, vist amb perspectiva, és un epígon del romanticisme a Itàlia i conté uns elements estilístics que són recurrents. Així, és molt amant de les truculències passionals, tracta personatges d’extracció humil, pobra o miserable, reprodueix ambientacions fosques, tètriques, fatals. Fins aquí, això podria signar-ho Zola. Però també té uns trets d’escola musical que cal mencionar; fa ús de l’intermezzo musical, es decanta per veus molt robustes i un cant esqueixat que es mou sovint en una franja aguda i amb dinàmiques de forte, un cant que vol expressar més que mai emocions intenses, passions desenfrenades i ineluctables. No hi ha dubte que Manon Lescaut participa d’aquestes característiques, sobretot a partir del magnífic intermezzo del tercer acte. No tan conegut com el de la Cavalleria però igualment antològic. Que Puccini és un verista més em sembla innegociable. Aquesta opèra ho demostra. Però també s’ha de dir que és un verisme assuaujat per una música mel•líflua, sentimental, etèria, vapososa, idealitzada en moltes ocasions. Aquesta òpera conté in nuce tot el Puccini que ha de venir després: la instrumentació de La bohème ja es troba quan Manon fa aparició a l’escena, els tenuti i els lligats interminables de la corda, les idees melòdiques de les àries i d’altres passatges, el tractament de l’orquestra quan Manon és a punt de morir, l’ús del Leitmotiv associat a un personatge o a un moment del drama, el pentatonisme ―que és incipient però del tot clar―, etc. I, sobretot, la idea de drama que sempre va endavant, que mai s’atura; perquè Puccini és, tal vegada, el músic que millor ha escrit per al teatre.

Acabo observant que és del tot excessiu que, en ocasió de l’aniversari del personatge Manon, el Liceu programi 3 òperes dedicades al mateix argument. Això seria tolerable o exigible en un teatre com el Covent Garden o com la Bastille. Pensem que la programació anual del Liceu en aquells teatres es pot veure en un sol mes. El monogràfic es pot fer quan hi ha un repertori important i no 10 òperes escasses. Amb un títol ―el de Massenet o de Puccini― n’hi hauria hagut prou per complir i complir bé.