Gran succés de la darrera òpera de la temporada d’abonament. La Manon de Massenet és, aquest any, com la pluja que cau sobre mullat però que sempre és agradable i beneficiosa. El públic ho ha agraït amb efusives i llargues ovacions. Sobretot al final però també a l’endemig de l’obra. Aquesta obra és, juntament amb la de Puccini, la que millor tracta el mite romàntic de Manon. Mite romàntic, sí, però sobre una novel•leta de 1741 de l’abbé Prévost. Aquest mite, que ja per si va tenir un calat considerable a l’Europa de l’època, acaba de consagrar-se amb les dues òperes magistrals esmentades. La d’avui, de 1884. La de Puccini, d’una dècada després: de 1893. Cada una amb el seu estil, amb els seus pros i contres, amb els seus defectes i les seves virtuts.
Manon, com a personatge literari intergeneracional, ha agafat la volada del mite. A mi em sembla un personatge que encarna la contradicció, el vull i no puc, el sí però no. Aquesta contradicció entre l’amor veritable i l’amor al luxe, a la posició social i als diners és també la contradicció entre l’ideal i el real, entre allò que ens proposem i allò que aconseguim, entre el món a què aspirem i el món a què som capaços d’arribar. En definitiva, ens parla de les debilitats humanes encarnades aquí per una noieta desorientada, instintiva, passional, amoral. També traïdora. Manon acaba morint d’una manera ineluctable. No podia ser altrament i l’obra de Prévost té, en aquest sentit, una clara voluntat moralitzadora com escau al segle XVIII. Ara, Manon no ha estat estendard del romanticisme pel personatge femení sinó més aviat per Des Grieux, que representa l’amor a ultrança, a qualsevol preu, contra vent i marea. Un amor que no mor tot i ser decebut, traït o escarnit. Aquí hi ha, a la meva manera de veure, el veritable romanticisme de l’obra. Manon no és un personatge que inspiri pels seus actes una compassió descomptada del públic. És un personatge ambivalent que, per un cantó, és dolç i amorós i, per un altre cantó, és deslleial i menyspreable. Una dualitat que no sap resoldre i en la qual acaba sucumbint.
Les òperes de Massenet i Puccini tenen llenguatges musicals i discursos artístics dissemblants. Musicalment la de Massenet és una obra a mig camí del racionalisme classicista francès i de l’arravatament romàntic del XIX. Amb uns quants compassos de qualsevol passatge un en té prou per saber que es tracta de música francesa. A vegades més amanerada, a vegades amb línies melòdiques excel•lents. Els seus fragments recitats la situen dins el gènere de l’ opéra comique. La seva línia dramàtica és molt més sòlida que la de Puccini però això té un preu: Massenet ha de manipular el final de l’obra de Prévost en interès seu. En canvi, el preu que Puccini paga per mantenir la màxima fidelitat a l’obra original és la d’haver construït unes escenes de la vida de Manon i no pas un discurs tancat, amb un començament, un desenrotllament i un final.
El repartiment d’avui era excepcional. Els quatre primers papers estaven cantats per cantants de dimensions considerables o molt considerables. Natalie Dessay era Manon. Rolando Villazón era Des Grieux. El comte Des Grieux era Samuel Ramey i Lescaut era cantat per Manuel Lanza. Qui ha brillat amb més llum pròpia i ha mostrat més possibilitats en l’emissió i en la matisació ha estat Manon. Dessay és una gran cantant baixeta. La seva veu, però, és clara, neta, afinada. El seu fraseig és deliciós, realment francès. Excel•lent per cantar una de les seves òperes favorites. Dic jo, vaja. Al primer acte, no s’ha deixat anar, però als següents ha aparegut la gran cantant i sobretot l’artista. Ella deia, en una entrevista recent, que el que més li agrada d’aquesta producció és que el seu cant esdevé un instrument al servei de la dramatúrgia. No pas una finalitat. Al darrer acte, Dessay ens ha acabat transmetent commiseració pel personatge desafortunat i inconscient. S’ha fet perdonar pel públic.
Villazón és un tenor que canta molt bé. Vagi al davant això. Ara bé, és una veu discutible. Vull dir que la seva emissió és a la zona mitjana i baixa realment fosca i a vegades sona engolada, com si tingués a la gorja una nosa perpètua que li impedís d’emetre amb netedat el so. Un pot tenir la sensació que es tracta d’una tècnica mal adquirida però jo més aviat crec que la seva veu és, malauradament, així. Emet amb total seguretat, afina perfectament, el seu vibrat és agradable. I doncs? Falla el timbre i en alguns casos l’emissió. I, a més, a vegades, ha rascat o ha interromput el so com si fos un cantant novell. La seva ària “Ah, fuyez, douce image” ha estat una mica curta. Venia cansat i és d’una intensitat que la seva veu lírica no permet adquirir plenament. Se n’ha sortit i, a pesar de tots els peròs que els perepunyetes com ara jo posem, el seu èxit ha estat clamorós. Al final de la representació ha mostrat un evident agraïment pel públic del Liceu, que li ha concedit el premi pel Nemorino de l’Elisir de l’any passat.
Ramey i Lanza han estat veus amples i poderoses, amb presència vocal i escènica. No es pot demanar més als papers de baix i baríton. Vull remarcar encara una altra vegada la versatilitat i la professional d’un tenor secundari que cada dia s’assenta més en els seus dominis: Francisco Vas. Avui ha estat un Guillot de Morfontaine afectat, altiu, còmic i ridícul fins i tot a ulls dels seus contemporanis. També vull destacar el paper de l’hostaler, que Lluís Sintes ha resolt amb savoir faire i veu segura.
Remarcabale també ha estat l’escenografia. En aquest cas jo diria que el més destacable ha estat el vestuari d’època a càrrec de Tanya McCallin. S’agraeix que la manon s’hagi quedat on s’ha de quedar: a la seva època. Més discutible ha estat la direcció de David McVicar. Sobretot en la visió de la casa de joc de l’acte IV. Allò semblava Sodoma i Gomorra. Pits enlaire, magrejos diversos, borratexeres, mones i altres actes insinuadors o directament reveladors. Excessiu i gratuït si tenim en compte l’obra. M’ha agradat una especial visió pictòrica esteticista de l’obra -amb referents concrets- que recorre a la convenció barroca del teatre dins el teatre i a la figura del voyeur que assisteix com a espectador mut a la representació amagat rere l’atrezzo escènic. A mi m’ha semblat original i trencador. I efectiu. També he celebrat que el ballet torni a aparèixer en una òpera, sense cursileries i amb tota naturalitat.
Quan ja sortíem, als passadissos de platea hem hagut d’ajudar a alçar-se un senyor que conec de vista des de fa dècades, i que per no sé quina malaltia degenerativa té una mobilitat molt limitada. Ens ha donat les gràcies a tots els que hi hem acudit. Tots se les mereixien llevat d’un noiet del teatre que, havent-se mantingut estàtic sense saber què fer -walkie-talkie en mà- i un cop alçat el senyor amb no poc esforç, ha gosat dir tímidament i a mitja veu: “Si volen, disposen d’un servei mèdic”.
L’òpera ha acabat a quarts d’una i el Viena ens l’hem pintat a l’oli. Sort que a la cerveseria del cantó tenen obert fins a les 2 i hem pogut menjar alguna cosa i celebrar la representació -i el meu sant- tot fent petar la xerrada.
Si ens quedem només amb la idea de bellesa torbadora i de dona ideal que transmet Manon, em sembla que si avui ens esguardés fixament, astorada i amb un somriure gairebé imperceptible des d’una cantonada qualsevol no ens estaria mirant a nosaltres sinó al misteri del temps i del record, que són, no ho dubteu, els temes recurrents -si no únics- de l’art.
Manon, com a personatge literari intergeneracional, ha agafat la volada del mite. A mi em sembla un personatge que encarna la contradicció, el vull i no puc, el sí però no. Aquesta contradicció entre l’amor veritable i l’amor al luxe, a la posició social i als diners és també la contradicció entre l’ideal i el real, entre allò que ens proposem i allò que aconseguim, entre el món a què aspirem i el món a què som capaços d’arribar. En definitiva, ens parla de les debilitats humanes encarnades aquí per una noieta desorientada, instintiva, passional, amoral. També traïdora. Manon acaba morint d’una manera ineluctable. No podia ser altrament i l’obra de Prévost té, en aquest sentit, una clara voluntat moralitzadora com escau al segle XVIII. Ara, Manon no ha estat estendard del romanticisme pel personatge femení sinó més aviat per Des Grieux, que representa l’amor a ultrança, a qualsevol preu, contra vent i marea. Un amor que no mor tot i ser decebut, traït o escarnit. Aquí hi ha, a la meva manera de veure, el veritable romanticisme de l’obra. Manon no és un personatge que inspiri pels seus actes una compassió descomptada del públic. És un personatge ambivalent que, per un cantó, és dolç i amorós i, per un altre cantó, és deslleial i menyspreable. Una dualitat que no sap resoldre i en la qual acaba sucumbint.
Les òperes de Massenet i Puccini tenen llenguatges musicals i discursos artístics dissemblants. Musicalment la de Massenet és una obra a mig camí del racionalisme classicista francès i de l’arravatament romàntic del XIX. Amb uns quants compassos de qualsevol passatge un en té prou per saber que es tracta de música francesa. A vegades més amanerada, a vegades amb línies melòdiques excel•lents. Els seus fragments recitats la situen dins el gènere de l’ opéra comique. La seva línia dramàtica és molt més sòlida que la de Puccini però això té un preu: Massenet ha de manipular el final de l’obra de Prévost en interès seu. En canvi, el preu que Puccini paga per mantenir la màxima fidelitat a l’obra original és la d’haver construït unes escenes de la vida de Manon i no pas un discurs tancat, amb un començament, un desenrotllament i un final.
El repartiment d’avui era excepcional. Els quatre primers papers estaven cantats per cantants de dimensions considerables o molt considerables. Natalie Dessay era Manon. Rolando Villazón era Des Grieux. El comte Des Grieux era Samuel Ramey i Lescaut era cantat per Manuel Lanza. Qui ha brillat amb més llum pròpia i ha mostrat més possibilitats en l’emissió i en la matisació ha estat Manon. Dessay és una gran cantant baixeta. La seva veu, però, és clara, neta, afinada. El seu fraseig és deliciós, realment francès. Excel•lent per cantar una de les seves òperes favorites. Dic jo, vaja. Al primer acte, no s’ha deixat anar, però als següents ha aparegut la gran cantant i sobretot l’artista. Ella deia, en una entrevista recent, que el que més li agrada d’aquesta producció és que el seu cant esdevé un instrument al servei de la dramatúrgia. No pas una finalitat. Al darrer acte, Dessay ens ha acabat transmetent commiseració pel personatge desafortunat i inconscient. S’ha fet perdonar pel públic.
Villazón és un tenor que canta molt bé. Vagi al davant això. Ara bé, és una veu discutible. Vull dir que la seva emissió és a la zona mitjana i baixa realment fosca i a vegades sona engolada, com si tingués a la gorja una nosa perpètua que li impedís d’emetre amb netedat el so. Un pot tenir la sensació que es tracta d’una tècnica mal adquirida però jo més aviat crec que la seva veu és, malauradament, així. Emet amb total seguretat, afina perfectament, el seu vibrat és agradable. I doncs? Falla el timbre i en alguns casos l’emissió. I, a més, a vegades, ha rascat o ha interromput el so com si fos un cantant novell. La seva ària “Ah, fuyez, douce image” ha estat una mica curta. Venia cansat i és d’una intensitat que la seva veu lírica no permet adquirir plenament. Se n’ha sortit i, a pesar de tots els peròs que els perepunyetes com ara jo posem, el seu èxit ha estat clamorós. Al final de la representació ha mostrat un evident agraïment pel públic del Liceu, que li ha concedit el premi pel Nemorino de l’Elisir de l’any passat.
Ramey i Lanza han estat veus amples i poderoses, amb presència vocal i escènica. No es pot demanar més als papers de baix i baríton. Vull remarcar encara una altra vegada la versatilitat i la professional d’un tenor secundari que cada dia s’assenta més en els seus dominis: Francisco Vas. Avui ha estat un Guillot de Morfontaine afectat, altiu, còmic i ridícul fins i tot a ulls dels seus contemporanis. També vull destacar el paper de l’hostaler, que Lluís Sintes ha resolt amb savoir faire i veu segura.
Remarcabale també ha estat l’escenografia. En aquest cas jo diria que el més destacable ha estat el vestuari d’època a càrrec de Tanya McCallin. S’agraeix que la manon s’hagi quedat on s’ha de quedar: a la seva època. Més discutible ha estat la direcció de David McVicar. Sobretot en la visió de la casa de joc de l’acte IV. Allò semblava Sodoma i Gomorra. Pits enlaire, magrejos diversos, borratexeres, mones i altres actes insinuadors o directament reveladors. Excessiu i gratuït si tenim en compte l’obra. M’ha agradat una especial visió pictòrica esteticista de l’obra -amb referents concrets- que recorre a la convenció barroca del teatre dins el teatre i a la figura del voyeur que assisteix com a espectador mut a la representació amagat rere l’atrezzo escènic. A mi m’ha semblat original i trencador. I efectiu. També he celebrat que el ballet torni a aparèixer en una òpera, sense cursileries i amb tota naturalitat.
Quan ja sortíem, als passadissos de platea hem hagut d’ajudar a alçar-se un senyor que conec de vista des de fa dècades, i que per no sé quina malaltia degenerativa té una mobilitat molt limitada. Ens ha donat les gràcies a tots els que hi hem acudit. Tots se les mereixien llevat d’un noiet del teatre que, havent-se mantingut estàtic sense saber què fer -walkie-talkie en mà- i un cop alçat el senyor amb no poc esforç, ha gosat dir tímidament i a mitja veu: “Si volen, disposen d’un servei mèdic”.
L’òpera ha acabat a quarts d’una i el Viena ens l’hem pintat a l’oli. Sort que a la cerveseria del cantó tenen obert fins a les 2 i hem pogut menjar alguna cosa i celebrar la representació -i el meu sant- tot fent petar la xerrada.
Si ens quedem només amb la idea de bellesa torbadora i de dona ideal que transmet Manon, em sembla que si avui ens esguardés fixament, astorada i amb un somriure gairebé imperceptible des d’una cantonada qualsevol no ens estaria mirant a nosaltres sinó al misteri del temps i del record, que són, no ho dubteu, els temes recurrents -si no únics- de l’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada