Ja és ben estrany que, en un moment en què l’ensenyament a Catalunya s’ha revelat nefast pels coneixements i resultats que obtenen els alumnes, el departament d’educació de la Generalitat de Catalunya vulgui suprimir 2 hores de llengua catalana i castellana a batxillerat. La mesura demostra, em sembla, que a hores d’ara, ja naveguem sense brúixola ni astrolabi i que, definitivament, hem perdut les cartes nàutiques. A banda d’aquesta constatació, la interpretació d’una tal barbaritat pot tenir dues vessants. Un hom pot pensar benintencionadament que l’administració pretén que els alumnes aconsegueixin un millor domini de les matèries d’especialitat. L’error hi seria de la mateixa manera però en aquest cas només es podria imputar una acció negligent. D’importància enorme, però negligent. Ara bé, fóra escandalós que l’administració i els qui han filtrat la notícia tinguin altres finalitats al cap, per esmentar alguna part del cos. Perquè si el que pretenen és que els alumnes no tinguin els instruments necessaris per desenvolupar la pròpia intel·ligència i el sentit crític, per interpretar no tan sols la lletra impresa sinó també el món, per relacionar els coneixements adquirits i per assolir-ne de nous amb més facilitat, per aconseguir una veu interior substantiva, per expressar-se amb claredat, precisió i correcció, en un mot, per pensar, aleshores ens trobem davant un comportament dolós que mereix el menyspreu de la societat en bloc. Una societat que no s’exigeix i que no exigeix els seus és una societat que no té cap futur sinó la desaparició. Treure hores de matèries instrumentals del batxillerat només originarà, a mig termini, més fracàs escolar, més frustració social i més problemes per al català. Per saber coses les hem de saber expressar i per entendre la realitat l’hem de saber llegir. Necessitem la llengua, les llengües amb urgència, per poder raonar i comprendre, per poder ser millors en els nostres camps d’especialització. I necessitem les llengües per ser persones. Simplement.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LITERATURA CATALANA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LITERATURA CATALANA. Mostrar tots els missatges
dijous, de gener 17, 2008
LES LLENGÜES A BATXILLERAT
Ja és ben estrany que, en un moment en què l’ensenyament a Catalunya s’ha revelat nefast pels coneixements i resultats que obtenen els alumnes, el departament d’educació de la Generalitat de Catalunya vulgui suprimir 2 hores de llengua catalana i castellana a batxillerat. La mesura demostra, em sembla, que a hores d’ara, ja naveguem sense brúixola ni astrolabi i que, definitivament, hem perdut les cartes nàutiques. A banda d’aquesta constatació, la interpretació d’una tal barbaritat pot tenir dues vessants. Un hom pot pensar benintencionadament que l’administració pretén que els alumnes aconsegueixin un millor domini de les matèries d’especialitat. L’error hi seria de la mateixa manera però en aquest cas només es podria imputar una acció negligent. D’importància enorme, però negligent. Ara bé, fóra escandalós que l’administració i els qui han filtrat la notícia tinguin altres finalitats al cap, per esmentar alguna part del cos. Perquè si el que pretenen és que els alumnes no tinguin els instruments necessaris per desenvolupar la pròpia intel·ligència i el sentit crític, per interpretar no tan sols la lletra impresa sinó també el món, per relacionar els coneixements adquirits i per assolir-ne de nous amb més facilitat, per aconseguir una veu interior substantiva, per expressar-se amb claredat, precisió i correcció, en un mot, per pensar, aleshores ens trobem davant un comportament dolós que mereix el menyspreu de la societat en bloc. Una societat que no s’exigeix i que no exigeix els seus és una societat que no té cap futur sinó la desaparició. Treure hores de matèries instrumentals del batxillerat només originarà, a mig termini, més fracàs escolar, més frustració social i més problemes per al català. Per saber coses les hem de saber expressar i per entendre la realitat l’hem de saber llegir. Necessitem la llengua, les llengües amb urgència, per poder raonar i comprendre, per poder ser millors en els nostres camps d’especialització. I necessitem les llengües per ser persones. Simplement.
VUIT CONTES DE NADAL, DE PERE CALDERS
La Diputació de Barcelona i la seva xarxa de biblioteques han publicat i regalat als seus lectors aquestes darreres festes un recull de 8 contes de Pere Calders de tema nadalenc. La iniciativa s’ha d’aplaudir perquè fomentar la lectura, i més si aquesta és de qualitat, és sempre desitjable. Pere Calders és un escriptor impecable: té un català pur, o gairebé pur, escriu com un rellotge suís i, de més a més, diu coses interessants i divertides. Aquests contes de Calders no es van publicar com a llibre: estan extrets d’ací i d’allà i tenen com a tema en comú un Nadal que és més un temps del relat, un teló de fons o un simple decorat que un motiu de recorregut. Per a Calders el Nadal és principalment un conjunt de dies de vacances en què es plantegen cíclicament diversos problemes, alguns dels quals denuncia. Calders és contrari al consumisme desfermat de la nostra societat, a la hipocresia de l’”ara toca”, a la pèrdua de les més nostrades tradicions. Però també a aquella altra del progressisme ecologista mal entès que rebutja avets autèntics però que no es pronuncia sobre els mobles de fusta dels nostres pisos i cases. Les tècniques que fa servir Calders per posar al descobert tots aquest problemes són les de sempre: Calders se serveix de la ironia, l’humor, la caricatura i la reducció a l’absurd. Aquí no veureu les figures del pessebre, un xic com el que un ínclit alcalde de Barcelona va pretendre de fer a les llars d’infants de la ciutat. El Nadal de Calders és un Nadal laic i light que prové, però, d’una tradició cristiana i catalana. Malgrat tot, em temo molt que la intenció del curador d’aquest llibre no ha estat fer-nos avinent o vindicar una experiència de la festa del Nadal --el pagà del dia de sol natal o el religiós del naixement de Jesús-- sinó introduir una solució de continuïtat en el curs de la nostra història i laminar uns costums que malgré lui són ben vius. En qualsevol cas, si el llibre no ens fa servei per entendre què és o què ha de ser el Nadal, el podem emprar per conèixer una mica millor un dels màxims creadors de prosa catalana del segle XX.
dissabte, d’agost 04, 2007
"GALATEA", DE JOSEP MARIA DE SAGARRA
Llegida Galatea, de Sagarra. Feia temps que la tenia a la tauleta i no havia trobat mai el moment per començar-la. D’ençà que la van representar al TNC he tingut ganes d’entrar-hi i ara ha estat el moment. És una obra de lectura curta i d’ambició alta. Jo no sabria definir-la dins un gènere precís però el que sé, en qualsevol cas, és que no és una comèdia. Sagarra la definia com a farsa i potser és l’etiqueta que més li escau. Els qui estiguin avesats als hostals de la Glòria i als cafès de la Marina o als poemes de Nadal es trobaran un Sagarra del tot diferent. Irreconeixible. Tant per la forma, com pel tema i el to. Sempre hi ha, per descomptat, alguna sagarrada marca de la casa però és escadussera i fa el seu paper per a la intenció que té l’obra. Intenció que no és altra sinó reflectir l’estat d’esperit subsegüent a la segona guerra mundial. L’agresa en les relacions humanes, el fàstic per l’oportunisme, l’odi pel materialisme són presents en un discurs que no acaba d’estar ben resolt. De fet, Sagarra s’hauria pogut estalviar els personatges i convertir el drama en un soliloqui. És clar que al final no hauria pogut donar-se el gust d’acabar-lo de la mateixa manera. Sagarra s’erigeix en portaveu de la solidaritat universal, en agent de denúncia de la injustícia, en martiritzador dels qui s’aprofiten de la debilitat o fragilitat dels altres, i es commisera dels qui pateixen, dels qui no tenen res o tenen molt poc, dels qui viuen amb una mà al davant i una al darrera. Sagarra es posa al cantó dels supervivents. La seva veu, el seu missatge és fort i clar i està situat sobretot en un context temporal determinat (1948) que ara, per sort i per desgràcia, ja no ens fa tant efecte.
Jo no sé si és una obra moral o immoral però sens dubte el gust que deixa és de buidor i de nihilisme. Sagarra ens està dient, com l’existencialisme, que l’home és un ésser condemnat. No crec que Sagarra intentés guanyar el favor d’aquest sector de la crítica. Tot menys això. Sagarra és prou menfotista i independent per prescindir del què diran els qui encara ara no el poden veure. La raó de la creació de l’obra l’hem de cercar a la seva vida probablement, en algun repte desconegut més circumstancial que intel·lectual. És una obra que s’escriu després de la destructiva guerra civil espanyola i després de l’encara més desoladora guerra mundial. Després de la barbàrie i la irracionalitat. Potser per això la línia discursiva funciona a sacsejades, a glops, i no té una fluïdesa homogènia. Aquest no és el millor Sagarra, això em sembla evident. Però és una obra que paga la pena de tenir present com a testimoni d’un món que no voldríem repetir i d’una ploma singular que va voler-lo plasmar.
dijous, de juny 14, 2007
JORDI LLOVET I LA LITERATURA CATALANA
Fa una setmana al Quadern del diari El País apareixia un article de Jordi Llovet que portava per títol “Index librorum prohibitorum”. Hi pretenia demostrar que a Catalunya, com a Polònia, hi ha hagut molts llibres prohibits per un determinat poder institucional i que aquest fet havia revertit molt negativament en l’afició a la lectura. Com sempre en Llovet, l’article és exagerat i peca d’excessiva gesticulació. Com quan fa les classes. Aquí ningú no ha prohibit res, almenys explícitament. A Polònia sí. Llovet pot acusar qui sigui de no haver promocionat prou determinades lectures de la literatura universal però no d’haver-les prohibit. Afirma Llovet que un bon dia va arribar l’home de la burilla encesa o apagada i va decidir que els escolars catalans no llegirien mai literatura universal. Aquest individu de la burilla, que és responsable d’haver convertit els estudis de literatura catalana del segle XX en un gremi sectari i endogàmic, no té, a la meva manera de veure, la culpa de tot el que passa a l’ensenyament secundari. Potser en un primer moment es va marcar una línia en el sentit que postula Llovet però llavors era comprensible que es fes així venint d’on veníem. Ara, però, els qui ens governen ―que no són ni tan sols polítics, sinó funcionaris de despatx del departament d’Educació― fan i desfan el que volen. Ells són els qui ens manen. Ells són els qui volen convertir la secundària en un apèndix de l’escola primària. Són els qui volen convertir el professor de secundària en un pedagog que alhora sàpiga de tot i que no sàpiga res. Aquests són els qui programen les lectures de secundària i batxillerat.
Cal ordenar, com diu Llovet, les lectures a l’ensenyament secundari i al batxillerat. Decididament sí. Cal programar lectures que alhora creïn l’hàbit lector i siguin obres mestres de la literatura universal oportunament ben traduïdes? Hi estic del tot d’acord. Ara bé, també cal incloure en aquestes lectures obres de la literatura catalana, ben seleccionades i assignades al nivell que correspongui. Llovet se’n riu de la Rodoreda però als alumnes els interessa més “Mirall trencat” que “El poema de la rosa als llavis”.
Cal ordenar, com diu Llovet, les lectures a l’ensenyament secundari i al batxillerat. Decididament sí. Cal programar lectures que alhora creïn l’hàbit lector i siguin obres mestres de la literatura universal oportunament ben traduïdes? Hi estic del tot d’acord. Ara bé, també cal incloure en aquestes lectures obres de la literatura catalana, ben seleccionades i assignades al nivell que correspongui. Llovet se’n riu de la Rodoreda però als alumnes els interessa més “Mirall trencat” que “El poema de la rosa als llavis”.
Al final, un es queda amb la sensació que, amb l’excusa d’elevar la qualitat de la literatura, el que vol fer l’articulista i, de retruc, el diari en qüestió és carregar-se la literatura catalana en conjunt i la gent que l’ha originada. I això no senyor Llovet. No fos cas que amb l’estendard de l’universalisme anéssim a petar a Salamanca. O a indrets pitjors.
dilluns, de maig 21, 2007
SERGI PÀMIES NO VOL ANAR A FRANKFURT
Avui s’ha sabut que Pàmies ha declinat la invitació de la Ramon Llull per acudir a Frankfurt en representació de la “cultura catalana”. Ja és ben curiós que un escriptor d’una posició consolidada i no suspecte d’adhesions polítiques inamovibles no vulgui figurar en la nòmina. Però el més inquietant és que no ha volgut opinar sobre la seva negativa perquè, diu, el que pensa és il·legal. No és que la Fira sigui il·legal ―que ho podria arribar a ser, afegeixo― sinó que el que Pàmies pensa de la Fira és “il·legal”. M’imagino que a Pàmies se li escaparia més d’una injúria si manifestés obertament la seva opinió. A tu et pot agradar més o menys el Pàmies dels relats o contes o digueu-ne com vulgueu però la seva posició és una posició de dignitat. I d'independència tot i que no n'estic del tot segur). Pàmies ja deu saber que els amos l’han posat a les seves llistes negres i que a Esquerra ja l’han crucificat, estratègicament això sí. A ICV encara se’n fan creus ―amb perdó― de com és que el fill de l’escriptora els ha sortit d’aquesta manera. El fet és que l'ambigüitat de Pàmies causa que cadascú interpreti la notícia com més li plau. Jo mateix ho faig en un sentit determinat però a l'ABC aprofitaven l'avinentesa per carregar contra el nacionalisme bronxià de Carod i Bargalló.
Mentrestant, a la Fira hi aniran escriptors en català ―que de ben segur quedaran en un segon pla― i escriptors en castellà. Potser fins i tot veurem la figa-flor de la Maria de la Pau Janer. I hi anirà més la cultureta que la culturassa, per dir-ho en mots de l’iconoclasta Joan de Sagarra, perquè es tracta, sobretot de vendre. Com més millor. A aquest pas la nostra cultura acabarà essent la de la feria de abril, la de les sevillanes, la de les saetes i les processons rocieres. I tindrem sort si ens deixen parlar en català. Personalment celebro que Pàmies no s’avingui a ser un escriptor utilitzat. Un escriptor de fireta.
Mentrestant, a la Fira hi aniran escriptors en català ―que de ben segur quedaran en un segon pla― i escriptors en castellà. Potser fins i tot veurem la figa-flor de la Maria de la Pau Janer. I hi anirà més la cultureta que la culturassa, per dir-ho en mots de l’iconoclasta Joan de Sagarra, perquè es tracta, sobretot de vendre. Com més millor. A aquest pas la nostra cultura acabarà essent la de la feria de abril, la de les sevillanes, la de les saetes i les processons rocieres. I tindrem sort si ens deixen parlar en català. Personalment celebro que Pàmies no s’avingui a ser un escriptor utilitzat. Un escriptor de fireta.
dimecres, de maig 09, 2007
JOAN SALVAT-PAPASSEIT I EL NOUCENTISME
En un moment en què alguns volen fer creure que Salvat és només un revolucionari tant en el camp de la política com en el de la poesia, voldria remarcar altres aspectes de la personalitat de Salvat amb un article que va ser publicat a la Revista de Catalunya núm 217, de maig de 2006.
El propòsit d’aquest article no és pas demostrar que Joan Salvat-Papasseit és un escriptor noucentista, com ho poden ser Carner, López-Picó, Guerau de Liost o, si anem una mica més enllà cronològicament, Manent o Garcés. Ara bé, sí que volem posar en relleu les relacions personals o literàries, les afinitats artístiques que té el poeta i la seva obra amb el moviment del Nou-cents, entès no tan sols en un sentit estricte d’escola literària sinó també com a moviment cultural que és transversal des d’un punt de vista disciplinari. La idea que hem heretat de Salvat és el del poeta d’avançada que està influenciat per la primera avantguarda europea i que adapta a la seva manera alguns dels nous recursos literaris del Futurisme de Marinetti —els mots en llibertat i certes idees maquinistes— i del Cubisme literari —el cal·ligrama. És des d’aquest punt de vista principalment que hom ha estudiat l’obra de Salvat.
També ha interessat el Salvat ideòleg, home d’acció o revolucionari: Salvat és autor dels textos incendiaris d’Humo de fàbrica —escrits en castellà— i de tres manifestos que —avantguarda a banda— contenen concepcions messiàniques i regeneracionistes del poeta que provenen del Modernisme autòcton. Però Salvat també és l’exemple vital de l’infant orfe de vida difícil, que no ha tingut res fàcil, que no ha pogut tenir uns estudis superiors reglats, que ha viscut sempre en condicions precàries des d’un punt de vista econòmic. És, doncs, —i amb totes les reserves que calgui fer— el proletari que «guarda fusta al moll» i que alça la seva veu per fer-se sentir.
La mitificació d’un poeta
A banda d’aquestes circumstàncies socials hi ha unes circumstàncies personals molt més dramàtiques que, juntament amb les anteriors, han contribuït a fer de Salvat una mena de referent mitificat per tota una generació: Salvat és un home afectat per la tuberculosi, una malaltia que marcarà tota la seva existència fins al final però que no el privarà de conservar un caràcter optimista i entusiasta. Al contrari, segons que ens confessa ell mateix, la malaltia és la causa del seu vitalisme. I és, a més, una persona que mor jove. En aquest sentit, la seva vida i la seva mort són autènticament romàntiques. Fins al punt que guarden estranyes coincidències amb la trama argumental de l’òpera La bohème. A l’obra de Giacomo Puccini trobem un poeta, Rodolfo, i una modista, Mimí, que —precàriament però amb alegria— viuen units llur joventut fins que la mort d’ella per causa de la tisi els separa definitivament. També Carme Eleuterio fou modista; de fet, la seva professió apareix insinuada en el poema «Interior» de Poemes en ondes hertzianes («El maniquí de fusta / m’apar un espectre»). Ara, en el cas del poeta català, no és Mimí qui té la fatal malaltia sinó Rodolfo. Salvat, com Mimí, mor envoltat dels que eren els seus millors amics, els quals, d’acord amb el testimoniatge que ens ha arribat, auguren la tragèdia en veu baixa. Potser aquests extrems han influït d’alguna manera en l’esmentada mitificació del poeta. Potser han ajudat a convertir la seva vida i la seva mort en una altra obra d’art i han impregnat la realitat amb la música del de Lucca.
Un dels possibles exemples d’aquesta mitificació el trobem a la placa de marbre que, en memòria de Salvat, es va col·locar el 1994 a l’alçada del principal del número 64 del carrer de l’Argenteria i que recorda al passavolant que aquella va ser la darrera llar del poeta. El text és aquest:
Estant-se aquí
va escurar els últims dies
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894-1924)
de mare gitana,
d’obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.
El poble a un enemic ben noble
en el centenari
de la seva arribada al moll.
BARCELONA, 1994
Com es pot observar, el text —l’autor del qual desconeixem— no és tan sols l’explicació d’un fet sinó que pretén tenir una funció poètica en el sentit que vol cridar l’atenció sobre el llenguatge amb què ha estat redactat. Això ho observem per exemple en la metàfora del verb «escurar» (el ‘plat de la vida’, s’entén), en la hipèrbole d’«estirp» i en l’hipèrbaton d’«obrera». O bé en l’oxímoron cercat expressament del sintagma «enemic ben noble». D’altra banda, el text vol destacar a gratcient alguns aspectes de la vida de Salvat que al redactor o al promotor del recordatori li semblen destacables: tenia una mare gitana, era un obrer i era català. I pretén elevar uns aspectes circumstancials en la vida de Salvat a una dignitat personal i col·lectiva. Se’l valora, doncs, més com a persona que ha hagut de superar unes vicissituds difícils que no pas com a poeta. I se cita també, veladament, la revista que li va donar més anomenada —Un enemic del poble— i, per tant, es posa en relleu la idea de rebel·lió o subversió contra el poder en general o contra alguns poders en particular. Finalment hi ha la menció de l’espai que va marcar la vida i bona part de la poesia de Salvat: el port.
La primera recepció
A banda d’aquesta recepció, també s’ha posat al descobert la que podríem anomenar poesia popular o popularitzant de Salvat. Aquest és realment un altre Salvat i per a alguns crítics —ja des dels inicis i probablement amb raó— és molt més interessant que el pretesament avantguardista. Joan Crexells, el 1924, afirmava en un article lucidíssim escrit a propòsit del decés del poeta: «Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta mes finament popular de Catalunya». I continuava: «Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena activitat futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podriem [sic] anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (“La gesta dels estels”) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó es [sic] que no sempre l’adopció de fòrmules [sic] determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell.» Probablement es poden extreure més lliçons d’aquesta constatació. Com a mínim, n’hi ha una ben vistent: ja des de les beceroles literàries, Salvat no fou un poeta adscrit exclusivament a l’avantguarda. I, de fet, ell mateix ho corrobora el 1921 quan afirma «I quina llibertat no formar part de cap escola, però no ésser tampoc de cap escola» («Fragments de lletres girades» dins Joan Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses, Barcelona: Ed. 62, 1975, pàg. 86).
També el 1924 apareix un article d’Esclasans a La Revista per tal de fer una primera valoració de conjunt de l’obra del poeta finat («L’obra d’En Joan Salvat Papasseit», La Revista 1924, núm. 215-216, pàg. 105-109). El fet que Esclasans, segons com més orsià que el mateix Ors, dediqui un article prou extens a Salvat-Papasseit no ens ha d’enganyar. Esclasans valora positivament la producció darrera de Salvat i comença a forjar el mite dels orígens humils i la seva vida curta. L’obra de Salvat «és un dels exemples més bells de desig d’ordre i d’aspiració a un equilibri clàssic, ja aconseguit en certs moments de gràcia» (pàg. 105). Salvat, diu Esclasans, va passar-se al camp de la poesia com a trànsfuga del camp de l’anarquia. No és, doncs, la producció influïda per l’avantguarda internacional allò que interessa Esclasans, sinó el pas cap a una poesia de patró convencional i els seus resultats positius o futuribles. Avantguarda significa anarquia i aquesta és pròpia d’una immaduresa literària. Així, els llibres més ben valorats són La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) (Joan Crexells, en canvi, considerava —i nosaltres ho compartim— que el llibre que revelava «més finament la seva sensibilitat» era L’irradiador del port i les gavines). A banda de les circumstàncies anecdòtiques, Esclasans exalta de Salvat la seva vida i allò que hauria pogut arribar a ser. Perquè «En Salvat, avantguardista d’ahir, era un clàssic de demà» (pàg. 109). Esclasans no s’equivocava i fins i tot es pot dir que va quedar curt en el seu judici. Però al costat d’aquest clàssic futurible hi ha un poeta que és proper al poble: «En Salvat era poble, poble, poble, perquè era tot un home. No sentia la necessitat de fer tractes amb el poble, per la senzilla raó que en tenia prou fent tractes amb ell mateix» (pàg. 108). Per cert, segons que explica Esclasans a les seves memòries (La meva vida/II, pàg. 36-37), Salvat, en els darrers dies de la seva vida, li encarregà de publicar el seu darrer llibre Óssa menor. Esclasans en va ordenar el manuscrit, que havia estat compost «a l’atzar de la inspiració, i sense cap mena d’ordre», i Joan Merli va publicar-lo el 1925. És curiós que un escriptor que propugna una poesia radicalment intel·lectualista —i, doncs, radicalment oposada a la de Salvat— s’hi senti proper humanament i també literàriament i que, en canvi, un personatge de la corda d’Esclasans, com és Carles Riba, titlli Salvat d’idiota a la carta 33 (19 d’agost de 1920) del seu epistolari, dirigida a Josep Maria López-Picó: «A part de tot, és una innocència per part meva de concórrer a Jocs Florals. Ni el caràcter dels versos que jo m’extirpo del propi magí s’hi avé, ni tan sols (aquest any i el passat) el dels versos que tradueixo. Ni comptat i debatut potser tampoc s’hi avindria el concepte que jo podria formar-me del poeta o del Poeta, si mai caigués en la idiotesa de formar-me’l, com un Salvat-Papasseit» (pàg. 79). Nosaltres, amb tota la modèstia que calgui, creiem que potser Salvat era ingenu i idealista però no pas un idiota. A la carta 61, de Salvat a Carles Riba, datada el 17 de maig de 1921, Salvat demanava a Riba «que hi diguéssiu i tot la vostra paraula» a propòsit del llibre L’irradiador del port i les gavines (1921), cosa que Riba no va fer mai. Cal deduir d’això que probablement Riba mai no es va prendre seriosament la poesia de Salvat i que més aviat la va considerar una mena de nosa de diletant.
En l’article d’urgència publicat el 10 d’agost de 1924 a La Publicitat J.M. de Sagarra, per a qui el Noucentisme era una voluntat de retenció, mesura i sentiment d’ordre «davant l’anàrquica gesticulació del modernisme», declara que Salvat va fer una obra «plena d’entusiasmes esbojarrats, de passions sense ironia, de dolors dits amb tota la tendresa d’un infant que es queixa». Sembla, doncs, allunyar-lo dels postulats noucentistes. En canvi, afirma amb tota rotunditat que la seva paraula «era lúcidament, tendrament catalana» (pàg. 1). Una visió que acosta Salvat per un cantó al Modernisme i concretament a Maragall i la seva paraula viva; i, per un altre cantó, l’acosta a la poesia de caràcter popular.
L’amic de Salvat, Tomàs Garcés dedica el 22 d’agost de 1924 un article a La Publicitat també de caràcter laudatori —d’altra banda, com tots els escrits per Garcés sobre Salvat— però emet un judici literari important: «les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit el més ingenu conreador» (pag. 1).
Així doncs, els articles necrològics dedicats per Sagarra i Garcés a Salvat-Papasseit demostren que dues de les figures més importants del postnoucentisme el consideraven un dels seus i se l’estimaven sincerament. Ni Garcés ni Sagarra fan broma quan parlen de Salvat. Per a ells Salvat era un amic entranyable, un col·lega meritós i un referent moral admirat. Totes tres coses. A més, la poesia neopopularitzant de Salvat s’adeia amb la poesia que tant Garcés des de les Vint cançons (1922) com Sagarra des de les Cançons d’abril i de novembre (1918) havien conreat.
En la ressenya de l’enterrament de Salvat publicada a La Publicitat el dissabte 9 agost 1924 (pàg. 4) llegim que l’acte va estar presidit pels dos germans polítics del difunt. Esmenta que hi van assistir diverses personalitats publiques i entre els escriptors se cita Josep Maria de Sagarra, Josep Maria López-Picó, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Joan Crexells, Ramon Rucabado, Xavier Nogués entre d’altres. És a dir, bona part de la plana major del moviment del nou-cents i tos ells relacionats poc o molt amb La Revista. Aquesta ressenya acaba verificant que «L’enterrament demostrà el gran nombre d’amics que tenia el difunt». Només cal recordar que Joaquim Sunyer, factòtum del Noucentisme pictòric, deia en una missiva a Salvat: «Sou vós, amic Salvat, el més afectuós y el més generós dels amics» (carta 112, de 25 de maig de 1922, pàg. 148).
El noucentisme a l’epistolari
Hi ha uns elements objectius que ens poden fer entendre millor encara quin era el pensament de Salvat i amb qui es feia. Aquests elements els trobem a l’epistolari editat per Amadeu Soberanas i LLeó i editat a Barcelona el 1984 a l’Antologia Catalana d’Edicions 62.
En primer lloc, és ben significatiu constatar que de les 131 cartes que Salvat escriu a diversos amics n’hi ha 39 a López-Picó, director de La Revista però també amic personal. Tan amic que el 7 d’agost de 1934 López-Picó escriu al seu dietari: «He saludat la vídua i la filla de Joan Salvat-Papasseit. Era a la Rambla a primeres hores del matí i la noia anava amb un pomell de roses a la mà. Segurament l’homenatge a la memòria del seu pare mort avui fa deu anys. La coincidència d’aquesta troballa el dia mateix de l’aniversari m’ha deixat una melangia molt dolça amb el desig que aquells que poden fer-ho reeditin les obres del poeta Salvat» (pàg. 81). Sortosament, el desig de López-Picó s’ha vist complert amb escreix i avui dia Salvat és un poeta editat i estudiat. En part perquè encarna la tensió entre dues maneres d’entendre la literatura i la vida sovint —no sempre— oposades i, almenys en Salvat, no resoltes: aventura i ordre, trencament i tradició, anarquia i religió, avantguarda i poesia popular o tradicional. El 12 de maig del mateix any López-Picó assaja una classificació dels nous valors de la poesia catalana, en la qual Salvat ocupa un lloc destacat: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: Josep Maria de Sagarra. I perfectament destacada amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans... Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible de Tomàs Garcés» (pag. 77). No sabem si és escaient en tots els casos la taxonomia que proposa López-Picó però sens dubte sí ho és en el cas de Salvat: si existeix una poesia que pertany al món sensible aquesta és la de Salvat, especialment l’amorosa.
Salvat s’interessa al llarg de l’epistolari per La Revista i el seu funcionament; fins i tot estant al sanatori de Les Escaldes la rebia perquè la hi feia arribar el seu germà (vegeu per exemple les cartes 113, 116 i 119, de 1922). Especialment interessant és el que diu a la 119 des de Les Escaldes: «En fi, parleu-me vós de la vostra “Revista”, de la nostra “Revista”» (pàg. 154). Salvat se sent identificat amb el projecte de López-Picó, que també considera seu. A pesar d’aquesta adhesió sincera, Salvat mai no va participar a les tertúlies del Continental. Però sí que va participar a La Revista amb el text «L’acció intervencionista del proletariat» [La Revista V (1919), núm. 98, pàg. 309-311], els «Fragments de lletres girades» [La Revista VII (1921), núm . 139, pàg. 197-198] i els poemes «Encara el tram», «Encara el port», «Esgarip» i «Vibracions» [La Revista VI (1920) núm. 124, pàg. 322-323]. Aquestes col·laboracions no demostren sinó allò que deia Esclasans a propòsit de la revista: durant la seva publicació, tothom qui valia a Catalunya va publicar-hi poc o molt.
Maria Carme Ribé ha donat la següent explicació sobre la posició de Salvat respecte del grup de La Revista: «La seva extracció social era distinta de la dels contertulians del cafè; però malgrat això, mirà d’apropar-se a aquells joves que ell creia privilegiats, i que aleshores remenaven les cireres en els medis intel·lectuals de Catalunya.» (pàg. 11). I continua Ribé: «La seva aproximació no solament fou d’amistat, a través de les Galeries Laietanes, on treballava; també es delia perquè els seus poemes fossin admirats per ells, sobretot pel màxim representant intel·lectual, Carles Riba, com ho demostren unes cartes que li dirigí». La més significativa d’aquestes cartes és la número 61, abans esmentada.
D’altra banda, la consideració que mereix l’obra de López-Picó a Salvat és també remarcable. A la carta núm. 96, de 3 d’abril de 1922, escrita de Les Escaldes estant, Salvat afirma a propòsit del llibre La nova ofrena (1922), del director de La Revista: «Per aquest llibre, jo vaig donar-me compte de que estava al davant d’algú que mereixia el meu acatament. I us el tinc d’aleshores com no us en feia encara» (pàg. 126-127). I li acaba confessant una altra vegada la seva amistat i la seva admiració: «I a vós, —no us cregueu que per haver-vos admirat més tard, us pugui estimar menys que els que us estimin, més si us són amics» (pàg. 127). I a la carta 102 li dóna les gràcies per la recensió elogiosa del llibre Les conspiracions publicada a «Moralitats i pretextos» (La Revista, 1-16 de març de 1922), pàg. 50-51. I li manifesta poc menys que solemnement la seva adhesió: «Sabeu-me, doncs, situat d’ara en avant amb vós, respecte a vós» (carta 102, 22 d’abril de 1922, pàg. 133). I tot això a pesar del que el setembre de 1922 confessa a Josep Maria de Sucre sobre l’edició de La rosa als llavis: «En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. (...) Pobre López-Picó, amb una rosa als llavis com aquesta! Li sortiria sang sense tenir cap culpa...» (pàg. 184).
S’ha dit que Salvat era un escriptor antinoucentista i que els poetes del nou-cents eren, a parer seu, els més grans representants del «tifisme» literari i artístic. S’al·lega per fer-ho el pronom ‘vosaltres’ del poema «Nocturn per a acordió» i el manifest «Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista» que porta data de 1920. Afirma Salvat en el primer paràgraf d’aquest darrer text: «Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat [sic] i representatiu». I en el tercer rebla el clau carregant contra els dandis i els burgesos de la literatura: «Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira». És evident que, sense dir noms, els poetes blasmats semblen els del nou-cents. I potser d’entre tots ells el més blasmat sigui el qui és l’estendard del moviment: Josep Carner. Tanmateix, un sol any després Salvat escriu això a La Revista VII (1921), pàg. 197-198: «voler negar que tenim grans poetes fóra talment ridícul. Tota la meva acció ha estat contra el “tifisme”, els homes senyoretes que mai no es resoldran ni en poesia ni en res; però no contra uns pocs, joia de Catalunya, dels quals si m’acompanyo, sóc jugador guanyant» («Fragments de lletres girades», pàg. 86). A més, a la carta 107, datada a Les Escaldes el 17 de maig de 1922, Salvat escriu a Plandiura i, davant l’eclosió de la natura pirinenca al mes de maig, el poeta considera que aquell espectacle és «ben nostre» i cita les «Cançonetes del “Déu-nos-do”» incloses al llibre de Carner Bella terra bella gent (1918): «”Déu nos do se[r] catalans”, que diu Josep Carner...» (Epistolari, pàg. 138). És una citació que no sembla contenir reticència, animadversió o, molt pijor, ironia. A la vista d’això i de l’obra poètica es pot afirmar que Salvat coneixia Carner i que el seguia. I fins i tot es podria arribar a demostrar que Salvat admirava Carner i que fins l’imitava en alguns dels seus poemes. En aquest sentit, caldria comprovar d’on surten les expressions salvatianes “m’apar” o “enc que”, per posar dos exemples. O bé, caldria comprovar si el poema «Encara el tram», de l’Irradiador, té alguna cosa a veure —i nosaltres creiem que sí— amb el poema de Carner «La bella dama del tramvia», d’ Auques i ventalls (1914). Probablement Salvat s’estimava literàriament Carner molt més del que podia admetre o era capaç de confessar.
Per acabar d’adobar-ho, en els mateixos «Fragments de lletres girades» Salvat afirma amb decisió: «jo encara no he dit mal d’aquesta poesia que s’anomena clàssica. I no en podria dir, quan jo mateix ne faig i m’hi encarrilo» (pàg. 86). Aquesta poesia que Salvat denomina “clàssica” és la poesia mesurada, ritmada i rimada a la manera tradicional. Com la de Carner. I és que a aquestes alçades —el 1921— Salvat sap que la seva poesia no té cap altra sortida que aquesta, que la de la poesia «clàssica». I com que és ben conscient que la seva poesia s’encarrila cap aquesta via s’adona que els Poemes en ondes hertzianes (1919) han estat la seva «gorra de cop» —la infantesa—, que l’ Irradiador del port i les gavines (1921) són els «pantalons llargs» —l’adolescència— i que «Ara, tiro per l’home, que diria la gent» (pàg. 86). És a dir, parla d’un procés que implica l’abandó progressiu de les formes rupturistes —que en Salvat no ho són gaire o gens— i un acostament també progressiu no direm al Noucentisme però sí a les formes clàssiques de la literatura. Per què doncs, el flirteig amb l’avantguarda? Almenys per dos motius provats: en primer lloc, pel mateix caràcter de Salvat: la lluita i la revolta encaixen bé en l’ideari dels primers ismes. I en segon lloc pel que ell mateix assegura a «Fragments de lletres girades»: «(...) l’avantguardisme ja és quelcom divertit: almenys dóna prestigi. (...) el prestigi que us dóna és el de l’home enterat de tota cosa nova a l’estranger» (pàg. 85). Això és així perquè «Encara que tingueu una cultura nada, com la mula de sínia o com La Ben Plantada, que és la millor cultura, aquesta us la veuran escassament» (pàg. 85). Aquestes paraules revelen una mescla d’esnobisme i de reconeixement de la tradició cultural pròpia.
La carta 154 de l’epistolari la dirigeix Salvat a Jaume Bofill i Mates, el qual és considerat més com a polític destacat que com a poeta reconegut. tanmateix, és ben significatiu el desig final que expressa Salvat en aquesta missiva: «L’Ainaud diu que us espereu, al bieni vinent, per a poder fer feina de la bona. No cal que us asseguri com me plaurà d’ésser-hi sota el comandament d’un capità com vós» (pàg. 196). Una tal confessió pot ser llegida com una adhesió inequívoca a la política cultural del Noucentisme.
A l’epistolari salvatià també trobem algunes cartes creuades amb Joaquim Sunyer i amb Xavier Nogués, dos representants visibles del Noucentisme plàstic i també dos amics íntims del poeta. També és significativa la relació amb Torres-Garcia, tot i que aquest es troba a l’encreuament del Noucentisme amb l’avantguarda.
La carta 135 de l’epistolari és la que potser resumeix millor la tensió entre ordre i anarquia, o entre la tradició noucentista i la d’avantguarda. En aquesta carta Salvat confessa, a propòsit de La rosa als llavis, que no pateix per la forma dels poemes del llibre sinó que dóna més importància a la «gran fe» que posa en les coses que escriu. Així, oposa l’ofici de poeta a la sinceritat. O la tècnica a la inspiració. Perquè la forma «té valor entre nosaltres» (en el moment en què escriu Salvat) però «Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita» (pàg. 177). És innegable, però, que Salvat va aspirar a aquesta tècnica tot i que mai no la va dominar. Un dels exemples que destacaríem com a maridatge, en aquest cas perfecte, de «forma» i «carn viva» és el poema «Nadal», de L’irradiador del port i les gavines (vegeu Revista de Catalunya núm. 190, desembre de 2003, pàg. 123-137).
La poesia
Si anem als llibres de poesia, ens sorprendrà observar quines són les persones —amics tots ells— a qui el poeta dedica les composicions o els reculls sencers. Així, a Poemes en ondes hertzianes, la «Lletra d’Itàlia» és dirigida a Millàs-Raurell, «Bodegom» està dedicat a Xavier Nogués, «Passeig» a Joaquim Torres-Garcia, «Linòleum» a Xènius, «Interior» a J. Carbonell i Gener i «54045» a J.V. Foix. Més endavant parlarem de la relació entre Salvat i Foix. El segon llibre de Salvat, L’irradiador del port i les gavines, està dedicat tot ell, i ja és casualitat, a Joaquim Sunyer amb l’afegitó següent: «S’estimen a les roques els irradiadors amb les gavines boges». Ja dins el llibre, «Passional al metro (reflex nº. 1)» és dedicat a Joaquim Borralleras, «Esgarip» a Tomàs Garcés, amic íntim de Salvat amb qui es va forjar tot una mitologia portuària i aventurera a partir del referent de la Barceloneta (vegeu Revista de Catalunya núm. 194, abril de 2004, pàg. 99-113). D’aquest mateix llibre, «Inici epitalàmic-film» és dedicat a Joan Arús, «Pantalons llargs» a Josep Maria López-Picó, i un dels poemes més emblemàtics del llibre, «Tot l’enyor de demà», el dedica a Marià Manent. Hi ha altres dedicatòries però són per al nostre propòsit menys significatives. A Les conspiracions (1922) Salvat no fa dedicatòries de poemes però sí dedica tot el recull a Lluís Plandiura, un dels seus benefactors. A La gesta dels estels (1922) els dedicataris —llevat d’Enric Casanovas— no són a l’òrbita del Nou-cents literari, però hi trobem Cristòfor de Domènec, Pere Coromines, J. M. Ventalló, Jaume Llongueres, Alfons Maseras entre d’altres. Hi ha, però, dos noms destacables i són Joaquim Horta i Teresa Lostau de Nogués, la primera dona de Xavier Nogués. En darrer terme, Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925) està dedicat tot ell a Xavier Nogués. I, dins el llibre, «Proverbi» el dedica a Joan LLimona —pintor que es troba entre el simbolisme i el naturalisme—, «Nocturn per a acordió» a Josep Aragay —de clara filiació noucentista— i «Ballet» a Josep Mompou, germà del músic i pintor que no acaba d’incorporar-se a les grans avantguardes de principis de segle. És arriscat extreure conclusions d’unes simples dedicatòries, però almenys creiem que es pot afirmar que Salvat va tenir molts amics més enllà de les afinitats estètiques o polítiques que hi pogués haver. I, en relació amb la citació de Maria Carme Ribé transcrita més amunt, es podria dir que les dedicatòries a homes propers al grup de La Revista es produeixen als primers llibres, quan justament Salvat intentava fer-se un nom entre els escriptors i aconseguir-ne el favor i el reconeixement. I, encara, Salvat no va voler fer de les seves amistats una escola o un grup. Amb la qual cosa tenim que Salvat no va adherir-se mai a cap escola però tampoc en va voler formar cap.
Pel que fa a la revista de Salvat Un Enemic del Poble. Fulla de Subversió Espiritual cal dir que hi col·laboren noucentistes conspicus: hi trobem Xènius, J. Torres-Garcia, J.M. López-Picó o J. Farran i Mayoral al costat d’Emili Eroles, Àngel Samblancat, Diego Ruiz, Alfons Maseras o Josep Maria de Sucre. D’altra banda, podríem relacionar els «Mots Propis» de Salvat, pensaments curts que estan plantejats moltes vegades com a construcció d’un discurs aforístic, amb les «Moralitats i Pretextos», de López-Picó. Salvat les elogia a la carta 36, de 7 de maig de 1920.
Sobre la poesia avantguardista salvatiana Foix —que no és un noucentista però, com a mínim, pertany al cercle de La Revista— va sentenciar el que no es pot dir d’una altra manera: Salvat no va entendre mai l’avantguarda com a fenomen estètic, artístic, cultural i filosòfic. No en va capir la intenció, ni l’abast ni les conseqüències. El 1925 Foix afirmava categòric en un text que ha estat profusament citat: «En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar En Salvat-Papasseit. S’hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l’equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d’abandonar tota hipòtesi de filiació d’En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d’aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre’n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m’hi. Volia fer constar només que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple (...)» (J.V. Foix, «Algunes consideracions sobre l’art d’avantguarda» (1925) dins Obres completes/4, pàg. 30). Algú podrà dir que Foix escriu des d’un cert ressentiment atès que la relació amb Salvat sembla que va tenir, no sabem fins a quin grau, arestes de tibantor. Així ho demostra la «Lletra d’Itàlia» del primer llibre de Salvat. En un text dedicat a Salvat i datat el març de 1919 Foix escriu: «Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen en la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i en barnilles.» (J.V. Foix , Catalans de 1918 dins Obres completes/4, pàg. 71). No hi ha dubte que es tracta del paraigua que a Salvat li hauria agradat tenir quan, el 1915, quedava xop tot guardant fusta als molls, abans que un burgès com Eugeni d’Ors —el pare del Noucentisme, per cert— li proporcionés una feina menys exposada.
Cal, tanmateix, recordar que el 13 de novembre de 1949 va tenir lloc una sessió d’homenatge a Salvat a casa dels Iglésias, escriu López-Picó al sei dietari (pàg. 287). En aquesta sessió hi van prendre part entre d’altres Garcés i Teixidor i el mateix López-Picó; i J.V. Foix va donar a conèixer l’emotiva lletra de l’un món a l’altre a Joan Salvat-Papasseit.
Salvat i el noucentisme musical
En un altre ordre de coses, Eduard Toldrà, l’exemple més preclar de la generació noucentista musical, va posar en solfa diversos poemes de Salvat al costat de d’altres de Maragall, Carner, Garcés, Sagarra, Clementina Arderiu, Trinitat Catasús, etc. Fins i tot va compondre l’òpera El giravolt de maig a partir del llibret de Josep Carner. Els poemes musicats són: «Platxèria», que porta data de 1927, i el cicle «La rosa als llavis» (sèrie de sis cançons basades en poemes de Salvat del llibre homònim, i triats pels amics de Toldrà, que són considerats per Manuel Capdevila una de les millors obres que mai va escriure el mestre (pàg. 208). El cicle «La rosa als llavis» porta data de 1936 i va ser guanyador del premi Albèniz de 1935. La primera audició d’aquesta obra es va fer el 14 de novembre de 1947, d’acord amb el biògraf. «La rosa als llavis» ha estat gravada per Montserrat Caballé i, més recentment, per Assumpta Mateu, ambdues amb acompanyament de gran orquestra. Potser cal remarcar que a Toldrà no l’interessava musicar poemes desarticulats o mètricament imperfectes, atesa la seva concepció del lied. Tampoc poemes sense cap alè poètic. En els poemes de Salvat musicats troba, creiem, ambdues coses. És a dir, Toldrà no veu Salvat com un poeta avantguardista sinó com un poeta popularitzant, que manifesta amb gràcia ingènua el sentiment amorós, com a poeta que conrea poesia rimada i ritmada i que, a més, ho fa bé. I el situa al costat dels altres poetes que interessen Toldrà alguns dels quals es troben, com hem dit, en l’òrbita noucentista.
Un homenatge recent
La concepció de Salvat com a poeta popular ha arribat als nostres dies i d’aquesta manera recuperem aquella concepció primera de la seva obra. El diumenge dia 14 de novembre de 2004 va tenir lloc un homenatge als dos poetes populars de Catalunya i València: Salvat i Estellés respectivament. Singularment al primer. L’acte va consistir en una caminada cívica —una processó laica— que va anar des de la plaça Sant Miquel de la Barceloneta a la plaça Sant Just i Pastor, tot passant pel carrer Argenteria, 64, on va morir Salvat. A tots els indrets es van improvisar albaes valencianes, es van fer parlaments i es van llegir poemes d’ambdós escriptors. També hi va haver balls de gegants. De passada, també s’anunciava la publicació en edició facsímil de la revista Mar Vella, dirigida per Garcés i en la qual va col·laborar Salvat-Papasseit. Hom creia que alguns números de la revista havien desaparegut per sempre fins que els va trobar l’editor Marca. L’acte va aplegar un centenar de persones, si deixem a banda els badocs i passavolants, i va acabar amb un recital de poesia a càrrec de diversos poetes i un dinar de germanor. També hi van tenir lloc —d’acord amb el programa d’actes— les actuacions musicals de Miquel Gil i Mariona Sagarra. I a la sobretaula també hi va haver música i cançons a càrrec de Marcel Casellas i Jaume Arnella. L’acte era organitzat per l’Associació Constantí Llombart, de València, l’Associació Francesc Pujols, de Barcelona, i l’Associació Cultural d’Amics de Joan Valls i Jordà, d’Alcoi. Entre d’altres hi col·laboraven Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.
Final
Fóra un error encasellar Salvat de manera exclusiva en una escola o tendència literària. Salvat va intentar adoptar les noves formes d’avantguarda que provenien d’Itàlia i de França sense gaire encert, com va remarcar Foix. Al costat d’això, però, va conrear des dels inicis una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l’ofici de poeta i els resultats van ser desiguals. També va intentar incorporar-se —ara sí, amb èxit— al moviment neopopularista que es consolidà el 1922 amb Vint cançons tot i que podem rastrejar-ne les traces alguns anys abans. Tota la documentació que hem aportat —principalment l’epistolari, però també els articles esparsos, Un enemic del poble i la mateixa obra poètica— demostren que Salvat va tenir un gran ventall d’amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d’ells de l’òrbita noucentista, i demostren també que va intentar accedir al nucli de La Revista a través de López-Picó i Carles Riba. També donem per provat que la consideració del Noucentisme per part de Salvat no és tan dolenta com això i que accepta sense reticències els poetes consagrats del moviment. També s’ha de dir que aquesta acceptació del moviment no es troba exempta de contradiccions fins al final. Perquè, si bé la tendència cap a la poesia que anomena «clàssica» existeix i és reconeguda pel mateix Salvat, també és cert que no va acabar de resoldre la tensió entre revolta i ordre, entre avantguarda i tradició.
El propòsit d’aquest article no és pas demostrar que Joan Salvat-Papasseit és un escriptor noucentista, com ho poden ser Carner, López-Picó, Guerau de Liost o, si anem una mica més enllà cronològicament, Manent o Garcés. Ara bé, sí que volem posar en relleu les relacions personals o literàries, les afinitats artístiques que té el poeta i la seva obra amb el moviment del Nou-cents, entès no tan sols en un sentit estricte d’escola literària sinó també com a moviment cultural que és transversal des d’un punt de vista disciplinari. La idea que hem heretat de Salvat és el del poeta d’avançada que està influenciat per la primera avantguarda europea i que adapta a la seva manera alguns dels nous recursos literaris del Futurisme de Marinetti —els mots en llibertat i certes idees maquinistes— i del Cubisme literari —el cal·ligrama. És des d’aquest punt de vista principalment que hom ha estudiat l’obra de Salvat.
També ha interessat el Salvat ideòleg, home d’acció o revolucionari: Salvat és autor dels textos incendiaris d’Humo de fàbrica —escrits en castellà— i de tres manifestos que —avantguarda a banda— contenen concepcions messiàniques i regeneracionistes del poeta que provenen del Modernisme autòcton. Però Salvat també és l’exemple vital de l’infant orfe de vida difícil, que no ha tingut res fàcil, que no ha pogut tenir uns estudis superiors reglats, que ha viscut sempre en condicions precàries des d’un punt de vista econòmic. És, doncs, —i amb totes les reserves que calgui fer— el proletari que «guarda fusta al moll» i que alça la seva veu per fer-se sentir.
La mitificació d’un poeta
A banda d’aquestes circumstàncies socials hi ha unes circumstàncies personals molt més dramàtiques que, juntament amb les anteriors, han contribuït a fer de Salvat una mena de referent mitificat per tota una generació: Salvat és un home afectat per la tuberculosi, una malaltia que marcarà tota la seva existència fins al final però que no el privarà de conservar un caràcter optimista i entusiasta. Al contrari, segons que ens confessa ell mateix, la malaltia és la causa del seu vitalisme. I és, a més, una persona que mor jove. En aquest sentit, la seva vida i la seva mort són autènticament romàntiques. Fins al punt que guarden estranyes coincidències amb la trama argumental de l’òpera La bohème. A l’obra de Giacomo Puccini trobem un poeta, Rodolfo, i una modista, Mimí, que —precàriament però amb alegria— viuen units llur joventut fins que la mort d’ella per causa de la tisi els separa definitivament. També Carme Eleuterio fou modista; de fet, la seva professió apareix insinuada en el poema «Interior» de Poemes en ondes hertzianes («El maniquí de fusta / m’apar un espectre»). Ara, en el cas del poeta català, no és Mimí qui té la fatal malaltia sinó Rodolfo. Salvat, com Mimí, mor envoltat dels que eren els seus millors amics, els quals, d’acord amb el testimoniatge que ens ha arribat, auguren la tragèdia en veu baixa. Potser aquests extrems han influït d’alguna manera en l’esmentada mitificació del poeta. Potser han ajudat a convertir la seva vida i la seva mort en una altra obra d’art i han impregnat la realitat amb la música del de Lucca.
Un dels possibles exemples d’aquesta mitificació el trobem a la placa de marbre que, en memòria de Salvat, es va col·locar el 1994 a l’alçada del principal del número 64 del carrer de l’Argenteria i que recorda al passavolant que aquella va ser la darrera llar del poeta. El text és aquest:
Estant-se aquí
va escurar els últims dies
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894-1924)
de mare gitana,
d’obrera estirp
i de lleial nació:
de dignitat poeta.
El poble a un enemic ben noble
en el centenari
de la seva arribada al moll.
BARCELONA, 1994
Com es pot observar, el text —l’autor del qual desconeixem— no és tan sols l’explicació d’un fet sinó que pretén tenir una funció poètica en el sentit que vol cridar l’atenció sobre el llenguatge amb què ha estat redactat. Això ho observem per exemple en la metàfora del verb «escurar» (el ‘plat de la vida’, s’entén), en la hipèrbole d’«estirp» i en l’hipèrbaton d’«obrera». O bé en l’oxímoron cercat expressament del sintagma «enemic ben noble». D’altra banda, el text vol destacar a gratcient alguns aspectes de la vida de Salvat que al redactor o al promotor del recordatori li semblen destacables: tenia una mare gitana, era un obrer i era català. I pretén elevar uns aspectes circumstancials en la vida de Salvat a una dignitat personal i col·lectiva. Se’l valora, doncs, més com a persona que ha hagut de superar unes vicissituds difícils que no pas com a poeta. I se cita també, veladament, la revista que li va donar més anomenada —Un enemic del poble— i, per tant, es posa en relleu la idea de rebel·lió o subversió contra el poder en general o contra alguns poders en particular. Finalment hi ha la menció de l’espai que va marcar la vida i bona part de la poesia de Salvat: el port.
La primera recepció
A banda d’aquesta recepció, també s’ha posat al descobert la que podríem anomenar poesia popular o popularitzant de Salvat. Aquest és realment un altre Salvat i per a alguns crítics —ja des dels inicis i probablement amb raó— és molt més interessant que el pretesament avantguardista. Joan Crexells, el 1924, afirmava en un article lucidíssim escrit a propòsit del decés del poeta: «Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta mes finament popular de Catalunya». I continuava: «Mentre Salvat-Papasseit feia cal·ligrames i estava en plena activitat futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podriem [sic] anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (“La gesta dels estels”) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó es [sic] que no sempre l’adopció de fòrmules [sic] determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell.» Probablement es poden extreure més lliçons d’aquesta constatació. Com a mínim, n’hi ha una ben vistent: ja des de les beceroles literàries, Salvat no fou un poeta adscrit exclusivament a l’avantguarda. I, de fet, ell mateix ho corrobora el 1921 quan afirma «I quina llibertat no formar part de cap escola, però no ésser tampoc de cap escola» («Fragments de lletres girades» dins Joan Salvat-Papasseit, Mots propis i altres proses, Barcelona: Ed. 62, 1975, pàg. 86).
També el 1924 apareix un article d’Esclasans a La Revista per tal de fer una primera valoració de conjunt de l’obra del poeta finat («L’obra d’En Joan Salvat Papasseit», La Revista 1924, núm. 215-216, pàg. 105-109). El fet que Esclasans, segons com més orsià que el mateix Ors, dediqui un article prou extens a Salvat-Papasseit no ens ha d’enganyar. Esclasans valora positivament la producció darrera de Salvat i comença a forjar el mite dels orígens humils i la seva vida curta. L’obra de Salvat «és un dels exemples més bells de desig d’ordre i d’aspiració a un equilibri clàssic, ja aconseguit en certs moments de gràcia» (pàg. 105). Salvat, diu Esclasans, va passar-se al camp de la poesia com a trànsfuga del camp de l’anarquia. No és, doncs, la producció influïda per l’avantguarda internacional allò que interessa Esclasans, sinó el pas cap a una poesia de patró convencional i els seus resultats positius o futuribles. Avantguarda significa anarquia i aquesta és pròpia d’una immaduresa literària. Així, els llibres més ben valorats són La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923) (Joan Crexells, en canvi, considerava —i nosaltres ho compartim— que el llibre que revelava «més finament la seva sensibilitat» era L’irradiador del port i les gavines). A banda de les circumstàncies anecdòtiques, Esclasans exalta de Salvat la seva vida i allò que hauria pogut arribar a ser. Perquè «En Salvat, avantguardista d’ahir, era un clàssic de demà» (pàg. 109). Esclasans no s’equivocava i fins i tot es pot dir que va quedar curt en el seu judici. Però al costat d’aquest clàssic futurible hi ha un poeta que és proper al poble: «En Salvat era poble, poble, poble, perquè era tot un home. No sentia la necessitat de fer tractes amb el poble, per la senzilla raó que en tenia prou fent tractes amb ell mateix» (pàg. 108). Per cert, segons que explica Esclasans a les seves memòries (La meva vida/II, pàg. 36-37), Salvat, en els darrers dies de la seva vida, li encarregà de publicar el seu darrer llibre Óssa menor. Esclasans en va ordenar el manuscrit, que havia estat compost «a l’atzar de la inspiració, i sense cap mena d’ordre», i Joan Merli va publicar-lo el 1925. És curiós que un escriptor que propugna una poesia radicalment intel·lectualista —i, doncs, radicalment oposada a la de Salvat— s’hi senti proper humanament i també literàriament i que, en canvi, un personatge de la corda d’Esclasans, com és Carles Riba, titlli Salvat d’idiota a la carta 33 (19 d’agost de 1920) del seu epistolari, dirigida a Josep Maria López-Picó: «A part de tot, és una innocència per part meva de concórrer a Jocs Florals. Ni el caràcter dels versos que jo m’extirpo del propi magí s’hi avé, ni tan sols (aquest any i el passat) el dels versos que tradueixo. Ni comptat i debatut potser tampoc s’hi avindria el concepte que jo podria formar-me del poeta o del Poeta, si mai caigués en la idiotesa de formar-me’l, com un Salvat-Papasseit» (pàg. 79). Nosaltres, amb tota la modèstia que calgui, creiem que potser Salvat era ingenu i idealista però no pas un idiota. A la carta 61, de Salvat a Carles Riba, datada el 17 de maig de 1921, Salvat demanava a Riba «que hi diguéssiu i tot la vostra paraula» a propòsit del llibre L’irradiador del port i les gavines (1921), cosa que Riba no va fer mai. Cal deduir d’això que probablement Riba mai no es va prendre seriosament la poesia de Salvat i que més aviat la va considerar una mena de nosa de diletant.
En l’article d’urgència publicat el 10 d’agost de 1924 a La Publicitat J.M. de Sagarra, per a qui el Noucentisme era una voluntat de retenció, mesura i sentiment d’ordre «davant l’anàrquica gesticulació del modernisme», declara que Salvat va fer una obra «plena d’entusiasmes esbojarrats, de passions sense ironia, de dolors dits amb tota la tendresa d’un infant que es queixa». Sembla, doncs, allunyar-lo dels postulats noucentistes. En canvi, afirma amb tota rotunditat que la seva paraula «era lúcidament, tendrament catalana» (pàg. 1). Una visió que acosta Salvat per un cantó al Modernisme i concretament a Maragall i la seva paraula viva; i, per un altre cantó, l’acosta a la poesia de caràcter popular.
L’amic de Salvat, Tomàs Garcés dedica el 22 d’agost de 1924 un article a La Publicitat també de caràcter laudatori —d’altra banda, com tots els escrits per Garcés sobre Salvat— però emet un judici literari important: «les tendències literàries d’avantguarda havien tingut en Joan Salvat-Papasseit el més ingenu conreador» (pag. 1).
Així doncs, els articles necrològics dedicats per Sagarra i Garcés a Salvat-Papasseit demostren que dues de les figures més importants del postnoucentisme el consideraven un dels seus i se l’estimaven sincerament. Ni Garcés ni Sagarra fan broma quan parlen de Salvat. Per a ells Salvat era un amic entranyable, un col·lega meritós i un referent moral admirat. Totes tres coses. A més, la poesia neopopularitzant de Salvat s’adeia amb la poesia que tant Garcés des de les Vint cançons (1922) com Sagarra des de les Cançons d’abril i de novembre (1918) havien conreat.
En la ressenya de l’enterrament de Salvat publicada a La Publicitat el dissabte 9 agost 1924 (pàg. 4) llegim que l’acte va estar presidit pels dos germans polítics del difunt. Esmenta que hi van assistir diverses personalitats publiques i entre els escriptors se cita Josep Maria de Sagarra, Josep Maria López-Picó, Alexandre Plana, Farran i Mayoral, Joan Crexells, Ramon Rucabado, Xavier Nogués entre d’altres. És a dir, bona part de la plana major del moviment del nou-cents i tos ells relacionats poc o molt amb La Revista. Aquesta ressenya acaba verificant que «L’enterrament demostrà el gran nombre d’amics que tenia el difunt». Només cal recordar que Joaquim Sunyer, factòtum del Noucentisme pictòric, deia en una missiva a Salvat: «Sou vós, amic Salvat, el més afectuós y el més generós dels amics» (carta 112, de 25 de maig de 1922, pàg. 148).
El noucentisme a l’epistolari
Hi ha uns elements objectius que ens poden fer entendre millor encara quin era el pensament de Salvat i amb qui es feia. Aquests elements els trobem a l’epistolari editat per Amadeu Soberanas i LLeó i editat a Barcelona el 1984 a l’Antologia Catalana d’Edicions 62.
En primer lloc, és ben significatiu constatar que de les 131 cartes que Salvat escriu a diversos amics n’hi ha 39 a López-Picó, director de La Revista però també amic personal. Tan amic que el 7 d’agost de 1934 López-Picó escriu al seu dietari: «He saludat la vídua i la filla de Joan Salvat-Papasseit. Era a la Rambla a primeres hores del matí i la noia anava amb un pomell de roses a la mà. Segurament l’homenatge a la memòria del seu pare mort avui fa deu anys. La coincidència d’aquesta troballa el dia mateix de l’aniversari m’ha deixat una melangia molt dolça amb el desig que aquells que poden fer-ho reeditin les obres del poeta Salvat» (pàg. 81). Sortosament, el desig de López-Picó s’ha vist complert amb escreix i avui dia Salvat és un poeta editat i estudiat. En part perquè encarna la tensió entre dues maneres d’entendre la literatura i la vida sovint —no sempre— oposades i, almenys en Salvat, no resoltes: aventura i ordre, trencament i tradició, anarquia i religió, avantguarda i poesia popular o tradicional. El 12 de maig del mateix any López-Picó assaja una classificació dels nous valors de la poesia catalana, en la qual Salvat ocupa un lloc destacat: «Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: Josep Maria de Sagarra. I perfectament destacada amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans... Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible de Tomàs Garcés» (pag. 77). No sabem si és escaient en tots els casos la taxonomia que proposa López-Picó però sens dubte sí ho és en el cas de Salvat: si existeix una poesia que pertany al món sensible aquesta és la de Salvat, especialment l’amorosa.
Salvat s’interessa al llarg de l’epistolari per La Revista i el seu funcionament; fins i tot estant al sanatori de Les Escaldes la rebia perquè la hi feia arribar el seu germà (vegeu per exemple les cartes 113, 116 i 119, de 1922). Especialment interessant és el que diu a la 119 des de Les Escaldes: «En fi, parleu-me vós de la vostra “Revista”, de la nostra “Revista”» (pàg. 154). Salvat se sent identificat amb el projecte de López-Picó, que també considera seu. A pesar d’aquesta adhesió sincera, Salvat mai no va participar a les tertúlies del Continental. Però sí que va participar a La Revista amb el text «L’acció intervencionista del proletariat» [La Revista V (1919), núm. 98, pàg. 309-311], els «Fragments de lletres girades» [La Revista VII (1921), núm . 139, pàg. 197-198] i els poemes «Encara el tram», «Encara el port», «Esgarip» i «Vibracions» [La Revista VI (1920) núm. 124, pàg. 322-323]. Aquestes col·laboracions no demostren sinó allò que deia Esclasans a propòsit de la revista: durant la seva publicació, tothom qui valia a Catalunya va publicar-hi poc o molt.
Maria Carme Ribé ha donat la següent explicació sobre la posició de Salvat respecte del grup de La Revista: «La seva extracció social era distinta de la dels contertulians del cafè; però malgrat això, mirà d’apropar-se a aquells joves que ell creia privilegiats, i que aleshores remenaven les cireres en els medis intel·lectuals de Catalunya.» (pàg. 11). I continua Ribé: «La seva aproximació no solament fou d’amistat, a través de les Galeries Laietanes, on treballava; també es delia perquè els seus poemes fossin admirats per ells, sobretot pel màxim representant intel·lectual, Carles Riba, com ho demostren unes cartes que li dirigí». La més significativa d’aquestes cartes és la número 61, abans esmentada.
D’altra banda, la consideració que mereix l’obra de López-Picó a Salvat és també remarcable. A la carta núm. 96, de 3 d’abril de 1922, escrita de Les Escaldes estant, Salvat afirma a propòsit del llibre La nova ofrena (1922), del director de La Revista: «Per aquest llibre, jo vaig donar-me compte de que estava al davant d’algú que mereixia el meu acatament. I us el tinc d’aleshores com no us en feia encara» (pàg. 126-127). I li acaba confessant una altra vegada la seva amistat i la seva admiració: «I a vós, —no us cregueu que per haver-vos admirat més tard, us pugui estimar menys que els que us estimin, més si us són amics» (pàg. 127). I a la carta 102 li dóna les gràcies per la recensió elogiosa del llibre Les conspiracions publicada a «Moralitats i pretextos» (La Revista, 1-16 de març de 1922), pàg. 50-51. I li manifesta poc menys que solemnement la seva adhesió: «Sabeu-me, doncs, situat d’ara en avant amb vós, respecte a vós» (carta 102, 22 d’abril de 1922, pàg. 133). I tot això a pesar del que el setembre de 1922 confessa a Josep Maria de Sucre sobre l’edició de La rosa als llavis: «En el llibre La gesta dels estels faig moltes concessions, però no en La rosa als llavis, que publicaré jo, perquè crec que altrament no tindria editor que volgués exposar-hi. (...) Pobre López-Picó, amb una rosa als llavis com aquesta! Li sortiria sang sense tenir cap culpa...» (pàg. 184).
S’ha dit que Salvat era un escriptor antinoucentista i que els poetes del nou-cents eren, a parer seu, els més grans representants del «tifisme» literari i artístic. S’al·lega per fer-ho el pronom ‘vosaltres’ del poema «Nocturn per a acordió» i el manifest «Contra els poetes en minúscula. Primer manifest català futurista» que porta data de 1920. Afirma Salvat en el primer paràgraf d’aquest darrer text: «Després de Maragall, Poeta ple de fe i de romanticisme, que és el que més escau a tot Poeta, no es troba a Catalunya un Poeta veritat [sic] i representatiu». I en el tercer rebla el clau carregant contra els dandis i els burgesos de la literatura: «Aquests poetes nostres, s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, lliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya a les comoditats els ha ablanit la lira». És evident que, sense dir noms, els poetes blasmats semblen els del nou-cents. I potser d’entre tots ells el més blasmat sigui el qui és l’estendard del moviment: Josep Carner. Tanmateix, un sol any després Salvat escriu això a La Revista VII (1921), pàg. 197-198: «voler negar que tenim grans poetes fóra talment ridícul. Tota la meva acció ha estat contra el “tifisme”, els homes senyoretes que mai no es resoldran ni en poesia ni en res; però no contra uns pocs, joia de Catalunya, dels quals si m’acompanyo, sóc jugador guanyant» («Fragments de lletres girades», pàg. 86). A més, a la carta 107, datada a Les Escaldes el 17 de maig de 1922, Salvat escriu a Plandiura i, davant l’eclosió de la natura pirinenca al mes de maig, el poeta considera que aquell espectacle és «ben nostre» i cita les «Cançonetes del “Déu-nos-do”» incloses al llibre de Carner Bella terra bella gent (1918): «”Déu nos do se[r] catalans”, que diu Josep Carner...» (Epistolari, pàg. 138). És una citació que no sembla contenir reticència, animadversió o, molt pijor, ironia. A la vista d’això i de l’obra poètica es pot afirmar que Salvat coneixia Carner i que el seguia. I fins i tot es podria arribar a demostrar que Salvat admirava Carner i que fins l’imitava en alguns dels seus poemes. En aquest sentit, caldria comprovar d’on surten les expressions salvatianes “m’apar” o “enc que”, per posar dos exemples. O bé, caldria comprovar si el poema «Encara el tram», de l’Irradiador, té alguna cosa a veure —i nosaltres creiem que sí— amb el poema de Carner «La bella dama del tramvia», d’ Auques i ventalls (1914). Probablement Salvat s’estimava literàriament Carner molt més del que podia admetre o era capaç de confessar.
Per acabar d’adobar-ho, en els mateixos «Fragments de lletres girades» Salvat afirma amb decisió: «jo encara no he dit mal d’aquesta poesia que s’anomena clàssica. I no en podria dir, quan jo mateix ne faig i m’hi encarrilo» (pàg. 86). Aquesta poesia que Salvat denomina “clàssica” és la poesia mesurada, ritmada i rimada a la manera tradicional. Com la de Carner. I és que a aquestes alçades —el 1921— Salvat sap que la seva poesia no té cap altra sortida que aquesta, que la de la poesia «clàssica». I com que és ben conscient que la seva poesia s’encarrila cap aquesta via s’adona que els Poemes en ondes hertzianes (1919) han estat la seva «gorra de cop» —la infantesa—, que l’ Irradiador del port i les gavines (1921) són els «pantalons llargs» —l’adolescència— i que «Ara, tiro per l’home, que diria la gent» (pàg. 86). És a dir, parla d’un procés que implica l’abandó progressiu de les formes rupturistes —que en Salvat no ho són gaire o gens— i un acostament també progressiu no direm al Noucentisme però sí a les formes clàssiques de la literatura. Per què doncs, el flirteig amb l’avantguarda? Almenys per dos motius provats: en primer lloc, pel mateix caràcter de Salvat: la lluita i la revolta encaixen bé en l’ideari dels primers ismes. I en segon lloc pel que ell mateix assegura a «Fragments de lletres girades»: «(...) l’avantguardisme ja és quelcom divertit: almenys dóna prestigi. (...) el prestigi que us dóna és el de l’home enterat de tota cosa nova a l’estranger» (pàg. 85). Això és així perquè «Encara que tingueu una cultura nada, com la mula de sínia o com La Ben Plantada, que és la millor cultura, aquesta us la veuran escassament» (pàg. 85). Aquestes paraules revelen una mescla d’esnobisme i de reconeixement de la tradició cultural pròpia.
La carta 154 de l’epistolari la dirigeix Salvat a Jaume Bofill i Mates, el qual és considerat més com a polític destacat que com a poeta reconegut. tanmateix, és ben significatiu el desig final que expressa Salvat en aquesta missiva: «L’Ainaud diu que us espereu, al bieni vinent, per a poder fer feina de la bona. No cal que us asseguri com me plaurà d’ésser-hi sota el comandament d’un capità com vós» (pàg. 196). Una tal confessió pot ser llegida com una adhesió inequívoca a la política cultural del Noucentisme.
A l’epistolari salvatià també trobem algunes cartes creuades amb Joaquim Sunyer i amb Xavier Nogués, dos representants visibles del Noucentisme plàstic i també dos amics íntims del poeta. També és significativa la relació amb Torres-Garcia, tot i que aquest es troba a l’encreuament del Noucentisme amb l’avantguarda.
La carta 135 de l’epistolari és la que potser resumeix millor la tensió entre ordre i anarquia, o entre la tradició noucentista i la d’avantguarda. En aquesta carta Salvat confessa, a propòsit de La rosa als llavis, que no pateix per la forma dels poemes del llibre sinó que dóna més importància a la «gran fe» que posa en les coses que escriu. Així, oposa l’ofici de poeta a la sinceritat. O la tècnica a la inspiració. Perquè la forma «té valor entre nosaltres» (en el moment en què escriu Salvat) però «Dintre de 50 anys només tindrà valor lo que hi hagi de molla i de carn viva en cada plana escrita» (pàg. 177). És innegable, però, que Salvat va aspirar a aquesta tècnica tot i que mai no la va dominar. Un dels exemples que destacaríem com a maridatge, en aquest cas perfecte, de «forma» i «carn viva» és el poema «Nadal», de L’irradiador del port i les gavines (vegeu Revista de Catalunya núm. 190, desembre de 2003, pàg. 123-137).
La poesia
Si anem als llibres de poesia, ens sorprendrà observar quines són les persones —amics tots ells— a qui el poeta dedica les composicions o els reculls sencers. Així, a Poemes en ondes hertzianes, la «Lletra d’Itàlia» és dirigida a Millàs-Raurell, «Bodegom» està dedicat a Xavier Nogués, «Passeig» a Joaquim Torres-Garcia, «Linòleum» a Xènius, «Interior» a J. Carbonell i Gener i «54045» a J.V. Foix. Més endavant parlarem de la relació entre Salvat i Foix. El segon llibre de Salvat, L’irradiador del port i les gavines, està dedicat tot ell, i ja és casualitat, a Joaquim Sunyer amb l’afegitó següent: «S’estimen a les roques els irradiadors amb les gavines boges». Ja dins el llibre, «Passional al metro (reflex nº. 1)» és dedicat a Joaquim Borralleras, «Esgarip» a Tomàs Garcés, amic íntim de Salvat amb qui es va forjar tot una mitologia portuària i aventurera a partir del referent de la Barceloneta (vegeu Revista de Catalunya núm. 194, abril de 2004, pàg. 99-113). D’aquest mateix llibre, «Inici epitalàmic-film» és dedicat a Joan Arús, «Pantalons llargs» a Josep Maria López-Picó, i un dels poemes més emblemàtics del llibre, «Tot l’enyor de demà», el dedica a Marià Manent. Hi ha altres dedicatòries però són per al nostre propòsit menys significatives. A Les conspiracions (1922) Salvat no fa dedicatòries de poemes però sí dedica tot el recull a Lluís Plandiura, un dels seus benefactors. A La gesta dels estels (1922) els dedicataris —llevat d’Enric Casanovas— no són a l’òrbita del Nou-cents literari, però hi trobem Cristòfor de Domènec, Pere Coromines, J. M. Ventalló, Jaume Llongueres, Alfons Maseras entre d’altres. Hi ha, però, dos noms destacables i són Joaquim Horta i Teresa Lostau de Nogués, la primera dona de Xavier Nogués. En darrer terme, Óssa menor (Fi dels poemes d’avantguarda) (1925) està dedicat tot ell a Xavier Nogués. I, dins el llibre, «Proverbi» el dedica a Joan LLimona —pintor que es troba entre el simbolisme i el naturalisme—, «Nocturn per a acordió» a Josep Aragay —de clara filiació noucentista— i «Ballet» a Josep Mompou, germà del músic i pintor que no acaba d’incorporar-se a les grans avantguardes de principis de segle. És arriscat extreure conclusions d’unes simples dedicatòries, però almenys creiem que es pot afirmar que Salvat va tenir molts amics més enllà de les afinitats estètiques o polítiques que hi pogués haver. I, en relació amb la citació de Maria Carme Ribé transcrita més amunt, es podria dir que les dedicatòries a homes propers al grup de La Revista es produeixen als primers llibres, quan justament Salvat intentava fer-se un nom entre els escriptors i aconseguir-ne el favor i el reconeixement. I, encara, Salvat no va voler fer de les seves amistats una escola o un grup. Amb la qual cosa tenim que Salvat no va adherir-se mai a cap escola però tampoc en va voler formar cap.
Pel que fa a la revista de Salvat Un Enemic del Poble. Fulla de Subversió Espiritual cal dir que hi col·laboren noucentistes conspicus: hi trobem Xènius, J. Torres-Garcia, J.M. López-Picó o J. Farran i Mayoral al costat d’Emili Eroles, Àngel Samblancat, Diego Ruiz, Alfons Maseras o Josep Maria de Sucre. D’altra banda, podríem relacionar els «Mots Propis» de Salvat, pensaments curts que estan plantejats moltes vegades com a construcció d’un discurs aforístic, amb les «Moralitats i Pretextos», de López-Picó. Salvat les elogia a la carta 36, de 7 de maig de 1920.
Sobre la poesia avantguardista salvatiana Foix —que no és un noucentista però, com a mínim, pertany al cercle de La Revista— va sentenciar el que no es pot dir d’una altra manera: Salvat no va entendre mai l’avantguarda com a fenomen estètic, artístic, cultural i filosòfic. No en va capir la intenció, ni l’abast ni les conseqüències. El 1925 Foix afirmava categòric en un text que ha estat profusament citat: «En rigor les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar En Salvat-Papasseit. S’hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació directa ni en l’equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d’abandonar tota hipòtesi de filiació d’En Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema. No tan solament fracassà en el seu intent d’aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre’n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic per adaptar-se a una expressió classicitzant, és on En Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal. No em toca, però a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m’hi. Volia fer constar només que és menys modern que En Carner, que En López-Picó, que En Sagarra, per exemple (...)» (J.V. Foix, «Algunes consideracions sobre l’art d’avantguarda» (1925) dins Obres completes/4, pàg. 30). Algú podrà dir que Foix escriu des d’un cert ressentiment atès que la relació amb Salvat sembla que va tenir, no sabem fins a quin grau, arestes de tibantor. Així ho demostra la «Lletra d’Itàlia» del primer llibre de Salvat. En un text dedicat a Salvat i datat el març de 1919 Foix escriu: «Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen en la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i en barnilles.» (J.V. Foix , Catalans de 1918 dins Obres completes/4, pàg. 71). No hi ha dubte que es tracta del paraigua que a Salvat li hauria agradat tenir quan, el 1915, quedava xop tot guardant fusta als molls, abans que un burgès com Eugeni d’Ors —el pare del Noucentisme, per cert— li proporcionés una feina menys exposada.
Cal, tanmateix, recordar que el 13 de novembre de 1949 va tenir lloc una sessió d’homenatge a Salvat a casa dels Iglésias, escriu López-Picó al sei dietari (pàg. 287). En aquesta sessió hi van prendre part entre d’altres Garcés i Teixidor i el mateix López-Picó; i J.V. Foix va donar a conèixer l’emotiva lletra de l’un món a l’altre a Joan Salvat-Papasseit.
Salvat i el noucentisme musical
En un altre ordre de coses, Eduard Toldrà, l’exemple més preclar de la generació noucentista musical, va posar en solfa diversos poemes de Salvat al costat de d’altres de Maragall, Carner, Garcés, Sagarra, Clementina Arderiu, Trinitat Catasús, etc. Fins i tot va compondre l’òpera El giravolt de maig a partir del llibret de Josep Carner. Els poemes musicats són: «Platxèria», que porta data de 1927, i el cicle «La rosa als llavis» (sèrie de sis cançons basades en poemes de Salvat del llibre homònim, i triats pels amics de Toldrà, que són considerats per Manuel Capdevila una de les millors obres que mai va escriure el mestre (pàg. 208). El cicle «La rosa als llavis» porta data de 1936 i va ser guanyador del premi Albèniz de 1935. La primera audició d’aquesta obra es va fer el 14 de novembre de 1947, d’acord amb el biògraf. «La rosa als llavis» ha estat gravada per Montserrat Caballé i, més recentment, per Assumpta Mateu, ambdues amb acompanyament de gran orquestra. Potser cal remarcar que a Toldrà no l’interessava musicar poemes desarticulats o mètricament imperfectes, atesa la seva concepció del lied. Tampoc poemes sense cap alè poètic. En els poemes de Salvat musicats troba, creiem, ambdues coses. És a dir, Toldrà no veu Salvat com un poeta avantguardista sinó com un poeta popularitzant, que manifesta amb gràcia ingènua el sentiment amorós, com a poeta que conrea poesia rimada i ritmada i que, a més, ho fa bé. I el situa al costat dels altres poetes que interessen Toldrà alguns dels quals es troben, com hem dit, en l’òrbita noucentista.
Un homenatge recent
La concepció de Salvat com a poeta popular ha arribat als nostres dies i d’aquesta manera recuperem aquella concepció primera de la seva obra. El diumenge dia 14 de novembre de 2004 va tenir lloc un homenatge als dos poetes populars de Catalunya i València: Salvat i Estellés respectivament. Singularment al primer. L’acte va consistir en una caminada cívica —una processó laica— que va anar des de la plaça Sant Miquel de la Barceloneta a la plaça Sant Just i Pastor, tot passant pel carrer Argenteria, 64, on va morir Salvat. A tots els indrets es van improvisar albaes valencianes, es van fer parlaments i es van llegir poemes d’ambdós escriptors. També hi va haver balls de gegants. De passada, també s’anunciava la publicació en edició facsímil de la revista Mar Vella, dirigida per Garcés i en la qual va col·laborar Salvat-Papasseit. Hom creia que alguns números de la revista havien desaparegut per sempre fins que els va trobar l’editor Marca. L’acte va aplegar un centenar de persones, si deixem a banda els badocs i passavolants, i va acabar amb un recital de poesia a càrrec de diversos poetes i un dinar de germanor. També hi van tenir lloc —d’acord amb el programa d’actes— les actuacions musicals de Miquel Gil i Mariona Sagarra. I a la sobretaula també hi va haver música i cançons a càrrec de Marcel Casellas i Jaume Arnella. L’acte era organitzat per l’Associació Constantí Llombart, de València, l’Associació Francesc Pujols, de Barcelona, i l’Associació Cultural d’Amics de Joan Valls i Jordà, d’Alcoi. Entre d’altres hi col·laboraven Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.
Final
Fóra un error encasellar Salvat de manera exclusiva en una escola o tendència literària. Salvat va intentar adoptar les noves formes d’avantguarda que provenien d’Itàlia i de França sense gaire encert, com va remarcar Foix. Al costat d’això, però, va conrear des dels inicis una poesia amb la qual pretenia assolir el domini de la tècnica i l’ofici de poeta i els resultats van ser desiguals. També va intentar incorporar-se —ara sí, amb èxit— al moviment neopopularista que es consolidà el 1922 amb Vint cançons tot i que podem rastrejar-ne les traces alguns anys abans. Tota la documentació que hem aportat —principalment l’epistolari, però també els articles esparsos, Un enemic del poble i la mateixa obra poètica— demostren que Salvat va tenir un gran ventall d’amics de totes les tendències ideològiques i estètiques, molts d’ells de l’òrbita noucentista, i demostren també que va intentar accedir al nucli de La Revista a través de López-Picó i Carles Riba. També donem per provat que la consideració del Noucentisme per part de Salvat no és tan dolenta com això i que accepta sense reticències els poetes consagrats del moviment. També s’ha de dir que aquesta acceptació del moviment no es troba exempta de contradiccions fins al final. Perquè, si bé la tendència cap a la poesia que anomena «clàssica» existeix i és reconeguda pel mateix Salvat, també és cert que no va acabar de resoldre la tensió entre revolta i ordre, entre avantguarda i tradició.
diumenge, de març 25, 2007
"OBRA COMPLETA", DE SALVAT-PAPASSEIT
Acaba de sortir de la premsa l'obra completa de Salvat-Papasseit publicada per la Galàxia Gutenberg i Cercle de lectors. No cal dir que és un magnífica idea reeditar Salvat. El volum comprèn els llibres de poesia, la prosa —en català i en espanyol— i l’epistolari. Era també una magnífica ocasió per, tal com es diu ara, revisitar el poeta i actualitzar-ne la visió que en tenim. Per enderrocar la llegenda i posar en relleu la literatura. Dic «era» perquè el resultat no és aquest. Els llibres sovint no són casuals i aquest entra dins la norma. El propòsit del llibre sembla el de perpetuar una determinada imatge de l’escriptor: llibertari, revoltat, anarquista, avantguardista a ultrança, creador de manifestos, antireligiós. Però del Salvat popular, filonoucentista, religiós, res de res. De fet, la inclusió de la prosa en espanyol al volum demostra allò que estem afirmant i contribueix, i molt, a confondre literatura catalana i escriptura a Catalunya. Dos conceptes que, per als que ens volen destruir com a poble, són intercanviables. Tenint en compte que l’obra es presenta en un segell de literatura catalana, el criteri de selecció és inquietant. I encara és més preocupant perquè el llibre surt poc abans de la celebració de la fira de Frankfurt, que es dedicarà a la literatura catalana. El pròleg era l’ocasió d’or per fer una relectura personal en profunditat de l’obra de Salvat , però l’editora no tan sols no la fa sinó que es limita a repetir tots els tòpics que s’han anat confegint dels seixantes cap aquí. No és un pròleg original i personal sinó d’al·luvió. De fet, sembla un llibre fet per encàrrec. Un llibre en el qual l’editora es converteix en mandatària d’una operació concebuda en altes instàncies. El mateix es pot dir de la bibliografia, que no és exhaustiva i que és, diguem-ho així, massa selectiva. Per sort, del que pensen els altres que no formen part del gremi, del sindicat o de la secta, sempre en queden les traces. I aquestes no es poden esborrar.
divendres, de març 16, 2007
UNA MENA D'ENDEVINALLA
Què cal fer perquè una revista solvent des del punt de vista acadèmic (o científic) es converteixi en un producte marginal i prescindible?
dimecres, de març 14, 2007
LA LITERATURA CATALANA A SECUNDÀRIA
És ben interessant que des de les càtedres universitàries mostrin interès per l’ensenyament secundari. A propòsit d’un “informe” d’uns professors de literatura catalana s’ha aixecat aquests dies un cert rebombori mediàtic –no gaire, el just per quedar bé. Es debat sobre la situació de la literatura als instituts i col·legis. La tesi és que la literatuara catalana té, a la pràctica, molt poca presència al currículum de secundària. Ara bé, de la mateixa manera que els alumnes no saben qui és Josep Pla tampoc no coneixen Camilo José Cela. Aquest fenomen, que es pretén presentar com exclusiu de la literatura catalana, afecta també les altres literatures. Es diu que els professors prioritzen allò que és més important, és a dir, la llengua. I és cert. I això és així per diverses causes. Entre elles la mala competència lingüística general dels alumnes. Però també perquè els mateixos que fan l’informe i que són —almenys un— responsables de preparar els exàmens de selectivitat són els primers a dir als professors d’institut que no faran cap pregunta d’història de literatura. N’hi ha una altra que queda menys amagada i és la mala competència literària dels professors en qüestió. En un mot, és més fàcil ensenyar llengua que literatura. Porta menys temps a preparar materials. I té l’aparença de més utilitat. Aquests professors que només han après a les facultats un reguitzell de dades i dates, són incapaços ara d’entendre un poema o d’explicar la tesi d’una novel·la. De la qual cosa es pot desprendre que ensenyar literatura amb un mínim de passió i vocació no és sinònim d’erudició i no vol dir, exclusivament, ensenyar història de la literatura.
I, és clar, si els alumnes no s’interessen per la literatura, això vol dir que no els passarà pel cap matricular-se a cap facultat de Filologia Catalana i, en conseqüència, aquestes veuran o, millor dit, estan veient ja com any rere dismunueixen les matrícules. És a dir, hi ha por entre el professorat universitari de perdre el lloc de treball. O de veure’l reconvertit. Per això, darrera la legítima i necessària defensa de la literatura a secundària —de la catalana i de les altres— es pot detectar també un interès gremial i corporatiu.
Si una empresa, de cop i volta, comencés a perdre clients i a generar pèrdues, l’última cosa que faria és lamentar-se d’aquesta situació i enyorar altres temps millors. Analitzaria objectivament i de manera exhaustiva el problema i tractaria de corregir la situació. Intentarien d’adaptar-se a una nova situació. No veig que això estigui passant en el terreny de la literatura. Per començar, l’anàlisi de la situació no és completa i, com hem dit, peca de certes mancances interessades. A mi em sembla que el fenomen de la pèrdua d’interès per la literatura té un calat molt més important que els que ens volen fer creure. Ens ho hem de plantejar com un canvi de paradigma i ens hem de plantejar adaptar-nos a aquesta nova situació. I certament, promoure tallers de teatre o de lectura o promoure biblioteques escolars “amb professionals competents” no sembla el camí més adequat. Imposar el que a Anglaterra ja es practica i que s’anomena “silent hour” —hora setmanal dedicada a la lectura personal silenciosa— pot ser un dels camins. Donar a conèixer els mitjans que donen relleu a la literatura és com dir no donar a conèixer res. No hi ha cap televisió que esmerci esforços visibles ni en literatura, ni en música ni en cultura en general. I si ho fan i encara amb limitacions horàries i temàtiques són absolutament minoritàries, com el 33 i la 2. Perquè la cultura és minoritària i ho serà cada vegada més. Sembla una paradoxa però és així: a l’època d’internet cada cop hi ha més coneixement i menys saber.
L’ensenyament de la literatura no pot deixar de banda les noves tecnologies. Cal promoure la creació de materials d’aprenentatge individuals, interactius, autocorregibles. I atractius. Això no hi és. Cal connectar l’alta cultura amb la cultura més propera a la gent adolescent. Cal una altra manera d’ensenyar la literatura. I això no s’ha fet i ni tan sols es planteja.
I, és clar, si els alumnes no s’interessen per la literatura, això vol dir que no els passarà pel cap matricular-se a cap facultat de Filologia Catalana i, en conseqüència, aquestes veuran o, millor dit, estan veient ja com any rere dismunueixen les matrícules. És a dir, hi ha por entre el professorat universitari de perdre el lloc de treball. O de veure’l reconvertit. Per això, darrera la legítima i necessària defensa de la literatura a secundària —de la catalana i de les altres— es pot detectar també un interès gremial i corporatiu.
Si una empresa, de cop i volta, comencés a perdre clients i a generar pèrdues, l’última cosa que faria és lamentar-se d’aquesta situació i enyorar altres temps millors. Analitzaria objectivament i de manera exhaustiva el problema i tractaria de corregir la situació. Intentarien d’adaptar-se a una nova situació. No veig que això estigui passant en el terreny de la literatura. Per començar, l’anàlisi de la situació no és completa i, com hem dit, peca de certes mancances interessades. A mi em sembla que el fenomen de la pèrdua d’interès per la literatura té un calat molt més important que els que ens volen fer creure. Ens ho hem de plantejar com un canvi de paradigma i ens hem de plantejar adaptar-nos a aquesta nova situació. I certament, promoure tallers de teatre o de lectura o promoure biblioteques escolars “amb professionals competents” no sembla el camí més adequat. Imposar el que a Anglaterra ja es practica i que s’anomena “silent hour” —hora setmanal dedicada a la lectura personal silenciosa— pot ser un dels camins. Donar a conèixer els mitjans que donen relleu a la literatura és com dir no donar a conèixer res. No hi ha cap televisió que esmerci esforços visibles ni en literatura, ni en música ni en cultura en general. I si ho fan i encara amb limitacions horàries i temàtiques són absolutament minoritàries, com el 33 i la 2. Perquè la cultura és minoritària i ho serà cada vegada més. Sembla una paradoxa però és així: a l’època d’internet cada cop hi ha més coneixement i menys saber.
L’ensenyament de la literatura no pot deixar de banda les noves tecnologies. Cal promoure la creació de materials d’aprenentatge individuals, interactius, autocorregibles. I atractius. Això no hi és. Cal connectar l’alta cultura amb la cultura més propera a la gent adolescent. Cal una altra manera d’ensenyar la literatura. I això no s’ha fet i ni tan sols es planteja.
dilluns, de març 12, 2007
"MEMÒRIES D’UN ESPECTADOR", DE CARLES SENTÍS
Sentís és un d’aquells personatges que entranyen polèmica perquè des de determinats sectors de l’esquerra se’l considera un home com a mínim ambigu pel que fa al seu paper durant els anys decisius: els de la guerra i els previs. No les he llegides del tot però amb tres capítols clau n’he tingut prou per treure’n diverses conclusions. Es tracta d’un llibre ponderat que no exclou, però, la visió personal d’una etapa turbulenta i fosca de la nostra història encara ara recent. Sentís repassa el 6 d’octubre o la rebel·lió de l’exèrcit del 18 de juliol. Passa per l’exili i defensa la figura de Cambó, el qual, des de determinats ulls actuals, és considerat un traïdor. Sense passió ni animadversió desmitifica el president Companys, la seva inseguretat, la conversió sobtada al catalanisme i la connivència amb els anarquistes que van prendre part en la revolució irracional subsegüent al 18 de juliol. Es mostra sorprès pel fet que la coherència de Batet en la defensa de la legalitat vigent el portés a la mort a mans de les tropes franquistes. I, crec, vol justificar la seva posició personal i, com la d’ell, la de moltes persones religioses, monàrquiques, de dretes, amb diners o, simplement, amb aparença de tot això. En aquest sentit crec que demostra, a diferència d’altres posicions “hagiogràfiques”, sectàries o tergiversadores, que una guerra no és un dos i dos fan quatre, sinó que és molt més complexa. La d’Espanya ho va ser. Els represaliats i els morts per part dels dos bàndols així ho posen en relleu. El llibre de Sentís s’afegeix així a la tan reclamada com parcial “memòria històrica”.
dimecres, de març 07, 2007
SAGARRA: ENCARA I ESPEREM QUE MÉS
Des que Harold Bloom ho va posar de moda, es parla de cànon d'una literatura per fer referència a un conjunt d'escriptors imprescindibles per a una determinada comunitat lingüística, nacional, ètnica. El cànon s'assoleix amb els anys i els crítics hi tenen --hi han de tenir-- un paper destacat perquè són ells els que llegeixen interessadament, seleccionen, classifiquen i ordenen. A vegades, però, el cànon d'una literatura s'aconsegueix a pesar dels crítics o, millor, dit, de determinats crítics que entenen l'exercici d'una funció noble com un art de manipulació. Josep Maria de Sagarra ha estat un d'aquells casos d'escriptors postergats intencionadament per les seves idees polítiques, per la mena de literatura popular que feia, per seu escepticisme vital o per altres qüestions menys confessables. Els que així l'han vist, han estat desmentits pel pas inexorable del temps. Ara, Sagarra és un autor imprescindible per entendre la literatura catalana del XX i es dreça com un dels puntals ja no sols del nostre teatre sinó també de la nostra poesia i fins i tot novel·la. Com que a mi el que m'interessa és sumar i no pas excloure, celebro que a Sagarra se li hagi fet justícia i que se l'editi amb tota la dignitat. Ara, potser faltarà que algú l'estudiï una mica més i que l'expliquin a les aules de les universitats i dels instituts.
dilluns, de març 05, 2007
“NO ÉS TAN FÀCIL”, DE PACO MIR
Anem a veure una obra de Paco Mir interpretada per una companyia amateur. L’autor, però, no és cap aficionat: fa anys que s’arrossega pel món del teatre amb un èxit més que contrastat. Ara, però, s’ho mira des de l’autoria. És una peça curta que està plantejada com a comèdia. Com a comèdia moderna, de les que té una tesi al darrera, de les que vol aportar alguna cosa seriosa. L’obra es mou en dos plans paral·lels: el de la realitat --entre un cambrer i un client seu que no sap com dir a la seva dona que vol trencar la relació-- i el de la imaginació --en què, amb diferents actors, el client es representa mentalment com serien les diverses maneres de plantejar el trencament amb la seva parella. No és una mala obra i no estava gens mal muntada tenint en compte els recursos limitats. El joc de llums ajudava molt a fer veure, sense equívocs, en quin món ens trobàvem. La gràcia és que el client interactua amb els personatges que s’imagina. El client, un nou Hamlet del segle XXI, dubta de quina és la millor manera d’afrontar la fi de la relació però potser s’està autojustificant; potser dubta perquè no la vol trencar. L’obra permet diferents lectures. Una d’aquestes seria la dualitat home-dona --resolta, amb adhesió per part de l’autor a la tònica dominant, a favor de la segona. Però també és un estudi psicològic incisiu, però sempre amb to jocós, sobre determinats comportaments censurables, tant femenins com masculins.
divendres, de febrer 23, 2007
UNA VISITA A LA HISTÒRIA
Encara no fa un any vaig escriure aquesta nota a propòsit d'un escriptor sobre el qual apareixerà imminentment un article meu a la Revista de Catalunya. És un poeta poc conegut i menys estudiat però té un interès bàsic per les vetllades musicals i literàries que organitzava a casa seva. Per aquestes van desfilar bona part de la intel·lectualitat d'aleshores i van convertir-se en un focus cultural remarcable. Prou important perquè algú es dediqui a estudiar-lo.
"Dimecres 14 de juny de 2006. Estic fent un article sobre Ramon Sastre i necessito saber més coses d’ell. El seu estudi, a finals dels anys 20 i durant els 30 bullia d’activitat i d’iniciatives de qualitat. Literats, músics, pintors i escultors deuen a Ramon Sastre alguna cosa més que la seva amistat i la seva hospitalitat. I em decideixo a veure sobre el terreny què se n’ha fet del número 78, àtic, del passeig de Gràcia. Pujo des de la plaça Catalunya amb l’esperança difusa de trobar alguna notícia que em pugui ajudar. Ja al davant del número 78, observo alçant la vista que la casa té més de tres pisos i de seguida penso que potser ha canviat la numeració. Però en mirar els botons del porter automàtic veig que al tercer segona hi ha una tal Núria Sastre, que, evidentment, ha de ser un familiar directe del meu poeta. A l’altra banda de l’entrada hi ha una placa que anuncia que Núria Sastre és advocat. He de trucar. Després de mesos de cerca a biblioteques i hemeroteques em sento a punt d’entrar al túnel del temps. Truco i explico el motiu de la meva visita. «Estic fent un treball sobra Ramon Sastre, arquitecte i poeta, que tenia un estudi aquí, i voldria saber si la sra. Núria Sastre té alguna cosa a veure-hi». Sento que em responen «Em sembla que sí. Pugi si us plau». L’entrada és àmplia, profusament decorada, senyorial. L’ascensor ja no és aquell aparell atrotinat de què parla Xavier Benguerel a les seves memòries. És modern —recent segons com—, puja segur i està situat al forat de l’escala de la finca. Al replà del pis tercer, observo que han sobreelevat la finca i penso que amb tota seguretat estic a punt d’entrar a una mena de santuari del temps i de l’art. M’obre la porta un home d’uns trenta-cinc anys amb corbata però sense americana. Li pregunto si destorbo i em diu amb un somriure que a aquella hora —dos quarts d’onze del matí— encara no hi ha gaire gent. Em fa passar a una sala d’espera amb uns quants sofàs, una tauleta central, amb caramels i revistes, i un retrat d’una dona que m’imagino que és algú de la família. En una estança contigua sento les veus de l’home que m’ha atès i d’una dona que fa inflexions d’interrogació. Al cap de pocs minuts m’obre la porta que comunica amb el despatx principal una senyora d’uns cinquanta anys. Em fa passar tot prevenint-me, de paraula i amb el gest, de pegar-me un cop de cap amb el sostre baix de la porta. I me’n prevé amb l’experiència de qui ha presenciat molts accidents domèstics d’aquesta mena. M’adono que el sostre baix de la porta és realment el sostre baix de què parla Plàcid Vidal i l’emoció encara és més intensa. I em fa asseure. Tinc la sensació que li costa poc adonar-se que la meva intenció és franca i que el coneixement que tinc del seu pare és prou documentat. Per això em mostra amb una alegria evident però continguda la seva il·lusió de veure que algú s’interessa per Ramon Sastre. «És una assignatura pendent de la família», em diu. Fa anys un nebot seu va començar a estudiar-lo però es veu que l’empresa no va prosperar. Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no devia conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o si realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.
La seva filla em fa una darrera confessió dramàtica. D’aquí a un mes ella i els seus col·laboradors han d’abandonar l’estudi definitivament perquè la propietat vol arranjar-los per fer-hi pisos. La notícia m’ha caigut com una gerra d’aigua freda i m’ha deixat un gust agredolç. I he tingut la sensació d’estar vivint el final d’una història que ara em toca a mi d’explicar. "
"Dimecres 14 de juny de 2006. Estic fent un article sobre Ramon Sastre i necessito saber més coses d’ell. El seu estudi, a finals dels anys 20 i durant els 30 bullia d’activitat i d’iniciatives de qualitat. Literats, músics, pintors i escultors deuen a Ramon Sastre alguna cosa més que la seva amistat i la seva hospitalitat. I em decideixo a veure sobre el terreny què se n’ha fet del número 78, àtic, del passeig de Gràcia. Pujo des de la plaça Catalunya amb l’esperança difusa de trobar alguna notícia que em pugui ajudar. Ja al davant del número 78, observo alçant la vista que la casa té més de tres pisos i de seguida penso que potser ha canviat la numeració. Però en mirar els botons del porter automàtic veig que al tercer segona hi ha una tal Núria Sastre, que, evidentment, ha de ser un familiar directe del meu poeta. A l’altra banda de l’entrada hi ha una placa que anuncia que Núria Sastre és advocat. He de trucar. Després de mesos de cerca a biblioteques i hemeroteques em sento a punt d’entrar al túnel del temps. Truco i explico el motiu de la meva visita. «Estic fent un treball sobra Ramon Sastre, arquitecte i poeta, que tenia un estudi aquí, i voldria saber si la sra. Núria Sastre té alguna cosa a veure-hi». Sento que em responen «Em sembla que sí. Pugi si us plau». L’entrada és àmplia, profusament decorada, senyorial. L’ascensor ja no és aquell aparell atrotinat de què parla Xavier Benguerel a les seves memòries. És modern —recent segons com—, puja segur i està situat al forat de l’escala de la finca. Al replà del pis tercer, observo que han sobreelevat la finca i penso que amb tota seguretat estic a punt d’entrar a una mena de santuari del temps i de l’art. M’obre la porta un home d’uns trenta-cinc anys amb corbata però sense americana. Li pregunto si destorbo i em diu amb un somriure que a aquella hora —dos quarts d’onze del matí— encara no hi ha gaire gent. Em fa passar a una sala d’espera amb uns quants sofàs, una tauleta central, amb caramels i revistes, i un retrat d’una dona que m’imagino que és algú de la família. En una estança contigua sento les veus de l’home que m’ha atès i d’una dona que fa inflexions d’interrogació. Al cap de pocs minuts m’obre la porta que comunica amb el despatx principal una senyora d’uns cinquanta anys. Em fa passar tot prevenint-me, de paraula i amb el gest, de pegar-me un cop de cap amb el sostre baix de la porta. I me’n prevé amb l’experiència de qui ha presenciat molts accidents domèstics d’aquesta mena. M’adono que el sostre baix de la porta és realment el sostre baix de què parla Plàcid Vidal i l’emoció encara és més intensa. I em fa asseure. Tinc la sensació que li costa poc adonar-se que la meva intenció és franca i que el coneixement que tinc del seu pare és prou documentat. Per això em mostra amb una alegria evident però continguda la seva il·lusió de veure que algú s’interessa per Ramon Sastre. «És una assignatura pendent de la família», em diu. Fa anys un nebot seu va començar a estudiar-lo però es veu que l’empresa no va prosperar. Ni jo mateix m’ho puc creure i li dic que tinc l’estranya sensació d’haver-me retrobat amb la història. Parlem una estona i em dóna notícies de la seva biografia que fins ara ningú no devia conèixer. Em parla que el seu pare cedia l’estudi a pintors i escultors per realitzar la seva obra i que aquests, en acabat, li donaven en senyal d’agraïment alguna peça. «A vegades, quan entro al matí al pis encara sento olor de pintura»; no sap escatir si es tracta de la suggestió del record o si realment les parets han quedat impregnades de la pintura dels hostes que hi varen fer sojorn. La figura de Sastre se’m dreça com un filantrop, un promotor cultural, un home de curiositat universal i hàbil en les relacions humanes.
La seva filla em fa una darrera confessió dramàtica. D’aquí a un mes ella i els seus col·laboradors han d’abandonar l’estudi definitivament perquè la propietat vol arranjar-los per fer-hi pisos. La notícia m’ha caigut com una gerra d’aigua freda i m’ha deixat un gust agredolç. I he tingut la sensació d’estar vivint el final d’una història que ara em toca a mi d’explicar. "
dimarts, de febrer 06, 2007
"MÒBIL", DE SERGI BELBEL
No hi ha dubte que la idea d’emprar el telèfon mòbil per analitzar les noves maneres de relació que s’han creat en el si de les societats occidentals és original i oportuna i que, a primer cop d’ull, promet molt. El mòbil ha esdevingut, més enllà d’un divertiment, d’una ostentació o d’un caprici, una eina necessària per a moltes persones que hi treballen. El mòbil, indubtablement, ens estalvia temps, ens dóna accés a la informació, a la xarxa, ens permet una comunicació fluida i instantània a tot arreu (o gairebé). Ara hi pots fer fotografies, videos, transmetre dades a un ordinador, organitzar-te l’agenda. Fins i tot ens proporciona una estranya seguretat psicològica. Rara i sense fonament perquè abans del mòbil ja gent també era capaç de viure. També pot crear addicció i convertir-se una mena de droga del segle XXI. Els SMS han creat un nou estil de llenguatge, sobretot entre els joves i determinades conductes de massa, en l’ordre social, econòmic o polític, s’expliquen per l’existència del telèfon cel·lular. Algunes d’aquestes observacions apareixen a l’obra de Sergi Belbel que estan representant al Teatre Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Hi anem amb els de primer de grau superior, en una de les dues sessions de tarda que oferien.
L’obra té un cartell bo d’entrada. Belbel és un dels autors teatrals més prolífics i premiats del país (ai, el país) i està dirigida per un director de prestigi internacional com és Lluís Pasqual. Els actors són una altra cosa interessant de l’obra. La Marta Marco fa el paper de noia figa-flor, insegura, emmarada com cap altra, histèrica i de llengua llarga. La mare de la Rosa, que així es diu, és Maife Gil, viva imatge de l’Angela Fletcher, fins i tot amb la veu s’hi assembla; fa de la típica mare de l’eixample barceloní. Rosa Novell fa de Clàudia una dona madura amb diners i ínfules que vol ser eternament jove i que té com a manso en Jan, interpretat per Carles Francino, el qual —m’imagino que per designi del director— abusa de mostrar el seu físic, cosa que no treu que sigui un bon actor amb una veu realment impostada i projectada.
L’obra té un cartell bo d’entrada. Belbel és un dels autors teatrals més prolífics i premiats del país (ai, el país) i està dirigida per un director de prestigi internacional com és Lluís Pasqual. Els actors són una altra cosa interessant de l’obra. La Marta Marco fa el paper de noia figa-flor, insegura, emmarada com cap altra, histèrica i de llengua llarga. La mare de la Rosa, que així es diu, és Maife Gil, viva imatge de l’Angela Fletcher, fins i tot amb la veu s’hi assembla; fa de la típica mare de l’eixample barceloní. Rosa Novell fa de Clàudia una dona madura amb diners i ínfules que vol ser eternament jove i que té com a manso en Jan, interpretat per Carles Francino, el qual —m’imagino que per designi del director— abusa de mostrar el seu físic, cosa que no treu que sigui un bon actor amb una veu realment impostada i projectada.
El fet que hi hagi quatre actors sobre l’escenari em porta inevitablement a comparar-la amb “El mètode Grönholm”, de Jordi Galceran. En “Mòbil”, però, s’han invertit els gèneres: hi ha tres dones i un home en lloc de tres homes i una dona. Ara, a diferència d’aquella, en la qual està —sospito— lleugerament inspirada, “Mòbil” és una obra sense direccionalitat ni rumb: no se sap a on va a parar. Belbel ha triat quatre personatges amb tares comunes o no tan comunes i vol posar en solfa una mena de retaule fragmentari que pretén mostrar les situacions a les quals ens pot abocar el mòbil. O per extensió la tecnologia. També vol fer reflexionar l’espectador però no ho acaba d’aconseguir. Més aviat el deixa desconcertat. L’obra no supera la pregunta “què m’ha volgut dir l’autor?”. El fil conductor tampoc no és l’atemptat terrorista que s’acaba de produir a l’aeroport del començament. Pensem que més endavant l’escena ja tindrà lloc en un hotel i que, a les imatges que es projecten a la pantalla de leds pensada més per encegar els espectadors que per contextualitzar l’obra, ens veiem abocats encara a altres indrets. La idea de fer una obra constituïda per prismes que van reflectint imatges fins a l’infinit també és bona. Però la resolució no.
Pel que fa al gènere, l’obra pretén ser d’aquelles comèdies que tot fent riure ens fan reflexionar i ens transporten, a la callada, al drama. Aquí aquest joc és massa evident i, per això, falla. I l’autor n’és conscient quan fa dir a un dels seus personatges “vols deixar de fer poesia barata?”. Vull dir que Belbel es distancia del transcendentalisme que adopten algunes reflexions de l’obra. Potser és el motiu primer el que no ve a tomb en relació amb la clau de comèdia; perquè un atemptat terrorista amb 14 morts no és precisament un tema per fer-ne una comèdia. O per fer comèdia. D’altra banda, no entenc els dramaturgs que volen fer riure simplement fent que els seus personatges reneguin, com més i més grans millor. És desviar l’atenció o reconèixer la pròpia incapacitat. O la del públic, que també podria ser.
Pasqual no passarà a la història per aquesta direcció. La pantalleta dels nassos molesta realment i poser seria més útil si no despréngués tanta brillantor. Ara, els moviments dels actors fan que l’escena mai sembli monòtona ni estàtica. La música de fons també hi ajuda i està ben connectada amb el que esta succeint a cada moment.
Encara una altra observació de la representació. Mai havia vist que un actor renyés directament una persona del públic. En aquesta ocasió ha estat Rosa Novell qui, com si es tractés d’un passatge més del text, s’ha dirigit amb cara de pocs amics a uns alumnes de primers fila i els ha dit amb to comminatiu: “Callareu o què? Això és un teatre”. No m’ha semblat cap acte de vanitat o de presumpció. Més aviat de justícia. I és que avui la gent a va al cinema o al teatre i es pensa que es troba al davant del televisor de casa. Si pogués tenir un comandament potser abaixaria el volum en més d’una ocasió. A vegades ho hem comentat al Liceu: potser un dia no llunyà anem a escoltar “La bohème” amb una paperina gegant de crispetes i un got de coca-cola (amb canya, per poder xarrupar).
No és, en resum, una obra per recomanar. Estic segur que Belbel i Pasqual poden assolir nivells molt més alts i esperem que ho facin per al gaudi de tothom. De moment em quedo amb una observació final que podria constituir la tesi de l’obra: el mòbil —la tecnologia— ens pot salvar o canviar la vida, però també ens la pot destruir.
divendres, de novembre 17, 2006
JORDI SARSANEDAS
Jordi Sarsanedas ha mort amb la mateixa discreció amb què va viure. Alguns articles al diari, algunes notícies a la televisió i para de comptar. Jo només puc dir que si Sarsanedas cotitzés a borsa, compraria immediatament. Perquè és un títol segur que anirà creixent i s'anirà revaloritzant.
dilluns, de novembre 13, 2006
LA FUNCIÓ DEL CRÍTIC, ETERN PROBLEMA
Interessant article el que es publica al suplement de cultura de l’Avui (1-X-06). Emili Teixidor fa un article que porta un títol ben revelador “Cal respectar el crític”. I cita com a exemples de defensa dels crítics dos textos recents d’Oriol Pi de cabanyes i de Xavier Bru de Sala respectivament. El rerefons de tot plegat em sembla, però, que és un altre problema i és: tot el que s’escriu i es ven com a literatura ho és? Paga la pena publicar tant per oblidar tan de pressa? En aquest sentit, tant Teixidor com Bru de Sala i Pi de Cabanyes i altres, reclamen del crític que sigui més exigent i que no ajudi a fer créixer el fenomen de la banalització global de la cultura.
Teixidor esmenta Auden i la seva anàlisi sobre la funció del crític. Al meu criteri, les funcions d’un crític literari honest són les que segueixen. 1.- Seleccionar les obres a criticar entre totes les que es publiquen. Evidentment caldria seleccionar només les que a parer del crític siguin les millors. La política de la rebentada, tan del maig del 68, s’ha de desterrar perquè, com la ironia, fa mal a tothom: als que la practiquen i als que la pateixen. 2.- Documentar les circumstàncies de la creació i l’edició d’un llibre. 3.- Contextualitzar amb erudició mesurada el llibre triat en el panorama actual de les lletres. 4.- Llegir amb atenció i analitzar axiològicament el llibre tant pel que fa al tema com pel que fa a la tècnica de l’ofici i fer-ho des d’uns paràmetres estètics propis. Esmentar-ne els pros i els contres. Això implica llegir el llibre amb atenció i posició neutral. Tant com sigui possible. L’objectivitat en les anomenades ciències humanes no existeix però sí existeixen els crítics honestos, aquells que no volen res més a fora del terreny de la literatura. 5.- I encara, si és possible, el crític s’ha d’arriscar a classificar el llibre dins una tendència o una escola.
Totes aquestes operacions, que em semblen bàsiques, i altres que el crític vulgui practicar, han d’anar dirigides a proporcionar un valor afegit a l’obra sense el qual sigui difícil concebre-la. Tot i que en crítica no hi ha lectures bones i dolentes sinó lectures que sumen, que obren nous horitzons i que matisen altres lectures. En crítica no hi ha una estació de terme sinó múltiples baixadors. Que hi hagi més o menys espai per publicar una crítica l’únic que pot fer canviar és l’extensió del treball però no pas la funció del que exerceix de crític. En aquest sentit, trobo absurda la divisió que hom fa entre crítica acadèmica i periodística. Els primers tenen molt més espai però molt sovint no veuran cap euro pel seu esforç; els segons tenen un espai limitadíssim però tot sovint veuen amb escreix gratificada la seva feina. Sigui com sigui, he dit que el crític no ho ha de ser necessàriament; es pot exercir de crític sense ser-ne. Caldrà, però, una preparació específica, una cultura vasta i una actitud honesta i responsable.
EN CERCA DE LA CULTURA
Al programa de TV3 del Barril i l’Oller ―una mica estrambòtic― Xavier Albertí parla sobre música i hi fa unes consideracions encertades que em penso que són extrapolables a qualsevol altre àmbit de la cultura. Ell defensa que la cultura s’ha convertit en una indústria i que està sotmesa a les lleis econòmiques del mercat. Posa un exemple il·lustrador: a Viena, ara, ja no hi ha música sinó consum musical. Perquè la música, com la literatura, s’ha convertit en un producte material, físic, tangible, objecte de transaccions comercials. Manca, però, allò d’immaterial, el punt de convicció que requereix qualsevol disciplina relacionada amb la cultura; falta la reflexió sobre el fet cultural. Cita un pensador que defensa, no sense raó, que per a nosaltres és equiparable un sonet de Shakespeare i una sabatilla esportiva. L’exemple és maximalista però no hi ha dubte que el consumisme del nostre temps, i una determinada epistemologia que té ramificacions polítiques, ha portat a assimilar aquests dos elements tan distants en llur finalitat com en allò de què estan fets. Evito dir material perquè no crec que l’escriptura sigui matèria, com pretenen alguns. Perquè les idees o el pensament no són matèria com ho pot ser un tros de fusta o un sabatot. Considerar la cultura com una mercaderia és, en primer lloc, desprestigiar-la davant la societat. Frivolitzar-la. I situar-la en la perillosa roda de la competència amb altres «productes» de consum. És, en definitiva, perdre-la. En un món que viu sense aturador, la cultura és un fre massa important, és un terreny de pausa, consciència i reflexió. A qui interessa un llibre si no es ven a les llibreries, s’anuncia a TV o en surt la crítica als diaris? Albertí reivindica amb raó un concepte més metafísic de cultura, una cultura que impregni la nostra societat i que en sigui el reflex.
dilluns, d’octubre 30, 2006
SOPAR-HOMENATGE A JOAN ARGENTÉ AMB MOTIU DE LA CONCESSIÓ DE LA CREU DE SANT JORDI (27-X-2006)
Ahir es va celebrar al menjador del Club Natació Badalona el sopar en homenatge de Joan Argenté. En Valentí Soler, un altre poeta, m’havia tramès per correu electrònic, fa dies, la invitació oficial. Mai m’han agradat gaire les trobades socials però la Mercè i jo vam decidir que l’ocasió mereixia que hi assistíssim atès que jo li havia dedicat un article prou extens a la “Revista de Catalunya”. En Joan Argenté és, essencialment, dues coses alhora que s’interrelacionen i s’imbriquen: és un bon poeta i, per sobre de tot, és una bona persona. El meu pare m’ho ha dit sempre i, com de costum, ell que té un ull clínic envejable per clissar la gent, tenia raó.
La cita era a les nou del vespre al Club, com en diuen aquí. En aquell precís moment d’arribar el poeta era al vestíbul del pis superior i esperava ésser entrevistat per a la TV de Badalona, crec. Per aquest motiu no l’hem pogut saludar aleshores sinó més endavant, abans de començar a sopar. Nosaltres crèiem ingènuament que els llocs estarien assignats anticipadament a manera de casament. Res més lluny de la realitat. Quan hem arribat el menjador era ple de gom a gom i amb prou feines s’albiraven cadires buides. He deixat a la Mercè l’àrdua feina d’aconseguir un lloc adequat, ella que és especialista en aquest tipus de comeses. I a fe que se n’ha sortit. Al final hem quedat situats al davant del novel·lista Julià de Jòdar i la seva dona, a la dreta del catedràtic de bromatologia Abel Mariné i a l’esquerra d’una tia de la Mercè i d’una seva amiga. A dos quarts de nou ha fet acte de presència, mitja hora tard, com la gent important, l’alcaldessa de Badalona, que s’ha assegut enmig dels Argenté ―el poeta presidia el sopar― i de l’Ibàñez i la seva dona.
L’Albert Ibáñez, pel que es veu, era l’organitzador de la trobada i el mestre de cerimònies de l’acte. Ens ha convidat a sopar i ens ha emplaçat als parlaments posteriors. Ell va ser també qui va dirigir el recital poeticoteatral al Zorrilla. El sopar no era, pel preu que hem pagat, una cosa de l’altre món: correcte, sense res més a dir. La vedella era, això sí, tendra i gustosa. El primer plat tenia pretensions deconstructives i el pastís de les postres ―que jo hagués substituït per una bona macedònia— era, segons, la Mercè, molt bo. Els vins, blanc i negre, de Peralada. Ha estat llàstima que no fos un dinar: hauríem pogut veure el mar de primera línia estant.
Un cop hem sopat, han començat els parlaments i les dedicatòries. Li han regalat una petita estàtua que reproduïa en coure i projectada en alçada la creu de Sant Jordi que li havien imposat. Realment molt maca. L’Abel Mariné ha recordat el professor de dret mercantil que els havia obert horitzons en la Catalunya fosca del franquisme. Algun company de l’institut ha rememorat escenes acadèmiques i teatrals. De Jòdar també ha parlat però no hi era quan ho ha fet. Alguns companys d’orfeó han cantat dues cançons. Una d’elles basada en el poema d’Argenté que parla dels tres Reis: d'un grec, d'un groc i d'un negre. La Coloma Lleal, antiga col·lega a la Universitat de Barcelona, ha fet un parlament divertit i realment revelador. Ens ha explicat que un llibre seu que va trametre a Argenté per tal que aquest li’n fes el pròleg s’havia de dir “Des dels sons” però que per un error mecanogràfic portava per títol “Dels dels sons”. Argenté, dit i fet, va trobar un sentit a aquella expressió i en va fer un pròleg amb tots els ets i uts. Lleal, a la vista d’això, no es va veure amb cor de canviar el títol i així es va publicar. Valentí Soler ha fet un semblança poètica de l’home i de l’escriptor i ha destacat que Argenté és un “amic dels seus amics”. Finalment, ha pres la paraula l’alcaldessa que, en aquesta ocasió, ha parlat amb discreció i correcció i ha clos dignament els parlaments abans que prengués la paraula Joan Argenté. El poeta ha agraït a tots els presents l’homenatge i ha llegit un poema del seu darrer llibre Aproximadament a l’entresòl, l’escala és fosca: “Juntament amb Josep Villaubí, he après una estètica més o menys així”. Argenté n’ha fet un privilegiat comentari de text i ens ha fet veure coses que a molts ens havien passat per alt. Ja és revelador el lema d’Ausias March, que ens fa conèixer la funció que té la poesia per a Argenté: mirar sense ulls, conèixer una realitat oculta o, si més no, invisible d’entrada. Després, el poema es converteix en una mena de joc en què el poeta va emprant com a rimes dels versos pentasíl·labs organitzats en sextets tots els sons vocàlics de la llengua catalana. És un poema que pot resumir la manera d’entendre la poesia d’En Joan. Una poesia que juga amb els sons i que pretén arribar a una coneixença més enllà dels pressupòsits de què parteix.
Jo li he dedicat el darrer article meu, que tracta de Trinitat Catasús, i li he posat un escrit que fa més o menys així: “Per a Joan Argenté, en agraïment pel tracte cordial i amistós que sempre m’ha dispensat i, naturalment, per la seva obra”. En sortint, he anat a saludar Odile Arqué i l’he felicitada per la seva adaptació catalana de l’òpera Amahl i els visitants de la nit. Li he comentat que la seva lletra mai grinyola i fa de bon cantar. Fins i tot li he cantat el fragment del baix en què remercia els pastors per les danses i els regals (“Thank you, good friends, for your dances and your gifts […]”). També li he dit que me la vaig fer portar d’Estats Units perquè a Barcelona no es trobava enlloc i que, ara fa uns dos anys, la vaig proposar al servei educatiu del Liceu perquè la representessin per Nadal. De fet, és una òpera que, amb la magnífica versió catalana de l’Odile, es podria ben bé fer a casa nostra en aquella època de l’any. Perquè és una òpera infantil que també diu coses als grans, perquè darrera la seva aparença ingènua, Menotti mai renuncia al llenguatge musical contemporani i, finalment, perquè és una òpera variada, amb solistes, fragments corals i fins i tot ballet. Tot això en una hora deliciosa. I això encara que qualsevol director d’escena n’acabi canviant el final per raons ideològiques: perquè no pot suportar que en l’obra de Menotti els tres Reis obrin el miracle de guarir Amahl de la seva coixesa i se l’emportin a retre homenatge a l’Infant Jesús.
M’hauria sabut greu perdre’m el sopar, del qual, per cert, ha sortit la proposta en ferm de presentar Julià de Jòdar per a la mateixa condecoració. I ara me n’adono que hi ha tot un seguit de poetes, el degà dels quals és Argenté, que no sé fins a quin punt formen un grup homogeni. Potser en el futur caldrà parlar del grup de Badalona. Els temps i la història literària ho diran.
divendres, d’octubre 20, 2006
DESMITIFICAR COMPANYS
Escolto al programa del Cuní ―que, dit sigui de passada, és un dels millors magasins informatius que es fan a televisió ara com ara, per la diversitat d’interessos que hi són representats, pel rigor dels seus professionals i per la independència dels col·laboradors― que un tal Enric Vila ha publicat un llibre sobre la figura de Companys. Un llibre escrit ―ho diu ell mateix― per desmitificar el personatge que ens ha arribat fins avui. Per a nosaltres, Companys ha estat el president màrtir que va morir per un ideal (Catalunya) i que simbolitza l’arrabassament brutal per part del franquisme de les llibertats i les aspiracions del nostre país. Fins aquí tots coincidirem. O gairebé tots. Ara bé, aquesta imatge que en el moment de la mort es fa pètria i sòlida i que aglutina sensibilitats diverses i fins oposades, s’esmicola quan del que parlem és de la trajectòria política de Companys i també, diu l’autor, de les seves actituds vitals. Vila pretén anar més enllà del políticament correcte i intenta desvelar l’altra cara de la moneda. Per fer-ho es basa, afirma, en testimonis de l’època recollits en llibres de memòries i altres escrits del mateix Companys o d’altres. Ell diu que en informar-se sobre l’època i la figura s’ha sentit estafat. Jo no sé si és lícit parlar d’estafa però el que sí cal és revisar constantment el passat amb noves lectures i interpretacions. Perquè malauradament el passat no existeix com un objecte físic susceptible d’observació.
No hi ha dubte que el llibre provocarà polèmiques agres i que a Vila se’l carregaran amargament des de determinats sectors de la historiografia catalana ressentits amb el nostre passat recent. Falta comprovar que Vila no adopta una posició prejudicial oposada als diguem-ne hagiògrafs del polític. Però a l’espera de la notícia, es pot dir que airejar la cambra després de la nit és del tot recomanable i evita que l’aire es viciï i l’ambient es torni resclosit.
Unes paraules del mateix autor ajuden a entendre millor el perquè d’un llibre que potser hauria d’haver-se fet ja fa anys:
«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»
No hi ha dubte que el llibre provocarà polèmiques agres i que a Vila se’l carregaran amargament des de determinats sectors de la historiografia catalana ressentits amb el nostre passat recent. Falta comprovar que Vila no adopta una posició prejudicial oposada als diguem-ne hagiògrafs del polític. Però a l’espera de la notícia, es pot dir que airejar la cambra després de la nit és del tot recomanable i evita que l’aire es viciï i l’ambient es torni resclosit.
Unes paraules del mateix autor ajuden a entendre millor el perquè d’un llibre que potser hauria d’haver-se fet ja fa anys:
«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»
FORMA I PREJUDICI DE NARCÍS COMADIRA. UN ALTRE LLIBRE SOBRE EL NOUCENTISME
Els papers de Narcís Comadira sobre el Noucentisme formen un llibre contradictori. Principalment perquè els articles que el componen no estaven pensats com a parts d’un volum i, per tant, el resultat final no és del tot homogeni. De fet, hi ha a parer meu dos tipus d’articles dins aquest llibre: els erudits i els militants. Ambdós tenen un to assagístic que fa de bon llegir i que permet al lector informar-se sobre tot un seguit de temes a propòsit del moviment que mai no s’han tractat. Els primers articles que he esmentat són els més interessants. Comadira juga amb les dades de què disposa —que solen ser moltes— i en formula una interpretació que és personal, l’autor no se n’amaga, però que és sempre suggeridora. Els altres són articles que parteixen justament del que ell formula en el subítol: del prejudici. Són articles que no es dirien escrits pel mateix autor i que mostren un cert ressentiment envers un moviment que a casa nostra ha organitzat d’una manera decisiva la nostra vida col·lectiva des d’un punt de vista polític i cultural i, a més, d’una manera eficacíssima.
Hi ha un fet que és admirable en el llibre de Comadira i és la llibertat amb què escriu els seus textos i amb què formula hipòtesis sobre autors, obres i períodes. Un pot discrepar de la interpretació final que en dóna Comadira però les dades són un fonament inexpugnable i edifiquen una base que pot servir per a d’altres estudiosos del moviment. Una altra cosa interessant és que Comadira ha posat en el mateix llibre la literatura, el pensament sobre art, la pintura, l’escultura i l’arquitectura. És a dir, ha fet una mirada interdisciplinària al Noucentisme i això es trobava a faltar en el panorama d’estudis que tenim sobre el moviment. Ja era hora que algú ho fes. I em sembla que es pot aventurar que no serà el darrer treball que ho faci. Comadira estudia Torres-Garcia i Joaquim Sunyer com a dos puntals del moviment. El primer no tan sols des del punt de vista pictòric sinó també des del punt de vista de la teoria artística. Comadira afegeix uns interessants apunts sobre el Noucentisme a Girona i sobre la figura desconeguda a les latituds barcelonines de Rafael Masó. Intenta també una aproximació a la música del Noucentisme. Ara sense una base tan sòlida com en pintura. Però ho intenta i ja és molt. Algú haurà de continuar les llavors sembrades en aquest sentit, que poden donar molts de fruits fins ara insospitats.
Les aproximacions a Manolo i, sobretot, a J.V. Foix són potser heterodoxes però igualment interessants. A on és, doncs, la preconcepció de l’autor si tot són flors i violes? Doncs en el tractament de la figura d’Eugeni d’Ors i del seu pensament i del Noucentisme com a moviment polític ordenador. D’entrada sembla inacceptable que es titlli el Noucentisme de moviment pròxim al totalitarisme feixista i que es bandegin els assoliments del moviment. Uns assoliments que encara ara es poden apreciar i que, a parer meu, han fet que per exemple jo pugui estar escrivint aquest article en català. Quan un estudia el Noucentisme s’acaba preguntant indefectiblement què hauria passat si aquest moviment no hagués existit. Si Prat de la Riba no hagués estat tan generós i tan poc sectari. Si Ors, amb tots els seus defectes més greus o menys greus, no hagués incorporat a doll la cultura europea a Catalunya. I és que no es pot acusar el Noucentisme de ser un moviment que tenia al cap una Catalunya ideal. També el senyor Aznar o Zapatero tenen al cap una Espanya ideal quan governen. Hom acusa el seny ordenador del Noucentisme de ser totalitari. Hegemònic potser sí però totalitari ja és ben bé una altra cosa. És que potser els francesos, l’exemple més preclar de racionalisme ordenador, són o han estat pròxims al totalitarisme? La idea de parlar del Noucentisme com a moviment filofeixista —per allò de l’imperialisme de Prat o d’Ors— s’esfondra ràpidament per poc que s’analitzi el moviment. N’hi ha d’altres , com Alzamora —el qual, per cert, en un curs sobre les floretes malicioses de Baudelaire, es permetia fer comenaris estilístics a partir de les traduccions de Benguerel!—, que semblen seguir el mateix camí. No auguro un futur gaire fecund a aquesta teoria. Perquè, com deia el filòsof, és molt més fàcil trobar els petits defectes d’una gran obra que valorar-ne la importància en conjunt.
En resum, llibre interessant, amb força informació, idees originals i fins important que té, tanmateix, un darrer capítol («Jardins de pedra. La configuració d’un espai totalitari. Una insinuació») tendenciós i absolutament prescindible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)