És ben interessant que des de les càtedres universitàries mostrin interès per l’ensenyament secundari. A propòsit d’un “informe” d’uns professors de literatura catalana s’ha aixecat aquests dies un cert rebombori mediàtic –no gaire, el just per quedar bé. Es debat sobre la situació de la literatura als instituts i col·legis. La tesi és que la literatuara catalana té, a la pràctica, molt poca presència al currículum de secundària. Ara bé, de la mateixa manera que els alumnes no saben qui és Josep Pla tampoc no coneixen Camilo José Cela. Aquest fenomen, que es pretén presentar com exclusiu de la literatura catalana, afecta també les altres literatures. Es diu que els professors prioritzen allò que és més important, és a dir, la llengua. I és cert. I això és així per diverses causes. Entre elles la mala competència lingüística general dels alumnes. Però també perquè els mateixos que fan l’informe i que són —almenys un— responsables de preparar els exàmens de selectivitat són els primers a dir als professors d’institut que no faran cap pregunta d’història de literatura. N’hi ha una altra que queda menys amagada i és la mala competència literària dels professors en qüestió. En un mot, és més fàcil ensenyar llengua que literatura. Porta menys temps a preparar materials. I té l’aparença de més utilitat. Aquests professors que només han après a les facultats un reguitzell de dades i dates, són incapaços ara d’entendre un poema o d’explicar la tesi d’una novel·la. De la qual cosa es pot desprendre que ensenyar literatura amb un mínim de passió i vocació no és sinònim d’erudició i no vol dir, exclusivament, ensenyar història de la literatura.
I, és clar, si els alumnes no s’interessen per la literatura, això vol dir que no els passarà pel cap matricular-se a cap facultat de Filologia Catalana i, en conseqüència, aquestes veuran o, millor dit, estan veient ja com any rere dismunueixen les matrícules. És a dir, hi ha por entre el professorat universitari de perdre el lloc de treball. O de veure’l reconvertit. Per això, darrera la legítima i necessària defensa de la literatura a secundària —de la catalana i de les altres— es pot detectar també un interès gremial i corporatiu.
Si una empresa, de cop i volta, comencés a perdre clients i a generar pèrdues, l’última cosa que faria és lamentar-se d’aquesta situació i enyorar altres temps millors. Analitzaria objectivament i de manera exhaustiva el problema i tractaria de corregir la situació. Intentarien d’adaptar-se a una nova situació. No veig que això estigui passant en el terreny de la literatura. Per començar, l’anàlisi de la situació no és completa i, com hem dit, peca de certes mancances interessades. A mi em sembla que el fenomen de la pèrdua d’interès per la literatura té un calat molt més important que els que ens volen fer creure. Ens ho hem de plantejar com un canvi de paradigma i ens hem de plantejar adaptar-nos a aquesta nova situació. I certament, promoure tallers de teatre o de lectura o promoure biblioteques escolars “amb professionals competents” no sembla el camí més adequat. Imposar el que a Anglaterra ja es practica i que s’anomena “silent hour” —hora setmanal dedicada a la lectura personal silenciosa— pot ser un dels camins. Donar a conèixer els mitjans que donen relleu a la literatura és com dir no donar a conèixer res. No hi ha cap televisió que esmerci esforços visibles ni en literatura, ni en música ni en cultura en general. I si ho fan i encara amb limitacions horàries i temàtiques són absolutament minoritàries, com el 33 i la 2. Perquè la cultura és minoritària i ho serà cada vegada més. Sembla una paradoxa però és així: a l’època d’internet cada cop hi ha més coneixement i menys saber.
L’ensenyament de la literatura no pot deixar de banda les noves tecnologies. Cal promoure la creació de materials d’aprenentatge individuals, interactius, autocorregibles. I atractius. Això no hi és. Cal connectar l’alta cultura amb la cultura més propera a la gent adolescent. Cal una altra manera d’ensenyar la literatura. I això no s’ha fet i ni tan sols es planteja.
I, és clar, si els alumnes no s’interessen per la literatura, això vol dir que no els passarà pel cap matricular-se a cap facultat de Filologia Catalana i, en conseqüència, aquestes veuran o, millor dit, estan veient ja com any rere dismunueixen les matrícules. És a dir, hi ha por entre el professorat universitari de perdre el lloc de treball. O de veure’l reconvertit. Per això, darrera la legítima i necessària defensa de la literatura a secundària —de la catalana i de les altres— es pot detectar també un interès gremial i corporatiu.
Si una empresa, de cop i volta, comencés a perdre clients i a generar pèrdues, l’última cosa que faria és lamentar-se d’aquesta situació i enyorar altres temps millors. Analitzaria objectivament i de manera exhaustiva el problema i tractaria de corregir la situació. Intentarien d’adaptar-se a una nova situació. No veig que això estigui passant en el terreny de la literatura. Per començar, l’anàlisi de la situació no és completa i, com hem dit, peca de certes mancances interessades. A mi em sembla que el fenomen de la pèrdua d’interès per la literatura té un calat molt més important que els que ens volen fer creure. Ens ho hem de plantejar com un canvi de paradigma i ens hem de plantejar adaptar-nos a aquesta nova situació. I certament, promoure tallers de teatre o de lectura o promoure biblioteques escolars “amb professionals competents” no sembla el camí més adequat. Imposar el que a Anglaterra ja es practica i que s’anomena “silent hour” —hora setmanal dedicada a la lectura personal silenciosa— pot ser un dels camins. Donar a conèixer els mitjans que donen relleu a la literatura és com dir no donar a conèixer res. No hi ha cap televisió que esmerci esforços visibles ni en literatura, ni en música ni en cultura en general. I si ho fan i encara amb limitacions horàries i temàtiques són absolutament minoritàries, com el 33 i la 2. Perquè la cultura és minoritària i ho serà cada vegada més. Sembla una paradoxa però és així: a l’època d’internet cada cop hi ha més coneixement i menys saber.
L’ensenyament de la literatura no pot deixar de banda les noves tecnologies. Cal promoure la creació de materials d’aprenentatge individuals, interactius, autocorregibles. I atractius. Això no hi és. Cal connectar l’alta cultura amb la cultura més propera a la gent adolescent. Cal una altra manera d’ensenyar la literatura. I això no s’ha fet i ni tan sols es planteja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada