No sé per què en diuen “Festival del mil·leni” d’un conjunt d’actuacions que no semblen ni de bon tros mil·lenàries. Vist el programa, l’únic que m’interessava és el recital de Jaume Aragall al Palau. Podria ser un de tants recitals que ha fet Aragall darrerament. Però aquest era una mica especial perquè, la Mercè, la Núria i jo hi anàvem acompanyats de la seva cosina, el seu marit i llur filla.
Al diari s’anunciava que Aragall cantaria cançons catalanes i italianes. L’ordre més lògic hauria estat cantar les cançons catalanes a la primera part i les italianes —napolitanes bàsicament— a la segona part. Ho ha fet justament al contrari. No entenc la raó i no crec que la tria hagi beneficiat el tenor.
En arribar a la porta de les taquilles hem vist la dona de Jaume Aragall conversant animadament amb uns amics. Un recital de Jaume Aragall sempre desperta expectació, encara que a hores d’ara ja sigui un artista que se situa al final de la seva carrera com a cantant. El Palau, per sorpresa nostra, no era ple com en altres ocasions. La platea i l’amfiteatre sí, però al segon pis amb prou feines hi havia mitja entrada. Potser el fet que el mateix dia es representés “Boulevard solitude” al Liceu ha minvat l’afluència de públic. Per aquest motiu, i per la composició del públic —devots i seguidors de la veu d’or del segle XX— el concert ha estat gairebé familiar. S’ha de constatar, però, que Aragall continua interessant molta gent; gent d’una edat mitjana i avançada i també gent jove que vol veure en directe un dels darrers mites vivents de l’òpera. No ha estat un recital de les grans ocasions però ha estat, per als que ens agrada el cant, un recital suficientment atractiu. I sóc conscient que parlo des de l’afinitat artística que m’uneix amb el repertori que sol cantar Aragall.
A la primera part, ha començat amb tres cançons de Bellini (“Vaga luna”, “Vanne, o rosa fortunata” i “Ma rendi pur contento”). Sempre amb la partitura al faristol Aragall ha començat, tanmateix —i no és notícia— insegur. I jo diria que també poc concentrat. També ha deixat de banda la línia i sovint el tempo per tal d’assegurar una bona emissió. En contrapartida s’ha prodigat en mitges veus i una interessant dicció expressiva del text. Un dels recursos que Aragall usa —i dels quals abusa en algun moment—és la supressió de text de la cançó abans d’atacar un passatge compromès, sobretot per a l’agut. És una llicència que, per als que no coneixen les peces, passa desapercebuda però que no deixa de ser una diguem-ne adaptació lliure de la cançó a la disposició del cantant.
Després de Bellini ha fet una “Mattinata” força bona però en la línia del que acabo de dir. A continuació ha vingut Tosti amb “A’Vuchella”, “La Mattinata” i “L’ultima canzone”, en la qual ha errat la lletra final de la primera estrofa (“foglia di menta” per “foglia di rosa”). La Núria, que me l’ha sentit cantar força vegades m’ho ha dit a cau d’orella. No és un error imperdonable en un cantant equivocar la lletra però si es canta amb partitura això no hauria de passar. A Aragall, tanmateix, se li perdona tot perquè la gent el sent proper i inspira en el públic un estrany afany de protecció. Perquè a tu et pot agradar un cantant per la línia, pel repertori que fa, per la potència de la veu, per la musicalitat i pel que ha estat anys enrera. Però també et pot agradar pel seu timbre o simplement perquè és un dels teus. I exactament això passa amb Aragall. Ha acabat la primera part amb un passatge d’"Il Corsaro”, de Verdi.
La segona part ha començat també amb inseguretats i vacil·lacions a la primera peça de Frederic Mompou, “Damunt de tu només les flors”. En canvi, amb els Toldrà següents ha fet versions jo diria de gran nivell dinàmic i expressiu. Excel·lents. Ha començat amb el magnífic poema de Trinitat Catasús “Maig”; després ha cantat l’entranyable i sagarrià “Romanç de Santa Llúcia” —una cançó que per a mi és l’exemple més alt de la música barcelonina—, el joiell “Canticel”, amb lletra de Carner, i “Cançó de grumet”, de Tomàs Garcés. Aquesta darrera amb un ímpetu i una precisió admirables.
Després de Toldrà ha cantat el “No puede ser” de “La tabernera del puerto”, a ple pulmó i deixat anar, segur d’ell mateix i de les seves possibilitats, i amb matisacions de gran classe. Ha recordat l’Aragall de temps enrera. El concert s’ha acabat amb dues cançons de Morera: “Ai, Margarida” i “L’oreneta”. Ambdues excel·lentment cantades. I quan Aragall ja està tranquil i acostumat al públic que té al davant i que l’estima com una mare estima un fill, el concert s’acaba. Sort que ha fet quatre bisos que han estat magnífics: “Musica proibita”, “I’te vurria vasà”, “Non ti scordar di me” i “Occhi di fata”. Un final perfecte per a un recital que ha anat de menys a molt més. De fet, quan Aragall s’ha sentit animat pel públic, ha donat el millor d’ell mateix. La gent li demanava a crits: “E lucevan le stelle”!, “O sole mio”! i Aragall feia una mitja rialla com volent dir “Home, aquestes són molt fotudes!”. No ha faltat el que sempre crida amb veu baritonal i accent de la Barcelona vella “Jaume, ets el millor!”. I, davant les vacil·lacions del cantant a l’hora de triar els bisos, algú ha dit “Canta el que vulguis, però canta!”. Durant tot el concert Aragall ha dialogat amb el pianista, m’imagino que per donar indicacions de darrera hora, de temps suposo. Però al final del concert, sobretot als bisos, Aragall ja no ha donat breus indicacions sinó que ha mantingut llargues tertúlies amb el pianista, que semblava aguantar amb estoïcisme totes les excentricitats del tenor. Durant la primera part se l’ha sentit estossegar força, fins i tot quan el pianista ja havia entrat. Estèticament aquest fet no queda justificat si no és per causa major, sobretot quan, de l’estossec, en pot sortir un gargall disparat cap a la platea. I una altra cosa que fa patir és el faristol del cantant: ara l’ajusta cap amunt, ara cap avall, ara a la dreta, adés amb una revolada se l’emporta a un altre indret amb risc de fer voleiar pel camí totes les partitures. Jaume Aragall, quan té un faristol al davant, és un cul inquiet.
Durant tot el concert Aragall ha fet gestos de dirigir-se a les llotges de la seva dreta; nosaltres ens imaginàvem que allà hi devia ser la família. Però no. Ell mateix ho ha dit ben entrada la segona part, crec. Hi havia un “personatge il·lustre”, ha dit. No era sinó Josep Carreras, que ha assistit al concert amb la seva dona i algú més de la seva família. Al final l’hem vist sortir repartint autògrafs amb tanta amabilitat com seriositat, i fent sonar la seva veu impostada per captar l’atenció.
Per demanar els bisos, la gent ha aplaudit, ha cridat, ha bramat, ha picat de peus i fins i tot he vist una senyora d’uns quaranta anys corejar allò que tantes vegades hem escoltat al futbol: “Oé, oé oé, oé....oé...oé!”.
Acabat el concert, la cosina del Jaume Aragall ha volgut anar a saludar-lo al camerino. Després d’esperar una estona han pujat ells amb la Núria. I la Núria n’ha sortit amb una foto dedicada —Aragall maquillant-se de pallasso amb el rostre greu— i una altra, feta “in situ”, en què apareixen ella i la seva amiga amb el tenor enmig. Al final, qui primer ha tingut una foto amb el meu tenor preferit ha estat la meva filla i no pas jo! No em sap greu. Al contrari: jo ho interpreto com un relleu generacional en l’afecte i l’admiració que els aficionats al cant sentim per Jaume Aragall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada