Escolto al programa del Cuní ―que, dit sigui de passada, és un dels millors magasins informatius que es fan a televisió ara com ara, per la diversitat d’interessos que hi són representats, pel rigor dels seus professionals i per la independència dels col·laboradors― que un tal Enric Vila ha publicat un llibre sobre la figura de Companys. Un llibre escrit ―ho diu ell mateix― per desmitificar el personatge que ens ha arribat fins avui. Per a nosaltres, Companys ha estat el president màrtir que va morir per un ideal (Catalunya) i que simbolitza l’arrabassament brutal per part del franquisme de les llibertats i les aspiracions del nostre país. Fins aquí tots coincidirem. O gairebé tots. Ara bé, aquesta imatge que en el moment de la mort es fa pètria i sòlida i que aglutina sensibilitats diverses i fins oposades, s’esmicola quan del que parlem és de la trajectòria política de Companys i també, diu l’autor, de les seves actituds vitals. Vila pretén anar més enllà del políticament correcte i intenta desvelar l’altra cara de la moneda. Per fer-ho es basa, afirma, en testimonis de l’època recollits en llibres de memòries i altres escrits del mateix Companys o d’altres. Ell diu que en informar-se sobre l’època i la figura s’ha sentit estafat. Jo no sé si és lícit parlar d’estafa però el que sí cal és revisar constantment el passat amb noves lectures i interpretacions. Perquè malauradament el passat no existeix com un objecte físic susceptible d’observació.
No hi ha dubte que el llibre provocarà polèmiques agres i que a Vila se’l carregaran amargament des de determinats sectors de la historiografia catalana ressentits amb el nostre passat recent. Falta comprovar que Vila no adopta una posició prejudicial oposada als diguem-ne hagiògrafs del polític. Però a l’espera de la notícia, es pot dir que airejar la cambra després de la nit és del tot recomanable i evita que l’aire es viciï i l’ambient es torni resclosit.
Unes paraules del mateix autor ajuden a entendre millor el perquè d’un llibre que potser hauria d’haver-se fet ja fa anys:
«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»
No hi ha dubte que el llibre provocarà polèmiques agres i que a Vila se’l carregaran amargament des de determinats sectors de la historiografia catalana ressentits amb el nostre passat recent. Falta comprovar que Vila no adopta una posició prejudicial oposada als diguem-ne hagiògrafs del polític. Però a l’espera de la notícia, es pot dir que airejar la cambra després de la nit és del tot recomanable i evita que l’aire es viciï i l’ambient es torni resclosit.
Unes paraules del mateix autor ajuden a entendre millor el perquè d’un llibre que potser hauria d’haver-se fet ja fa anys:
«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada