Els papers de Narcís Comadira sobre el Noucentisme formen un llibre contradictori. Principalment perquè els articles que el componen no estaven pensats com a parts d’un volum i, per tant, el resultat final no és del tot homogeni. De fet, hi ha a parer meu dos tipus d’articles dins aquest llibre: els erudits i els militants. Ambdós tenen un to assagístic que fa de bon llegir i que permet al lector informar-se sobre tot un seguit de temes a propòsit del moviment que mai no s’han tractat. Els primers articles que he esmentat són els més interessants. Comadira juga amb les dades de què disposa —que solen ser moltes— i en formula una interpretació que és personal, l’autor no se n’amaga, però que és sempre suggeridora. Els altres són articles que parteixen justament del que ell formula en el subítol: del prejudici. Són articles que no es dirien escrits pel mateix autor i que mostren un cert ressentiment envers un moviment que a casa nostra ha organitzat d’una manera decisiva la nostra vida col·lectiva des d’un punt de vista polític i cultural i, a més, d’una manera eficacíssima.
Hi ha un fet que és admirable en el llibre de Comadira i és la llibertat amb què escriu els seus textos i amb què formula hipòtesis sobre autors, obres i períodes. Un pot discrepar de la interpretació final que en dóna Comadira però les dades són un fonament inexpugnable i edifiquen una base que pot servir per a d’altres estudiosos del moviment. Una altra cosa interessant és que Comadira ha posat en el mateix llibre la literatura, el pensament sobre art, la pintura, l’escultura i l’arquitectura. És a dir, ha fet una mirada interdisciplinària al Noucentisme i això es trobava a faltar en el panorama d’estudis que tenim sobre el moviment. Ja era hora que algú ho fes. I em sembla que es pot aventurar que no serà el darrer treball que ho faci. Comadira estudia Torres-Garcia i Joaquim Sunyer com a dos puntals del moviment. El primer no tan sols des del punt de vista pictòric sinó també des del punt de vista de la teoria artística. Comadira afegeix uns interessants apunts sobre el Noucentisme a Girona i sobre la figura desconeguda a les latituds barcelonines de Rafael Masó. Intenta també una aproximació a la música del Noucentisme. Ara sense una base tan sòlida com en pintura. Però ho intenta i ja és molt. Algú haurà de continuar les llavors sembrades en aquest sentit, que poden donar molts de fruits fins ara insospitats.
Les aproximacions a Manolo i, sobretot, a J.V. Foix són potser heterodoxes però igualment interessants. A on és, doncs, la preconcepció de l’autor si tot són flors i violes? Doncs en el tractament de la figura d’Eugeni d’Ors i del seu pensament i del Noucentisme com a moviment polític ordenador. D’entrada sembla inacceptable que es titlli el Noucentisme de moviment pròxim al totalitarisme feixista i que es bandegin els assoliments del moviment. Uns assoliments que encara ara es poden apreciar i que, a parer meu, han fet que per exemple jo pugui estar escrivint aquest article en català. Quan un estudia el Noucentisme s’acaba preguntant indefectiblement què hauria passat si aquest moviment no hagués existit. Si Prat de la Riba no hagués estat tan generós i tan poc sectari. Si Ors, amb tots els seus defectes més greus o menys greus, no hagués incorporat a doll la cultura europea a Catalunya. I és que no es pot acusar el Noucentisme de ser un moviment que tenia al cap una Catalunya ideal. També el senyor Aznar o Zapatero tenen al cap una Espanya ideal quan governen. Hom acusa el seny ordenador del Noucentisme de ser totalitari. Hegemònic potser sí però totalitari ja és ben bé una altra cosa. És que potser els francesos, l’exemple més preclar de racionalisme ordenador, són o han estat pròxims al totalitarisme? La idea de parlar del Noucentisme com a moviment filofeixista —per allò de l’imperialisme de Prat o d’Ors— s’esfondra ràpidament per poc que s’analitzi el moviment. N’hi ha d’altres , com Alzamora —el qual, per cert, en un curs sobre les floretes malicioses de Baudelaire, es permetia fer comenaris estilístics a partir de les traduccions de Benguerel!—, que semblen seguir el mateix camí. No auguro un futur gaire fecund a aquesta teoria. Perquè, com deia el filòsof, és molt més fàcil trobar els petits defectes d’una gran obra que valorar-ne la importància en conjunt.
En resum, llibre interessant, amb força informació, idees originals i fins important que té, tanmateix, un darrer capítol («Jardins de pedra. La configuració d’un espai totalitari. Una insinuació») tendenciós i absolutament prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada