dimarts, d’octubre 10, 2006

LA CLEMENZA DI TITO (7-X-2006)

Es veu que el director musical del Liceu, Sebastian Weigle, marxa cap a Alemanya. Ens ho ha dit el Vicent i no són bones notícies. És un director competent, professional i amb idees clares sobre què ha de ser un teatre d’òpera. Ignoro si es deu haver trobat bé entre tants funcionaris de l’art. Caldrà esperar el dia en què el Liceu no sigui simplement un teatre de pas per als directors sinó un teatre de destinació final.



Aquests darrers dies hem sentit Weigle dir que La clemenza di Tito és una de les grans òperes mozartianes. Feta per encàrrec, retornava a l’antiga concepció de l’òpera seriosa, cisellada amb un segell de perfecció. És una òpera de convenció. De compliment, fins i tot. Tant pel tema —parla de l’emperador romà Titus Vespasià— com pel tractament dramàtic i musical. La música hi és construïda a base de la successió de recitatius amb clavicèmbal i àries. Mozart encara no ha descobert que el valor de la música pot ser equivalent o a vegades superior al valor de la paraula. I això, com a signe d’escola, arriba a enfarfegar a vegades. El paper del cor hi és important i ni la soprano ni la mezzo ni el tenor ho tenen fàcil en les seves intervencions. De tota manera, i encara que només sigui per la música, jo em quedo amb Les noces de Figaro o La flauta màgica.



Des del punt de vista del contingut pretén ser una òpera amb tesi, pensada en honor de l’emperador de Bohèmia, Leopold II. L’òpera és un elogi del perdó com a signe suprem del poder. La teoria és aquesta, tot i que Titus és un personatge un xic hamletià, que dubta i es tortura quan ha de decidir sobre com ha de comportar-se de cara als seus súbdits i de cara a la posteritat. Potser la frase que reflecteix millor aquesta manera de pensar es troba quan disserta a propòsit d’aquell que l’injuria: si ho fa per necedat, l’ignora; si ho fa perquè és foll, el compadeix; si ho fa perquè té raó li ho agraeix; i si ho fa per maldat, el perdona. Definitiu.



Entre els cantants han destacat especialment les dones. La Véronique Gens, en el paper de Vittelia, a part de tenir molt bona presència (o dit sense eufemismes, a part d’estar com un bombonet) canta amb una veu robusta i mal·leable. Una veu que sens dubte va més enllà de Mozart. Com diu en Josep, la Véronique canta «Gens» malament. La més aplaudida —fins a l’exageració en algun cas— ha estat la mezzo Vesselina Kasarova. També amb veu present i amb cos, la Vesselina et fa totes les notes curtes que vulguis. Afinades i a temps. I a més té una línia de cant envejable. Realment bona. El tenor que fa de Titus ja és una altra cosa. Michael Schade és un tenor lleuger, lleuger. Potser tira més cap a l’oratori de Bach que cap a l’òpera. Veu prima i facilitat per a l’agut i alguna dificultat per seguir a temps alguns passatges de notes ràpides. D’entre els altres intèrprets destacaria Ofèlia Sala, la qual ha cantat amb un bon fraseig i amb gust. Tanmateix, li ha faltat volum i cos davant les altres veus —excepcionals— que hi havia a l’escenari. Caldrà no perdre de vista la Sala perquè tinc la impressió que ens donarà agradables sopreses.



Uns seients més enllà de l’Elisabet i de mi hi havia un individu que a hores d’ara deu visitar el foniatre. Perquè quan la Vesselina ha acabat la seva intervenció més llarga al segon acte ha bramat, a ple pulmó i tot sol, un «brava» escruixidor, sagnant, que semblava descordar l’admiració secreta d’una vida sencera envers la cantant. I encara, al final, algú s’ha queixat dels decorats amb contundència indolent.



La producció, del GTL i de l’òpera de Leipzig, aporta poques coses noves. La més destacable és que la Gens es banya en directe tan bon punt surt a l’escena. La resta, inclòs el plànol zenital del bany, és un déja vu. I els compartiments de la casa de metacrilat del començament semblen, a ulls del Vicenç, el número 13 de la «Rue del Percebe». Les ruïnes del segon acte semblen peces del Lego escampades per l’escenari.



I quan ha acabat la representació hem anat a celebrar que som una òpera més vells i que canvio de primer dígit.