Al programa de TV3 del Barril i l’Oller ―una mica estrambòtic― Xavier Albertí parla sobre música i hi fa unes consideracions encertades que em penso que són extrapolables a qualsevol altre àmbit de la cultura. Ell defensa que la cultura s’ha convertit en una indústria i que està sotmesa a les lleis econòmiques del mercat. Posa un exemple il·lustrador: a Viena, ara, ja no hi ha música sinó consum musical. Perquè la música, com la literatura, s’ha convertit en un producte material, físic, tangible, objecte de transaccions comercials. Manca, però, allò d’immaterial, el punt de convicció que requereix qualsevol disciplina relacionada amb la cultura; falta la reflexió sobre el fet cultural. Cita un pensador que defensa, no sense raó, que per a nosaltres és equiparable un sonet de Shakespeare i una sabatilla esportiva. L’exemple és maximalista però no hi ha dubte que el consumisme del nostre temps, i una determinada epistemologia que té ramificacions polítiques, ha portat a assimilar aquests dos elements tan distants en llur finalitat com en allò de què estan fets. Evito dir material perquè no crec que l’escriptura sigui matèria, com pretenen alguns. Perquè les idees o el pensament no són matèria com ho pot ser un tros de fusta o un sabatot. Considerar la cultura com una mercaderia és, en primer lloc, desprestigiar-la davant la societat. Frivolitzar-la. I situar-la en la perillosa roda de la competència amb altres «productes» de consum. És, en definitiva, perdre-la. En un món que viu sense aturador, la cultura és un fre massa important, és un terreny de pausa, consciència i reflexió. A qui interessa un llibre si no es ven a les llibreries, s’anuncia a TV o en surt la crítica als diaris? Albertí reivindica amb raó un concepte més metafísic de cultura, una cultura que impregni la nostra societat i que en sigui el reflex.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada