Lucia és, potser, l’obra del romanticisme operístic per excel·lència ―es basa en una novel·la de Walter Scott― i un dels exemples més preclars de belcanto. Un belcanto que ha descobert, però, les possibilitats expressives del gènere i que permet que Lucia pugui ser llegida com una òpera d’una mica més enllà cronològicament parlant. Hi ajuda l’argument que té un final fatal i que mescla, com a bona obra romàntica, les dues tendències vitals de la persona: l’eros i el thanatos. Amor que condueix a la mort redemptora ineluctablement i que, en el cas de Lucia, passa per la follia.
D’entrada, les perspectives no eren gaire afalagadores. La Gruberova havia suspès no sé quantes funcions ―encara no en sé el motiu― i el repartiment que ens tocava era una mena de meló tancat: la soprano, Patrizia Ciofi, deien que era molt bona però no la coneixíem. Ho havia de ser perquè no pot cantar el paperet una qualsevol. I el tenor, un tal Giuseppe Filianoti, tres quarts del mateix. La veritat és que hem tingut una sorpresa agradable i que el resultat final ha estat satisfactori. De notable i en conjunt.
Ciofi és una soprano amb cabellera rossa, estilitzada i de pell blanca que sembla sortida d’algun poema de Dante Gabriel Rossetti. La bellesa contrària a la que comentava uns dies enrera a “La noia de la cabellera negra”. Una donna angelicata que dóna molt bé la imatge del que per a mi és una Lucia. A banda de la imatge, canta molt bé i té uns aguts estratosfèrics que arriben amb precisió cristal·lina, i un xic tous, a qualsevol punt de la sala. A més són rodons i tenen consistència. En canvi, a la zona mitjana de la tessitura la veu se li esfondra perquè perd harmònics i, per tant, cos i presència. És un cas realment ben curiós. Ara, això no treu que tingui una línia de cant molt bona i que la interpretació hagi estat remarcable.
En Filianoti també ha estat una sopresa agradable em sembla que per a tothom. Per als que voldrien tenir cada dia el millor de l’òpera de tos els temps no, és clar. El primer que ha destacat quan ha fet aparició al primer ha estat un timbre molt baronívol i bell i la disposició a donar-ho tot a l’escenari. Cosa que pot arribar a ser perillosa. No ha decebut. Té un agut ple al La3 i potser el Si li queda una mica més just però és un tenor que es pot definir amb els qualificatius de contundent i resolutiu. Posats a comentar coses jo diria que l’ària del cementiri de Ravenswood, al final ja de l’òpera, que és la intervenció més coneguda del tenor, ha estat cantada amb excessiu edulcorament i evident autocomplaença i s’ha deixat un xic de banda la línia desitjable en qualsevol ària de belcanto. L’ha interpretada amb un cert amanerament i allargant i arronsant els temps. El resultat no diria que ha estat dolent però la línia, en aquest punt concret de l’òpera, era força millorable. El que queda clar és que l’ alma inamorata de Filianoti no és la de Kraus: en Filianoti hi ha una clara voluntat expressiva que en Kraus quedava pel cap baix dissimulada amb les servituds de la tècnica vocal.
L’Ashton de Stephano Antonucci ha tingut una veu potent i plena que en ocasions semblava poc sostinguda pel diafragma. El pretendent de Vicente Ombuena ha estat més aviat fluix. De veu, vull dir: poc volum i poca presència en un paper que és secundari. La Mireia Pintó ha fet el que li toicava sense cap altra apreciació: el paper d’Alisa no permet, diguem-ne, lluir-se. I el Raimondo Bidebent ha estat cantat per Mirco Palazzi amb veu ben projectada però no gaire rica en matisos tímbrics.
La producció tornava a ser simbòlica. Jo dic que el dia que algun regista redescobreixi el gust del figuratiu es farà d’or. Ara estem immergits en la moda de les produccions d’aquest tarannà, que són més fàcils i, a més, més barates. Aquí els soldats escocesos van vestits amb uns abillaments semblants als que portava el gran demòcrata soviètic Stalin. D’un color encara més de gos com fuig. De fet, l’únic color viu que apareix a l’obra és el vermell de la sang, espargida per terra de l’estança de Lucia i a les mans dels cortesans i soldats. El marc espacial és una mena de caixa torta amb una perspectiva exagerada que està inspirada en el Panteó romà i que pretén representar l’ambient opressiu i racional de la vida de Lucia. Això de “racional” no ho dic jo; ho deia el comentarista que tres quarts d’hora abans de començar la funció fa una pedantesca repassada a l’òpera que toca veure, sempre, però, des del punt de vista històric i mai musicològic. Algun dia parlaré d’aquestes xerrades i d’altres foteses. Entre quadre i quadre hi havia espais d’espera que un no acaba d’entendre per què eren tan llargs si el que s’havia de canviar era ben poca cosa. En definitiva, més del mateix i, si no dolent, mediocre.
Dirigia l’obra en Caballé-Domènech, que, pel que es veu, s’ha introduït ja del tot al Liceu. L’any passat va dirigir Maria del Carmen i aquest any ja li han donat la Lucia. No sembla una progressió raonable, més que res pel salt que hi ha entre una i altra obres en tots els sentits. Caballé no ha acabat de sortir-se’n. S’han escoltat amb nitidesa molts desajustaments entre orquestra i cor i entre orquestra i solistes. El millor, el duo entre la flauta i la Ciofi en l’ària de la bogeria. Caballé està perpètuament pendent de les entrades de les veus solistes. Té molta cura del que passa sobre l’escenari i oblida un xic el que està passat al fossat. La seva mà esquerra fa una feina colossal: dóna entrades, fa els dibuixos de les frases, modula el volum de les intervencions i sembla amassar i donar forma a la matèria sonora que surt del conjunt d’instruments i de veus amb un sacseig epilèptic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada