WEST SIDE STORY (LICEU, 31 DE JULIOL DE 2025)

 La idea d'oferir espectacles musicals i vocals que no siguin estrictament òpera per part del Liceu em sembla excel·lent i una magnífica manera de crear afició entre els qui no coneixen aquest món. No és la primera vegada que el GTL programa un musical d'entitat fora de la temporada i amb una qualitat de primer nivell que ja voldrien els teatres de Broadway. Recordo ara el Candide, també de Bernstein, que van fer el 2018. Aquesta vegada ha tocat el West side story però crec que es podrien explorar eventualment ni que fos altres musicals com ara El fantasma de l'òpera. També podríem dir el mateix de l'opereta, que té títol de gran qualitat i dificultat però que no és tan coneguda i no tira tant com el musical en sentit estricte. Ja vam veure en el seu dia La vídua alegre (Die lustige Witwe) i potser algun dia hauríem de poder veure El país dels somriures (Das Land des Lächelns), també de Franz Lehar. 

 Hi ha, però, una petita però significativa diferència. Mentre l'opereta és com qualsevol òpera només acústica i l'única presència electrònica pot ser el retorn que tenen a les zones internes del teatre, amb permís del director d'orquestra, el musical se sol fer amb amplificació i aquesta és una zona que particularment em sembla perillosa. I em sembla perillosa perquè de cara al futur - no pas ara com ara- els o alguns teatres d'òpera poden tenir la temptació de convertir les òperes en autèntics shows amplificats que deixin de tenir la naturalesa artística prístina i pura. Aquest és un temor que es va coent lentament i que em sembla que algun dia arribarà de manera malaurada i inevitable. I tant de bo m'erri. 

 Quan vaig saber que l'espectacle estava microfonat vaig témer el pitjor. El resultat va ser per sort del tot diferent de l'esperat.  També és veritat que el musical té fragments parlats que són significatius i que s'han de dir, però també és cert que l'opereta i la sarsuela - un altre gènere massa oblidat a can Liceu- també en tenen i no pas pocs. La megafonia era poca, la justa. No era evident si no es tenien en compte els enormes altaveus que van posar a ambdós cantons de la boca de l'escenari i a la part central de dalt, que, per cert, impedia llegir bé la traducció catalana de la lletra. No hi havia cap reverberació i era d'una elegància que realment em va sorprendre. Però hi havia megafonia. 

Hi ha un altre fet que ha atret molta gent en aquest esdeveniment i és l'elenc estel·lar de protagonistes. Començant pel director, Gustavo Dudamel, que ha tornat a dirigir la peça de memòria. El seu cas és prodigiós. No conec cap intervenció de Dudamel en què es posi una partitura al davant. I els més mal pensats diran que és una direcció que va a remolc de l'orquestra però no és així.  Es pot comprovar en les tallades brusques i en algunes entrades globals o d'alguna secció. Però és que a West side story la dificultat és encara més gran perquè hi ha molts ritmes trencats que necessiten executar-se amb absoluta precisió. De fet, Bernstein el que fa és fusionar diversos ritmes que provenen dels gèneres més diversos: vals clàssic, mambo, jazz, swing, cha cha cha. Tot és un melting pot que té la funció de ser també representatiu. Com la societat nord americana.  

Però si només fos per Dudamel rai. Els dos protagonistes principals, Tony i Maria, eren dos grans del món de la lírica: Juan Diego Flórez i la nostra estimadíssima Nadine Sierra.  No és un repertori seu habitual però el resultat que han mostrat és excel·lent i de gran professionalitat. Ni un error en la lletra, ni una vacil·lació en la música. Ara bé, l'escriptura de Bernstein no està pensada per a les seves veus, acostumades als registres de soprano i tenor lleuger, tot i que Sierra no és ben bé lleugera. El tenor, per exemple, arriba en segons quins llocs a un La2, que és poc usual en un tenor d'òpera. Hi ha tenor a qui encara sona però tot el que baixi del Si2 ja és problemàtic. En el seu cas també ha passat però almenys a mi m'ha semblat de menor impacte. De tota manera, és un apunt que no treu cap mèrit a les respectives intervencions. I concretament remarcables han estat les  més conegudes: l'ària - suposo que en podem dir així- 'Maria' i 'I feel pretty'. 

 Ha destacat també en el seu debut al teatre la mezzo Isabel Leonard en el paper d'Anita per la seva veu sòlida, amb volum i amb una presència escènica molt remarcable.  Una veu important i una noia d'una gran bellesa. Cal dir que la resta de repartiment ho ha fet com els protagonistes: amb gran professionalitat, teatralitat i poder vocal. No puc parlar de tots però en citaré alguns que tenen ja un recorregut. Primer Jarret Ott, que representa el líder dels Jets i amic de Tony. Jugava amb avantatge perquè ell és nordamericà i ja tenia molt de camp guanyat, almenys en la llengua i en la tradició. Ha demostrat bona veu i caràcter teatral. Entre les nois, Montserrat Seró ja ha passat a ser la musa catalana del teatre, amb veu preparada, bella presència i actuació fantàstica. No ens ve de nou. Però podríem afegir aquí Guillem Batllori, que acaba de fer un dels cavallers de Lohengrin, Brasó, Bono o Romaguera. Adestacar la sorpresa - que el segon dia ja no ho era- de l'aparició estel3Lar de Sondra Radvanovsky cantant de anera excel·lent Somewhere. 

El cor ha estat en la seva línia d'excel·lència tot i que en aquesta ocasió el paper no era tan lluït ni compromès com en d'altres ocasions. Això sí, era inhabitual i més divertit.  I el que més m'ha sorprès ha estat l'orquestra. Perquè ha fet una feina fenomenal en poc temps i perquè ha obtingut uns resultats de primer nivell en un gènere al qual estan poc avesats. Només apunto que el ritme és tan important a l'obra que hi ha 5 percussionistes durant gairebé tota l'obra, entre els quals un poc comú baterista. També han gaudit els de la secció de metall, que s'ha pogut deixar anar en alguns moments. 

És realment una llàstima que amb aquesta conjunció excepcional la família de Bernstein, que en tenen els drets, no hagi donat el seu permís per gravar cap de les 2 funcions que s'han fet: 29 i 31 de juliol. Realment crec que el món del musical i de l'òpera trigarà a poder veure una execució tan bona com la que hem tingut l'honor d'escoltar. Algú pensarà que l'escena en una obra com aquesta és essencial. Ho hem dit moltes vegades. L'escena sense música no és òpera (o musical, o sarsuela, o opereta) però la música sense escena sí que ho és. I una darrera cosa que va ser inusualment impressionant. En acabar l'obra, Dudamel es va quedar uns segons amb els braços encara alçats. Ningú no va aplaudir n interrompre aquest moment màgic que es diu silenci i que també forma part de la música. Potser perquè el públic no coneixia si aquell moment era realment el final definitiu però la qüestió és que aquest silenci final va ser el colofó a una interpretació superba. Tant de bo es repeteixi en és ocasions. L'obra i també el silenci final.  

En fi, acabem amb un molt bon gust de boca una gran temporada al Liceu amb títols de primer nivell (Forza, Traviata, Butterfly, Lohengrin, Sonnambula, Rusalka) una assistència rècord de 290.000 espectadors, que no són pas pocs. Per a mi, a més, ha estat també l'any rècord en què he tingut ocasió de participar en el cor de 2 grans òperes: La forza del destino i Lohengrin. L'òpera és més viva que mai. 

 

 

ELS BONS PROFESSORS SENSE IMPORTÀNCIA ©

 

A la nostra societat, la noble feina de professor ― o de mestre― està gairebé del tot desprestigiada. Entre els mitjans i la seva teleporqueria, internet i la seva terrible varietat d’oferta i l’administració, que només atén criteris formals i de quedar bé, el professor de tota la vida ha quedat arraconat, menystingut, escarnit. De fet, a la callada, l’administració ja reconeix amb els fets que l’escola pública té una funció merament assistencial i que ha deixat de banda l’excel·lència perquè no hi pot arribar pel públic que té i perquè tampoc no la deixen.

Sempre havia tingut un alt concepte de la figura del professor. Jo mateix n’havia tingut de molt bons o si voleu excepcionals a l’escola secundària i al batxillerat, això sí, concertat. Però també a la universitat pública vaig tenir professors excepcionals. No és ara el moment de dir noms però i tant si n’hi havia!

La primera cosa que se li pot demanar a un professor és que tingui vocació per ensenyar. Aquest és un tret difícil de mesurar i objectivar, però té una cabdal importància. De fet, alguns professors ja no se’n diuen com a tals sinó que ells es consideren funcionaris. Quan algú es considera funcionari abans que professor és que no té cap vocació per a aquesta missió que és la d’ensenyar i educar, agre dilema, per cert, a casa nostra. Fa pocs anys se sent més entre el professorat dels centres que es tracta d’una feina més i que, per tant, la vocació és sobrera. N’estic convençut que aquest serà el principi de la fi. Si el professor va a classe com qui va a una oficina a fitxar, els resultats educatius i la qualitat de l’ensenyament tenen els dies comptats. Això no vol dir que la bona fe, les ganes beyond the duty que hi posen molts professors no s’hagi de compensar bé i que aquesta vocació i dedicació sigui l’excusa per aprofitar-se dels docents. I el departament d’educació ho ha fet. I encara ho fa.

Un professor domina la seva matèria i hi té interès. Perquè aquest interès es converteix en passió quan explica i aquesta passió es transmet com un virus als seus deixebles. I genera en l’alumne les ganes de saber, d’ampliar coneixements, de conèixer més enllà del que li ha explicat el mestre. No en va aprenem per imitació: com podem aprendre si la persona que és al davant d’una classe no transmet ni un bri d’entusiasme, si és autènticament un enze? El professor és sobretot un model i tan sols en el seu saber sinó en la seva actitud. Acaba essent un mirall en què l’alumne es reflecteix i una pintura de referència. El professor es guanya l’auctoritas no pas pel càrrec formal que pugui tenir sinó per com és i com actua. No es tracta de semblar, es tracta de ser i les essències en els nostres temps han passat a millor vida. També es guanya l’autoritat per la coherència, pel respecte que té envers els altres, per l’escolta dels altres, pel saber o el coneixement. Vol dir això que el professor és un superhome o un ésser perfecte? Doncs evidentment no. Perquè ningú no ho és i ningú no ho pot ser. La perfecció no existeix, però l’aspiració a la perfecció sí i un professor bo n’ha d’estar dotat.

Un bon professor combina tres facetes en una de sol en l’acte d’ensenyar: l’acadèmica, la cívica i la personal. És coherent amb el que pensa i el que fa. També amb això es guanya l’autoritat. No és fatxenda ni presumptuós més enllà de la ironia o l’humor. I respecta tothom, els alumnes els primers. Ara bé, serà el primer a exigir el mateix respecte envers ell.

Un bon professor escolta els alumnes, es preocupa per ells i el seu futur. Proposa, suggereix, pondera, sempre des del respecte a l’opinió del decident i sense traspassar els límits de l’amistat. Perquè amistat entre el professor i alumne hi pot ser, és clar que sí, però és rar. Ja és rar que el professor trobi entre els seus col·legues autèntics amics, d’aquells amb qui pots consultar qualsevol cosa a qualsevol hora, d’aquells que per més temps que passi continuen sempre allà mateix. És efectivament infreqüent però no impossible.

Un professor sap com captar l’atenció a cada moment, fins i tot amb recursos teatrals i es comunica amb correcció i precisió. Usa el llenguatge amb coneixement i reverència i vol que els altres també ho facin. I procura no alçar la veu perquè sap que els alumnes poden cridar molt més que no pas ell. Ara, quan l’alça de manera eventual ja es poden amanir els afectats. Com a professor puc dir que he fet una certa amistat amb alguns alumnes. Ha estat una amistat més o menys llarga, més o menys fluida, més o menys sòlida, però entre aquests no es troben els meus millors amics. Això és perquè l’edat fa de barrera inevitable i invencible.

És probable que el professor no ho sàpiga tot de la seva matèria. Es pot perdonar que un professor no conegui una cosa que potser hauria de saber, però no es pot perdonar per part dels alumnes que el professor no vulgui saber una cosa o no hi tingui interès. De manera especial si l’afecta a ell i la seva matèria. La veritat és que ens trobem que hi ha professors que pensen que pel fer de ser-ho ja ho han de saber tot o, molt pitjor, que ha de semblar que ho saben tot. Els resultats que vagin més enllà d’un sincer ‘no ho sé’, solen ser nefastos per a la seva imatge i per a la dinàmica de la classe. El professor no tan sols no ho sap tot sinó que a més s’equivoca. Com tothom. El bon professor accepta els seus errors ㅡ que seran pocsㅡ amb naturalitat quan s’equivoca i en demana disculpes als alumnes. Aquesta manera de fer dona una gran credibilitat davant els alumnes perquè mostra i demostra que el docent es revisa i s’autoaudita.

El professor ha de fer pensar als alumnes i pensa per si mateix: planteja dubtes. Reptes com es diu ara. No ho dona tot per descomptat. I és assidu a la pregunta ‘Per què?’. Recordo un cas que pot ser il·lustratiu. En l’antiga assignatura ‘Administració pública’ parlàvem dels drets fonamentals i feia reflexionar els alumnes sobre un tema: respecte de què o de qui ens protegeixen aquests drets fonamentals. Ells mateixos van arribar a la conclusió raonada que els drets reconeguts a una carta magna ens protegeixen no tant de les altres persones com del poder instituït. De l’estat.

Ens han dit des de fa temps que cal que fomentem la creativitat com a docents. La pregunta és com es pot portar a terme aquesta comesa. Probablement, algunes matèries com les visuals i plàstiques o la música o fins i tot la literatura poden ajudar a fer-ho. Justament són matèries que avui dia no es troben en el seu millor moment. La caiguda de les lletres i les arts des del Pla Bolonya s’està consolidant tot i que hem de guardar l’esperança que no les podran eliminar del tot. Però més enllà del currículum ㅡ del qual encara ara s’està cercant la fórmula màgica sanadora i universalㅡ hi ha unes actituds que si el professor les exerceix bé poden ajudar a fomentar la creativitat. La primera és la curiositat. Curiositat per tot, no tan sols pel que afecta l’assignatura de torn. En la línia de l’anterior, la segona pot ser la interrelació de coneixements, encara que aquestes siguin peregrines o forçades. Primer arribarà la creació i després la raó passarà el ribot. La creativitat està relacionada també amb allò que els anglesos en diuen ‘openminded’. I això també és curiositat. La creativitat té un component irrenunciable de gosadia. Gosadia legal s’entén, però, de vegades i en determinats contextos, la il·legal pot ser justa.

Un bon professor sap comunicar-se amb precisió i de manera entenedora i sense presses. Usa correctament la llengua ― la que sigui però en el nostre cas ens referim al català― i obliga els seus alumnes a fer el mateix. Aquesta pruïja lingüística fomenta el rigor, la precisió i l’esforç i ajuda molt els alumnes a avançar. Sempre he dit als alumnes ㅡseguint les lliçons de Wittgensteinㅡ que allò que no se sap dir, en realitat no se sap.

Per a un professor com cal la classe no és un monòleg magistral amb si mateix sinó un diàleg, un camí compartit que té una fita comuna per a alumnes i professors: el saber, la matèria corresponent, els resultats d’aprenentatge, digueu-ne com vulgueu. En aquest camí el professor es troba per força en una situació avantatjada. Primer perquè normalment és més gran i té més experiència. Ja només per això, en sap més que els alumnes. I segon perquè té uns estudis avançats que els alumnes no tenen. O almenys hauria de ser així. Això no vol dir que els alumnes no puguin aportar res a la classe. Al contrari. Però aquesta aportació dependrà de diversos factors: del seu interès primer, però després del seu bagatge acadèmic i personal, que, per cert, cada vegada és més deficitari per dir-ho finament.

D’altra banda, el professor bo planifica i prepara les seves classes. Al departament d’educació alguns ho veuen com preparar una escaleta per a un programa de televisió en què tot el que es farà en una sessió està minutat, i és un greu error. Cal conèixer allò de què es tractarà, cal tenir un pla de com anirà la sessió, cal portar un guió o la classe escrita, però pretendre que tot estigui previst i controlat és d’autèntics babaus. Hi pot haver preguntes que facin anar la sessió per un altre camí. Pot haver-hi la necessitat de fer un parèntesi. Pot passar que en lloc d’una classe s’acabi fent una conversa de tutoria. Poden passar mil coses que canviïn la planificació inicial. Creure que l’escaleta és absolutament necessària és no entendre què és un diàleg. I hi ha inspectors que ho reclamen als incauts professors interins que arriben als centres. O a tots els professors quan fan una programació. És clar que com més experiència un hom té aquesta planificació de vegades no cal o es fa directament de manera mental. Però per arribar aquí cal dominar la matèria que s’explica i tenir un llarg recorregut. Breu, no s’ha d’improvisar però tampoc negar la creativitat.

Finalment, un bon professor té l’afany de millorar com a professional i probablement com a persona. No tothom combrega amb aquesta divisa. Hi ha professors que no llegeixen cap llibre i se’n vanten, que no actualitzen els seus coneixements, que no milloren el seu saber, que no practiquen l’esforç que requereix la seva techné. Hi ha professors que no es coneixen els punts forts i els febles, ni com a professors ni com a persones. D’altra banda, saber gestionar les pròpies emocions i les dels alumnes és una feina cada vegada més delicada. No tothom en sap. Hi ha gent que ho fa bé de manera natural. N’hi ha d’altres que n’hem hagut d’aprendre a empentes i rodolons. Però se n’ha de voler aprendre. Ara, també s’ha de dir que millorar professionalment no vol dir fer-se adepte als experiments no contrastats. I al departament d’educació en saben molt d’això. Tot allò que és nou és bo i tot allò que és tradicional és obsolet i de dretes. Es podria resumir així la filosofia de l’esquerra de fireta, d’uns experts de biblioteca que no han tractat gaire o mai amb persones i que volen posar-se medalles per seguir la gloriosa història pedagògica catalana, no sempre exitosa. I no és així. Ho hem vist amb l’Innovamat, amb la gamificació i amb l’ABP. A primària l’ABP han fet estralls i les proves PISA ho han posat de manifest amb tota la cruesa i crueltat. Més recentment, les proves de competències bàsiques del curs 2025 han tingut uns resultats lamentables i preocupants sobre els quals s’ha callat.

S’acaba en aquest punt el bon professor? Doncs jo diria que no. També es pot esperar d’ell que sigui honest amb si mateix i amb els altres, que comparteixi el seu saber amb els companys, que a banda de llegir i actualitzar coneixements, els faci públics fent manuals o en publicacions diverses, que sigui mentor dels professors més joves, que sigui organitzat, resilient, adaptatiu ㅡ però no massa. I sobretot que tingui criteri i sigui just, aquest concepte que alguns defugen perquè justament no tenen criteri.

'EL MEU AVI' (CALELLA DE PALAFRUGELL, 5 DE JULIOL DE 2025)

 En la 58a cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell, l'alcaldessa socialista, Laura Millán, va proposar - per no dir imposar— que la tradicional El meu avi se substituís per d'altres que no fossin d'Ortega Monasterio. La raó? TV3 havia fet un documental intitulat Murs de silenci sobre la figura del militar músic on se l'acusava d'estar relacionat amb una presumpta xarxa de prostitució també infantil. En aquest documental s'ignorava que hi havia dues sentències absolutòries d'Ortega dels anys 80: una de l'Audiència Nacional i l'altra del Tribunal Suprem. L'absolien justament d'haver participat en una xarxa de prostitució i aquesta va ser l'acusació amb què el franquista tribunal d'honor militar va acusar-lo i condemnar-lo anys abans. L'alcaldessa de Palafrugell va jutjar políticament incorrecte cantar l'havanera i la van retirar del programa. 

Aquest fet ha generat una forta polèmica i un encès debat que té diversos focus importants.

El primer és la relació no sempre agradable entre l'autor i la seva obra. Hi ha autors que han estat moralment exemplars - posem per cas Gaudí. Alguns el volen fer arribar fins a la santedat. Però d'altres autors han estat de moral dubtosa, cínics, vividors, pocavergonyes i fins i tot alguns han estat uns delinqüents confessos i convictes. Aquest és prou motiu per eliminar l'obra d'un autor? Jo crec que no. En cas contrari hauríem d'eliminar una pila d'obres d'aquesta mena d'autors. Això és perquè al final la biografia personal deixa de ser important i només queda l'obra. Costa diferenciar-ho? Sí, i tant, i no dic que aquest sigui un cas, però n'hi ha molts altres en què és així. A casa nostra tenim exemples il·lustres. En cito només dos: Eugeni d'Ors i Josep Pla, dues figures sense les quals no es pot entendre la literatura catalana del segle XX. El primer va abandonar la llengua catalana i va acabar abraçant el Movimiento jurant el càrrec una mà sobre la Bíblia i l'altra sobre el Quixot (ai las!). El segon va flirtejar a una banda i una altra durant la guerra civil i la 2a guerra mundial. Hem d'eliminar les seves obres? Hem de fer veure com si no haguessin existit? Hem d'infravalorar la seva importància literària? La resposta és evidentment no. 

 El segon debat que crec que hi ha al darrera de la polèmica és si els polítics tenen cap dret per decidir un programa en aquest cas de cançons.  I decidir finalment què hem d'escoltar i què no, què hem de valorar i què no. Em refereixo a les persones individualment, però també a aquella entitat etèria i indeterminada que se sol anomenar poble. I quan un polític lluita contra el poble, té mala peça al teler. El meu avi és una havanera que ha presidit el final de les cantades des de fa 58 anys. De fet, el seu autor, Ortega Monasterio, va ser un dels creadors de les cantades a Calella. És una cançó que ja s'ha incorporat a l'imaginari col·lectiu més enllà de la veritat històrica que contingui la lletra. I basta perquè un polític digui que hem d'anar cap a un lloc, que el poble torci el camí cap al sentit oposat. És finalment el que ha passat. La gent es va organitzar per les xarxes, es van passar fulls volants amb la lletra, es va animar a cantar l'havanera a cappella. L'ajuntament va pressionar els grups participants dient-los que no s'hi sumessin al cant tot i que després ho va negar. Finalment, l'havanera es va cantar com a cant final i els grups - llevat d'un- hi van participar. 

 Hi ha un tercer debat a la meva manera de veure que és la hipocresia del partit que representa l'alcaldessa, en aquest cas el PSC-PSOE. Mentre el ministre José Luis Ábalos se n'anava de putes de manera normalitzada i ves a saber amb quins diners, l'alcaldessa del mateix partit es nega a programar una havanera perquè hi ha la sospita no provada - de fet, ja sentenciada de manera absolutòria- que l'autor havia participat en una xarxa de prostitució. És absolutament contradictori a més de ridícul. També ho han fet pels drets d'autor que deuen cobrar els descendents d'Ortega Monasterio. Per perjudicar els hereus i que deixessin de cobrar. El resultat que aconseguiran és tot al contrari. 

I, en darrer lloc, l'havanera també es volia marginar o directament prohibir perquè és un símbol català i catalanista. Ja sabem que la tornada diu 'Visca Catalunya! Visca el Català!'.  Alguns ha dit que Ortega havia estat hipòcrita quan havia escrit això, però què importa la intenció al costat de la manera com el poble l'ha feta seva? L'havanera va ser un crit de llibertat en temps del tardofranquisme i així encara és interpretada. Per què voler canviar el sentiment del poble? La dèria intervencionista, falsament paternalista, ridículament moralista i hipòcrita de l'esquerra i l'extrema esquerra ha sortit a lluir amb tot el seu fulgor. 

La cosa no s'ha acabat aquí perquè ara la família ha presentat una demanda civil contra TV3 en què demana un milió d'euros d'indemnització per haver vulnerat el dret a l'honor d'una persona que, a més, no es pot defensar.  La demanda ja l'ha acceptat un jutjat de Barcelona i previsiblement la guanyaran. 

 

 

 

 

EL MALESTAR DOCENT

El malestar docent a Catalunya és un fenomen creixent i preocupant, segons diversos estudis recents. A continuació detallo els principals factors que contribueixen a aquest malestar, basant-me en dades recollides per sindicats i institucions educatives:

1. Sobrecàrrega de feina. Un professor o un docent com es diu ara, no té com a única missió a la seva feina impartir classes. Hi ha tasques que es fan a fora de l’aula que són igualment importants. Enumerem-les: preparar els criteris d’avaluació i fer les programacions del curs vigent, preparar classes (això inclou llegir llibres, articles, confeccionar documents, presentacions per als alumnes, preparar i gestionar classrooms), corregir exàmens i treballs, fer reunions ordinàries i extraordinàries del departament i del centre, confeccionar les memòries si és el cas, atendre famílies i alumnes personalment per resoldre les incidències que es puguin presentar, eventualment instruir expedients disciplinaris. Una quantitat molt elevada de professorat percep la situació com a elevada càrrega i diuen que la càrrega ha crescut en els darrers anys. Però no és tan sols això. Algunes d’aquestes tasques són imprescindibles o molt importants, però d’altres són de rellevància menor i simplement prescindibles o directament absurdes i inútils. Totalment improductives. 

2. Desgast psicològic. Gairebé la meitat de docents valora la seva salut mental com a dolenta o molt dolenta. Els motius són diversos: treballar en un ambient sorollós, ple de crits, insults i mala educació per part de molts alumnes; haver d’aguantar pares maleducats que porten els seus fills en cotó fluix; haver d’aguantar els capricis i modes absurdes de l’administració educativa i els vividors que són a la Via Augusta o als Serveis Territorials i que han de justificar el seu sou perquè la mamella que els peix continuï rajant; haver d’aguantar direccions del mateix pal: idees peregrines, fugides d’estudi, poc o nul compromís i defensa del professorat, poca dedicació efectiva, etc. Potser el malestar es troba més en el personal més jove substitut o interí però us puc assegurar que també hi és entre la gent més granadeta i amb més experiència en el negoci. 

3. Burocràcia i tasques administratives. Molts docents insisteixen en el fet que hi ha una burocràcia excessiva i que aquesta ha crescut de manera ostensible durant la darrera dècada. Aquesta burocràcia en molts casos estèril, absurda o inútil consumeix energia, és desmotivadora i no treu cap a res. Fem una llista de les principals: redactar els criteris d’avaluació per a cada matèria o mòdul, fer el mateix amb les programacions, redactar els Registres de Seguiment de la Programació, redactar memòries que ningú no llegeix, redactar convocatòries de reunió i les actes subsegüents, redactar actes de les entrevistes amb famílies, batallar amb els diversos i ineficients programes de gestió de centre (sBID per a les pràctiques FP, Esfera, Saga, Atri per als permisos, etc. N’hi ha una col·lecció). Deixo de banda la burocràcia infinita per a accedir a la professió. 

4. Pèrdua de democràcia als centres. La democràcia i la participació als centres és clarament insatisfactòria i clarament desmotivadora. Per què hem d’aportar res al centre si faran el que voldran i encara malament? Aquest és la pregunta que es fan molts professors diàriament. Els claustres s’han convertit en llargues i prolixes sessions informatives que amb el bon tarannà pretenen narcotitzar-los de fet, evitar crítiques i finalment problemes, que és del que es tracta i vol la inspecció: que no hi hagi problemes i, si n’hi ha, tapar-los, fer veure que no n’hi ha, mirar a un altre cantó, fer-se l’orni i totes les variants que se us puguin acudir. Aquí la gent només es belluga quan hi ha una denúncia a la premsa sobretot. 

Aquest tema de la democràcia va lligat a un altre fet que és encara més fastigós. La política de partit de la més barata i grollera ha entrat als serveis territorials i ara també als centres. Ja no es tracta de tenir només un càrrec polític com a director territorial sinó que tots els serveis territorials estan farcits de gent amb el carnet, encara que siguin uns inútils. Tots paguen el partit. Tots estan col·locats a dit. Tots obeeixen cegament el califa de torn. En el cas del Maresme-Vallès Oriental és el carnet d’ERC, per exemple. 

5. Condicions laborals i salarials. No és cap novetat que mestres i professors tinguin els sous més baixos de l’estat tenint en compte que a Catalunya és on el cost de la vida és més alt. En canvi, els comandaments intermedis cobren a cos de rei. Un director general qualsevol cobra 100.000 eur bruts anuals per exemple. A més hi ha una inestabilitat laboral crònica amb una normativa complexa i canviant i, doncs, també desmotivadora. I també una manca de perspectiva de carrera professional. 

6. Complexitat creixent de les aules. L’augment de la diversitat cultural, lingüística i socioeconòmica de l’alumnat fa que la gestió de l’aula sigui més exigent, sovint sense el suport ni els recursos adequats. Al professor se’l deixa a la seva sort per part de les direccions i per part de la inspecció. Això sí, si no fa el que s’espera d’ell, si es desvia del camí, si té opinió pròpia i especialment crítica se’l castiga i humilia professionalment. Hi ha després les ràtios desmesurades i impossibles, els càstigs ㅡ perdó, mesures correctoresㅡ que no s’apliquen per por del que pugui passar, les adaptacions d’horaris per causa del Ramadà, la recepció d’insults, falses acusacions, sentiments de culpabilitat falsos per part dels professors i una infinitat de greuges que no fan precisament gaire atractiva la professió. 

7. Voluntat d’abandonar la professió. Un 36% dels docents es plantegen deixar la professió, especialment els d’entre 31 i 40 anys, i els que treballen en instituts-escola o centres d’adults. No és tan sols aquí, és a tot el món, però a mi només m’interessa la nostra situació. I la situació és dramàtica. Hi ha especialitats de secundària i FP de les quals no es troben substituts. 

Ve a tomb recordar Eugeni d’Ors quan deia que tota situació desesperada corre el risc d’empitjorar, i per tant no crec que aquesta situació crítica sigui reversible a curt termini ni que les coses puguin canviar de la nit al dia. Cal un canvi de paradigma, menys polítics de pa sucat amb oli i una forta determinació sostinguda en el temps.

ELOGI DEL CINISME

 Fa uns quants mesos vaig topar-me amb un assaig d’autor desconegut que estudiava les relacions no sempre agradables entre la ironia i el cinisme, passant pel sarcasme. Vaig pensar que seria interessant agençar-lo un xic i amenitzar-lo amb petites intervencions que reflectissin un punt de vista més personal. Vaig sospesar el perill de rebre una demanda per plagi o per difondre una obra que no era meva però a hores d’ara no crec que ningú hi estigui interessat: ni en l’article ni a promoure accions legals que el portin a la mai desitjada tómbola de la justícia. Doncs bé, aquí el teniu. No és gaire llarg ni gaire intens. Té un punt (o dos) de pretensiós però diu veritats com a cases de pagès. 

Ironia i cinisme: dues cares del pensament crític en la cultura contemporània

 

Per a qui ell ja sap

 

Resum

Aquest article explora la distinció fonamental entre la ironia i el cinisme com a estratègies de confrontació intel·lectual en el món contemporani. Si bé tradicionalment s’han confós, aquestes actituds s’oposen tant en intenció com en sofisticació. L'assaig defensa la ironia com a facultat epistemològica i el sarcasme com a dispositiu lingüístic refinat, mentre denuncia el cinisme com un succedani fàcil, predilecte dels qui renuncien a l'anàlisi profunda per instal·lar-se en l’escepticisme arrogant i buit. A través d'exemples literaris, filosòfics i culturals, el text reconstrueix l'evolució històrica i simbòlica d’aquestes actituds i planteja una rehabilitació de la ironia com a eina essencial per a la lucidesa crítica.

Quan el pensament porta màscara

A les primeres llums de la filosofia occidental, quan els grecs es dedicaven a inventar-ho gairebé tot, ja intuïen que no sempre la veritat podia dir-se sense embolcalls. I és en aquest embolcall que trobem el naixement de l'actitud irònica, precursora de totes les formes d’intel·ligència amb doble fons. Per contra, el cinisme —originàriament una aposta per la frugalitat i la claredat radical— ha estat segrestat per una cultura que ha confós la crítica lúcida amb l'escarni mandrós dels valors socials.

En ple segle XXI, el debat ja no és simplement lingüístic o filosòfic, sinó gairebé ㅡ i sobretotㅡ moral. Quan tot discurs sembla deslegitimat i tota esperança és objecte de burla, la distinció entre la ironia i el cinisme esdevé crucial per discernir entre qui pensa i qui  només arrufa el nas. Aquest assaig, doncs, no cerca només aclarir un malentès terminològic, sinó oferir una defensa apassionada (i sí, lleugerament tendenciosa) de la ironia com a refugi dels qui encara volen comprendre sense caure en el desdeny fàcil. Al final, és un intent de salvar la ironia de les urpes del cinisme menfotista i retornar-li el seu estatus de mètode lúdic i lúcid de resistència.

La ironia com al gest lúdic de la intel·ligència

“L’home irònic és aquell que pot contemplar el foc de Troia i encara trobar-hi una metàfora útil.” 

La ironia, sovint entesa i malentesa com una forma d’escapisme o de superioritat arrogant, és en realitat un dels exercicis més exigents del pensament crític. A diferència de l’afirmació o la negació directes, la ironia exigeix un doble nivell de comprensió: el literal i el latent, el dir i el no dir o insinuar, la màscara i el gest que la trenca.

Històricament, el seu bressol filosòfic es troba a la figura de Sòcrates, que emprava el que més tard es coneixeria com a ironia socràtica: fingia ignorància per forçar els seus interlocutors a revelar les seves pròpies inconsistències. El que sembla una tàctica modesta o provocadora és en realitat una invitació radical a l’autoexamen. No perquè el pensador no sàpiga, sinó perquè sap que l'altre encara no sap que no sap.

El veritable poder de la ironia no és tan sols estilístic, sinó epistemològic. Quan l’individu irònic formula una veritat disfressada de broma, no la dilueix sinó que la concentra. L’efecte és similar al d’un poema: la càrrega simbòlica augmenta proporcionalment a la seva ambigüitat semàntica. És un acte d’anàlisi, de comprensió però també de creació. 

La ironia és una disciplina, no tan sols una actitud reactiva. No se’ns dona com una resposta vulgar i simple davant l’absurd, sinó com una estructura d’anàlisi complexa davant la realitat. El bon irònic té una biblioteca interior irrenunciable. La ironia funciona només quan el públic pot llegir el contrast entre el significat literal i el sentit implícit, cosa que pressuposa un pacte cultural i gnoseològic.

A diferència del cinisme, que diu “tot és fals, per tant no crec en res”, la ironia diu: “tot pot ser fals, per tant, ho investigo tot”. És una actitud exploradora. Un obrir finestres conceptuals en lloc de tancar portes ideològiques. L’irònic no nega el món: el dissecciona, l’analitza, el vol comprendre profundament. El cínic no té un interès acadèmic o metodològic. Tant li fa tot. L’irònic té principis i valors. El cínic només té interessos. En podríem esmentar tants, oi, de cínics…

El sarcasme: l’agudesa com a mecanisme de defensa refinat

“El sarcasme és la ironia que ha perdut la paciència.” Helena von Lluent, dietarista misantròpica de mitjan segle XIX (probablement inventada).

Si la ironia és una dansa intel·lectual amb el significat, el sarcasme en seria el seu pas doble més tallant. A diferència de la ironia, que pot permetre’s el luxe de jugar amb el que no s’ha dit, el sarcasme opera amb bisturí verbal i una intenció menys subtil, però no per això menys precisa. És una forma de llenguatge que reclama no només lucidesa, sinó també audàcia. Potser menys elegant però igualment o més efectiu. 

A primera vista, el sarcasme podria ser percebut com una forma bastarda del pensament crític —massa ràpid, massa punyent, mancat de la delicadesa de l’humor socràtic. Tanmateix, quan és ben executat, el sarcasme esdevé una forma d’autodefensa cognitiva, una manera d’esquivar el deliri col·lectiu sense renunciar del tot al compromís amb el món.

El sarcasme no és enemic de l’intel·lecte, sinó de la pretensió. “Oh, que original, una campanya que diu que l’economia serà verda i justa!” és una típica construcció sarcàstica que, lluny de destruir, apunta —amb precisió— al buit de contingut que sovint acompanya el llenguatge polític contemporani de la correcció, del quedar bé amb tothom, del no mullar-se per por o per inèpcia. Tots coneixem el nostre polític de capçalera en el qual pensem quan ens diuen aquesta mena de veritats. 

En la tradició literària, autors com Jonathan Swift, Mark Twain o Dorothy Parker van fer del sarcasme no tan sols un recurs estètic, sinó un dispositiu moral. Utilitzaren la paraula esmolada per desmuntar discursos hegemònics, des de la misèria social fins a la hipocresia de l’amor romàntic. El sarcasme, aquí, esdevé una forma de no deixar-se enganyar, una mena de despertador estilístic.

Ara bé, perquè el sarcasme funcioni, cal que operi dins d’un marc compartit de referències. No hi ha sarcasme vàlid si el receptor no el pot llegir com a tal. El sarcasme només punxa si hi ha complicitat intel·lectual, un pacte no escrit que diu: “jo sé que tu saps que això no és literal”.

En resum, el sarcasme pot semblar groller a ulls poc acostumats, però en mans d’un esperit lúcid es converteix en l’estilet del discurs crític, en un cisell que moldeja el pensament crític. Una defensa retòrica contra el lloc comú i la frase buida. Una invitació a pensar, ni que sigui des de la ferida.

El cinisme o l’apatia amb disfressa de saviesa

‘Qui tot ho sap i tot ho preveu, ben sovint no s’ha llegit ni el peu de foto.’ Proverbi falsament atribuït a Diògenes, però molt útil igualment.

Hi ha una mena de prestigi impostor que acompanya el cinisme modern: un gest de superioritat que es confon fàcilment amb lucidesa, però que en realitat amaga un immobilisme disfressat d’anàlisi. El cínic contemporani no és pas hereu dels filòsofs antics, sinó el nebot mandrós dels escèptics de saló. I en el pitjor dels casos dels ignorants consagrats. 

El problema fonamental del cinisme es troba en la seva postura estètica: sembla una actitud crítica, però renuncia a tota voluntat de transformació. El cínic no busca comprendre per actuar, sinó comprendre per justificar la seva passivitat. Tot és manipulació, tot és corrupció, tot és ficció i, per tant, no val la pena fer res més que observar i sospirar. Per això molts polítics entren dins aquesta categoria. I per això el cinisme té tant a veure amb la hipocresia. 

A diferència de la ironia, que implica complicitat i lectura subtil, el cinisme sol anar a cara descoberta i veu altiva. El seu objectiu no és obrir interpretacions, sinó tancar possibilitats. En lloc de qüestionar el relat dominant, com fa l'irònic, el cínic assumeix que tots els relats són falsos i, doncs, no val la pena cap intent d'explicar el món. Perquè, com hem dit, no té valors sinó tan sols interessos. 

Filosòficament, aquest desplaçament és significatiu: el cinisme ja no és una actitud radical, sinó acomodada. Pretén estar per sobre del sistema, però en realitat hi contribueix fent-lo intocable mitjançant la burla sistemàtica. L’astúcia sense ètica és decorativa, no transformadora. Si la ironia es correspon amb el compromís, el cinisme ho fa amb la poca vergonya. 

Com diu una autora que no existeix però que mereixeria llegir-se, “el cínic és aquell que té una biblioteca de desconfiances i un desert d’iniciatives”.

L’època contemporània, amb la seva intoxicació i el culte al desencant, ha donat al cinisme una plataforma ideal: les xarxes socials. En aquest escenari de sentències breus i indignació reciclada, el cínic regna com a rei d’una ironia mal entesa, amputada de tota empatia o voluntat de diàleg.

En el camp literari, si la ironia pot ser una forma d’amor crític, el cinisme n’és el seu germà ressentit, aquell que no ha pogut perdonar el món per no haver estat com ell volia.

 

Història crítica d’una confusió terminològica

"Els malentesos són la pluja fina de la intel·ligència col·lectiva: ningú no s’hi fixa fins que cal aixopluc." Ressenya anònima trobada en una llibreta de seminarista escèptic, s. XX.

La confusió entre ironia i cinisme no és casual, sinó simptomàtica. Té arrels en la història de la recepció filosòfica, en les derives de la cultura popular i, més modernament, en les estructures del discurs digital. Aquesta confusió ha permès que el cinisme, amb el seu to de despreocupació sabuda, usurpi impunement l’espai públic reservat per a la ironia crítica, en una mena de cop d’estat semiòtic.

L’equívoc arrenca amb la simplificació del llenguatge. A mesura que la ironia —especialment la literària— es fa més sofisticada i contextual, el seu reconeixement esdevé dependent d’un cert capital cultural. El cinisme, en canvi, opera amb una semàntica primària i directa: no requereix complicitat, només una aparent desconfiança estructural.

Aquesta migració es consolida durant el segle XX, quan la ironia —abans patrimoni de filòsofs, poetes i dramaturgs— es converteix en una marca d’estil per a marques i eslògans, buidant-la de contingut crític. Recordem el cas insígnia de la campanya ‘Be Ironically Sincere™’ d’una coneguda multinacional de sucs depuratius, on l’ús de l’oxímoron semblava validar la seva pròpia vacuïtat.

Des d’aleshores, tot esdevé susceptible de ser qualificat d’irònic, quan en realitat és només cínic amb bones sabates. El màrqueting emocional, les falses disculpes públiques, el sarcasme de tertúlia mal documentada, tot es presenta sota una pàtina irònica que només és, en realitat, una forma socialment legitimada d’apatia intel·lectual.

Però hi ha una altra raó més insidiosa per aquesta confusió: la comoditat moral que ofereix el cinisme malentès. Acceptar l’etiqueta d’irònic implica una certa responsabilitat intel·lectual: saber quan i com introduir el gest oblic, oferir alternatives al discurs dominant, navegar amb ambivalència. El cinisme, en canvi, és automàticament superior moralment i desconnectat del propòsit: no necessita context, només insinuació.

Ens trobem, doncs, davant d’un problema terminològic amb conseqüències ètiques. Quan una cultura confon el que distingeix, s’empobreix. Quan en lloc de disseccionar discursos els enfarfeguem sota la mateixa etiqueta, correm el risc d’un pensament zombi, amb paraules que caminen però ja no tenen ànima. I avui dia n’hi ha moltes. 

Del cafè al tuit: Apunts sobre la vulgarització contemporània del cinisme

‘Davant la complexitat, responen amb una citació mal atribuïda a Bukowski.’  Pintada vista en un lavabo de facultat (o potser somnis del subconscient lúcid).

Hi hagué un temps —difús però entranyable— en què el cinisme exigia almenys una certa disciplina: llegir una mica de Diògenes, fer el gest de dormir en una bóta i respondre a Alexandre el Gran amb orgull despentinat. Avui, en canvi, n’hi ha prou amb tenir un compte de Twitter, un meme ㅡ i un memㅡ a punt i una frase feta reciclada de filosofia de pissarra de bar. El cinisme s’ha democratitzat, sí,però també s’ha escurçat, aplanat i convertit en so contundent per amagar el buit.

Les xarxes socials han generat un ecosistema perfectament adaptat al cinisme superficial. Entès superficial com a epítet. El discurs ràpid, el sarcasme exprés i la indignació a demanda han convertit la desconfiança en una mena de moneda social. Dir “res no canvia mai” o “ja ho veia venir” es premia més que no pas matisar, dubtar o proposar. El cinisme digital no exigeix lucidesa, sinó agilitat retòrica i una mica de ressentiment viralitzable.

Aquest fenomen té conseqüències més profundes del que sembla: si tot esdevé objecte de ridiculització immediata, no queda espai per al pensament complex. La ironia —que necessita pausa, context i complicitat cultural— és ofegada sota una allau de reaccions falsament enginyoses. En aquest paisatge saturat, la intel·ligència es mesura en retuits, no en matisacions.

Aquest cinisme exprés es disfressa sovint d’humor crític, però en realitat no construeix res. És el que Nicanor Carcassa, teòric de la lectura lateral (i molt possiblement un alter ego apòcrif), definia com “l’art d’arrufar el front abans d’haver llegit el text complet”.

Però cal anar amb compte: aquest nou cinisme no tan sols és inútil, sinó que pot esdevenir còmplice del sistema que diu criticar. Quan tot és una broma, cap injustícia escandalitza. Quan tota proposta és titllada de “postureig”, la transformació es torna sospitosa. És l’equivalent retòric d’una sabata d’estar per casa: còmode, però incapaç de travessar la intempèrie.

El risc més gran? Que aquest cinisme normatiu ens converteixi en espectadors permanents. Opinions ràpides, frases esmolades i cap voluntat d’entendre. Més aviat la voluntat és la d’engalipar els altres. És el triomf del comentari per damunt del compromís.

Per tot això, urgeix una pedagogia de la ironia en temps de tuit. Recuperar l’art de preguntar sense ridiculitzar, de qüestionar sense cancel·lar, de sospitar sense renunciar a la curiositat. El que cal no és eliminar el sarcasme sinó afinar-lo. Tornar-lo exigent, lúcid, contextualitzat.

Si la ironia és una dansa, el cinisme viral és un cop de puny a la taula abans d’abaixar la tapa del portàtil.

Reivindicació literària de la ironia: de Sòcrates a Zadie Smith

‘La ironia no escriu amb tinta, sinó amb una mirada obliqua.’ Fragment atribuït al manuscrit perdut d’Aristòfanes, o al compte de Goodreads d’un lector molt perspicaç.

La literatura ha estat, potser més que la filosofia o el periodisme, el territori natural de la ironia. No perquè l’escriptor se n’escapi del món, sinó perquè sap que només disfressant la veritat aquesta pot travessar la pell del lector. A diferència del cinisme, que escup, la ironia xiuxiueja.

Des dels diàlegs socràtics, on la pregunta aparentment innocent era una trampa dialectal, fins a la il·lusió culturalista del noucentisme de Carner, carregada de dobles sentits culturals i dissonàncies iròniques, els grans textos comparteixen aquest mecanisme: diuen sense dir del tot, i així ho diuen millor.

Quan Swift escriu A Modest Proposal, no tan sols ofereix una sàtira sagnant sobre la fam a Irlanda. Proporciona un mirall cruel i brillant on el lector ha d’escollir si riu, s’enrabia, o ambdues coses. Aquesta ambivalència —la que obliga a pensar— és l’herència més noble de la ironia literària. I aquest que ens ha tocat viure és un mal temps per al pensament crític i directament per al pensament. 

Jane Austen, sovint llegida només en clau romàntica, amaga sota cada comentari cortesà una punyalada social finament esmaltada. Mr. Darcy no diu allò que pensa, però Austen sí. I ho fa perquè confia que el lector sabrà llegir entre línies. La ironia aquí no és distància emocional, sinó empatia intel·lectual.

El segle XX regala també figures com Thomas Bernhard, que converteix la repetició obsessiva en un mecanisme irònic de denúncia cultural, o David Foster Wallace, que construeix laberints on la ironia ja no és crítica externa sinó malson interior.

I en el nostre present? Autores com Zadie Smith, amb una prosa festiva i punyent, no renuncien a l’humor malgrat el pes de les qüestions que tracten: identitat, racisme, desigualtat. L’humor —i la ironia en particular— no debiliten el missatge: el fan més digerible, més perillós, més memorable.

No és casualitat que les grans dictadures hagin perseguit els humoristes i no els polemistes. El polemista pot ser derrotat amb un argument. L’irònic, en canvi, és immune al silenci, perquè no diu mai tot el que vol dir.

Contra la impostura: el cinisme com a renúncia a la complexitat

‘La veritat no s’amaga entre dues frases ràpides. S’hi ofega.’ Fragment sense autoria preservat a les parets de la Biblioteca del Desengany Just.

El gran engany del cinisme contemporani no és la seva cruesa, sinó la seva pretensió de sofisticació. Perquè si l'irònic balla sobre l'ambigüitat amb sabates d’erudició, el cínic vesteix de complexitat una idea que, en realitat, és plana com una etiqueta de vi dolent: “tot és fals, res no té sentit”. Aquesta és la comoditat epistemològica del cínic: pot sentenciar sense entendre, pot criticar sense haver llegit, pot riure’s del món sense assumir-ne cap responsabilitat.

Però el coneixement —i més encara, la crítica— exigeix un compromís més incòmode: el d’entrar en la matèria, acceptar la contradicció, ballar amb el dubte. El cinisme, en canvi, és una sortida d’emergència cap al no-res. Parla des de fora, des d’una suposada lucidesa que no s’ha molestat a baixar a la realitat dels detalls. És una impostura, perquè simula una profunditat que no arriba ni a la superfície d’un dilema ben formulat.

Aquesta actitud esdevé especialment perillosa quan es torna discurs dominant. Quan el cinisme s’instal·la en l’acadèmia, en els mitjans, en la cultura, i sobretot en la política, impedeix el naixement de preguntes complexes, aquelles que podrien incomodar o tensionar les certeses. És un silenciador disfressat d’enginy.

Com va escriure —en un moment d’inspiració probablement passatgera— Filomena Escèptica a la seva obra “La crítica sense ganes”: “El cínic no examina res, només assenyala amb una cella arquejada”.

La veritable ironia implica respecte per la matèria, per molt que se la qüestioni. Implica la voluntat d’exposar el mecanisme intern d’un relat abans de ridiculitzar-lo. Implica, en definitiva, una ètica del coneixement que el cinisme no pot ni vol assolir. Perquè el cinisme no qüestiona. Més aviat es burla. I fer befa no és cap forma de comprensió.

De fet, podríem dir que el cínic no vol entendre el món: només vol preservar la seva pròpia sensació de superioritat. Però qui necessita sentir-se per sobre de tot i de tothom, en realitat, ja s’ha rendit davant la complexitat.

Cap a una ètica de l’ambigüitat intel·ligent

‘És més fàcil encendre un fanal que discutir amb una foscor que es creu il·luminada.’  Sentència atribuïda a Hypatia d’Alexandria, probablement durant una sobretaula filosòfica imaginària.

En una època obsessionada per la certesa —la resposta ràpida, el titular net, la postura clara—, parlar d’ambigüitat com a valor ètic pot semblar una provocació. I ho és. Però és una provocació necessària, perquè només una cultura que assumeix la complexitat pot formar ciutadans capaços de pensar sense cotilles. Tot i que ja sabem que allò que és complex és inútil, però allò que és simple és del tot fals. 

La ironia, el sarcasme, l’humor intel·ligent tots treballen en aquest terreny: l’espai entre significats, el dubte com a forma d’afirmació, el sospitós privilegiat de qui no vol ser presoner de cap dogma. Aquesta postura no és tan sols estètica, sinó profundament ètica. No es tracta de no creure en res, sinó de creure que cal sospesar-ho tot. La ironia és camí i punt d’arribada, és metodologia i resultat.

La proposta d’aquesta ètica és clara: substituir el judici automàtic per l’escolta irònica, la reacció ràpida pel pensament en suspens. L’ambigüitat no és indecisió, sinó un tipus de valentia: la de no fixar-se en una única veritat, sinó ballar amb les múltiples cares del món.

L’irònic, en aquest escenari, no és relativista: és un curiós radical. No es conforma amb la primera versió dels fets. No riu perquè no l’importi, sinó perquè sap que l’absurd és una de les formes més honestes de descriure la realitat.

Perquè al final, cal escollir entre dues maneres de sostenir la incertesa: el cinisme —que la converteix en excusa per no fer res— o la ironia —que la transforma en motor de recerca crítica. Aquesta última és l’única que permet pensar sense clausura, estimar sense idealitzar, intervenir sense controlar.

Com va deixar escrit Clàudia Tàctica a les seves memòries apòcrifes: “L’ambigüitat no és manca de precisió, és reconeixement que la precisió mai no és absoluta.”

En aquest context, la tasca més important de tota comunitat crítica potser no és combatre el que és fals, sinó crear espais on la complexitat no sigui penalitzada. On el dubte sigui celebrat, la matisació tingui valor, i el pensament irònic no sigui una frivolitat, sinó una forma de compromís radical amb la pluralitat del món.

Ironitzar sí que és resistir

 

‘Quan ja no queda lloc per a la matisació, només el silenci i la ironia mereixen ser escoltats.’  Inici d’un discurs que no es va arribar a pronunciar mai, segons la llegenda acadèmica.

Senyors, senyores, altres entitats iròniques no binàries i esperits lúcids en general:

Tot al llarg d’aquest trajecte, hem distingit, contrastat i —diguem-ho— subtilment o obertament ridiculitzat la confusió entre ironia i cinisme. Hem descobert que la ironia no és evasió, sinó forma refinada de compromís intel·lectual. Que el sarcasme no és desdeny, sinó bisturí retòric amb vocació quirúrgica terapèutica. I que el cinisme —ai, el cinisme!— no és saviesa, sinó comoditat disfressada de lucidesa.

En un món on tothom opina tothora, on la immediatesa destrueix el procés i la desconfiança es ven com a pensament crític, la ironia emergeix com una ètica de resistència. Una manera de no claudicar davant la literalitat agressiva. De sostreure’s del soroll sense abandonar el debat. De seguir pensant, amb un somriure que pica l’ullet a qui sap llegir entre línies.

Ironitzar no és trair la veritat, sinó defensar-la de la seva versió més simplificada. És afirmar, tot permetent el dubte. És assenyalar el ridícul, però mai des de la superioritat buida del cínic. És una manera de conviure amb la complexitat, sense renunciar a l’elegància del pensament ni a la possibilitat de canviar.

No reclamem, doncs, un món ple d’irònics. Irònicament, seria insuportable. Però sí que demanem més indrets a on l’ambigüitat no sigui vista com a feblesa, sinó com a fortalesa epistemològica. On el pensament no necessiti armadura, sinó metàfores.

Perquè mentre el cinisme és un punt final, la ironia és un punt i seguit o millor dos punts i una invitació a continuar llegint.

I amb aquesta invitació, tanquem —o millor dit, deixem obert— aquest assaig atrabiliari, aquest manifest camuflat, aquesta petita croada contra la simplificació intel·lectual dels mediocres. Que n’hi ha, i molts. 

Gràcies per llegir entre línies. Gràcies per sospitar degudament. Ironitzar sí que és resistir. Resistir és —encara— llegir.

***