El 2007 el diari Washington post va promoure un experiment social sobre l'art. Va demanar a un dels violinistes més famosos i reconeguts del moment, Joshua Bell, que toqués d'incògnit durant un espai de temps el seu violí Stradivarius valorat el 3 milions de dòlars en una concorreguda estació de Washington DC - L'Enfant Plaza- per comprovar quanta gent s'hi aturava i valorava el seu art com a músic. La idea era bona, però ja es podia suposar quins serien els resultats d'antuvi. Bell va interpretar peces de Bach i Schubert, belles en si mateixes i difícils tècnicament. Ambdues coses. El resultat és que van passar durant 43 minuts unes 1100 persones pel seu davant i només una el va reconèixer. Molt poques es van aturar a escoltar-lo. I va recaptar la mòdica quantitat de 32,17 dòlars, molt allunyada de les quantitats que els melòmans paguen per veure'l i escoltar-lo en sales de concert.
La conclusió de l'experiment va ser aquesta: la bellesa, el talent i l'art sovint passen desapercebuts si no es presenten en el context adequat. Era, com he dit, d'esperar aquest desenllaç, però les paraules del diari diuen més coses si s'analitzen bé.
1. La sala de concerts és l'indret adequat per fer música perquè és l'espai idoni i té el clima propici. En un programa que es va fer a TV3 sobre la Bohème del Liceu de 1991 Roberto Abbado, el director musical, deia admirativament que la sala a on es fa música és un altre instrument. No puc estar-hi més d'acord i els qui ens hem dedicat a cantar ho sabem del cert. Una sala sorda sense ressonància és buida i no incentiva ni al músic ni al públic. El so cau, no es projecta, l'emoció no es transmet i un pot tenir la sensació d'estar cantant en una cambra de buit per més públic que hi hagi. A l'inrevés, una sala amb massa reverberació és molt incòmoda i poc apta per a fer-hi música. Tots els sons es confonen i acaben formant un magma indefinit i indestriable que és absolutament desagradable, insubstancial. En una sala de concerts el temps de reverberació ha de ser l'òptim i el so ha d'arribar amb la mateixa claredat -no pas volum- a tot el públic sigui quin sigui el preu que han pagat. Els materials amb què està feta la sala han de ser els idonis perquè puguin reflectir el so sense interferir en la seva qualitat. Un altra cosa ja, és la bellesa de la sala en si mateixa. És evident que no és el mateix cantar o tocar al Palau de la Música que a un teatre d'un centre cívic sense que això vulgui dir res més que un judici objectiu.
2. La convenció. Quan anem a una sala de concerts anem per a aquest propòsit concret i no pas a una altra cosa. No sé de ningú que vagi al Liceu per anar simplement al bar. O per parlar amb els amics. S'hi va a escoltar música de la mena que sigui. Això és la convenció social que està consolidada des de fa segles i que no exclou altres escenaris menys apropiats fora d'aquesta convenció. Intervé, doncs, no tan sols el lloc sinó també la disposició del públic. Quan un va a un concert ja sap a què va. I hi va de manera voluntària i no obligada. Vaja, en principi. I aquesta convenció implica voluntat, respecte pel músic i pels altres oïdors i silenci. Ja sabem que abans de Wagner les sales de concert eren un batibull i no anaven més enllà de ser reunions socials, però en la tradició que ens ha llegat el mestre Leipzig la sala de concerts és un temple per a la música. Potser en el futur canviï aquesta idea, però espero sincerament que no sigui així. Es pot fer art a qualsevol lloc? Doncs sí, però l'ambient pot no ser el més apropiat perquè fallarà la disposició del públic.
3. L'autoritat. Si un músic és programat a una sala de concerts important és perquè hi ha hagut algú que l'ha valorat prèviament i l'ha jutjat adequat per tocar en aquella sala. No sempre és així però sí en la majoria de casos. És a dir, el criteri de qualitat l'han fixat altres abans que el públic final. I aquest públic final se'n refia d'entrada d'allò que han dit alguns entesos. Un músic de carrer no ha estat beneït per ningú ni té el reconeixement previ d'aquesta autoritat. Quan Bell toca a L'Enfat Plaza és una persona més que actua en igualtat de condicions respecte de les altres. Tocar al metro és un lloc comú que no està valorat d'entrada per ningú. Això sí, si reconeixes qui està tocant t'hi aturaràs no perquè la música et cridi d'entrada potser sinó perquè saps del renom de l'artista. Sense una validació externa el talent d'un artista pot passar desapercebut. Pot.Evidentment, tot plegat va lligat als preus que un hom ha de pagar per escoltar un concert. Per un músic desconegut o poc valorat pels entesos i la crítica, el públic general no estarà disposat a pagar gaires diners o simplement no els pagarà. Llevat que no els agradi l'aventura o siguin purament esnobs. Però l'art no és com algú podria pensar una qüestió econòmica. O almenys no estrictament. Vull creure que l'art és independent de l'economia i que depèn de la conjunció entre l'artista i el seu públic.
Vol dir això que l'art no existeix si no hi ha públic que l'escolti en aquest cas? Doncs jo crec que no. La tècnica com a violinista de Joshua Bell és una qüestió objectiva igual que el fet que el seu violí Stradivarius té un so molt més bell que la resta de violins. Això sí, cal tenir l'oïda preparada per poder-ho valorar. La classe de fusta, el seu tractament químic, el vernís i una construcció artesanal impecable fan que els violins Stradivarius siguin realment únics.
L’experiment no demostra que la gent no reconegui la bellesa, sinó que la percepció està profundament condicionada pel context cultural i social. És una crítica empírica de com la societat estructura el valor de l’art, i de com n'és de fàcil confondre el marc amb el contingut. Però potser aquesta provatura demostra una altra cosa: que l'art no és fet per a tothom sinó per a una immensa minoria preparada anímicament i culturalment.
Podeu consultar l'article que va fer Gene Weingarten a
https://ia601300.us.archive.org/18/items/PearlsBeforeBreakfast-Article-GeneWeingarten/pearls.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada