MÚSICA I SILENCI: UN DIÀLEG INFINIT

 

Quan pensem en la música, la imatge que ens ve al cap és gairebé sempre de sons: una veu que canta, un piano que sona, una orquestra que toca amb precisió admirable. El silenci, en canvi, sembla tot el contrari: buidor, absència, finalment una mena de desert. Però, si hi parem atenció, descobrirem que la música no podria existir sense aquest desert aparent. El silenci és el llenç on es pinten les notes, l’aire que permet que la melodia respiri, el marc ideal i irrenunciable per a l’acte musical. 

Més que enemics, música i silenci són companys inseparables, com el dia i la nit, o la respiració que alterna inspiració i expiració. Aquestes ratlles volen passejar per aquest diàleg infinit: com els compositors i intèrprets han fet servir el silenci, què en diuen les tradicions musicals i la filosofia, i com nosaltres, com a oients, experimentem aquest joc perpetu entre so i quietud.

El primer que sorprèn és que el silenci, a la música occidental, està perfectament codificat. A la partitura no tan sols hi ha corxeres i negres, sinó també rodones de silenci, corxeres de silenci, figures que indiquen amb precisió quan s’ha de callar. Això vol dir que el silenci és tan material com el so: no és un buit arbitrari i sense sentit sinó un temps exacte, una realitat objectiva. Per dir-ho així, el silenci és una nota més.

Un exemple clar: en una fuga de Bach, quan una veu calla, no desapareix pas. El seu silenci fa lloc a una altra veu, i l’arquitectura polifònica creix. En Beethoven, el silenci pot ser fins i tot més poderós que el so: és un gest dramàtic quan, després d’un fortíssim, tot s’atura un segon i l’oient es queda en suspens, expectant.

En realitat, la música és com una conversa: no sols compta el que es diu sinó també les pauses. Allò que no es diu. Si algú parla sense aturar-se mai, ens ofega. Si algú sap fer silencis, crea expectació, obre espais per pensar, genera confiança i proximitat. És profundament desagradable parlar amb algú que manté un monòleg amb ell mateix i que no deixa parlar els altres. El silenci és, doncs, diàleg.

Tots hem sentit alguna vegada que un silenci pesava més que mil paraules. Doncs amb la música passa exactament igual. El silenci no és un forat buit, no és un pou, és un significat, és una forma d’expressió. Pot ser respir, sorpresa, dramatisme o descans. I, al cap i a la fi, és el fonament arquitectònic de la música.

Un pianista no és gran només perquè fa sonar les notes, sinó perquè deixa que el so s’apagui amb la justa mesura. Un cantant no emociona només amb la veu, sinó també amb el silenci conscient de la seva respiració, amb aquell instant que ens prepara per a la següent frase.

Pensem en una cançó que ens emocioni. El que recordem no és sols la melodia sinó també els espais entre les notes, aquell moment breu en què sembla que el temps s’atura i tot queda suspès. El silenci fa que la música tingui ànima; sense aquest seria només un brogit continu.

Molts filòsofs han reflexionat sobre el silenci. Heidegger, per exemple, deia que escoltar no és només captar sons, sinó també acollir els espais entre aquests. El silenci és l’obertura que permet que les coses apareguin. I és, per tant, una maqueta auditiva feta a escala minúscula del nostre univers. 

Cada so neix i mor en el silenci. D’alguna manera, el silenci és el no-res que fa possible l’ésser. Això ens remet a la vida mateixa: venim del silenci i hi tornem, i entre aquests dos abismes hi ha una música breu i intensa que anomenem existència.

John Cage, un dels compositors més radicals i agosarats del segle XX, va fer un experiment famós amb la seva peça 4’33”. Durant quatre minuts i trenta-tres segons, l’intèrpret no toca res. El públic escolta, i descobreix que no hi ha silenci absolut: se senten tosses, cruixir les cadires, el vent de l’aire condicionat, els famosos caramels embolicats amb paper de cel·lofana. I mòbils esparsos. Cage ens ensenya que el silenci no és absència de so, sinó canvi de perspectiva: allò que normalment ignorem es converteix en música.

La nostra manera d’entendre el silenci depèn també de la cultura. A l’occident, moltes vegades el silenci té un valor dramàtic. És l’esclat tallat de cop, la respiració abans del clímax, el buit que prepara el retorn. Però a orient, sovint té un altre paper.

Els japonesos parlen del ma: l’espai entre els sons. Aquest espai no és secundari, sinó essencial. És com el blanc en una pintura sumi-e, pintura feta amb tinta: no és fons, és part de la composició. Un haiku musicalitzat no tindria sentit sense aquest equilibri entre so i buit. A la música índia, en canvi, el silenci és més meditatiu. Els ragas, amb les seves llargues introduccions, alternen so i pausa per portar l’oient a un estat contemplatiu. El silenci aquí no és tensió, és camí cap al transcendent. Aquestes tradicions ens recorden que el silenci és plural: no sempre vol dir el mateix. Pot ser drama, respir, contemplació o buit sagrat.

Hi ha un instant màgic després de qualsevol concert: quan sona la darrera nota i ningú no s’atreveix a aplaudir encara. Aquell silenci és dens, gairebé físic. És com si la música encara flotés a l’aire, com si la sala sencera contingués la respiració. L’enyorat Manel Cabero ens deia que el darrer silenci d’una composició ㅡ coral en aquets casㅡ era també del compositor, encara que no estigués escrit. És una norma que he intentat respectar sempre però que no es respecta de fet a les sales de concerts. 

Aquest silenci després de la música és part de l’obra. Prolonga el que hem sentit, ens permet pair-ho, degustar-ho, valorar-ho. Sovint recordem una cançó no tant pel que diu, sinó pel buit que deixa. El record musical és ple de silencis que ressonen dins nostre.

És com quan pensem en una persona estimada: recordem les paraules que ens va dir, però també els silencis compartits, aquells instants d’estar junts sense necessitat de parlar. La música fa el mateix amb nosaltres.

Vivim envoltats de soroll: trànsit, pantalles, música de fons als supermercats, notificacions al mòbil. De veus vàcues i insubstancials que ens envolten en el dia a dia. El silenci s’ha convertit en un luxe escàs. I és un bé de primera necessitat que per sort encara no tributa. En aquest context, escoltar música amb atenció és gairebé un acte de resistència. Tancar els ulls i deixar-se portar per una simfonia, sense interrupcions, és rebel·lar-se contra el bombardeig constant del brogit ambient.

També molts músics contemporanis han reivindicat el silenci. El minimalisme, per exemple, sovint juga amb grans espais buits. No és pobresa: és una invitació a escoltar més atentament, a valorar cada nota com si fos un petit miracle. Buscar silenci, avui, és una manera de cuidar-nos. És dir prou. Prou soroll, prou pressa. Deixem espai perquè la vida, com la música, pugui respirar. 

Però hi ha un altre tipus de silenci, més difícil encara d’aconseguir: el silenci interior. No parlo del que hi ha al nostre voltant, sinó del que habita dins nostre. Tots sabem què és: aquell moment en què aconseguim callar els pensaments, les preocupacions, la remor incessant de la ment. És un silenci fràgil, però imprescindible per escoltar de veritat.

Un intèrpret el necessita abans de sortir a l’escenari. Un oient el necessita si vol emocionar-se amb una peça. I tots nosaltres el necessitem, de tant en tant, per escoltar la música de la vida. Quan la ment calla, fins i tot un petit so —un ocell, una gota, una nota a l’aire— pot semblar immens. El silenci interior és, en realitat, una forma d’atenció.

Tota música, tard o d’hora, desemboca en silenci. I aquest final no és un fracàs: és la seva culminació. El silenci és el punt final que dona sentit a la frase. Hi ha obres que juguen amb aquest retorn de manera commovedora. El Rèquiem de Mozart, inacabat, sembla fondre’s en un buit que és alhora final i suspensió. En Mahler, els silencis finals són gairebé un abisme, un adéu que ressona més que la mateixa música.

El silenci després de la música és un espai de memòria. És on l’obra deixa de ser so i es converteix en record, en experiència viscuda. És, potser, el lloc on la música és més nostra que mai.

Per acabar, la música i el silenci no són contraris: són amants secrets que es necessiten. No pot existir un sense l’altre. El silenci és el fonament, l’aire, la pausa que dona sentit al so. És la condició de possibilitat de la música, i també la seva destinació final. Escoltar música és aprendre a escoltar silencis. I viure, potser, també. Perquè la vida no és tan sols activitat frenètica sinó també pauses, moments de calma, espais buits que ens permeten donar significat al que fem.

En un món saturat de soroll, redescobrir el silenci és més que un exercici estètic: és una necessitat vital. Perquè en el silenci la música floreix, i en el silenci nosaltres també ens retrobem. El silenci ens ajuda a alentir la nostra existència per ser amos autèntics de la nostra consciència.