En el marc dels actes del mil·lenari de Montserrat - mil·lenari, que es diu aviat!- el monestir ha organitzat un concert extraordinari amb orquestra i cor del Liceu i l'Orfeó Català. L'obra triada ha estat, no podia ser altrament, la segona simfonia de Mahler, una obra espectacular per la quantitat de músics que intervenen, per la massa coral final i evidentment per la música. I pel missatge que transmet: no en va s'anomena Auferstehung. El director d'aquest esdeveniment ha estat el titular del Liceu, que havia estat escolà de Montserrat quan era jove. Per a l'ocasió s'ha muntat una pantalla gegant a la plaça exterior i crec que els assistents en directe han estat vora 2500. Una gran nit per a un gran acte musical.
Aquesta obra té per a mi un significat especial. El juny de 2019 la vam cantar a Barcelona, Madrid, Formentor i München amb l'Orfeó Català i la Filharmònica de München dirigits tots per Gustavo Dudamel. Una experiència inoblidable des d'un punt de vista musical i humà. Especialment emotiu va ser el darrer concert a Alemanya com a colofó d'un periple que vam fer en poc més d'una intensa setmana. Del concert a München em va sobtar que el públic alemany no aplaudia directament en acabar el darrer so sinó que esperava uns segons abans de recompensar els músics, fent gala d'una educació exquisida i d'una gran sensibilitat musical. Més o menys com avui: el públic de fet ha esperat uns 10 segons ben bons abans d'aplaudir en acabar l'obra, una cosa inaudita per aquests barris.
Aquesta simfonia és ben bé especial. Els seus 5 moviments transiten des de la mort i el dolor fins a la resurrecció i la llum passant per l'esperança i el consol. Des de la marxa fúnebre inicial fins al clímax coral final ple de llum i força, la simfonia no és un tot homogeni ans una massa de moltes textures que va evolucionant musicalment amb el missatge que transmet. A partir d'un moment determinat, a partir del quart moviment, la simfonia es transforma principalment per l'aparició de la veu humana. Urlicht és l'expressió de l'inici de l'esperança i de la fe en Déu:
O! Röschen rot!
Der Mensch liegt in größter Not!
Der Mensch liegt in größter Pein!
Je lieber möcht’ ich im Himmel sein.
Da kam ich auf einen breiten Weg;
da kam ein Engelein und wollt’ mich abweisen.
Ach nein! Ich ließ mich nicht abweisen!
Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!
Der liebe Gott wird mir ein Lichtchen geben,
wird leuchten mir bis in das ewig selig Leben!
El text, procedent de Des Knaben Wunderhorn (col·lecció de cançons populars alemanyes que Mahler s'estimava molt), expressa el desig d’anar cap a Déu malgrat el dolor i la misèria humana: 'Ich bin von Gott und will wieder zu Gott!'
Diuen les acotacions de Mahler que la contralto ha de cantar amb veu pura i infantil, com si desitgés anar al cel però la veritat és que si la contralto és bona -i aquí ho era-, la sensació que fa és una altra. Transmet seguretat i fermesa, convicció i esperança. No tant ingenuïtat i puresa com pretenia l'autor. Vaja, en opinió meva.
Hi ha dos fets que marquen l'obra i la fan a parer meu singular: en primer lloc, és cert, la presència de les veus solistes -soprano i contralto-, però sobretot la presència d'un cor que va des del pianíssim més contingut fins a l'eclosió d'un fortíssim final que és per caure d'esquena. Impressionant, majestàtic, esqueixador, corprenedor. Però no sé què és el que té més efecte perquè el pianíssim de 'Hör’auf zu beben' és potser del més efectista que s'ha escrit per a la veu humana: especialment per la presència de les notes baixíssimes del baix. Fins al Si b1 concretament. De fet, és quan el cor diu 'Deixa de tremolar' que comença la vertadera tremolor estètica musical.
Però hi ha un altre fet més transversal en l'obra i és la presència ubiqua del metall, de molt diverses maneres. De fet, quan un escolta la simfonia veu a on s'ha inspirat per exemple un músic com John Williams. Hi ha algun fragment que recorda el tema de la força a Star Wars. Sí que és veritat que el gran moment dels metalls arriba al cinquè moviment Im tempo des Scherzos. Especialment revelador és el grup de trompetes fora de l'escena que vehiculen la crida a ressuscitar en un context catàrtic i apocalíptic. El metall va des del caràcter tràgic inicial del primer moviment anunciant la mort de manera indubitada fins a la lluminositat final que comença ja amb el Brass ensemble de trombons, tuba i trompetes. És com assistir al naixement d'alguna cosa gran, d'un fet extraordinari.
El concert em porta a parlar d'un altre tema que pot tenir interès per als qui ens agrada la música. A casa, vam seguir-lo en directe a través del canal de Youtube de Montserrat. Per cert, amb una realització d'estar per casa, molt poc professional i amb poc coneixement de l'obra i la partitura. La pregunta que em feia tot escoltant i veient la interpretació d'aquesta obra grandiosa és per què l'emoció queda tan diluïda quan escoltem un concert a través de mitjans com la ràdio o la televisió. Les respostes són diverses però reals. Quan un escolta el concert in situ, la captació del so no es fa simplement per les oïdes sinó també amb tot el cos i amb aquella actitud reverencial de què parlàvem fa uns dies. L'acústica de l'espai hi ajuda, i les vibracions dels contrabaixos o la puresa del so dels metalls fan que la música es converteixi en una experiència immersiva total. Aquestes vibracions directes es perden quan hi ha un intermediari per més bo que aquest sigui.
Però a banda de l'experiència directa, única i irrepetible del so hi ha l'emoció en comunitat. Tothom s'ha posat d'acord a venir al concert, tothom mostra un respecte religiós per la música que s'interpretarà i tothom s'emociona en els moments àlgids de l'obra. A la televisió el so és pla, no té relleu ni entitat per més bona que sigui la qualitat. Si la realització està ben feta hi ha altres al·licients però no són estrictament musicals. I l'experiència és bàsicament individual, no hi ha la comunió artística i humana d'una sala ni el marc sagrat del monestir de Montserrat ni la consciència d'estar assistint a un acte únic, memorable i històric. En una paraula, no és el mateix escoltar i veure que viure'l amb tota la intensitat personal i col·lectiva en un escenari singular com Montserrat. Una experiència musical, humana i espiritual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada