ELS BONS PROFESSORS SENSE IMPORTÀNCIA ©

 

A la nostra societat, la noble feina de professor ― o de mestre― està gairebé del tot desprestigiada. Entre els mitjans i la seva teleporqueria, internet i la seva terrible varietat d’oferta i l’administració, que només atén criteris formals i de quedar bé, el professor de tota la vida ha quedat arraconat, menystingut, escarnit. De fet, a la callada, l’administració ja reconeix amb els fets que l’escola pública té una funció merament assistencial i que ha deixat de banda l’excel·lència perquè no hi pot arribar pel públic que té i perquè tampoc no la deixen.

Sempre havia tingut un alt concepte de la figura del professor. Jo mateix n’havia tingut de molt bons o si voleu excepcionals a l’escola secundària i al batxillerat, això sí, concertat. Però també a la universitat pública vaig tenir professors excepcionals. No és ara el moment de dir noms però i tant si n’hi havia!

La primera cosa que se li pot demanar a un professor és que tingui vocació per ensenyar. Aquest és un tret difícil de mesurar i objectivar, però té una cabdal importància. De fet, alguns professors ja no se’n diuen com a tals sinó que ells es consideren funcionaris. Quan algú es considera funcionari abans que professor és que no té cap vocació per a aquesta missió que és la d’ensenyar i educar, agre dilema, per cert, a casa nostra. Fa pocs anys se sent més entre el professorat dels centres que es tracta d’una feina més i que, per tant, la vocació és sobrera. N’estic convençut que aquest serà el principi de la fi. Si el professor va a classe com qui va a una oficina a fitxar, els resultats educatius i la qualitat de l’ensenyament tenen els dies comptats. Això no vol dir que la bona fe, les ganes beyond the duty que hi posen molts professors no s’hagi de compensar bé i que aquesta vocació i dedicació sigui l’excusa per aprofitar-se dels docents. I el departament d’educació ho ha fet. I encara ho fa.

Un professor domina la seva matèria i hi té interès. Perquè aquest interès es converteix en passió quan explica i aquesta passió es transmet com un virus als seus deixebles. I genera en l’alumne les ganes de saber, d’ampliar coneixements, de conèixer més enllà del que li ha explicat el mestre. No en va aprenem per imitació: com podem aprendre si la persona que és al davant d’una classe no transmet ni un bri d’entusiasme, si és autènticament un enze? El professor és sobretot un model i tan sols en el seu saber sinó en la seva actitud. Acaba essent un mirall en què l’alumne es reflecteix i una pintura de referència. El professor es guanya l’auctoritas no pas pel càrrec formal que pugui tenir sinó per com és i com actua. No es tracta de semblar, es tracta de ser i les essències en els nostres temps han passat a millor vida. També es guanya l’autoritat per la coherència, pel respecte que té envers els altres, per l’escolta dels altres, pel saber o el coneixement. Vol dir això que el professor és un superhome o un ésser perfecte? Doncs evidentment no. Perquè ningú no ho és i ningú no ho pot ser. La perfecció no existeix, però l’aspiració a la perfecció sí i un professor bo n’ha d’estar dotat.

Un bon professor combina tres facetes en una de sol en l’acte d’ensenyar: l’acadèmica, la cívica i la personal. És coherent amb el que pensa i el que fa. També amb això es guanya l’autoritat. No és fatxenda ni presumptuós més enllà de la ironia o l’humor. I respecta tothom, els alumnes els primers. Ara bé, serà el primer a exigir el mateix respecte envers ell.

Un bon professor escolta els alumnes, es preocupa per ells i el seu futur. Proposa, suggereix, pondera, sempre des del respecte a l’opinió del decident i sense traspassar els límits de l’amistat. Perquè amistat entre el professor i alumne hi pot ser, és clar que sí, però és rar. Ja és rar que el professor trobi entre els seus col·legues autèntics amics, d’aquells amb qui pots consultar qualsevol cosa a qualsevol hora, d’aquells que per més temps que passi continuen sempre allà mateix. És efectivament infreqüent però no impossible.

Un professor sap com captar l’atenció a cada moment, fins i tot amb recursos teatrals i es comunica amb correcció i precisió. Usa el llenguatge amb coneixement i reverència i vol que els altres també ho facin. I procura no alçar la veu perquè sap que els alumnes poden cridar molt més que no pas ell. Ara, quan l’alça de manera eventual ja es poden amanir els afectats. Com a professor puc dir que he fet una certa amistat amb alguns alumnes. Ha estat una amistat més o menys llarga, més o menys fluida, més o menys sòlida, però entre aquests no es troben els meus millors amics. Això és perquè l’edat fa de barrera inevitable i invencible.

És probable que el professor no ho sàpiga tot de la seva matèria. Es pot perdonar que un professor no conegui una cosa que potser hauria de saber, però no es pot perdonar per part dels alumnes que el professor no vulgui saber una cosa o no hi tingui interès. De manera especial si l’afecta a ell i la seva matèria. La veritat és que ens trobem que hi ha professors que pensen que pel fer de ser-ho ja ho han de saber tot o, molt pitjor, que ha de semblar que ho saben tot. Els resultats que vagin més enllà d’un sincer ‘no ho sé’, solen ser nefastos per a la seva imatge i per a la dinàmica de la classe. El professor no tan sols no ho sap tot sinó que a més s’equivoca. Com tothom. El bon professor accepta els seus errors ㅡ que seran pocsㅡ amb naturalitat quan s’equivoca i en demana disculpes als alumnes. Aquesta manera de fer dona una gran credibilitat davant els alumnes perquè mostra i demostra que el docent es revisa i s’autoaudita.

El professor ha de fer pensar als alumnes i pensa per si mateix: planteja dubtes. Reptes com es diu ara. No ho dona tot per descomptat. I és assidu a la pregunta ‘Per què?’. Recordo un cas que pot ser il·lustratiu. En l’antiga assignatura ‘Administració pública’ parlàvem dels drets fonamentals i feia reflexionar els alumnes sobre un tema: respecte de què o de qui ens protegeixen aquests drets fonamentals. Ells mateixos van arribar a la conclusió raonada que els drets reconeguts a una carta magna ens protegeixen no tant de les altres persones com del poder instituït. De l’estat.

Ens han dit des de fa temps que cal que fomentem la creativitat com a docents. La pregunta és com es pot portar a terme aquesta comesa. Probablement, algunes matèries com les visuals i plàstiques o la música o fins i tot la literatura poden ajudar a fer-ho. Justament són matèries que avui dia no es troben en el seu millor moment. La caiguda de les lletres i les arts des del Pla Bolonya s’està consolidant tot i que hem de guardar l’esperança que no les podran eliminar del tot. Però més enllà del currículum ㅡ del qual encara ara s’està cercant la fórmula màgica sanadora i universalㅡ hi ha unes actituds que si el professor les exerceix bé poden ajudar a fomentar la creativitat. La primera és la curiositat. Curiositat per tot, no tan sols pel que afecta l’assignatura de torn. En la línia de l’anterior, la segona pot ser la interrelació de coneixements, encara que aquestes siguin peregrines o forçades. Primer arribarà la creació i després la raó passarà el ribot. La creativitat està relacionada també amb allò que els anglesos en diuen ‘openminded’. I això també és curiositat. La creativitat té un component irrenunciable de gosadia. Gosadia legal s’entén, però, de vegades i en determinats contextos, la il·legal pot ser justa.

Un bon professor sap comunicar-se amb precisió i de manera entenedora i sense presses. Usa correctament la llengua ― la que sigui però en el nostre cas ens referim al català― i obliga els seus alumnes a fer el mateix. Aquesta pruïja lingüística fomenta el rigor, la precisió i l’esforç i ajuda molt els alumnes a avançar. Sempre he dit als alumnes ㅡseguint les lliçons de Wittgensteinㅡ que allò que no se sap dir, en realitat no se sap.

Per a un professor com cal la classe no és un monòleg magistral amb si mateix sinó un diàleg, un camí compartit que té una fita comuna per a alumnes i professors: el saber, la matèria corresponent, els resultats d’aprenentatge, digueu-ne com vulgueu. En aquest camí el professor es troba per força en una situació avantatjada. Primer perquè normalment és més gran i té més experiència. Ja només per això, en sap més que els alumnes. I segon perquè té uns estudis avançats que els alumnes no tenen. O almenys hauria de ser així. Això no vol dir que els alumnes no puguin aportar res a la classe. Al contrari. Però aquesta aportació dependrà de diversos factors: del seu interès primer, però després del seu bagatge acadèmic i personal, que, per cert, cada vegada és més deficitari per dir-ho finament.

D’altra banda, el professor bo planifica i prepara les seves classes. Al departament d’educació alguns ho veuen com preparar una escaleta per a un programa de televisió en què tot el que es farà en una sessió està minutat, i és un greu error. Cal conèixer allò de què es tractarà, cal tenir un pla de com anirà la sessió, cal portar un guió o la classe escrita, però pretendre que tot estigui previst i controlat és d’autèntics babaus. Hi pot haver preguntes que facin anar la sessió per un altre camí. Pot haver-hi la necessitat de fer un parèntesi. Pot passar que en lloc d’una classe s’acabi fent una conversa de tutoria. Poden passar mil coses que canviïn la planificació inicial. Creure que l’escaleta és absolutament necessària és no entendre què és un diàleg. I hi ha inspectors que ho reclamen als incauts professors interins que arriben als centres. O a tots els professors quan fan una programació. És clar que com més experiència un hom té aquesta planificació de vegades no cal o es fa directament de manera mental. Però per arribar aquí cal dominar la matèria que s’explica i tenir un llarg recorregut. Breu, no s’ha d’improvisar però tampoc negar la creativitat.

Finalment, un bon professor té l’afany de millorar com a professional i probablement com a persona. No tothom combrega amb aquesta divisa. Hi ha professors que no llegeixen cap llibre i se’n vanten, que no actualitzen els seus coneixements, que no milloren el seu saber, que no practiquen l’esforç que requereix la seva techné. Hi ha professors que no es coneixen els punts forts i els febles, ni com a professors ni com a persones. D’altra banda, saber gestionar les pròpies emocions i les dels alumnes és una feina cada vegada més delicada. No tothom en sap. Hi ha gent que ho fa bé de manera natural. N’hi ha d’altres que n’hem hagut d’aprendre a empentes i rodolons. Però se n’ha de voler aprendre. Ara, també s’ha de dir que millorar professionalment no vol dir fer-se adepte als experiments no contrastats. I al departament d’educació en saben molt d’això. Tot allò que és nou és bo i tot allò que és tradicional és obsolet i de dretes. Es podria resumir així la filosofia de l’esquerra de fireta, d’uns experts de biblioteca que no han tractat gaire o mai amb persones i que volen posar-se medalles per seguir la gloriosa història pedagògica catalana, no sempre exitosa. I no és així. Ho hem vist amb l’Innovamat, amb la gamificació i amb l’ABP. A primària l’ABP han fet estralls i les proves PISA ho han posat de manifest amb tota la cruesa i crueltat. Més recentment, les proves de competències bàsiques del curs 2025 han tingut uns resultats lamentables i preocupants sobre els quals s’ha callat.

S’acaba en aquest punt el bon professor? Doncs jo diria que no. També es pot esperar d’ell que sigui honest amb si mateix i amb els altres, que comparteixi el seu saber amb els companys, que a banda de llegir i actualitzar coneixements, els faci públics fent manuals o en publicacions diverses, que sigui mentor dels professors més joves, que sigui organitzat, resilient, adaptatiu ㅡ però no massa. I sobretot que tingui criteri i sigui just, aquest concepte que alguns defugen perquè justament no tenen criteri.