'TURANDOT' (GTL, 25 D'OCTUBRE DE 2019)

Després de molt temps sense agafar la ploma -o més ben dit, sense polsar les tecles- faig aquesta ressenya mogut principalment per la música i per l'efemèride que l'acompanya. També pel Josep. Han passat vint anys de la reconstrucció i obertura d'un teatre que ha renascut com l'au Fenix però que es troba encara en unes circumstàncies precàries que fan planar l'ombra del teatre mediocre sense suc ni bruc. No hi ha dubte que Turandot marca el camí a seguir els propers anys per dos motius fonamentals: primer fer calaix i segon crear un nou públic entre els joves si ja no hi era. Els dos motius són bàsics i no estan renyits, com algú pensava anys enrere, amb la qualitat, la renovació, la innovació i l'experimentació. Em sembla que aquesta Turandot ho demostra més enllà del resultat i de les preferències personals. 

D'entrada diré que ha estat tot un detall per part del teatre donar les gràcies a tots els abonats que hi hem estat fidels aquests darrers 20 anys i que s'hagi dit en pantalla abans d'iniciar la representació. Ja sabem que ens ho agraeixen però cal dir-ho més sovint potser. A més el teatre obsequiarà als abonats que tenim el carnet blau -amb més de 20 anys d'antiguitat- amb els programes de tota la temporada, un altre detall, important si tenim en compte la caixa migrada del teatre. També s'han posat en marxa tot un seguit d'inciatives que pretenen captar més públic i de més qualitat. Cal aplaudir les conferències, les retransmissions per Arte i la ràdio, les entrades per a menors de 30 i les cronologies i repartiments de totes les representacions Liceu, una cosa que havíem demanat fa temps per ajudar a conservar la memòria ingent del teatre i per esperonar nous afectes. 

Que s'hagi triat Turandot no és casual: era l'òpera que estava programada quan es va cremar el teatre aquell infaust 31 de gener de 1994. Recordo que dies abans havia estat esquiant amb un amics i els comentava que si el teatre cremava no se'n salvaria res. Va ser una premonició involuntària que sempre recordaré. Aquesta també va ser l'òpera amb la qual el teatre va reinaugurar el 1999. I ara ha estat l'òpera que commemora aquells vint anys de la nova etapa del teatre com a equipament públic. Ja va bé que sigui una òpera fastuosa, espectacular i de les més conegudes del repertori operístic mundial. 

Aquesta vegada l'aposta era forta i constitueix una autèntica declaració d'intencions: fer una versió futurista però actual d'una òpera tradicional que té, però, ja un llenguatge musical del segle XX amb mostres d'atonalitat que fan difícil de cantar algunes parts. Puccini continua essent, però, les tres coses que marquen la seva música: una melodia embriagadora -no pas fàcil-, una harmonia prodigiosament rica i una música que està pensada del tot per al drama i que prefigura en moltes ocasions la música per al cinema.

Ha estat una sorpresa veure que el regista era un antic company dels Escolapis del carrer Diputació, Francesc Aleu, que ha fet fortuna internacional amb el seu vídeo mapping, no sé si ho dic bé. Encara el recordo assegut al costat meu a la fila d'enmig de la classe de cinquè de bàsica amb en Jaume Garcia pare, concretament. Ara es fa dir Franc perquè deu sonar més universal. Sigui com sigui, la seva versió proposa una doble via -material i conceptual- que no sempre van unides a parer meu. Ha fet una escena per ser vista de front, amb tota la profunditat del teatre i per la televisió. En aquest sentit aquest producte és enterament exportable com a producció original d'aquesta obra tradicional amb la qual pocs s'havien atrevit. L'ús del neó, dels braços robòtics i dels vestits espacials fa que ens puguem transportar a un futur tan mític i irreal com el passat medieval de l'obra original de Carlo Gozzi de 1762. Ara bé, hi ha coses com ara els tres robots del primer acte o bé el fet de despullar-se del final que em semblen puerils i que poden posar en dubte el que és una proposta visualment i escènicament molt bona.  

Aleu diu que Calaf és una mena d'assetjador que avui dia hem de denunciar. També afirma que el llibret és ple de clixés masclistes i retrògrads. No sé si això és be bé així però és una manera de veure-ho. Com mil més n'hi ha. Més aviat penso que Turandot és un conte que no fa sentit des de la perspectiva humana però que acaba bé. I justament Puccini, sabedor que és un argument que no s'aguanta, posa un contrapès poderós que és real i que ens transporta al nostre món: s'inventa Liù com a personatge entranyable que representa la puresa, l'amor incondicional i lliure i la debilitat humana, que es consuma amb la seva mort final. Sense Liù seria un conte ximple; amb Liù l'obra cobra un altre sentit molt més proper i molt més profund. Tot i axò la seva mort té més a veure amb la redempció romàntica que amb un a altra cosa crec. Però és un personatge que no deixa indiferent: és el que ens fa plorar d'emoció amb el Signore i de tristesa amb Tanto amore, la gran ària preterida d'aquesta òpera. Puccini s'hi va abocar amb la pietat característica amb què tracta les heroïnes Cio Cio San o Mimì. Liù és el personatge que converteix l'èpica en lírica de manera absoluta, radical. I ens desarma davant el drama i ens fa plorar. Tanmateix, la Liù té un rerefons biogràfic cert i contrastat. La seva criada de 23 anys, Doria Manfredi, es va suïcidar el 1909 després que la dona de Puccini els acusés de mantenir relacions sexuals. Ella, una noia jove i feble, no va aguantar la pressió i es veu que va prendre una substància que la sumir en una agonia agonia de 5 dies fins al desenllaç fatal. Posteriorment es va demostrar que ella havia mort verge i la dona de Puccini va ser acusada d'inducció al suïcidi i va haver de pagar una suma important en concepte d'indemnització. La seva manera d'expiar el pes d'aquesta mort injusta va ser posar un personatge que no apareix a l'obra de Carlo Gozzi però que és absolutament sincer. 

El repartiment del torn C no era el que hauríem desitjat. No cantava ni la Theorin ni l'Ermonela Jaho. Aquest és un fet al qual ja ens hem anat acostumant i que no sé si treu els resultats esperats pel teatre. Sembla que pretén diluir les estrelles contractades en dos casts diferents per tal de captar l'atenció dels uns i dels altres. És una manera de fer que a mi no m'agrada. Jo aniria més per la banda del patrocini i del diner privat. La Turandot de Lise Lindstrom és suficient i correcta però no té la força de la de la Theorin, potser perquè no és ben bé una soprano dramàtica sinó una spinto amb un timbre no gaire afavorit. La Liù d'Anita Hartig és també deficitària. És un paper per lluir-s'hi tant tècnicament com expressivament però només ho ha aconseguit en algun moment i ha comès errades tècniques clamoroses que no s'expliquen gaire. Té uns aguts brillants però definitivament no és la Jaho. Tampoc pel timbre. El repartiment s'ha salvat pel tenor Gregory Kunde, que amb uns aguts impressionants, molt ben col·locats i amb una resistència més que suficient ha estat vocalment el millor de la representació. Potser en la zona baixa la seva veu queda una mica desconfigurada però en la mitjana i en l'agut, no hi ha vibrats desagradables ni vacil·lants. És tot ella una veu ferma i amb una línia de gran escola. I a més ha fet el Do. En canvi, Jorge de León -del primer repartiment- no el fa. El Timur era Ante Jerkunica que ha superat la prova notablement. Ja és curiós -i aquesta és una errada escènica lamentable- que a la representació del 19 d'octubre a Arte, Timur, que prepresenta una persona cega o gairebé, segueixi la Liù d'Ermonela Jaho amb la vista com aquell qui res. Sabent que hi havia la tele una mica més de comèdia no hauria anat malament. 

Els Ping Pang i Pong eren Toni Marsol, l'incombustible Francisco Vas i Mikeldi Atxlandabaso. Han complert i molt bé. Potser per a Ping es necessita una veu més gruixuda però en qualsevol cas és bo per al paper. Finalment l'Altoum de Chris Merritt no és el més bo que haguem escoltat. Especialment per la seva manera de dir i frasejar el seu text. 

El cor tenia reforços en aquesta ocasió però no passaven dels 80 diria. Es notava que venia gent de fora perquè el resultat no ha estat tan bo com en altres ocasions. Hi ha molta gent preocupada a fer valdre la seva veu però no tant a fer valdre el cor, en les entrades, en les tallades i en les matisacions. Un cor no és només un conjunt de veus, és alguna cosa més. Jo crec que aquí ha estat una mena d'allioli deslligat. Molt millorable. Això sí les veus hi eren. També se li ha de dir al director d'escena que posar una cortina translúcida entre el cor i el públic és una mala idea per fer arribar nítid i ple el so.

I queda l'orquestra dirigida per Josep Pons. Ha seguit majoritàriament les convencions però ha aportat algunes solucions personals que no em convencen en alguns temps que tendeixen a ser ràpids i ha fet sonar desbocadament l'orquestra tant que a vegades no se sentien els protagonistes. En resum, una Turandot notable especialment per la versió escènica que ens proposa Aleu però simplement correcta en allò tocant a la música i la vocalitat.