CANVI I CANVIS

Que el canvi polític i l'alternança en el poder és un bé desitjable crec que ningú no ho pot posar en dubte. El poder al llarg del temps genera anquilosament i converteix el partit al capdavant en una mena de monopoli estèril; gens beneficiós per tant per als consumidors, per als clients, per als ciutadans. I això val per a tots els partits i totes les ideologies. Però, una altra vegada, la mesquinesa política fa diferenciar situacions que al capdavall són iguals. O no són iguals els 23 anys de CiU i els prop de 30 del PSC a l'ajuntament de Barcelona? Segons alguns no.

Ahir, al País Basc va ser nomenat Patxi López com a nou Lehendakari amb el suport del PP i del partit del ressentiment de Rosa Díez. L'elecció entra dins la legalitat i la legitimitat. Des del punt de vista del canvi una opció vàlida. Des del punt de vista sociològic i polític és una opció que a curt i sobretot a mig termini portarà més divisió al País Basc de la que hi havia. I més radicalització. L'estratègia ofensiva de l'Espanya uniformista comença a prendre forma als tres territoris que millor han conservat la seva personalitat nacional: Catalunya, Galícia i el País Basc ara. Per ordre cronològic. És una estratègia que ha emprat totes les armes possibles. A Catalunya ha emprat la ideologia per oposar un centre-dreta moderat a una esquerra redemptora i que ha acabat essent ridícula i pretensiosa. A Galícia, s'han aprofitat del mal govern de socialistes i nacionalistes. Però al País Basc, la qüestió és, al meu entendre, molt més greu: s'han arraconat legalment uns votants que molestaven perquè no condemnaven la violència d'ETA. Ningú pot justificar la violència gratuïta però tampoc ningú pot justificar callar l'opinió d'una part important de la societat. De qualsevol. Això d'entrada. A més, els partits que han pactat al País Basc són del tot antagònics en el marc espanyol i acèrrims enemics a les urnes i fora d'elles en alguns casos. Aquest pacte confirma d'una manera vistent allò que deia Pla: no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. D'altra banda, tothom sap que tot i que López serà el cap visible de l'executiu, els qui realment manaran seran els del PP. No auguro un futur agradable a aquest govern ni a la societat basca. Ni, de retruc, a Espanya.

Li donen el premi Cervantes a Juan Marsé. No discutiré pas la vàlua de la seva obra literària, que desconec gairebé del tot. I m'apresso a dir que Marsé pot escriure en castellà, català, quítxua o lapó. Només faltaria! Ara, defensar com pretén, que a Catalunya és tan català l'idioma de Cervantes com l'idioma de Llull això ja és una altra cosa. I em temo molt que la concessió d'aquest premi té una clara finalitat política. Ho va dir Zapatero: un es pot sentir català escrivint en castellà. I és clar que sí! Però això no vol dir que el que escrigui sigui literatura catalana, ni vol dir que el que escriu tingui més valor que una altra cosa que s'escrigui en català. Marsé és un inadaptat de la postguerra. Com molts. Han viscut i han estat ensenyats en castellà i tenen una vinculació sentimental amb aquesta llengua que no tenen els qui pensen que l'única llengua de Catalunya és el català. Ara el castellà no es pot imposar per la via de les armes ni de les lleis. Ho estan intentant per la via dels jutges i del prestigi. I sobretot per la via del fràgil joc de majories en un país en què, com deia Joan Argenté, el dret a viure és un plet.

ELS MESTRES CANTAIRES DE NÜRNBERG

Ha passat massa temps des que es va portar al Liceu la darrera funció dels mestres. El 1989 crec. Massa temps perquè ara se'ns ofereixi un experiment sense suc ni bruc, sense cap orientació ni homegeneïtat i sense un sentit al servei del text i de la música. No han servit de res aquests vint anys. Som allà mateix: intentant donar la nota, cridar l'atenció a qualsevol preu, fent coses inaudites o inversemblants. O inútils o ridícules. En el fons és el que diem sempre: el teatre de text ha volgut posar mà a un gènere que a pesar seu és viu i ben viu. I ho ha fet intentant fer prevaldre la visió del regista a la versió del mateix autor. A vegades, el resultat és original, curiós, alliçonador, agosarat. A vegades, però, ens trobem amb una producció com la d'avui: la de Klaus Guth.

Jo diria que els Mestres de Wagner està concebut no pas com una òpera sinó com una marató. Qui la supera, queda doctorat ipso facto en audició d'òpera. I no és fàcil. L'obertura -sensacional- i el primer acte duren hora i mitja, el segon acte una horeta més i el tercer es prolonga durant durant dues hores i uns minuts. Si això hi afegim els dos entreactes de 40 minuts el resultat és de 6 horetes. Gairebé tota una jornada laboral, deia l'Elisabet.

Com que es tracta de Wagner han vingut l'Albert i la Maite. L'Albert lluïa una llampant corbata groguenca amb el bust del mestre al capdavall. La hi van regalar pel seu quarantè aniversari. Ni la Sofia ni el Jonathan han assistit a la funció i, el que és més sospitós, el David -wagnerià de pro- s'ha excusat amb un dels seus compromisos que pel que es veu es deia costellada. Als entreactes ens hem anat veient. L'Albert i la Maite anaven proveïts de berenar-sopar atesa la durada de l'obra, cosa que els altres no hem fet. Hem menjat a peu dret al foyer qualque cosa; xapata de pernil, broquetes de fruita, un cervesa. Tot, és clar, a preus de Liceu. És a dir, caríssim.

Pel que fa a a música, si hagués de posar una nota seria un 7. Fóra el més just. Si l'orquestra i el cor (amb els seus directors han tingut papers destacats per la seva eficiència i espectacularitat les veus han quedat a la meva manera de veure una mica curtes. El Hans Sachs d'Albert Dohmen ha estat notable tot i que per cantar un paper tan llarg com aquest caldria un baix-baríton amb més cos i volum, més projecció i més resistència. Potser el cor ha estat el més vistent en el tercer acte i hi ha ajudat l'escena que recollia el so i el projectava a la sala amb molta intensitat i potència. El Walther de Robert Dean ha estat insípid pel meu gust. Amb una veu que no ressonava a dalt de tot i lleugerament gastada pels Tristanys que diu l'Albert que fa, ha començat realment pla al primer acte i ha anat guanyant en intensitat i color a mesura que anava rodant l'obra. El cantant que més m'ha fet el pes ha estat el David de Norbert Ernst, amb veu de líric, vellutada amb squillo brillantíssim i declamació i actuació molt convincents. A pesar dels pantalonets curts i la corbateta amb què me l'han fet sortir a escena.

Una nota que no és tan anecdòtica: al sobretitulat continuen apareixen-hi faltes. Aquesta vegada una de molt greu: "Ja ni ha prou", tal com sona. Algú s'hauria de prendre més seriosament la revisió dels textos que apareixen amb grans cossos de lletra a sobre del teló.

Fet i fet, érem a tocar de la una quan ha conclòs espectacularment una obra que és un autèntic monument de l'antologia de l'òpera. Pujant per la Rambla anàvem parlant de Bayreuth (jo deia que Wagner va ser l'inventor del parc temàtic) i de mil coses més dels mestres i de l'òpera en general. Li deia a l'Albert que el que m'interessa dels Mestres és el discurs sobre l'art i el fet que Wagner entén la modernitat i la renovació -fins i tot la transgressió romàntica- lligada a i provinent de la tradició. Com no pot ser d'altra manera. Wagner és un revolucionari que fa un pas de gegant en la música del XIX però els seus referents i les seves admiracions es troben al passat de la tradició germànica.

POBRA CATALUNYA RÀDIO!

Per primera vegada en 14 anys RAC1 se situa al capdavant dels índexs d'audiència a Catalunya. Després d'haver canviat els programes de més audiència i expulsat arterament els presentadors més reconeguts i escoltats, Catradio s'enfonsa en la misèria dels qui la volen mediocre, regional, sense ambició, sense relleu, bilingüe i, això sí, sense crosta. Com el bloc de Joan Ferran, o com la capacitat intel·lectual, per dir alguna cosa, dels prohoms socialistes catalans i dels republicans de suca i mulla que els donen suport perquè es pensen que els controlen. Em diuen des de dins de la cadena que les notícies es filtren (o censuren, directament) per part de comissaris polítics nomenats ad hoc a major glòria de Montilla, Zaragoza i l'esquerra tronada i conservadora dels anys 60 que no ha evolucionat gens. El que més greu em sap és que aquesta ràdio pública que havia estat referent obligat a tot Espanya pel rigor, la professionalitat i la pluralitat ara és una emissora més que no sap on va perquè no la deixen. Caldrà tocar fons per aixecar-la una altra vegada.

Dia fosc i plujós, d'una primavera hi...

Dia fosc, fred i plujós, d'una primavera hivernal. Em deia la meva professora de cant sudcoreana que un artista ha de cantar amb una actitud disposada perquè aquesta influeixi en el seu instrument; ha de lliurar-se al públic amb els mitjans de què disposa per poder comunicar emocions, sentiments, visions. I, encabat, ha d'esperar la resposta del públic tot dient: sóc aquí. Com l'escriptura sense lector, el cant sense públic és una comunicació incompleta, una teràpia avortada, o, per dir-ho a la manera de Sartre, una passió inútil. Jo penso que un professor ver és aquell qui desitja sense prevenció ni recel el progrés del seu alumne i el qui transmet, més enllà de coneixements, valors, secrets i experiències sàviament dosificats. Baixava les escales i la senyora que netejava l'escala, que no conec, m'ha aturat i amb trasbals visible m'ha comentat que en un moment donat l'havia emocionat i li havien vingut les llàgrimes als ulls. Ja es tractava d'això. En sortir m'hauria agradat veure alguna cara coneguda o escoltar una altra veu amable pel carrer major de Gràcia.

JOAQUIM MIR O LA RECERCA DE LA NATURA

No hi ha dubte que Joaquim Mir és un gran pintor i que probablement hauria estat més reconegut -així com d'altres- si hagués nascut a França. L'antologia que presenta el Caixafòrum a la Casa Ramona és molt útil per fer-se una bona idea de l'evolució de la seva obra i de les tendències i matisos que va anar adoptant al llarg del temps. La primera conclusió que en trec és que Mir és el pintor de la natura. N'és el seu tema principal i si alguna gamma d'olis ha usat el pintor és la dels verds. És una natura que com a tema sempre està en moviment i mai no és definitiva: ni en els indrets que serveixen de motiu ni en les tècniques i mètodes de composició. Els paisatges que hi són representats a la mostra són Barcelona, Mallorca -essencial- , París i Vilanova principalment. Mir se m'apareix com un pintor mai avorrit, sempre capaç de captar el públic amb un classicisme captivador. Mir hauria pogut fer, com Miró, el salt cap a l'abstracció però mai va acabar d'aconseguir-lo. Probablement i entre altres coses perquè mai el va desitjar. En aquest sentit el quadre dels exposats que més s'acosta a una expressió abstracta que parteix però de la visió de la natura és "La cala encantada", presidida per blaus, verds i blancs. Aquest mar xocant contra uns esculls d'ensomni juntament amb les seves dimensions considerables fan que aquest llenç sigui un dels més impressionants de l'antologia. La suite d'esbossos i oli que tenen com a tema la construcció de la Sagrada Família té un contingut indubtabelment social perquè mostra amb cruesa d'un observador assèptic com la gent pobra s'amuntega al voltant d'un temple que tot just s'eleva uns metres del sòl. M'imagino que el quadre té diverses lectures i que no totes passen per ser reivindicacions properes a la socialdemocràcia catalana, com pretén el comissari. Això i el fet que el tema diguem-ne social no és el que més abunda en la producció del pintor fan que l'etiqueta sigui a parer meu excessiva. Això no significa, però, que Mir sigui un escapista o un esteta de la pintura. Quan pinta la realitat, com als retrats, la pinta sense un afany d'intervenció clar, sense una voluntat de denúncia. Mir és un imnpressionista? No essencialment diria. Mir va usar l'impressionisme com a concepte i mètode composició en bona part de les seves obres. Però no és l'únic estil que va abraçar. Els entesos fins i tot diuen que va arribar a superar el fauvisme i, no cal dir-ho, el Noucentisme. Jo crec que la pintura de Mir és un exemple de com es pot abraçar el local i l'etern, la minúcia i la grandesa. Mir és un pintor que atorga valor sobretot a l'acte artístic de pintar i que no pretén una finalitat més que l'autosuperació, l'assaig i la satisfacció d'un públic que el pintor sempre té en compte.

JOSEP MOMPOU O L'ESSENCIALISME NAÏF

Avui tenim dia de festa les nenes i jo i aprofito per anar amb la Clara a veure l'exposició de la Pedrera sobre Josep Mompou. Mompou és, a casa seva, un gran desconegut. En part perquè l'artista famós és el seu germà músic Frederic. Josep Mompou és un dels nostres grans pintors de la primera meitat del segle XX. No en tinc cap dubte després de vista aquesta mostra deliciosa i a pesar que les presses de la meva filla m'han impedit dedicar-hi més temps i més intensitat en la visita. La pintura de Mompou d'un figurativisme que arrenca de les transformacions de l'impressionisme del segle XX i mai renuncia a la intel·ligibilitat i la claredat. Claredat diàfana però suggeridora. M'he creuat un senyor que li deia a un altre: aquestes pintures es veuen millor de lluny. Potser per això la pintura té un punt d'ambigüitat i de misteri que la fan propera a moviments més recents. Pel color i l'estil es diu que Mompou s'acosta al fauvisme. Es refereix a aquell color verd blavós clar empeltat de blanc amb una llum pròpia característica. Hi estic d'acord però la seva pintura és més que això. A la mostra hi trobareu natures mortes, retrats -sobretot femenins- i paisatges entre els quals Barcelona. Poca realitat i costums i força idealisme que, amb més o menys evidència, ha anat temperant amb el pas dels anys. Que Mompou pertany a la generació noucentista no gosaria pas posar-ho en dubte. Ara, Mompou va certament més enllà i no es queda purament en el símbol o en l'objectiu tot i que no arriba ni de bon tros, llevat d'algun cas com "Dancing", a la realitat més directa i nua. Pels temes, la seva manera de fer és catalaníssima. Només cal fer un elenc dels paisatges: Barcelona -la seva ciutat-, Tossa, Calella de Palafrugell, Cadaqués, Mallorca. O dels elements que apareixen als bodegons. També és una visió marítima: prefereix la costa a l'hort, per dir-ho amb paraules de Trinitat Catasús. D'influència francesa: hi ha temes parisencs amb un estil efervescent i temes bretons, sensacionals, únics per la pau que transmeten. Un hom diria que pot flairar el iode del mar atlàntic. També per les amistats té una relació directa amb els acòlits del Noucentisme que en forma de neopopularisme van fer de la poesia una tonada del poble alhora culta. Les seves il·lustracions dels poemes del llibre "Paradís", de Tomàs Garcés, són proverbials, tenen la delicadesa d'un gravat japonès i el gust de tota la tradició mediterrània. És un mar sentimental, no romàntic; simbòlic, no descriptiu.

Josep Mompou és un d'aquells pintors que m'agradaria tenir a casa per poder-lo contemplar en moments de tedi o nerviosisme, d'agitació o de serenitat, de dubte o d'amor. Pura experiència estètica.

JUSTÍCIA EN LLUITA

Dos fenòmens molt recents palesen d'una manera clara quines són les gravíssimes mancances en què el tercer poder es troba immergit. Per un cantó, una vaga que està totalment justificada atès el cas omís que l'administració -la d'aquí i la d'allà- presta a jutges i magistrats en l'exercici de les seves funcions. Per un altre cantó, la cacera en la qual van coincidir el jutge Garzón i el ministre del ram i algun altre personatge de la fiscalia general de l'estat. No és casualitat que ara es faci una vaga al llindar de la legalitat i en clar desafiament transversal a un ministre de justícia i al govern de ZP. La ingerència del poder polític en el govern dels jutges i sota la forma del Consejo Judicial del Poder Judicial, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i també de la Fiscalia General l'estem pagant ara. Perquè no és tan sols, a la meva manera de veure, una qüestió de mitjans tecnològics i de personal sinó també una qüestió d'exercici lliure i organitzat de la professió i de la gran responsabilitat de la justícia. Sense justícia l'estat de dret deixa d'existir i correm el risc cert de caure en un estat policial autoritari revestit amb ropatges de democràcia. El poder judicial pot ser i, jo diria, ha de ser molest per a l'administració. Malament si no ho és. És, per sobre de tot, l'ultim reducte de defensa dels ciutadans en els seus interessos privats però també respecte d'un poder que té la vocació malaltissa de ser hegemònic i exclusiu. Una jutgessa es queixava amb raó que la tècnica legislativa recent intentava passar per alt el poder decisori i d'arbitratge dels jutges i els volia sotmetre a la voluntat política de l'executiu. I posava com a exemples les alcoholèmies delictives i les penes accessòries d'allunyament en els delictes de violència domèstica. Tot plegat és certament preocupant perquè si no hi ha un poder judicial fort que pugui jutjar cas per cas, persona a persona ens arrabassaran la llibertat, la justícia i l'esperança. Totes d'un cop. I n'hi ha que no ho veuen.

"MALIA", DE TOSTI

CORONAMENT INTERROMPUT (LICEU, 7 DE FEBRER DE 2009)

Des que Monteverdi la va estrenar a Venècia el 1642 mai no s'havia representat al Liceu L'incoronazzione di Poppea. És així que s'entén que s'hagi programat per a aquesta temporada. Era una assignatura pendent i des d'aquest punt de vista el teatre ha fet justícia a la història. Res a dir. El que passa és que aquest títol no és un més entre la munió de títols que ofereix la temporada sinó que representa un percentatge molt alt respecte de totes les òperes que es fan. Si en fessin quaranta més d'òperes, passaria inadvertida. En seria una més. Però és que d'òperes en fan comptades amb els dits de les mans. És una aposta arriscada que no es deu al públic sinó a sufragar mancances històriques i correccions polítiques. Vol quedar bé, en una paraula. És clar que a Monteverdi tot se li perdona perquè si no hagués estat per ell potser no hi hauria ni òpera, ni Liceu, ni jo estaria escrivint aquestes ratlles que probablement no llegirà ningú. Per a mi no hi ha dubte que l'Orfeo té força més qualitat que aquesta òpera. Tant temàticament com musicalment. Un n'acaba fart de les mateixes cadències i dels ritmes ternaris que a manera de danses es van repetint pertot arreu de l'òpera. Monteverdi encara fa una òpera de text i música, amb molt poca acció dramàtica i amb poc joc de moviment escènic. Potser per això la posada en escena pretenia emfasitzar aquells aspectes irònics i burlescos que mostra més o menys subtilment l'obra i s'aprofita, en concessió al col·lectiu de gais, lesbianes i transsexuals, del transvestiment vocal dels personatges. I el resultat pot semblar més una farsa que un dramma musicale. Tants anys d'estudiar cant per acabar amb els llavis pintats, sabates de taló, faldilles ridícules i ensenyant quatre pèls per l'escot! Si el debat es troba entre la fortuna, la virtut i l'amor, jo crec que un emperador o emperadriu -que pel cas és el mateix- hauria d'optar per la primera. La virtut i l'amor són figues d'un altre paner i no pertanyen a l'horitzó dels governants, imperials o socialdemòcrates.

Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.

"BENVINGUTS AL NORD"

No sé per què els francesos sempre que fan una pel·lícula s'acaben mirant poc o molt el melic. Benvinguts al nord és una mica això però des d'una perspectriva amable, bonhomiosa, còmica però sense estridències i tendra però sense sentimentalismes. Gens xovinista. No et volen convèncer de les virtuts de res ni t'etziben que Berguies és "la plus belle terre du monde". Un surt del cinema amb bon gust de boca. Benvinguts als nord ens parla dels tòpics i dels prejudicis que els francesos tenen entre sí: sobretot dels del sud envers els del nord. Sobre els altres no es pronuncia. Un nord que és vist exageradament com un a terra estranya, amb costums impensats, clima extrem proper al polar i llengua dialectal incomprensisble i en ocasions histriònica. I és que les vuit del vespre és la millor hora d'un dissabte plujós per anar al cinema. I si a més la pel·lícula és bona, la fan al mític Alexandra i hi vas amb amics no es pot demanar res més.

LITERATURA DE DONES

La veritat és que ja en començo a estar tip. Als anys seixanta era tot veure les lletres des del prisma del marxisme i de la crítica sociològica que posava l'èmfasi en les relacions conflictives del proletari amb el capitalista. Ara, es tracta de mirar-ho tot amb ulls de dona, de pensar com una dona, de patir com uns dona, de sentir com una dona. S'acaba de publicar el número 6 de la revista en PDF "Literatures", publicada per l'AELC, i no endevinareu de quin tema tracta: de les dones escriptores. Tornem-hi! Aquesta crítica que focalitza la seva atrenció en una visió, en un mètode, en un col·lectiu o en un objectiu acaba essent pesada i, el que és pitjor, excloent i discriminatòria. I ho és perquè es discrimina ella sola. No crec que s'hagin de cercar problemes allà on no n'hi ha i no se n'han de cercar més allà on n'hi ha o n'hi pot haver. Que tothom digui la seva però a mi no m'interessa gens la literatura feta per dones. Ni la literatura feta per homes. Perquè de literatura només n'hi ha de dues classes: de bona i de dolenta. I tant se me'n fot si l'ha escrita una dona, un home o un extraterrestre.

MEMÒRIES DE JOAN TRIADÚ

Estic llegint les memòries de Joan Triadú. Triadú és un dels darrers crítics doblats d'activistes que han sobreviscut a les catacumbes del franquisme i dels primers anys de la democràcia. Un altre nom importantíssim és Albert Manent. Les memòries que ara publica s'encarreguen de demostrar-ho a bastament. Triadú no tan sols ha llegit i escrit ressenyes a diaris i revistes que després han format llibres. La tasca de Triadú va més enllà d'aquesta comesa intel·lectual i ha estat imprescindible per entendre l'aparició i el desenvolupament d'empreses culturals i mediàtiques del segle XX. Sobretot, Triadú ha llegit molt i s'ha sentit sempre atret per la novetat. Ha estat un crític no acadèmic, pragmàtic i, en part, programàtic. Tot i que no tant com alguns xacals de la literatura que tenen despatx a les universitats. I tampoc s'amaga que dos dels pilars de la seva visió del món han estat la fe i la pàtria. Per aquest motiu és un crític que no cotitza a l'alça en el nostre modest mercat intern. I probablement per aquests motius és un crític molest per a aquells que volen ideologitzar totes les parcel·les de la vida i que, més que sumar, pretenen excloure seguint fil per randa la tradició del temps de la República. Això no treu que Triadú hagi tingut al llarg de la seva vida crítica algunes opcions militants -que diria aquell- discutibles. Com el bandejament a què va relegar Josep Carner al 1950 o com l'affaire -potser justificat en la forma però no en el fons- del premi d'honor de les lletres catalanes a Josep Pla. Triadú és, doncs, un crític fonamental de la postguerra i per extensió del segle XX. I hauria de ser reconegut com a tal.

EL MATRIMONI AL DICCIONARI

El diccionari també defineix 'nació' d'una manera que no té res a veure amb la realitat jurídica. Vull dir que no sempre les definicions del diccionari han d'estar d'acord amb l'ordenament jurídic vigent. Per una qüestió de prudència. Ara, l'Institut d'Estudis Catalans amb Joan Martí i Castell al capdavant ha sentit la urgència de canviar la definició lexicogràfica de 'matrimoni'. Era una qüestió de vida o mort, de deixar clar qui mana al regne de taifes de l'IEC i, sobretot, de palesar el progressisme políticament correcte de l'acció. Joan Martí i Castell era professor meu a la Universitat de Barcelona. Teníem classe els dimarts i els dijous d'història de la llengua, una hora i mitja cada dia; ell, però, fent gala del seu compromís social, arribava sistemàticament mitja hora tard. Cada dia. I argumentava els seus retards dient que els feien treballar massa. És a dir, passava olímpicament de la llei. Quants tombs fa la vida oi? Ara, ha corregut a promoure el canvi de la definició de matrimoni perquè un govern ha decidit canviar un concepte nuclear de llarguíssima tradició jurídica i sòlids fonaments. Posats a anar a l'avançada, jo proposo des d'aquí ampliar de totes totes la definició, trobar-hi un altre hiperònim i redactar-la com segueix: matrimoni m 1 sociol/dret Unió legítima entre dos o més éssers vius. ex: estava casat amb un periquito.

ATEUS.ORG

Algú ens vol vendre la moto i encara no sabem qui és. El que sí sabem és que ha utilitzat els ateus europeus organitzats (!!) per tal de fer força soroll amb uns pocs anuncis als autobusos de diverses ciutats. Un lema com el que han triat ("Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida") no s'acaba d'entendre tan sols en el pla de les idees i les creences i l'hem de situar inevitablement en el terreny del màrqueting. Per als bona fe que creguin que és un lema sincer que pretén escampar la bona nova de l'ateisme cal fer unes precisions. Els qui, d'una manera o altra, volen bandejar la religió -i especialment el Cristianisme- de la nostra societat sempre ens han dit amb paternalisme indolent que cal que la religió se situï en l'àmbit privat de la persona i que no transcendeixi a la plaça pública. Doncs bé, amb aquests anuncis singulars, els ateus de Catalunya i tutti quanti estan fent allò que justament critiquen de l'Església catòlica: estan portant el debat de l'existència i la manifestació de Déu a l'espai públic i, a més, n'estan fent apostolat: pretenen convèncer-nos de les bondats de l'ateisme com si d'una altra religió es tractés. En el benentès que ni ells mateixos han entès quin és el seu pensament perquè han intentat matar Déu però no s'han pogut alliberar del seu cadàver. Com un Nietzsche o un Josafat qualsevol. El "probablement" introdueix un dubte raonable que fa partícips a aquests ateus de la possibilitat real de l'existència d'un déu. Del que sigui i sigui com sigui. Realment contradictori. Ja ho veuen: ni els ateus es poden substraure a la naturalesa humana. Ni ells poden escapar-se del tot de la transcendència. Això per començar. El que continua del lema és realment més inquietant i rebla en el clau d'uns models perniciosos de la nostra societat que tot just es començaven a superar. O sigui que hem de deixar de preocupar-nos, però la qüestió és de què. De Déu tan sols? De la crisi esfereïdora que vivim? Dels problemes del nostre món? Dels altres? No se sap, però aquest és un missatge socialment equívoc i a la pràctica nociu per als més joves. No faltarà qui, a l'hora d'opinar sobre l'anunci, converteixi la víctima en culpable. Al cap i a la fi, es compleix com sempre aquella dita cervantesca. Ningú no pot negar l'evidència: potser hauria estat millor donar els 2500 euros que ha costat la campanya a Caritas per tal que els utilitzés amb sentit comú i en benefici dels més necessitats.

EL PREMI JOSEP PLA DEL 2009

A casa nostra anem de tornada en allò tocant als premis literaris. Els escàndols que a la darrera època s'han produït han contribuït d'una manera decisiva a desprestigiar-los. La categoria, però també la funció que haurien de fer o que podrien fer encara en la nostra societat de la cultura. Un poc també ha passat amb la crítica. Ara acaben de fallar el premi Josep Pla. En castellà se l'ha endut la periodista Maruja Torres. No penso comentar-ne res. En català, l'obra "El silenci" del també periodista Gaspar Hernández. Un assaig sobre la curació a través de l'espiritualitat, diuen. No seré jo qui posi en dubte la qualitat o l'interès del llibre, que ja amb el títol pagaria la pena de llegir en una societat sorollosa i bruta. Essent com és el premi de l'editorial Planeta no em sembla casual que els autors guanyadors siguin dos periodistes. I dels anomenats mediàtics, dels que surten als mitjans de comunicació i són bàsicament coneguts per la majoria de gent per aquest fet. No hi ha dubte que les editorials han jugat fort en aquest sentit perquè, desenganyem-nos, el que volen és vendre llibres i no contribuir a la renovació literària, a la consagració d'una literatura personal o d'una determinada visió del món. Tan material com això. Això està generant una doble via en el camp de les lletres. Per un cantó, la via de qui escriu per reforçar una posició de reconeixement i de publicitat, amb més o menys qualitat. Per un altre cantó, la del que escriu per pura necessitat i la majoria de vegades no pot publicar perquè no el deixen. Els uns venen molt o força: és el reducte editorial. Solen durar poc. Es cremen. Els altres, ni tan sols són coneguts a vegades i quan surten generen una sorpresa i un èxit espectaculars. Un cas en seria "La pell freda". Potser en un futur no llunyà veurem grans obres oblidades pel món editorial circulant amb naturalitat i modèstia per un internet global. Caldrà estar-hi atents.

"SIMON BOCCANEGRA" AL LICEU (27-XII-2008)

La novetat més important de la vetllada era òbvia: el Vicent ha marxat com un Pinkerton malenconiós a terres nòrdiques per establir-s'hi d'una manera definitiva. No cal dir que la notícia ens ha sorprès a tots i per etapes. Tampoc cal dir que tots els seus amics li desitgem la millor de les sorts. La segona notícia és que la meva capacitat de distracció avança inexorablement: avui venia amb la idea que l'òpera començava a dos quarts de nou i quan he sentit que només faltaven tres minuts per iniciar la funció he hagut de pujar cames ajudeu-me les escales fins al tercer pis. Era com si m'haguessin robat la mitja horeta prèvia a la representació.

L'obra es presenta en una Gènova plena de tensions entre patricis i plebeus, entre rics i pobres, vaja. Ja anem veient que no hem avançat -ni avançarem- gaire. I es presenta en una Itàlia que encara està per fer. Boccanegra combina el rerefons històric amb caràcter conciliador -el dux governa en un consell format pels uns i pels altres- i amb el perill present de les conspiracions amb un drama personal: la desaparició de la filla del corsari Amèlia. La trama és realment laberíntica, complicada, plena de malentesos, ambicions, amors i cops de colze per assolir el poder i la noia. A mi, si em donessin a triar em decantaria per ella. I el poder, que el bombin! Però, és clar, no tothom pensa igual. Ni a la ficció ni a la realitat.

No és de una òpera de la meva corda principalment perquè l'acció dramàtica és pobra. És una obra estàtica, que avança lentament, que té una línia difusa, pesant. És una obra només de diàleg. I a pesar de moment molt emotius en el cant i en la lletra, com quan Simon entona els seus dos desigs, amor i pau, l'obra es debat entre el Verdi musicalment jove i el madur. El repartiment de baixos i barítons ha estat força notable. No en destacaria un sobre un altre. Ni tan sols el Boccanegra, d'Anthony Michaels-Moore. Tampoc, l'Amelia de Krassimira Sotyanova.

El tenor Neil Shicoff té bona veu, impostada i timbrada, agradable, amb un so rodó i bell a l'agut, però potser no era la veu per cantar un paper realment dur i poc agraït. Ja al primer acte vam observar que semblava en inferioritat de condicions respecte de les altres veus. Però al segon acte, i després d'un passatge matador i de rascar diverses vegades i cada vegada amb esforç més evident va fer una cosa que jo encara no havia vist al teatre del Liceu: va aturar la representació amb les dues mans, com demanant temps i paciència, i dirigint-se cap enrere amb el cap cot va dir al públic amb veu compungida "scusatemi per la mia voce". A la qual disculpa la gent vam reaccionar amb aplaudiments francs i comprensius. No sé els motius d'una tal indisposició però em sembla que deuria ser una mescla de refredat d'alguna mena i d'incapacitat per afrontar un paper com el de Gabriele. Es va disculpar i no passa res però això no treu que el teatre hauria de cobrir amb suficients garanties les indisposicions com aquesta.

El director italià, Paolo Carignani, calb com una bola de billar, em va agradar molt. Precís en la seva gesticulació, fruit d'una bona escola i d'un magnífic coneixement de l'obra, va dirigir amb professionalitat i gust. No sé què més es pot demanar. Els mateixos músics el van aplaudir. A llur manera és clar.

Després de la funció vam decidir canviar d'aires i anar a la vinateria del Call. A l'aventura perquè no teníem la taula reservada. Vam trobar lloc i vam menjar un assortiment de formatges, embotits i truita de patates tot regat amb un vinet negre de Jumilla. Bo i agradable. La vinateria és un espai íntim, estret, apropiat per una taula d'amics. Sortint del restaurant, i caminant pel barri gòtic mig desert i amb els carrers mullats per la pluja de feia poc, amb olor de nit i de Nadal a cada carreró, a cada plaça, vaig recordar les sortides nocturnes de fa vint anys, quan la foscor era un recer i un aliat, un espai per somiar projectes, vides i mons.

JOSEP CARRERAS AL PALAU (21-XII-2008)

El concert de la temporada Palau 100 es presentava com un concert de Carreras dedicat principalment al Nadal però va resultar el que realment havia de ser: un concert de Nadal on també cantava, com a figura principal, Josep Carreras. El primer símptoma del que dic és que el programa va ser molt variat, molt heterogeni, molt poc compacte temàticament i estilísticament. Això potser un purista no ho perdonaria però els qui amen la música volen escoltar bona música i no hi ha dubte que n'hi va haver. S'errava qui volia escoltar el Carreras del món de l'òpera, o l'Orfeó en plena acció o la pirotècnica vocal de Sumi Jo. Però hi va haver pizellades de tot. Pel que fa a Carreras va començar amb l'ària barroca de Serse "Ombra mai fù", va continuar amb una napolitana i es va endinsar al final de la primera part en el món nadalenc amb l'Adeste fideles potent i sempre bonic de cantar i emotiu d'escoltar. A la segona part el tema nadalenc va ser el motiu principal. Carreras va cantar el Romanç de Santa Llúcia; sempre que l'escolto em sembla recuperar els Nadals de la infantesa que entronquen amb els noucentistes de la primeria de segle XX. Una cançó que enllaça a la perfecció Nadal, felicitat i amor. Alguna canço castellana -Carreras sempre cedeix- i Winter in wolnderland per acabar. Sumi Jo és una bona cantant i diria també una bona model (va lluir ostentosament tres vestits al llarg del concert: excessiu). La seva veu és prima però té una agilitat i un agut remarcables. L'èxit esclatant -fins i tot superior a Carreras- el va aconseguir amb "Ah, vous dirai-je maman", de Mozart. Un exercici de virtuosisme i visibilitat de galliner. I l'Orfeó va executar amb gust i exactitud quatre nadales catalanes que s'adeien poc amb la resta de concert. Concert cubista, doncs. De Patchwork. Potser l'apartat de bisos va ser el més interessant de tot i on la gent i el tenor més es van abocar. Carreras va cantar dues nadales nordamericanes, l'emotica Canço de l'avi castellet -escrita per a baix!- i la Santa Espina, per diliri del públic lliurat al seu ídol de veu càlida i efectiva per cantar en una tessitura central i sense esforç excessiu. A destacar els canvis que progressivament es van veient entre el públic: una estrangera pretenia, després de la primera part, escltar la segona asseguda tranquil·lament a la butaca amb una copa de cava. Cosa que ens indica que no li agradaven les pipes ni les crispetes perquè era massa refinada. I educada. La qüestió és que cada vegada el públic actua com si es trobés al sofà de casa veient la tele o remenant l'ordinador. Qualsevol dia tindrem una sorpresa. No cal dir que la dona no va sortir-se amb la seva. Continuen els sorolls, les entrades tumultuoses a deshora, els caramels oportuns i la tos persistent i encomanadissa. Vaja, sense novetat al front.

"SEDA", D'ALESSANDRO BARICCO

Una frase podria resumir l'esperit delicat d'aquest llibre poètic i deliciós: "Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai" (pàg. 79). Frase que em recorda, ben cert, aquella altra de Ruiz Zafón quan afirma a la seva obra "Marina" que només es recorda allò que no s'ha viscut mai. "Seda" és, tal com la veig, la història d'un home feliçment casat amb la seva dona, Hélène, que arran dels seus viatges en cerca de negoci i fortuna s'enamora, primer subtilment, després oceànicament, d'una noieta occidental que coneix al Japó de finals del segle XIX. Tan simple i tan etern com això. El llibre es presenta tal volta com una història d'amor. Però és més que una història. Almenys en són dues i, a més, hi trobem més coses. Trobem mil sentiments tot just esbossats però amb traços reconeixibles i definitius. Com aquell dolor fluix i estrany, dolçament malenconiós, del qui no ha gaudit mai del tot de la veu de la seva estimada perquè no la coneix. O com aquella intuïció que un té quan coneix una veritat que no ha estat dita. "Seda" és una petita bíblia dels sentiments, un assaig sobre l'amor. En un món pres per l'interès material, la frivolitat estètica i la subversió obsedida del curs tranquil de les coses, el llibre d'Alessandro Baricco és un exemple de com es pot assolir tot el contrari.

INTERNET 2.0

L'altre dia assistíem a la ponència marc de la 8a jornada de Qualitat a l'ensenyament celebrada a l'hotel Campus de l'UAB. El ponent era un consultor anomenat Genís Roca i va fer amb parsimònia rigorosa i tocs d'ironia i d'humor amb rostre seriós un inventari de la situació en què es troba la xarxa com a instrument que propicia la interacció de les persones en un marc nou, diferent de la realitat, amb autonomia i substantivitat pròpies. El títol feia referència a l'Internet 2.0 que intenta superar la primera onada d'admiració pel canal i crear, a partir d'aquesta superació, una nova manera de relacionar-se amb la informació i el coneixement. Deia el ponent que ara ja no és important tenir o no internet sinó allò que realment hi fem: pàgines electròniques amb mil i una utilitats, blocs, correu, televisió a la carta i interactiva, entre moltes altres coses. Que internet ens ha canviat la vida sembla indubtable. Es pot ben dir que la creació i la difusió universal de la xarxa ens ha fet més lliures, més capaços, més curiosos, més savis. Però, per un altre cantó, la xarxa també ha generat noves maneres de relació. I la prova es va fer visible quan el ponent va demanar quantes persones coneixien algú que s'hagués enamorat a internet. Va alçar la mà moltíssima gent. I és que per internet es poden dir coses que cara a cara són molt més difícils de dir. Si no impossibles. La revolució d'internet és només comparable i encara a molta distància amb la que en el seu moment va suposar la invenció de la impremta, la telefonia i la televisió junts. I potser encara fem curt. I tot plegat ha succeït en el brevíssim termini històric de 20 anys. No es pot concebre avui una empresa que no tingui pàgina web (ueb), o un estudiant sense accés a la xarxa o sense correu electrònic. El Youtube i altres pàgines ens proporcionen una televisió que ens podem construir al nostre gust. I ens permet reconstruir el nostre passat. Les nostres idees, imatges, sons i vídeos ja no són tan sols un patrimoni privat sinó que poden compartir-se amb altres navegants. De fet, probablement la paraula amb més futur en el món d'internet és aquesta: 'compartir'. Perquè la informació, el coneixement i, doncs, la cultura ja no són un clos tancat que de tant en tant es deixa veure i trepitjar sinó un espai comú que va creixent exponencialment i que ha modelat noves maneres de relació personal i social, nous indrets d'oci i de negoci, nous fòrums culturals.

LA TORTUGA DE DARWIN, DE JUAN MAYORGA

La idea és, en principi, bona. A través de l'evolució de la tortuga del qui va formular la teoria de l'evolució de les espècies se'ns pretén fer un repàs de la història europea i mundial dels darrers 200 anys. El resultat és una altra cosa. L'obra es desenvolupa bé durant la primera hora però després comença a repetir-se i a cansar. Un no veu cap a on va i com pot acabar. Es van concatenant gags ja coneguts i frases que ja han estat dites. La crítica, però, en tota l'obra és només superficial i a estones ingènua. Podria ser la d'un nen. No elaborada, no original, estereotipada, previsible. Finalment avorrida. El madrileny Juan Mayorga no és aporta la idea inicial però no res més. 

Pel que fa a la posada en escena els resultats no són més encoratjadors. Llevat de la Machi -de fet és una obra pensada per a ella- els altres actors no es troben a l'alçada d'una producció ambiciosa i tenen tics d'aficionat imperdonables quan et venen un producte de circuit. Especialment pobre és el qui fa de professor. Els altres una mica millor, més creïbles com a mínim.   En resum, una obra amb pretensions que no acaba de materialitzar-se en un bon drama-comèdia (ni aquesta ambivalència s'aconsegueix). 

"HYMNE À L'AMOUR", EDITH PIAF

LE NOZZE DI FIGARO O MOLT SOROLL PER NO RES

Que Mozart és un autor ple de murrieria ho sabem tots els aficionats. Però d'aquí a la revolució hi ha un bon tros. Hi ha lectures interessades que busquen trobar a cada pas un correlat que justifiqui les postures pròpies o els ideals íntims o públics que mai no realitzaran. Al meu entendre, Les noces és una òpera més carnavalesca que subversiva, més enjogassada que doctrinària. Mozart fa una òpera mig buffa mig seriosa on els papers importants s'han alterat. Aquí la parella honesta i virtuosa és la de criats Figaro i Susanna mentre que el Comte d'Almaviva és presentat còmicament com un marit gelós i alhora infidel. Vés a saber si Mozart tenia idees en les quals inspirar-se. La tornada final a l'ordre amorós és una prova que Mozart es planteja l'òpera no pas per canviar la humanitat ni redimir el servei domèstic sinó com un joc maliciós i, és clar, volgudament ambigu. Però no tant. En certa manera a algú li pot recordar El somni d'una nit d'estiu o el Molt soroll per no res Shakespearià. Aquí, però, l'obra és un autèntic vodevil, una comèdia d'embolics i entra-i-surts, que són la salsa d'aquesta òpera. Si descomptem, naturalment, la música, que és, a parer meu i juntament amb La flauta màgica, una de les més belles i universals de Mozart. Tot l'òpera és farcida d'àries conegudes fins a la sacietat i fins i tot diria populars. Que és el millor compliment que se li pot fer a un músic. Em deia l'Elisabet que si algun aficionat novell et pregunta per l'argument de l'obra et posa en un compromís perquè és d'allò més enrevessat. Més que parlar de l'abolició d'un dret feudal -el de cuixa- Mozart i el llibretista volen parlar de la hipocresia personal del Comte d'Almaviva, superat pels esdeveniments confusos, sorpresius o pel projetto de Figaro, que pretén posar-lo en evidència davant tothom. També davant els nostres ulls. 

L'obra la dirigia Ros-Marbà, que va fer una lectura correcta, com de costum, però no pas brillant. La direcció escènica Pasqual se m'apareix com a sòbria i efectiva, poc original però molt d'acord amb l'esperit de l'obra. El canvi d'època pels anys 20 no grinyola gens, ans al contrari. Ens ajuda a apropar-nos millor a un conflicte que, insisteixo, no és simplement social ni tan sols amorós. Encara que les hormones, per dir-ho a la manera de Pasqual hi juguen un paper destacat. En aquest sentit l'òpera té molt d'autobiogràfica. Si la base era prou sòlida perquè l'orquestra i l'escena suficientment garantides, el repartiment ha estat desigual i francament fluix. En conjunt.  Hi havia veus grans i maques com la d'Emma Bell, potser massa gran per cantar Mozart, i veus primes i a vegades inaudibles com la d'Ofèlia Sala, que canta molt bé però té un volum reduït. Una Susanna descompensada. Hem trobat un Figaro correcte (Kyle Keteisen) però res més, sense gran escola de cant ni dramàtica. I el Cherubino de Sophie Koch no ha estat a l'alçada: a banda que té una desagradable tendència, reiterada a la funció, a retardar el temps. Ros-Marbà s'hi ha adaptat però no ho hauria d'haver fet. El Comte (Ludovic Tézier) amb veu remarcable per bellesa però sense un estil marcat. De tot plegat em quedo amb el Dove sono cantat amb mestria, veu eterna i dolls de sensibilitat per Emma Bell. Sobretot a la represa, cantada a mitja veu amb timbre sonor, amb molts i bells harmònics i un fiato de gran classe. Excel·lent. El regust que em queda després de la funció és el de la lògica alegria per haver escoltat una òpera deliciosa en el cant però tocada per un sentiment de correcció àuriament mediocre que no em puc treure de sobre. No hi ha res incorrecte però no s'han transmès prou emocions per recordar-la. 

L'ambient de la funció ha estat, però, el de les grans ocasions. Ple a la sala, el grup d'amigues de l'Elisabet en ple -ara ja amb parelles-, substitucions inesperades com la del Josep per la Pilar, retorns de la Sofia i el Vicent, i absències sospitoses com les del Jonathan i, sobretot, la del David. 

L'ESTAT QUE ENS VOL ESCLAUS

Hi ha alguna cosa en la reforma del codi penal que s'acaba de fer que grinyola. Probablement l'enduriment de penes i la tipificació de nous delictes estan justificats però, en alguns casos, hi ha alguns drets que queden en entredit i que obren de cara al futur un panorama limitador de la llibertat, de la intimitat i de la seguretat jurídica. La llibertat vigilada em sembla especialment preocupant i segurament hauria de ser considerada anticonstitucional. La justificació d'una tal pena es fonamenta en una actuació purament preventiva que no respon a una retribució o a una mesura de rehabilitació com a resposta a un delicte objectiu. I es pot començar així i acabar obligant a implantar a tothom un xip subcutani com el que ja porten els gossos. Perquè el següent pas és vigilar tots els qui han delinquit i, més enllà d'aquest pas, vigilar-nos a tots pel fet de ser ciutadans d'un país i pel fet de ser delinqüents en potència. Preocupant i perillós. L'altre camí obert és igualment perillós per a l'estat de dret i per a la democràcia. Si eliminem la prescripció del delicte, del que sigui -amb termini ampli o limitat- , estem eliminant un element fonamental de la seguretat jurídica i estem obrint les portes perquè en el futur l'estat pugui aplicar la legislació penal sense limitacions temporals i amb arbitrarietat. La prescripció és una limitació a la funció retributiva de la pena i, si s'elimina, estem donant carta blanca a l'Estat perquè ens apliqui la llei quan li vagi bé a ell. Evidentment, ara només entra en joc per a casos molt greus però, què ens hi juguem que d'aquí a uns anys s'estendrà la mesura? L'anàlisi que es pot fer d'aquesta reforma és ambigu i serà diferent segons quina sigui l'obediència que se segueixi. Però em sembla que de tot el que hem anat veient fins ara podem deduir que les noves tecnologies (llegiu internet, ordinadors, bases de dades, mòbils, radars, satèl·lits, càmeres, etc) més que alliberar-nos ens fan esclaus. I això l'Estat ho aprofitarà per subjugar-nos d'una vegada per totes. Cal no dubtar-ne. A la llarga, ens podem trobar que vivim nominalment en un país lliure i fonamentat en un ordenament jurídic i alhora privats dels més elementals drets personals i socials.

EL REALISME FOTOGRÀFIC DELS GERMANS JOSEP I PERE SANTILARI

A l'espai VolArt de Barcelona (c/ Ausias Marc, 22), de la Fundació Vila Casas es pot veure fins a mitjan novembre l'exposició intitulada "Realisme contemporani" dels pintors badalonins Josep i Pere Santilari. Unes cinquanta obres distribuïdes a la planta baixa i al soterrani de l'edifici -de remarcable interès arquitectònic- que han estat comissariades per Mònica Ramon. Les obres abasten un període prou representatiu: des de 1985 fins al 2007. Vint anys de pintura, que es diuen aviat. A banda de l'exposició en si, l'espai també compta amb un document audiovisual d'interès: l'entrevista a dues veus que van fer als dos pintors en ocasió de l'esdeveniment. I si ho desitges pots adquirir un catàleg de mà de la mostra.

Si encara no n'hi havia prou, un altre al·licient de l'exposició és que és de franc, a pesar que l'entrada que et donen té marcat i esborrat un preu de 2 euros. 2 euros que, altrament, hauria pagat de gust. La veritat és que venia recomanat: la Pepa ens havia dues setmanes enrere que havia anat a una exposició que li havia agradat molt.

L'exposició es divideix temàticament en tres grans blocs, als quals es dediquen espais físics diferents: el paisatge urbà -que és sobretot barceloní-, la figura humana -que és femenina- i els bodegons -que partint del tema barroc es projecten amb originalitat i un xic d'ironia cap al segle XX. Del primer tema en destacaria la llum fidel i precisa dels quadres que representen espais com Montjuïc, la platja de Badalona, el WTC, el supositori de les aigües, l'entrada a Barcelona per la Diagonal o la rambla del Maremàgnum. Espais barcelonins contemporanis però del dia a dia. Insisteixo que el més important és la captació de llum amb clares influències de l'hiperrealisme nordamericà. Detallista i radical però alhora poètic i una mica sentimental. L'hora foscant i l'alba són moments exquisits per apreciar llur tècnica depurada però també hi ha tardes assolellades d'estiu o matins amb una certa boirina que difumina el paisatge i el torna, al fons, d'un gris anodí característic de la Barcelona que treballa un dia qualsevol.

La figura femenina és presa a partir d'unb mètode acadèmic però amb elements que poden suggerir l'actualitat de la pintura: una dona que canvia el canal del televisor amb un comandament a distància o una altra que, estirada al sofà, escriu un SMS al seu telèfon mòbil. Totes hi són nues i abunden els olis sobre tela en blanc i negre. Talment com fotos traspassades al llenç del pintor. A vegades amb versemblança increïble.

Pel que fa als bodegons, els Santilari reconeixen partir de la natura morta clàssica per endinsar-se cap un món actual. Els elements originaris hi són però n'hi ha d'altres que són evolucions o tics d'actualitat. Com per exemple, un got. N'hi ha un que és particularment irònic, "Envasats", on els embotits de la natura morta han estat substituïts per productes de xarcuteria prèviament envasats al buit.

Els Santilari pinten al detall, sovint i literalment amb lupa, i a vegades en equip: n'hi ha mostres. I ells sostenen que al final hi ha una mica de cadascun d'ells en tots els seus quadres. No en va són germans bessons.

"MADAMA BUTTERFLY" A SABADELL (24-X-2008)

Quan el Liceu Falla, i sol fallar sovint, als aficionats a l'òpera sempre ens queda Sabadell, on els programes es deuen al públic i les subvencions no cobreixen totes les despeses, malauradament. Seria interessant de verificar què foren capaços de fer els amics de l'òpera de Sabadell amb els recursos del teatre barceloní. Potser pagaria la pena de fer el canvi.

La primera òpera que presenten aquesta temporada és ja un clàssic del segle XX. La Butterfly torna sempre com un agradable perfum exhalat per una música perdurable a cada passatge, a cada compàs. I torna amb un argument que continua tenint una vigència certa. Ara penso en una Butterfly contemporània que hem mig conegut per les notícies en un episodi brutal i absurd: la crema d'una rodamon en un caixer automàtic de Barcelona. Rosario Endrinal, que és així com es deia la víctima, també es va enamorar perdudament d'un home estranger i per causa d'això va renegar de marit, filla i pares i va jugar-s'ho tot a una carta. Quan l'aventura va acabar, Rosario va tornar a la seva ciutat, on ningú del seu cercle familiar la va voler. A la traïció de la fuga, havia sumat altres problemes de no menor magnitud. I heus ací com una secretària de direcció feliç amb un futur assegurat i una vida estable es va convertir, sense voler-ho i per causa del desig d'una ascensió social i econòmica irreal, en una sense sostre i va acabar essent víctima de la seva situació. Aquest argument no és el d'una òpera però podria ser-ho ben bé. Hi ha variacions respecte de l'original puccinià i de l'obra teatral que la va inspirar però la més frapant és que aquesta història és autèntica, extreta de la realitat més sòrdida i incomprensible. Fruit de l'encadenament de l'amor, l'avarícia, la desorientació i la mala sort. De Butterfly ens podem compadir perquè és encara una nena ingènua que no ha vist el món per un forat. De Rosario ens podem compadir, sobretot i no sé si només, perquè és la víctima aleatòria d'un odi irracional i gratuït.

Roger Alier n'ha dit d'aquesta versió que és de llibre. I té raó. Sobretot jo destacaria la posada en escena pulcra i neta, elemental i efectiva, sòbria però suggeridora, concebuda en la noblesa de la fusta i l'ambigüitat de la llum. Tot amb gust, vestuari inclòs. La gran lluna del primer acte, que apareix rere els dos protagonistes, és un marc excel·lent per al duo d'amor. Carles Ortiz, director d'escena, i Jordi Galobart, dissenyador de l'escenografia, han fet una molt bona feina. Sense experiments i original. Han sabut reduir a l'essencial un món de parets fràgils, bell paisatge, olors i colors embriagadors i llum canviant que transita de l'hora foscant a la nit, de la nit a l'alba, de l'alba al matí i del matí a una altra mena de nit "che non a mattino".

No es pot dir el mateix dels solistes i de l'orquestra. Si em fessin dir una primera impressió global de la funció jo esmentaria la paraula 'precipitació'. El director Elio Orciuolo ha portat uns tempi en ocasions massa ràpids i no ha volgut cedir davant els cantants amb el risc verificat de desfasaments poc agradables. Tampoc ha cedit en volum i l'orquestra s'ha imposat a unes veus que, llevat de la Cio Cio San, no eren gaire grans. Pinkerton -Javier Agulló- té l'agut però li manca línia i una afinació més precisa. Ha complert bé, a pesar de tot. Marc Canturri ha estat un Sharpless creïble, tot i que des del punt de vista escènic ha anat guanyant amb el pas dels actes. Del gest de xitxarel·lo mogut ha passat a adquirir un posat greu, digne i emfàtic. La veu bona però el color no és el millor i en la vibració es perd nitidesa de l'altura de la nota. El Goro de Marc Sala ha estat un dels personatges més reeixits de la representació, amb una veu realment bella i cant amable. En canvi, el comissari imperial ha fet gal·la d'una veu enrogallada i poc impostada i el príncep Iamadori d'una veu molt, molt petita, poc adequada per cantar en un teatre de dimensions considerables.

Que ha arribat al públic no en tinc cap dubte. La Mercè ha plorat en silenci, mocador en mà, durant bona part de l'obra. Això a pesar de les entrades a deshora d'algunes persones del públic (no tanquen portes després de començar?) i dels llocs comuns de sempre: caramels embolicats en cel·lofana que un es recorda que ha de menjar quan interpreten el delicat cor de pescadors a boca closa i comentaris fets per gent gran que es pensa que sap parlar en veu baixa. A l'entreacte, hem menjat coca molt bona amb una copeta de cava i, per la porta que dóna accés als camerinos, hem vist barrejar-se els dos mons de la funció: el real en forma de senyores abillades elegantment i el de la ficció d'una japoneseta del cor amb ombrel·la inclosa.

"EL SO ÉS VIDA", DE DANIEL BARENBOIM

Daniel Barenboim, el reconegut violoncelista i director, publica ara un assaig filosòfic amb el títol "El so és vida", on pretén traçar paral·lelismes entre la música i la nostra quotidianitat. Sens dubte per intentar recompondre alguns ponts que uneixen aquesta disciplina sonora amb les nostres activitats diàries. Totes les afirmacions que conté el llibre estan fonamentades en una hipòtesi que és també una constatació: la música està completament allunyada de la nostra vida i es troba tancada en una torre de vori. No cal ser un expert per corroborar la tal asseveració. Queden molt lluny els anys en què la música anomenada clàssica formava part consubstancial del nostre tarannà i activitat social fins al punt de ser-ne indestriable. Ara, la música clàssica que es fa és un discurs avançat per a entesos, una cavil·lació intel·lectual costosa i, en algunes ocasions un exercici d'autoflagel·lació contrari al més elemental i bàsic principi hedonista. És clar que no podem arribar gaire més enllà amb una música enrocada en l'experimentació intel·lectualista que ha perdut pels camins del segle XX la melodia o l'harmonia o en alguns altres casos fins i tot el ritme.

Em sembla que és un llibre interessant i honest independentment del posicionament polític per què ha optat el mestre en el conflicte àrabo-israelià. Les veritats sobre la música són autèntiques perles que cal que algú ens les recordi de tant en tant. I només una persona que hi hagi reflexionat en profunditat al llarg dels anys i de l'experiència ho pot fer. Per exemple, el fet que moltíssima gent no necessita la música clàssica és perquè no han tingut una oportunitat seriosa per conèixer-la. Sembla evident. No es pot estimar allò que no es coneix i la música no és una excepció. Afirma d'una manera més discutible Barenboim que hem convertit la música en un refugi. Potser en alguns casos sí però li discutiria la universalitat de l'afirmació. La música pot ser refugi com ho pot ser la beguda, la playstation, la televisió, l'art en general o les mateixes persones. Perquè tot en la vida sembla que és una fugida cap endavant. Inclosa la música, que avança en el temps però que no s'hi atura o retrocedeix.

La música també té la virtut -diu- de fer-nos entendre com sóm les persones. Una evidència tan clara que sovint oblidem tot i tenir-la davant el nas. No en va la música és feta per persones. Ara, el que trobo definitiu és el que en deriva: la lliçó més difícil per a un ésser humà és aprendre a viure amb passió i llibertat i alhora dins un ordre, una aparent paradoxa que es produeix en cada frase musical. I té raó. Perquè la música veritable és una mescla perfecta de raó i passió, de mètode i d'intenció, de matemàtica i de sentiment.

LA MORT DE JOAN CARRERA

Se'ns en van els referents de la Catalunya catalana i de la Catalunya cristiana. Ara ha estat el bisbe Joan Carrera, home dialogant però amb conviccions fermes, molt proper a la gent humil però alhora investit amb la dignitat bisbal. Allunyat de les maneres de fer d'esglésies properes. Català, catalanista i nacionalista. Ell sol ha fet més feina per als més necessitats que qualsevol dels alts càrrecs de benestar social que hi hagut a palau. Ell sol desmenteix aquells qui, sota el paraigua de la laïcitat, pretenen arraconar en el millor dels casos la tasca silenciosa d'una església que no és la de les grans litúrgies, ostentacions o declaracions; que no és la de les emissores de l'odi ni de les sotanes arnades sinó la que treballa per als altres sense esperar cap reconeixement públic ni cap recompensa en forma de vots. L'església a qui alguns volen llevar dues creus. Descansi en pau.

L'EFECTE BUMERANG

Fa gràcia que sigui l'excap de comunicació del president de la Generalitat el qui critiqui la tergiversació de la història de l'acte d'homenatge que la plataforma liderada per Joel Joan va realitzar al Palau de la Música Catalana. Fa gràcia que col·loqui en un pedestal les llibertats públiques que ell mateix va conculcar en dir-li al periodista Josep Barbeta que no pararia fins a fotre'l. Fa gràcia també que digui que no es construeix un mite amb mentides. Perquè si hem de parlar de mentides en podem treure unes quantes construïdes per l'esquerra. Per exemple, les que van convertir Lenin i Stalin en poc menys que salvadors de la humanitat, les que afecten el Che Guevara o el règim totalitari i absurd de Fidel Castro. O les relacionades amb les preteses bondats dels "incontrolats" del bàndol republicà durant la Guerra Civil (vegeu el llibre "L'omnibus de la mort. Parada Falset"). O les que han portat al mateix pedestal de la mitificació altres màrtirs pel simple fet d'haver estat assassinats però no pas pel que realment van fer per Catalunya. I fa riure i pena que en el mateix article que escriu el polític es comparin els dictadors sanguinaris Stalin, Hitler i Franco amb Bush pel fet d'haver acabat amb un règim dictatorial. Més que res perquè força gent d'esquerres l'any 1945 demanava a crits a les forces aliades vencedores de la 2a guerra mundial que intervinguessin a Espanya i fessin fora el dictador. 

No sé jo que un acte d'homenatge doblat de representació teatral hagi de tenir rigor històric, perquè n'estem farts de veure com es perverteixen obres artístiques per "épater les bourgeois" amb el patrocini de registes propers a la manera de fer de l'articulista. Vaig veure un fragment de l'acte per televisió i em va semblar que era un acte polític, amb una "mise en escène" simbòlica i legítima. Molt em temo que a l'articulista no li molesta tant la teatralització o la tergiversació de l'homenatge com les idees que hi havia al darrera. Tothom té dret a dir la seva en una democràcia. Els qui pensen que Catalunya ha de ser independent i aquells altres que no creuen del tot o gens ni en Catalunya ni en la llibertat. 

La llibertat i la independència tenen un preu: la incomprensió; però el sectarisme i el servilisme tenen un preu molt més alt: la submissió.

LA INGERÈNCIA COM A PROVOCACIÓ IRRESPONSABLE

Escolto amb estupefacció una sèrie de noves notícies que apunten a un intent per part del govern de la Generalitat, i més concretament per part de socialistes i comunistes, de regular i intervenir en aspectes que afecten la intimitat i la llibertat de les persones. Ara volen que els pares estiguin obligats a dir als fills adoptats que ho són a una edat concreta. O volen regular -per llei!- que les parelles es reparteixin les feines domèstiques. És clar que venint de qui ve, un no sap si el que pretenen és realment portar endavant aquest propòsit escabellat i impossible -d'altra banda- o simplement obrir un debat per fer soroll, per fer bullir l'olla dels vots incondicionals.

Per no parlar d'aquest il·luminat que s'anomena Pérez-Moya, la categoria del qual no té res a veure amb el músic -que no deu conèixer- , que pretén consultar els arxius mèdics dels pacients per saber si prenen una medicació que els pugui afectar en la conducció de vehicles. Això sí, per reduir la contaminació i evitar accidents! Com els radars que ha sembrat pertot Catalunya però sobretot a l'àrea metropolitana per tal d'injectar liquiditat a on tothom ja sap, després de limitar la velocitat a 80 Km/h. Això sí, les estadístiques que es donen només són les dels accidents però dels ingressos per sancions no se'n sap res. Perquè aquests 80 Km/h ja no s'han convertit en un límit raonable sinó en una obligació ridícula i paternalista. I eminentment inútil, que és més escandalós, sobretot pel que fa a la reducció nímia de contaminació: només un 4%.

L'expropiació forçosa de l'ús dels immobles és un altre exemple que aquesta genteta volen entrar a casa nostra i que volen dir-nos què hem de fer i com ho hem de fer. I fins i tot ens volen dir què hem de pensar i com hem de pensar. Aquesta és la idea de l'esquerra progre de disseny a casa nostra, que viu a zones residencials de luxe i pregona els pisos de protecció oficial, que porta els fills a col·legis privats caríssims i que després s'omple la boca amb la gran qualitat de l'escola pública. Com en Pep Montilla.

La responsabilitat, i la irresponsabilitat s'estén, però, a tots aquells que callen a pesar de la discrepància, siguin del mateix partit o d'un altre. Per interès acomodatici, econòmic o relacionat amb la vanitat o l'ambició. Aquell politiquet de via estreta que ha dit que calia reeducar la societat és l'exemple més palès d'aquesta voluntat de sotmetre'ns, de privar-nos d'uns drets fonamentals que reconeix la Constitució i que recomana el sentit comú. És en aquests moments que un, molt a pesar de tot i de tothom, se sent reconfortat de pertànyer a un estat on aquestes barbaritats no tindrien l'aquiescència d'una societat adormida, a la qual cal dir que contra aquests atacs cal lluitar tranquil·lament amb la ferma convicció i radical i màxima llibertat. 

"TIEFLAND" AL LICEU (11-X-2008)

No es pot dir que l'òpera "Tiefland", del músic Eugen d'Albert hagi estat a casa nostra una òpera de repertori tot i que té elements per a ser-ho: una clara influència wagneriana, una línia narrativa diàfana i, sobretot, el fet que està basada en lobra d'Àngel Guimerà "Terra baixa", que segueix amb precisa fidelitat a pesar d'haver fet alguns canvis en els noms. De fet el canvi més significatiu és el de Manelic per Pedro i el de Sebastià per Sebastiano. Tot sigui per donar un aire més italià a una obra plena de passions mediterrànies per una dona, la Marta. Al vestíbul del Foyer han organitzat una exposició sobre Guimerà i Terra baixa. No era necessari però l'ocasió sembla que ho valia. M'ha fet gràcia veure entre els Manelics que hi eren fotografiats l'excèntric actor i poeta Ramon Tor, amb cara de poca sanitat i posat excessivament histriònic. Entre els més insignes, Enric Borràs, potser l'encarnació perfecta del taujà de cor pur que és Manelic.

L'obra és interessant perquè conserva la marxa narrativa de Guimerà i perquè té una música que passa bé. No hi dubte que d'Albert ha begut en Wagner -i en Lizst, diuen els qui en saben- però tampoc hi ha dubte que hi ha fragments que, o bé perquè són directament populars o bé perquè tenen un alè cert d'opereta, desvirtuen l'homogeneïtat i la qualitat final de la proposta. També la vocalitat és germànica, i no pas pobra. El paper sobre el quals descansa el pilar fonamental de l'òpera és el de Pedro, rol que ha cantat molt bé Peter Seiffert. Amb resistència, entrega i matisacions. Sempre elegant, mai cridaner ni trencat. Potser sí que aquesta òpera és la resposta al verisme italià -com afirma Michael Boder- però aquí les truculències es canten i no es bramen. I es canten amb la veu d'un tenor no diré heroic però sí dramàtic. Tampoc el paper d'ella és gens fàcil: Petra Maria Schnitzer l'ha cantat potser amb menys presència però posant sempre els punts sobre les is. I és que el seu personatge queda, a parer meu, més desdibuixat. El Sebastiano d'Alan Titus ha estat molt correcte sense arribar a despuntar pel timbre ni per la interpretació. Sobta que el baríton sigui, en aquest cas, més poqueta cosa que el gegant de Seiffert, home de gran volum físic i presència escènica. A banda dels protagonistes que formen el triangle fatal destacaria també la Nuri de Juanita Lascarro, que comença a ser habitual com a secundària al teatre. Fiable, de bona veu i bona línia i molt professional. Que duri. També s'ha de dir que entre el gran repartiment principal s'ha colat alguna veu que no hauria de cantar al Liceu: amb greus pobríssims i una impostació deficient. I no direm noms.

L'escenografia de Matthias Hartmann és un poti-poti mancat de personalitat i d'originalitat. ja passo perquè em posin els persosnatges vestits com als anys 20. Això s'entén. El que no he comprès, ni jo ni els de la colla, és la raó de ser de les caixes primeres que mostren uns personatges que poc tenen a veure amb l'obra: un àrab? un executiu de Nova York? un aborigen en calçotets? Més interessant és l'ús multimèdia de les microcàmeres: tot i que no és un recurs nou és efectiu projectar les cares dels cantants en directe sobre una gran pantalla. Una mena de roda vertical i, sobretot, els pans bimbo que van passant en una cinta infinita representen el molí (ai las!). Ara, el més lamentable de tot són els moviments del cor quan Pedro i Marta comencen a estimar-se: les cares de beneits i els moviments lents de braços feien la impressió d'una càmera lenta de bojos sortits d'un frenopàtic. Patètic!


En fi, bon gust de boca en acabar l'obra: ho ha dit en Jonatan i té raó. El balança ha estat bo. Per la novetat, per la tradició; per la lletra i per la música. Escenes a part. Avui que era el dia de la primera òpera de la temporada s'han trobat a faltar alguns habituals als seus seients i a la posterior tertúlia. I una nota de color: una noia francesa crec ens ha aparegut amb la cara pintada de negra i vestida de tots colors com una cendrosa sortida d'un conte, amb una mena de plomall al cap i moviments ridículs que pretenien ser d'una performance. Si el que volia era cridar l'atenció ningú no li ha fet cas i al segon acte ja ni l'hem vista.

CASA DE MISERICÒRDIA

Si no fos perquè crec fermanent en les causalitats i en la bona fe dels governs, hauria dit que la concessió a Joan Margarit del Premio Nacional de Poesía i la filtració -desinteressada, és clar- a La Vanguardia de la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya tenien alguna mena de relació. De fet, posades una al costat de l'altra destil·len una ideologia lingüística significativa i absolutament contrària a l'interès i la supervivència de la llengua catalana. A la pràctica ens estan reconeixent la vàlua literària indiscutible de les nostres lletres en la ploma d'un poeta que, diuen, es defineix com a bilingüe (i la dada no és baladí), i alhora ens estan negant el dret que la llengua catalana tingui el mateix estatus jurídic que el castellà. A Catalunya, que ja és gran! El TC, i amb ell el PSOE i el PP, vénen a dir: donem totes les garanties jurídiques a la llengua catalana per a aquells que encara la parlen i mentre la parlin. Deixem el català per a la poesia però neguem-li la raó de ser a la justícia, o a l'adminisrtració en general. Una vegada més, no es tracta de defensar que el castellà pervisqui sinó de procurar que el català desaparegui. Aquesta filtració a un diari solvent com LV és una bestreta del que ens ve. I del que els ve. Perquè, si es confirma la notícia, aquest estatut és paper mullat, per no fer esment d'un ús poc decorós.

Enmig de tot plegat, es dreça el llibre "Casa de Misericòrdia" de l'arquitecte Joan Margarit, llibre ja premiat i reconegut amb tots els llorers possibles. Ara, el Ministerio, que sempre ha tingut tirada i debilitat per la poesia catalana des de J.V. Foix, reconeix oportunament que la poesia catalana es troba fins i tot per sobre de la castellana. No conec Margarit bé per poder emetre un judici crític sobre la seva poesia però gosaria dir que la seva actitud com a artista és honesta i sincera. Ja en tinc prou. I de tot el que he pogut llegir aquests dies em quedo amb una firmació contundent que subscric: "La poesia és el refugi a on ens arrecerem tard o d'hora. Més enllà de la poesia, la música o la filosofia no hi ha res."

CONCERT MURTRA ENSEMBLE (5-X-2008)

La Núria i jo assistim al concert del Murtra Ensemble, el grup instrumental, que no orquestra, del Conservatori de Badalona. Hi assistim perquè hem agafat dos abonaments i una de les funcions obligatòries era la d'ells. Això ja era en si prou sospitós. Però com que ja coneixem la qualitat i l'ambició del tal grup hi anem amb ganes. El resultat no ha estat decebedor, ni de bon tros, però esperàvem alguna cosa més. O menys, segons com es miri. Han volgut fer un programa homogeni i a fe que ho han aconseguit. El fil conductor del programa era la cançó folk o popular. Degudament passada pel sedàs culte. De primer, les Folk songs de Luciano Berio un italià nascut el 1925. En segon lloc, un quintet de vent intitulat "Un dia d'escola". I per acabar, les cançons de "Façade". de Sir Williams Turner Walton.

Era un espectacle musical però el text, la paraula, hi tenia un paper fonamental. Primer, en la veu cantada de la mezzo Marta Valero; després en les intervencions parlades dels músics, abillats amb bates i aspecte col·legial i finalment amb els recitadors Enric Arquimbau i la mateixa marta Valero. Deu ser una tendència que prové de la fusió de les arts romàntiques però els espectacles de música i poesia -o, en general, paraula- tenen un gran acceptació. Criden l'atenció. I si a sobre hi pots posar una escenografia per mínima que sigui, encara més. No és això, però, el que cal demanar a un grup de música i encara música clàssica. A mi em sembla que la direcció, excel·lent, de Xavier Puig, ha imaginat el programa que li agradava fer a ell però no el programa que li agradava al públic que mig omplia el Zorrilla. Com sempre és un problema de dosis. Es pot fer tot per a tothom i és inútil fer concerts contra el públic, que no ha estat sortosament el cas. Ara, la gent desprevinguda com nosaltres esperàvem un grup instrumental més nombrós i un programa més variat, amb peces que no fossin exclusivament del segle XX.

Del que hem pogut escoltar ens quedem la Núria i jo amb les primeres cançons, estilitzades intel·lectalment però recognoscibles en el seu caràcter i origen populars. Interpretades magníficament per la mezzosoprano Marta Valero. Valero té una veu lírica, no gaire voluminosa, però nítida, cristal·lina, transparent. Ha cantat amb molt gust amb diferents maneres d'emissió: veu de coll sense ressonància, oberta com de musical, més jazzística i forçada i, evidentment, lírica. En totes elles ha excel·lit a donar una veu pura, límpida, amb la justa pressió d'aire, mai forçant, matisant i expressant amb l'instrument i amb la cara i tot el cos. Els seus harmònics són molt aptes per al gènere del lied i queden lluny de l'òpera. I la pronúncia de les llengües que he reconegut ha estat impecable. Posats a trobar algun defecte direm que potser algun final es quedava sense prou suport, que no pas aire, i poca cosa més. A la mitja veu, el pas de pit a cap era una simple delícia. Net, lliure, alat. En una paraula, molt bé.

Una altra cosa han estat les cançons de Turner. Em penso que aquí la lletra era, segons com, més important que la música. I els textos amb ritme però sense música, amb lletres surreals i en qualsevol cas difícils de seguir fins i tot amb el paper a la mà han fet que la suite final fos el menys vistós del concert. Em queda el gust del jazz d'algunes cançons ben declamades per Valero. Pel que fa al quintet només dir que era un divertimento original, breu i poc dens. Una mena d'interludi entre les dues peces diguem-ne llargues.

Cançons populars del segle XX per a un públic no del tot popular.

SOBRE ELS MONS PARAL·LELS

"Il y a un autre monde, mais il est dans celui-ci" (Paul Éluard)

SILENCI! PARLA EL BUFÓ

Diu Boadella amb to i tupé de superioritat intel·lectual:

"Madrid es una ciudad abierta, como lo había sido Barcelona hace 40 años. Barcelona es una ciudad que a través del nacionalismo se ha ido volviendo una urbe provinciana. La endogamia es un mal muy peligroso para lo que puede ser la evolución cultural, política y económica de un país. En Madrid me siento más a gusto y tengo muchísimas más posibilidades que en Cataluña", ha comentat Boadella abans d'afegir que "me siento en Madrid como el rey del mambo".

No em puc imaginar com un individu pot fer-se tan presoner de les seves pròpies paraules i de les pròpies actuacions fns i tot, segurament, en contra dels seus sentiments més íntims. Perquè que estiguis ressentit amb aquest o aquell altre partit o polític de torn ho entenc tal com solen comportar-se alguns polítics en aquest país. Fins i tot diria que és saludable i terapèutic. Però que reneguis de la teva terra, dels teus orígens i que ajudis a tirar pedres a la teulada de la llengua catalana ho trobo indecent. Repugnant. I no oblidem que aquest personatge, fa quatre dies, es tractava d'allò més bé amb tota la progressia del país, singularment la socialista. Era un icone de l'antipujolisme i del cosmopolitisme. Potser va pensar que amb el tripartit la seva incapacitat com a director i com a creador quedaria esmenada a còpia de subvencions i d'il·luminacions poc menys que divines. Potser esperava algun càrrec vistent, com el que ara ocuparà a Madrid. Tots els càrrecs van anar caient i finalment la bilis de Boadella va servir perquè ni fins els de la seva corda es refiessin d'un individu corcat pel ressentiment i l'odi. La seva actuació és, no ho dubteu, per despit. No pas per convenciment. Ell actua -mai més ben dit- per provocar la reacció en nosaltres. Però Boadella ha cavat tan fonda la seva tomba que ni tan sols alguns dels seus assoliments tenen assegurada la immortalitat pretesa. Boadella és el nou Eugeni d'Ors però amb menys categoria i menys intel·ligència. Si hagués calgut, hauria jurat fidelitat a la Falange amb mans sobre la Bíblia i el Quixot. Com ho va fer el filòsof, d'altra banda tan important en el sorgiment del Noucentisme. A mi em sembla que Boadella és l'exemple patètic de la persona que es comporta com un nen petit i que fa el ploricó perquè no ha aconseguit el que volia. I és la demostració palpable que l'art que opta tan sols per la destrucció i no formula cap proposta, bona o dolenta, té els dies comptats. O ha nascut mort. A fi de comptes, si Boadella es mira al mirall veurà insinuades quatre lletres que van fer molt soroll a principis de segle XX però que van morir d'inanitat. Descansi en pau a la vora del Manzanares.

DUES PERSPECTIVES DIFERENTS

Mentre Iñaqui Ezquerra, Toni Cantó, Arcadi Espasa, Boadella i altres destacats intel·lectuals del cosmopolitisme racial espanyol es manifesten per defensar el bilingüisme a Catalunya -com si no n'hi hagués!-, Google, l'empresa que ha portat a les nostres llars la segona revolució informàtica, ha inclòs el català entre les llengües del seu nou traductor. Lliçó i bufetada alhora per a aquells que volen eliminar el català fent creure als ignorants i als ressentits que defensen el castellà.

"IO CONOSCO UN GIARDINO", DE "MARISTELLA"

Deliciosa i apassionada ària molt poc coneguda i d'una extensió poc compromesa. Una cosa ben diferent, però, és cantar-la bé, com ho fa Gigli.

"LA CIUTAT CANSADA", DE PERE CALDERS

Edicions 62 ha publicat una novel·la inacabada de Pere Calders. No hi ha dubte que des d'un punt de vista literari i crític té un interès remarcable: permet conèixer millor una etapa de la seva trajectòria com a escriptor, singularment la que va transcórrer a Mèxic després de l'ensulsiada de la guerra civil i del desenllaç nefast. Sobretot per a Catalunya i per als catalans. Tanmateix, l'edició d'aquesta obra inacabada es dirigeix al gran públic. Jo no sé si una obra a la qual li falten un parell de capítols té gaire interès per al lector de carrer. Per a l'especialitzat segur. Per a l'altre em sembla que, llevat que no sigui un fervent admirador, no tant. O no gens. Jo em pregunto si no és contrariar la voluntat de l'escriptor publicar-ne una obra que ell no va donar a la llum pública en vida. Hagués estat quina hagués estat la seva intenció, estigui documentada o no la seva voluntat de posar-la en paper a les llibreries. Si jo fos hereu de Calders no n'autoritzaria aquesta edició tal com s'ha plantejat: gran públic de consum. Perquè podem començar així i podem acabar alterant parts d'una obra d'art que, de fet i de dret, només pertany legalment al seu autor.

EL NOU TEATRE GOYA

Diu la premsa :

"Josep Maria Pou ha assegurat que el seu objectiu és oferir "el millor teatre", tant dels autors més punters del moment com d'aquells dramaturgs d'obres inoblidables d'entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. L'actor i director artístic ha afirmat que hi haurà dues produccions pròpies a l'any, tot i que no ha volgut donar massa més detalls de la temporada. La inversió per recuperar l'edifici ha estat de 3,7 milions d'euros, dels quals 2,2 els han aportat les administracions públiques."

No es pot negar que és una bona notícia per a Barcelona i concretament per al món de la faràndula que l'històric teatre Goya obri una altra vegada les portes i es posi en funcionament amb un projecte i una temporada estable. No sé si tenim casa per tant moble si comptem que a Barcelona -i també rodalies- hi ha teatres i obres per donar i per vendre. Algunes sales  perden molt diners perquè amb prou feines omplen de tant en tant. Fins i tot algunes de molt importants. M'imagino que el teatre Goya reneix amb una vocació comercial -que no dubto que serà de qualitat- per tal d'amortitzar tan aviat com es pugui l'enorme inversió que hi han abocat les administracions amigues (2,2 milions d'euros) que no és poca cosa. Com que el gestiona Focus i el dirigeix Pou s'ha optat per crear un teatre especialitzat que no faci ombra a altres temporades. Diu la premsa que s'hi faran obres d'autors "punters" i obres dels quaranta i seixanta. A mi, aquesta limitació em sembla d'entrada sospitosa i poc convenient. No veurem Shakespeares ni Guimeràs? Ni Calderons? Ni tantes altres coses que podrien ser interessants? Aprofitant l'esdeveniment es veu que es publicarà un llibre d'Enric Gallén sobre la història del teatre, que pot ser una peça clau per entendre tota una època teatral determinada de la ciutat. En matèria cultural i en temps de crisi aguda com el que estem vivint tot és bo i ben rebut però no fóra millor deixar fer a cada director, cada sala i cada projecte? 

MÚSICA ESPACIAL PER A PERSONES ESPECIALS. FRAGMENT CENTRAL DE "JUPITER", DE GUSTAV HOLST

EL DARRER GARGALL

Llegeixo a L'Avui que el teatre Romea ha optat per Alfonso Guerra per inaugurar la temporada 2008-2009. Es veu que hi pronunciarà una conferència amb el títol "La política cultural de la II República". No hi ha dubte que el tema és interessant però cal dir a continuació que al programador li ha interessat més la persona que el motiu. Hi ha milers d'estudiosos a Espanya que poden parlar amb més coneixement de causa del tema que no pas Guerra. En el benentès, també, que a Catalunya hi ha molts historiadors, crítics o simplement persones llegides que poden dissertar millor que un polític. El que sigui i del partit que sigui, amb lleus excepcions. A mi em sembla que un especialista català hagués fet el fet. Però es tractava que vingués aquell que en el seu dia va afirmar que s'havien "cepillado" l'Estatut, aquell que representa el nepotisme ibèric més ranci i la retòrica comunista més desfasada. Fa pocs dies va dir penjaments del president Montilla perquè havia gosat posar en entredit el suport al govern socialista de l'estat. Tot plegat sembla un despropòsit, però si s'analitza més de prop la situació s'entén tot. Resulta que el director del Romea és actualment Calixto Bieito, un vell conegut del Liceu per la seves idees pertorbades i les seves posades en escena excèntriques i provocadores, sovint foc d'encenalls que es consumeix abans que s'acabi la funció. Doncs, l'inductor de la tal provocació és -hi posaria les mans al foc- ell en persona. No en té prou a torturar els artistes, el públic i la crítica amb els seus muntatges infumables sinó que ara porta les seves cavil·lacions intel·lectualoides a fora de l'escena. No sé què farà la gent però no hi ha dubte que aquesta conferència és un bon argument per deixar d'anar al teatre i, sobretot, per arraconar d'una vegada per totes un individu que només cerca amb les seves actuacions notorietat a curt termini i sense contingut.

UKIYO-E, GRAVATS JAPONESOS

He dit ja alguna vegada que la Caixa de Catalunya ens té acostumats a exposicions bones o molt bones al seu centre cultural de la Pedrera. Seria llarg fer una llista de les que han marcat la vida cultural barcelonina al llarg de ben bé dues dècades. 

Ara ens presenta una exposició antològica, prou extensa, temàticament molt homogènia, artísticament molt destacable i original. Es tracta d'una recopilació d'Ukiyo-e de la Biblioteca Nacional de París. Els Ukiyo-e, expressió que significa literalment 'pintures del món flotant' -que aquí han traduït amb gràcia i encert com a 'imatges d'un món efímer'- són gravats en paper amb tècniques xilogràfiques i pintats a mà amb més o menys detall i més o menys color. Són la manifestació d'una cultura que neix a l'empara de la gran ciutat (Edo, principalment, que és l'actual Tokyo) i d'una nova classe naixent que ha de crear-se la seva pròpia cultura perquè no és acceptada per l'aristocràcia tradicional. En un mot, és un art burgès. 

A Catalunya en diem també estampes. Es tracta de recollir d'una manera versemblant, a vegades més o menys histriònica o irònica, imatges de la vida quotidiana, presidides per les persones o per paisatges significatius. No deixen de ser exquisits quadres de costums, un xic idealitzats. Són autèntiques instantànies disparades sense càmera fotogràfica. I els temes són d'allò més variats. A la Pedrera podem veure escenes de teatre, de sumo, de mercat, malencòniques, amatòries, marítimes, paisatges diversos sovint presidits pel mont Fuji. Alguns delicadíssims com les glicines, altres més explícits i menys poètics. Sempre detallistes i naturals. Els Ukiyo-e representen amb perfecció una concepció oriental de l'art que es complau a capturar per sempre petits moments que 'floten' a la realitat japonesa. Com els haikai. En el fons, aquests gravats són com la poesia de Garcés definida per Foix: són finestres obertes al món els vidres de les quals estan entelats per l'alè del somni. 

MEMÒRIES DE JOSEP BENET

Impagables les memòries de Josep Benet. Valentes, rigoroses, intensament viscudes. I exemplars per a tots. Benet hi conjuga amb una naturalitat poc donada a correccions polítiques el seu catalanisme irreductible, la defensa a ultrança de la democràcia i de la República i la denúncia dels crims que, en època de la guerra i per causa de la revolució obrera, es van cometre a la rereguarda. Aquells comesos contra clergues i seglars els quals, per un motiu o un altre -i sempre d'una manera injustificada-, van pagar amb la vida la fúria d'un règim almenys tan totalitari com el que s'havia d'instal·lar a Espanya a partir de 1939. El reguitzell de detencions, assassinats, purgues col·lectives, èxodes és un no acabar. La personalitat de Benet està dotada d'un doble vessant imprescindible per entendre la persona: és un activista però alhora és un historiador solvent. Això fa que el seu discurs sigui profundament eloqüent i emotiu i absolutament rigorós. Benet desmunta amb la seva actitud diversos tòpics i posa en entredit, des de les mateixes files del republicanisme, i sense vels ni ambigüitats, les atrocitats que es van cometre a casa nostra en nom de l'ideal anarquista. A banda, naturalment, de denunciar les altres atrocitats comeses pel règim militar insurrecte. Venint de qui ve -home d'esquerres, republicà i nacionalista- aquestes memòries tenen un alt valor i serveixen per refermar aquella dita que hauria de ressonar per sempre als temples de la política i de la història: la veritat us farà lliures.