dijous, d’octubre 09, 2008

CASA DE MISERICÒRDIA

Si no fos perquè crec fermanent en les causalitats i en la bona fe dels governs, hauria dit que la concessió a Joan Margarit del Premio Nacional de Poesía i la filtració -desinteressada, és clar- a La Vanguardia de la decisió del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya tenien alguna mena de relació. De fet, posades una al costat de l'altra destil·len una ideologia lingüística significativa i absolutament contrària a l'interès i la supervivència de la llengua catalana. A la pràctica ens estan reconeixent la vàlua literària indiscutible de les nostres lletres en la ploma d'un poeta que, diuen, es defineix com a bilingüe (i la dada no és baladí), i alhora ens estan negant el dret que la llengua catalana tingui el mateix estatus jurídic que el castellà. A Catalunya, que ja és gran! El TC, i amb ell el PSOE i el PP, vénen a dir: donem totes les garanties jurídiques a la llengua catalana per a aquells que encara la parlen i mentre la parlin. Deixem el català per a la poesia però neguem-li la raó de ser a la justícia, o a l'adminisrtració en general. Una vegada més, no es tracta de defensar que el castellà pervisqui sinó de procurar que el català desaparegui. Aquesta filtració a un diari solvent com LV és una bestreta del que ens ve. I del que els ve. Perquè, si es confirma la notícia, aquest estatut és paper mullat, per no fer esment d'un ús poc decorós.

Enmig de tot plegat, es dreça el llibre "Casa de Misericòrdia" de l'arquitecte Joan Margarit, llibre ja premiat i reconegut amb tots els llorers possibles. Ara, el Ministerio, que sempre ha tingut tirada i debilitat per la poesia catalana des de J.V. Foix, reconeix oportunament que la poesia catalana es troba fins i tot per sobre de la castellana. No conec Margarit bé per poder emetre un judici crític sobre la seva poesia però gosaria dir que la seva actitud com a artista és honesta i sincera. Ja en tinc prou. I de tot el que he pogut llegir aquests dies em quedo amb una firmació contundent que subscric: "La poesia és el refugi a on ens arrecerem tard o d'hora. Més enllà de la poesia, la música o la filosofia no hi ha res."