Cada vegada són més sovintejades les intervencions de professors queixosos del sistema educatiu català. No tan sols de l'europeu i de l'espanyol sinó de l'específicament català. No n'hi ha per menys. De fet, es queden tots ells curts a parer meu perquè les institucions han convertit l'educació a casa nostra en el que Bardera anomena 'desgavell educatiu'. I si el sistema encara resisteix no és pel departament d'educació o el govern de la Generalitat sinó pel professorat i el seu saber i saber fer. No tothom és clar.
Com acabo de dir el llibre de Bardera és curt -un centenar de pàgines- pel que es podria arribar a dir del dia a dia de les aules. Tanmateix, tot i ser curt recull perfectament el que vivim quotidianament els qui ens dediquem a aquest negoci, si em permeteu l'expressió . I ho fa amb allò que podríem anomenar anècdota significativa, amb casos reals que exemplifiquen aquest desgavell.
Si hagués de resumir en uns punts el que ens constata Bardera diria els següents:
1. Burocràcia estèril. La ISO 9001 ha fet molt mal perquè encara ara és mal entesa. Què valen més els fets o les paraules? Jo ho tinc molt clar però el departament d'educació creu que tenir tota la documentació endreçada com les actes de totes les reunions és sinònim de qualitat en l'ensenyament. I és un greu error. La prova la tenim en les proves PISA. Recordo quan Pere Canyadell -l'introductor de la ISO 9001 a Educació- anava pels centres a fer auditories ISO. Un dia li vaig dir que la ISO era un mitjà i no pas una finalitat. Ell em va dir que tenia tota la raó. Sembla que això no s'ha entès gaire per part del departament i especialment per part de la inspecció i d’algunes direccions sempre proclius a llepar el cul al govern de torn.
2. Politiqueria de quedar bé. I aquesta la trobem en el departament, a les direccions i a la inspecció. Ah la inspecció! Tothom vol quedar bé i no vol mullar-se per por del que diran els altres, especialment del que dirà l'esquerra de fireta, la d'ERC, la CUP o el PSC. I sobretot per por de perdre la poltrona. A la inspecció ja ho he vist alguna vegada. A les direccions també. Són prioritaris els interessos personals o el quedar bé abans de les conviccions, la conveniència o la justícia. Un dia escriuré amb detall el que sé sobre el tema. I potser serà en una forma desueta.
3. Poc o nul coratge per abordar els temes rellevants en l'educació actual. Com per exemple l'ús forassenyat de les pantalles o la manca de disciplina i esforç als centres educatius. Podríem encara citar el vestuari que usen alguns alumnes i professors a classe. Bardera ho esmenta. Només un apunt sobre el tema. En una ocasió vaig reprendre un alumne per venir vestit a classe d'administració amb pantaló curt d'esport i una samarreta imperi oberta fins al maluc. Li vaig dir que així no tornaria a entrar a classe. Jo era coordinador d'FP. Doncs em va venir una professora a queixar-se perquè considerava que això era discriminatori respecte de les noies que portaven tops amb tirantets. La mateixa professora que feia classe de vegades amb un barret d'ala ampla o amb gorra. Però com que a secundària s'ha de permetre tot, fins i tot el vel ignominiós musulmà, doncs tothom a callar. D'altra banda, hi ha un altre fet sorprenent i revelador. Tu véns a fer la teva classe amb un jerseiot brut, uns pantalons curts de drapaire i unes sandàlies ensenyant els teus dits impúdicament i ningú no et dirà res a un institut públic. En canvi, véns amb americana i camisa, sabates o mínimanent ben vestit i endreçat i tothom et titllarà de classista, dretà, ostentós o com a mínim estaràs en el punt de mira de la sospita esquerranosa.
4. Injustícia salarial. Els salaris de mestres i professors són els més baixos de l'estat però en canvi els salaris de les autoritats educatives són altíssims. Només cal veure el que cobra un director general a Catalunya. Això sol ja diu moltes coses sobre la concepció que el departament té del professorat, l'agent principal d'acció, canvi i transformació. Cosa que dona entenent que els qui manen volen aquests càrrecs com a fidels servidors que acceptin cegament el que els imposen a canvi del preu corresponent.
5. Pedagogisme quixotesc que pretén canviar ingènuament la realitat amb normes difícils o impossibles de complir. I ja se sap que Ad impossibilia nemo tenetur. Bardera esmenta una classe normal de 30 alumnes en la qual un professor pot tenir la meitat dels alumnes amb un Pla Individualitzat (PI). No cal dir que l’atenció personalitzada d’aquests alumnes és directament impossible sense més mitjans. Aquesta tendència idealista, ingènua i quixotesca es veu també en les reunions quotidianes de l’Institut. Una vegada un director em va dir que calia transformar la societat o que almenys calia intentar-ho. Però aquesta prèdica ha d’anar doblada amb l’exemple que com deia Sèneca és la manera més fàcil d’ensenyar.
Vull pensar que hi ha una tendència progressiva a abandonar aquest quedar bé, el políticament correcte o el pedagogisme de saló no contrastat. Vull pensar que cada vegada serem més els qui denunciarem que amb l'educació actual no anirem enlloc ni com a societat ni com a país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada