11 d'octubre 2024 - 19 de novembre de 2024
Ja és curiós que hagi estat la força del destí qui m'hagi portat per segona vegada a l'escenari del Gran Teatre del Liceu. Aquesta vegada era una òpera poc coneguda per mi i una obra que em feia una certa mandra per què no dir-ho. L'hipotext castellà del Duque de Rivas, Don Álvaro o la fuerza del sino, no augurava res bo perquè és un drama que vol ser grandiloqüent, com si es tractés d'una tragèdia, i que a ulls actuals és certament insubstancial i anodí. Molt pretensiós això sí. I molt ridícul.
La realitat ha estat tota una altra. L'estudi durant l'estiu de l'obra m'ha portat a consolidar fragments que ja coneixia (La Vergine degli Angeli) i a conèixer altres fragments corals que són molt remarcables (Il cielo fulmini, Venite adoremus, la Ronda -que tanta feina ens ha donat als assaigs- i altres fragments que s'engarcen en el diàleg dels personatges de l'obra. Ara bé, durant les 8 representacions que hem fet he tingut ocasió de descobrir una alta qualitat musical d'una obra que certament és molt llarga i que conté ben narrat el drama que explica, tot i que un xic llarg. L'orquestra i els seus motius són definitivament genials i algunes parts de l'òpera són autènticament memorables. Em quedo amb el 'Pace, pace mio Dio', amb el relat de Pereda i sobretot amb tot el segon quadre del segon acte -el que té lloc al convent-, és a dir, amb el diàleg de Leonora i el Padre Guardiano. El desenvolupament del diàleg i la culminació final són, em sembla, del millor que ha escrit Verdi.
Un membre veterà del cor em deia que no li agradava gaire l'òpera perquè contenia una apologia de la guerra. De fet, el número amb Preziosilla del segon acte, quadre primer, té aquest Leitmotiv: 'Che viva la guerra', i que alguns del cor distorsionaven de broma dient als camerinos 'Che viva la guarra'. Jo li deia que no sabíem fins a quin punt era irònic o pretenia arribar a l'absurd amb una hipèrbole, d'altra banda molt italiana. El director d'escena així ho va veure i va fer un disseny de l'obra basat en una crítica al poder de les armes. Sigui com sigui, l'obra té moments antològics de l'òpera de tots els temps i no tan sols es tracta de La Vergine.
Que l'òpera és un gènere per a una immensa minoria ho demostren alguns fets. El nul interès que desperta al meu lloc de treball fora d'honroses excepcions i una anècdota amb un amic. Em va comentar que no sabia que al Liceu fessin una òpera de Mecano. Creia que el títol era el de la cançó del grup madrileny, justament extret de l'obra de Rivas passant per Verdi. Però no està feta la mel per a la boca d'ase i l'òpera, igual que la música clàssica o que la bona literatura o el bon art no és per a tothom.
Els assaigs musicals han començat forts: amb sessions de 6 hores distribuïdes en dues tongades, d'11 a 14 i de 16 a 19. Això sí, per cada hora de cant es fan religiosament 10 minuts de descans. Tot i així, les darreres hores es fan feixugues i un ja no sap què canta. S'arriba a la saturació. Sortosament, aquestes maratons -que em deia una mezzo que segons la seva opinió són els millors assaigs- van durar poc i aviat vam anar a l'escena.
Als assaigs s'hi ha d'anar estudiat llevat que tinguis una lectura excepcional i no és precisament el meu cas. Les meves hores d'estudi em va costar arribar al primer assaig amb gairebé tot sabut. Només faltava assegurar i aclarir alguns passatges, consolidar i memoritzar. Amb tantes hores d'assaig un acaba somiant amb passatges diversos que, per un motiu o un altre, li han quedat in mente. I no és estrany llevar-se a mitja nit havent somiat tal cor o tal altre i -la cosa més curiosa- tots al to original. Ja em va passar amb Turandot i ara s'ha repetit. No hi ha cap secret per a la memòria: només treball i esforç.
Després els assaigs d'escena. La gent va amb el paperet per recordar la lletra en alguns fragments però us puc dir que després de tantes repeticions la lletra entra i queda encara que no vulguis. Són els més cansats. Moltes hores dret, amb períodes d'inactivitat, sense saber quin serà el resultat perquè no tens una concepció global de l'obra. Es van combinant les opcions d'assaig amb l'ante piano -tota l'obra amb escena però només amb piano-, l'assaig all'italiana -que és un assaig purament musical- i finalment els EO -escena i orquestra però sense vestuari. Fins que arriba el Pregeneral i el General com qui no vol la cosa. Quan surts a la primera funció, el teu cap ja treu fum i coneix fil per randa tots els raconets de l'obra.
A una de les funcions Anna Pirozzi va baixar amb la seva partitura per a cant i piano, anotada i marcada en fluorescent. Per això vaig saber que era d'ella, perquè tenia marcada la part de Leonora. Ignoro per què la va baixar perquè ja era una mica tard per estudiar, vaja, i d'altra banda ella no ho necessitava gens. La va deixar a la taula d'aigües al darrere de la regidoria principal al cantó rambla. I justament mentre cantaven amb el pare guardiano el fantàstic duo del segon acte vaig anar seguint les intervencions amb aquesta partitura que tenia un doble valor: contenia l'obra de Verdi i era la que Pirozzi havia fet servir per estudiar l'òpera.
Els solistes d'aquesta producció no han estat menors. De fet, hi ha hagut dos repartiments ben diferenciats. Destaco el format per Pirozzi, Jadge, Rucinski, Prestia, Piva, Relyea i Spangoli. A l'altre repartiment, destacava Amartuvshin Enkhbat en el paper de Don carlo, germà (?) de Leonora. I també Luis Cansino en el paper de Melitone. A mi sobretot m'ha impressionat Pirozzi, que té una manera de dir elegantíssima i facilíssima tot i que les seves intervencions són dificilíssimes i un tenor que venir només un dia per substituir Jadge que és Angelo Villari. Va ser un canvi de darrera hora -potser era el cover de Jadge, ho ignoro- però el resultat va ser ja no excel·lent sinó suprem. Villari té una veu bella, amb un squillo molt sòlid, amb un fraseig de gran escola italiana i amb una mitja veu que em va enamorar. Quan al darrer acte canta 'Leonora' ho fa amb una veu fantàstica com poques n'he sentit al Liceu. És la imatge que em queda d'aquest tenor superb, que ha estat el millor dels tres que han passat per l'escena. Menció especial per a Enkhbat, que té un cap i un pit enormes i una veu prodigiosa que feia fins i tot paüra de cametes estant al tercer acte.
Al cor hi ha regnat sempre un ambient de treball i de camaraderia, molt allunyat del que estem acostumats a tenir a l'institut, ple de recels i interessos bastards. La veritat és que els reforços, que no som pocs, hi som ben acollits, més enllà que alguns ja formen part gairebé de la plantilla. A la darrera funció, he aprofitat per dir a les meves companyes de taula que havia estat un plaer cantar al costat d'elles. I a fe que ho ha estat. No sé si podrà durar gaire aquesta aventura però puc dir una altra vegada que el somni s'ha tornat a consumar amb aquesta òpera. El que ve a continuació són paraules majors no tan sols per l'extensió sinó també perquè la idea d'òpera de Wagner és tota diferent de la de Verdi o Puccini. Vedremo...
