OLIVA SENSE PINYOL

No crec que ningú, per més que hagi traduït tot Shakespeare i estigui investit de presumpta autoritat científica, tingui el dret a negar una interpretació d'un text proposada amb arguments. I tampoc crec que ho pugui fer amb desqualificacions. Titllar d'insensata la interpretació patriòtica del poema carnerià "Cor fidel" és com a mínim -i no diré insensat- imprudent. De fet, sempre és més productiu -i més difícil- proposar en positiu que negar allò que han dit altres. El poema és prou obert perquè un lector atent hi pugui descobrir interpretacions i matisacions que ens poden haver escapat. Si la crítica té alguna gràcia aquesta s'anomena suma de visions. Arrogar-se la lectura recta i correcta em sembla un exercici de provincianisme literari. I dir-ho als altres, negre sobre blanc, amb altiva suficiència i pedanteria acadèmica és una mostra de vanitat insuportable i ridícula. Hi ha una crítica que, o bé per incapacitat o bé per mala fe, està interessada a buidar la poesia de Carner de significança identificable i tangible. Vegeu, si no, l'exemple escandalós de Nabí. I jo dic, si el text és prou vague i imprecís perquè l'autor ho ha volgut així -i sabem que Carner corregia els poemes del 1940 enllà amb aquesta intenció demostrable- el crític ha de tenir prou coratge per formular una hipòtesi i subsumir-hi una experiència particular. Si no es fa així, només es pot fer crítica formalista, pirotècnica i buida.

RESUM DE DIVENDRES

Plorar per un record. Enamorar-se durant una hora i quart. Parlar de tot amb un desconegut. Oblidar per beure un bon vi. Desitjar la música de demà. Millorar la salut en mig dia. Estimar les filles més que mai. Retornar al mar de la infantesa. Disputar sense convenciment. Voler el millor per als altres. Saber sense haver-ho viscut. Navegar al Cala Millor sense sortir del menjador de casa. Preveure el singular en el quotidià. Llegir sense llibre. Somiar un concert al Rosselló. Llevar-se amb ganes de jugar. Canviar lletres a classe. Rebutjar nefandíssimes meretrius de Venus. Escriure amb infinitius pel meu compte.

"TRISTAN UND ISOLDE" O UN AMOR INCOMMENSURABLE (LICEU, 23-I-2010)

Els amors dels herois wagnerians solen ser tortuosos i ideals. Potser de tots aquests herois el que més destaca en aquest sentit és Tristany, que encarna un amor que no en té prou amb la vida, és a dir, un amor més enllà de l'amor i de la mort. Ja és ben curiós que aquesta història d'amor etern comenci en una relació d'odi entre Isolda i l'heroi. Tristany ha mort el promès d'ella, Morold, i ella se'n vol revenjar fent-li beure el filtre de la mort. Ho fa sincerament i jo no hi veig per enlloc l'amor latent que es desencadena després. Sí és cert que ella l'ha guarit de la ferida, però sembla més que un acte humanitari la preparació d'una vendetta.

Probablement aquesta relació d'amor-odi, de fidelitat i volubilitat, prové de la personalitat turmentada del mestre i de la manera peculiar que tenia d'estimar els altres. Si aquest amor hi era, no s'havia confirmat i cal esperar a la intermediació de Brangëne perquè sigui desvelat. Això per un cantó. Per l'altre, l'amor entre els dos amants és evidentment ideal, perquè a Wagner no l'interessa el punt d'arribada sinó el camí. Per això l'amor entre els dos acaba frustrat per la mort de Tristany i per això ella acaba morint d'amor al costat seu exclamant "superba voluptat!". L'amor, sí, s'acaba consumant però més enllà de la vida, en un estadi no temporal, immaterial, per sempre. Què hi pot haver de més romàntic?

Un dels punts forts de la representació han estat els decorats concebuts i realitzats per David Hockney. Volgudament ingenus, vistosos en el color i presidits sempre al començament dels actes per la cortina translúcida que anunciava "Tristan und Isolde by Richard Wagner". Com si d'un conte es tractés. Potser el més vistós, pel que fa a l'espai i al joc de llums dinàmic, ha estat el segon acte, tot i que la perspectiva del castell, vista des del tercer pis lateral, quedava del tot estrafeta. Tinc entès que els decorats vénen de Los Angeles i allà deuen tenir una boca d'escena brutal perquè la del Liceu ja és molt gran i l'embalum no hi cabia fins a la cabina de l'apuntador. Per cert, l'apuntador ha estat aplaudit pel tenor en acabar, cosa que ens fa sospitar que el deu haver necessitat. No sé què farem quan en Jaume Tribó no hi sigui.

El Josep ha quedat entusiasmat amb la producció i el David celebrava que tot s'entengués. I realment és així. Però aquest fet seria simplement un detall agradable si el repartiment no hagués estat excepcional. D'entrada, cal dir que per cantar Wagner no hi valen aficionats i per tant, en aquest sentit, hi ha unes certes garanties. En aquesta ocasió els quatre protagonistes principals han estat de primera talla mundial i, a més, han ofert una bona actuació sobre l'escenari. No hi ha dubte que les principals veus són la de la soprano -Deborah Voigt- i la del tenor -Peter Seiffert- i potser més la d'aquest darrer perquè les veus de tenor heroic són escasses i es poden comptar amb els dits d'una mà. I potser encara en sobren. Jo no sé si Seiffert és ben bé un heroic però el fet és que té una bella veu, la resistència suficient i una línia de cant ben alemanya. Tristany és un paper esgotador per al tenor i en dues ocasions la veu li ha jugat males passades. La primera ha estat gairebé imperceptible; a la segona, durant el començament d'un tercer acte esgotador, se li ha trencat un agut persistent durant unes dècimes de segon. Fets que no han d'enterbolir una labor ingent i voluntariosa en la funció però que sí han de fer reflexionar el cantant sobre la capacitat i la conveniència en el futur immediat de cantar un paper extrem com Tristany. Em sembla que així ho ha valorat la sala. Voigt és una carta segura. La seva veu és prou gran per fer un Wagner creïble i sòlid però a vegades un desitjaria més implicació i més volum. Les sorpreses han estat els de segona fila, veus belles i grans, caràcters forts i actuacions impressionants: el baríton Bo Skovhus ha estat un Kurwenal sensacional, tant en la veu com en l'escena. I el baix coreà Kwangchul Youn ha causat sensació per una veu enorme i una dignitat pròpia del rei Marke. Cal destacar una vegada més la feina de cantant i d'actor de Francisco Vas.

Sebastian Weigle, que avui s'ha vestit per a l'ocasió amb frac i que normalment dirigeix amb abillament negre més aviat informal, ha fet una direcció exacta, acurada, i l'única cosa que se li pot retreure, en el benentès que es tractava de la primera funció, es que el volum del metall i en general de l'orquestra era massa gran i apagava a vegades les veus.

A l'entreacte he trobat en Marc Romera, després de qui-sap-los anys. M'ha dit que sempre que hi ha Wagner hi va i m'ha presentat la seva parella. Ha estat, com totes les de Wagner, una funció maratoniana, no tan pesada com la dels Mestres i més ben distribuïda dramàticament. En total 5 horetes, una bona jornada a temps parcial. No cal dir que aquesta era una de les pedres de toc de la temporada i el ple -el llenu, que diuen a Badalona- ha estat total o gairebé. Entre els quals l'Albert -amb agulla wagneriana de corbata- i la Maite. I per no trencar l'ambientació hem acabat al Heidelberg on tothom ha degustat la cuina teutona menys el David que, God save the Queen, ha demanat un Britannia. Jornada, doncs, completa i satisfacció total. Encara ara sento interiorment la densitat de la corda del preludi del tercer acte i el dramatisme colpidor que aquells acords contenen.

NON SOLUM SIBI SED ALIIS ETIAM (16-I-2010)

Dissabte passat, dia de futbol i de victòria 4-0 davant el Sevilla, vam anar a veure l'espectacle teatral de Sergi López intitulat "Non solum..." al teatre Zorrilla. M'havien presentat la funció com un monòleg però després d'haver-la vist tinc dubtes que sigui realment això. Al vilanoví Sergi López ja el coneixíem des que es va estrenar a casa nostra amb el film "Western". No crec que hagi canviat gaire des de llavors a pesar que ara recorre els escenaris més rellevants i participa en pel·lícules de renom i en concursos cinematogràfics internacionals. A Non solum ell és l'únic actor sobre l'escenari encara que a vegades un té la impressió d'estar davant una multitud eixordardora. És una obra, diria, circumstancial, pensada per al lluïment personal, que té, però, intencions reflexives, sobretot a la primera part i a la darrera. No tant a la part del mig, un divertiment una mica matusser i segons com poc ajustat al to de la resta. Fins i tot potser amb un punt de mal gust. El cert és que es poden extreure lliçons ni que sigui modestes d'aquest monòleg de desdoblament. La primera és que tots som iguals i alhora diferents. Evident. O vist d'una altra manera, que tots som un i diversos. Perquè el joc de màscares o d'alteritats que ens presenta López amb aquest posat intranscendent té alguna cosa de l'essència de l'home modern: amb una personalitat escindida entre múltiples situacions i per causa d'un life style atabalat i estressador. També el text presenta aquesta escissió. En aquest sentit, López participa del malestar existencial d'un Hugo Ball o d'un Salvador Dalí, per posar exemples ben significatius. Això no treu que l'embolcall de cara al públic sigui el d'una comèdia unipersonal. La primera és la part més filosòfica. La segona seria la pornogràfica i la tercera, la política. Política com a denúncia i no pas com a apologia. Descarnada i dura, directa, contundent i també sorprenent. López no està per punyetes i etziba un atac molt fort contra els "gestors" del diner públic, contra els polítics redemptors i paternalistes i contra els pocavergonyes que s'aprofiten de l'ofici de la cosa pública que uns quants s'han encarregat d'embrutar. López no té tics èpics ni dramàtics. És senzill, modest, potser tímid. Conserva encara un posat naïf d'actor novell, sense dots de gran escola, però quan es deixa anar és un actoràs. I per això venç i convenç. No canta meravellosament ni té una veu gaire impostada per fer gran teatre. En ocasions recorda el Pepe Rubianes més combatiu o el més creatiu i ocurrent. I a vegades es nota que està improvisant algun estirabot no previst al guió. En definitiva, i recollint l'exemple agustinià, espectacle d'un -o d'uns- cap als altres -nosaltres.

UN TROBADOR TRIST (LICEU, 19-XII-2009)

Trist record per als catalans, l'argument de l'obra de Verdi. L'acció es desenvolupa durant la guerra civil que enfrontà el Comte Jaume d'Urgell amb el Trastàmara pocavergonya Ferran d'Antequera. Ara, en l'obra de Verdi aquest rerefons històric és un simple teló de paper de fumar que no té solidesa i que és un mer pretext per parlar del triangle amorós al cap i a la fi entre Manrico i el comte de Luna, germans a cegues perquè la gitana l'havia raptat quan era petit. El desenvolupament i el desenllaç del relat no és efectivament una proesa literària perquè tot és al servei de la música de Verdi, efectista i passadora, feta per a un gran públic àvid de truculències romàntiques. Fins aquí l'obra eterna de Verdi. Ara bé, què cal fer perquè una obra de sempre cobri actualitat i interès afegit. Doncs fer una posada en escena comme il faut, amb regista pretensiós, estructura minimal i força soroll als mitjans, com més millor. I sobretot amb una idea, que és el que es paga, encara que sigui de bomber. La idea aquí era la interpretació estètica Zen de l'obra de Verdi. Però per poc que mireu en què consisteix el Zen veureu que la posada en escena en té poca cosa. És un altre pretext per lligar realitats completament allunyades i dissemblants. Gilbert Deflo -director d'escena- i William Orlandi -vestuari i escenografia- han quedat servits. El pitjor que se'ls pot dir és que han creat un producte anodí, incoherent i desolat, que desanima el més entusiasta. Potser els mateixos cantants s'han contagiat d'aquesta escena buida, de ballets ridículs previs a la guerra i de vestuaris hiperespacials. Ni escenografia ni moviment escènic. Poca credibilitat i sensació d'estar executant el caprici del director de torn. Res més a dir.

Tampoc les veus han estat excepcionals. El tenor Marco Berti, que acabava de cantar el Turandot a l'estiu a Barcelona, ha tingut més que dubtes en l'afinació i en algun passatge ha navegat fora de to. Aquest tenor té una tendència desagradable a agafar les notes des de baix, com si d'una sirena es tractés. Té veu i agut i se n'ha sortit bé a la pira - el Josep diu que cantava baix- però li falta línia i escola i per això ha malcantat l'ària "Ah si, ben mio...".

Fiorenza Cedolins ha estat una Leonora desdibuixada i no pas perquè canti malament sinó més aviat perquè la seva no és una veu per cantar una obra que se suposa dramàtica com aquesta. Li ha faltat volum i caràcter. Això no treu que la Cedolins sigui una gran cantant que ens agradaria tornar a veure en un altre paper més adequat.

El Comte de Luna de Vittorio Vitteli ha estat encara més fluix. Aquí hi havia bona línia però poca veu i, per tant, poca versemblança escènica. La mezzo Luciana d'Intino ha estat, però, la sorpresa a tot plegat. Amb veu pura, vibrant i sonora, voluminosa quan calia ha evocat, ara sí, la gitana venjadora i ho ha fet amb credibilitat, entrega i passió. Una menció especial per al director musical Marco Armiliato que ha tingut el valor de dirigir les parts III i IV de memòria, sense partitura. El resultat ha estat una òpera "xof" que no ha aconseguit ni alçar la passió de la discrepància.

L'ARXIU D'AGUSTÍ CENTELLES

S'ha sabut fa pocs dies que els fills del fotògraf del PSUC Agustí Centelles han venut per la quantitat de 700.000 eur l'arxiu fotogràfic del seu pare al Ministerio de Cultura. Aquesta documentació serà dipositada a Salamanca o s'ha de fer un centre per a la memòria històrica. D'entrada, com a català no em fa gens de gràcia que un arxiu tan valuós des del punt de vista monetari però sobretot des d'un punt de vista simbòlic vagi a Salamanca. Penso que l'hauria pogut comprar la Generalitat i exposar-lo com a fons d'autor en algun arxiu o centre ad hoc. També resultat estranya, a primer cop d'ull, l'actitud dels fills del fotògraf. Per què han volgut que anés a Salamanca aquest arxiu, justament la ciutat que acull l'espoli que el franquisme va fer de la documentació catalana. Les preguntes són legítimes i fan pensar que algú no ha fet bé els deures. Els fills al·leguen que la Generalitat volian pagar a preu de saldo un arxiu valuosíssim. Hi tenen dret, només faltaria. Al·leguen també que el Ministerio és qui ha ofert, més enllà del preu, un millor projecte per a la difusió d'aquest arxiu. Aquest projecte contempla entre d'altres exposicions itinerants sobre la figura de Centelles i una acurada restauració del material actual. És a dir, han venut l'arxiu no com a conjunt de documents històrics sinó com a obra original d'un fotògraf remarcable. També en això, ens han guanyat a Madrid. El Ministerio ha sabut en la seva oferta conservar l'entitat de l'arxiu en tant que obra d'una persona concreta. Si aquest arxiu hagués acabat a Sant Cugat, s'hagués mort de fàstic entre molta més documentació que molt poca gent consultarà i a més el nom d'Agustí Centelles hagués quedat difuminat entre molts d'altres testimonis de la història. Error greu. Si només hagués estat això podríem dir que la nostra política cultural és deficient, que no hi ha prou diners per gastar-los en cultura, que els nostres gestors culturals no hi veuen tres dalt d'un burro, però res més. I no és poc. Ara bé, els fills de Centelles acusen els responsables del departament de Cultura de la Generalitat de comportar-se amb prepotència, de negociar amb mentides i, en fi, de torpedinar la possibilitat que aquest arxiu es quedi a casa. Segurament tenen raó. I em puc imaginar com van anar, més o menys les coses. La Generalitat estava interessada a adquirir aquest arxiu però volia pagar-hi poc. Suposo que no li van donar el valor adequat i que els recava negociar amb els fills de Centelles, allunyats ideològicament del comunisme del seu pare. De fet, abans no volien saber res de l'arxiu perquè el fotògraf era comunista i els gestors actuals no n'han volgut saber res perquè els fills eren propers a convergència. Així les coses, la Generalitat va anar diferint la compra amb llargues, promeses incompletes a l'espera que els fills se'n cansessin. I sí: se n'han cansat. S'han venut l'arxiu a una administració que ha demostrat ser més seriosa i més lleial, encara que estigui controlada ara pels socialistes. A la vista del fiasco la Generalitat a corre cuita i in extremis i d'una manera miserable ha incoat un expedient de patrimoni cultural perquè les fotos no poguessin sortir de Catalunya. Ja era massa tard. L'arxiu ja era fora. Els mateixos que ara se senten agreujats i indignats amb la postura del Ministerio, fa uns anys van renunciar al llegat de Josep Clarà -inclosa la casa-museu- per qüestions purament ideològiques. La traïció era encara més forta pel fet que va ser el mateix Clarà qui va cedir a títol gratuït el seu patrimoni cultural a l'ajuntament. La conclusió que hom pot treure del cas és clara: no ens podem refiar de la paraula ni de les actuacions d'algunes administracions. Els germans Centelles ho han comprès així. Jo hauria fet el mateix. I si no es compleixen escrupolosament les ordres del qui cedeix en uns anys la Generalitat i les altres administracions catalanes quedaran descapitalitzades culturalment.

MAILLOL O EL FEMENÍ MEDITERRANI

Una altra gran exposició al centre cultural de Caixa de Catalunya a La Pedrera. Aquesta vegada és un català del nord el motiu de la mostra. Si algú encara no coneixia l'art sublim de Maillol ara i fins a començaments d'any té l'oportunitat de fer-ho. Com sempre en aquests casos es tracta d'una mostra antològica que segueix fil per randa la cronologia. En aquest sentit, queden ben marcats els tres estadis artístics per què passa el de Banyuls: la pintura primerenca -que se situa en l'òrbita dels nabí-, la tapisseria -que va haver d'abandonar per una infecció ocular- i l'escultura -segurament el camp en què més vistentment excel·lí. No tan sols hi ha mostres d'aquestes arts més desconegudes en l'escultor, també hi trobarem molts gravats i dibuixos que completen la visió d'un home excepcional, d'un artista integral i pur. I definitiu en l'art del segle XX, perquè Maillol, sobretot en l'estatuària, és la baula que connecta el passat acadèmic i narratiu del XIX amb l'abstracció que sorgeix amb les avantguardes. Sento dir a Àlex Susanna, el responsable de la Fundació, que Maillol justament destaca per aquesta ruptura. A mi em sembla excessiva la paraula: diria que Maillol s'encarrega de depurar l'escultura i de llevar-li la càrrega literària o històrica en favor de la bellesa nua -mai més ben dit. Jo més aviat en diria evolució i veig més relacionat Maillol amb la tradició clàssica que amb l'avantguarda del XX. De fet, valorar un artista pel grau de ruptura que implica la seva obra és una visió pròpia ja no del XIX sinó del segle XX. Això no vol dir que Maillol no construeixi un discurs original i autèntic, pur -com hem dit-, serè, harmoniós i, sobretot, mediterrani.

Aquests dones que fa Maillol converteixen l'adustesa del bronze en la suavitat dels turons de Banyuls de la Marenda. Són dones que s'allunyen dels cànons de perfecció clàssics i per tant són més reals i reconeixibles. Més enllà de les actituds gracioses i versemblants de les seves estàtues, hi ha un desig de transcendència i d'idealització que es troba, em temo, en l'ull de l'espectador més que en els contorns de les figures. A vegades és més subtil, però crec que hi és en tots els casos. Maillol arriba als seus temes, diu, a partir del sentiment i no pas del raonament o la teorització. A mi aquesta afirmació em sembla decisiva. Ell no és un acadèmic o un crític. El que fa, ho fa perquè ho sent així; creu que les obres que neixen simplement del cap neixen mortes. No li falta raó. I és que a banda de la tècnica impresindible, tot art és un diàleg íntim entre el jo i el seu públic. Un art sense cap emoció, sense cap implicació personal és una massa amorfa i sense sentit. És el que diferencia un artista d'un pretensiós.

TERESA FORCADES O LA CIÈNCIA ENCARNADA EN FE. CRÍTICA RIGOROSA I CONTESTACIÓ PÚBLICA.

No és normal en els nostres dies que una sola persona sigui capaç d'enfrontar-se a la maquinària de convenciment mediàtic de les administracions públiques. Normalment el que ens intenten inculcar amb paternalisme enrogidor des de les diverses formes d'estat és acatat com a veritat absoluta per alguns o bé és bandejat com a dogma prescindible per altres. Qui contesta l'administració avui dia o bé és considerat un boig o bé algú que només desitja des d'una posició partidista enfonsar el poder de torn establert. Encara és menys freqüent que qui va a la contra de les tesis oficials sigui un religiós. I encara menys freqüent que els arguments que esgrimeix per mostrar l'escepticisme o el contrast siguin abolutament rigorosos, documentats, plausibles i sòlids. I, per més inri, que sigui una dona. Teresa Forcades és una monja del monestir benedictí de Sant Benet que amb les seves opinions difoses principalment a través d'internet ha aconseguit crear un estat d'opinió d'alerta en un sentit contrari al que ens proposen des dels departaments de sanitat dels estats i de les comunitats autònomes. Ella ha posat al descobert i a l'abast de tothom uns fets que posen en entredit els orígens del virus H1N1, la política de l'OMS sobre les pandèmies i les polítiques de vacunació obligatòries que en determinats indrets s'han posat en marxa. En el benentès que la doctora Forcades sosté que els coadjuvants de la vacuna per a aquesta grip nova poden ser dramàticament perjudicials per a les persones a llarg termini. I no és que ho digui sols ella: de fet, en moltes publicacions prestigioses i per part de molts científics acreditats se sostenen si fa no fa amb la mateixa o superior bel·ligerància les seves tesis.

Les opinions de Forcades tenen, no hi ha dubte, una dimensió política: perquè s'enfronta obertament i amb valentia però de manera tranquil·la a les administracions responsables en matèria de sanitat, perquè posa en dubte les relacions entre les autoritats sanitàries del planeta i els grans laboratoris farmacèutics i perquè critica obertament l'intervencionisme sanitari, que posa en perill potencial les persones. Forcades ha donat a conèixer la seva veu d'alarma a través de la xarxa. Segurament els canals de televisió no li haguessin permès difondre les seves opinions però, una vegada més, la llibertat -encara- de la xarxa ha donat ales a una veu científicament sòlida que ve, ai las, del món de la religió. Justament aquesta és un dels grans béns que ha fet aquesta monja benedictina: ens diu a tots que es pot opinar de ciència i de quina manera! des del món de la fe. Ens diu que cal ser crítics amb les veritats apreses que provinguin de l'administració, sobretot si hi ha perills potencials i fins i tot probables per a la salut. I ens diu que des de l'Església es pot opinar amb solvència demolidora sobre temes que l'Estat pretén en exclusiva, com si d'una nova religió es tractés.

"ACTUACIÓ DE NADAL", D'ORIOL BUSQUETS

Qualsevol persona que, desprevinguda, agafi la mise en scène d'Oriol Busquets pot quedar sorpresa per diferents motius. El primer, perquè reprèn el motiu ancestral dels tres Reis d'orient i ho fa d'una manera actualitzada i original. El segon, per l'adaptació de la història bíblica a la realitat nostra més immediata; i el tercer, pel caràcter de comicitat tendra que respira l'obra. Em sembla que aquests trets donen carta de naturalesa a un entremès literari que potser té com a funció principal provocar mig somriure entre els nois alhora que vol fer-los reflexionar sobre ells mateixos i sobre la societat actual; sobre els reis, sobre el Nadal, sobre la vida. I amb l'aparició dels pastors i dels senyors dimonis l'obra es torna un Folch i Torres condensat amb moral inclosa. O morals, hauríem de dir, perquè l'obra traspua una sèrie de valors d'ara i d'antany. En aquest sentit, Busquets no ha deixat anar el llast de la tradició però no és per aquest motiu carrincló o insípid. Té alguna cosa a dir i ho diu originalment: amb ironia, amb gags sorprenents i amb la decisió de qui sap, com Melcior, que la pressa és mala consellera. Ara, l'obra cal veure-la en escena ja que, coneixent l'autor, la música hi juga un paper principal. Com a principi estètic i com a captació de la benevolència del públic. Diria que l'obra és pensada per als col·legis i instituts d'una manera deliberada. Perquè els nois xalin posant-la en solfa i els altres veient-la com a espectadors. I, més enllà d'això, és la vindicació d'una tradició de la qual estem amarats i a la qual no podem renunciar d'un dia per un altre com alguns voldrien. No crec que l'autor mostri amb aquesta obreta cap vanitat per perpetuar-se però sí diré que amb el seu granet de sorra ha enriquit la visió d'unes festes de Nadal vigents a tots els efectes.

VINT ANYS DE THALASSA, VINT ANYS DE MAR

El programa del 33 Thalassa fa vint anys i ho celebra de la millor manera que sap: mostrant-nos històries de les persones vinculades d'una manera o d'una altra amb el mar. Aquesta és la gran troballa de la fórmula Thalassa. No es tracta només d'aigua i de la flora i fauna corresponent sinó també o principalment de la vida de les persones en relació amb el mar. Al llarg d'aquests vint anys els temes han estat ingents i han convertit el programa en una enciclopèdia audiovisual completa. Costums, tècniques de pesca, biologia i ecologia marina, fabricants de vaixells, esportistes professionals o aficionats que tenen el mar com a medi propi, art, música, literatura, comerç, dret, història, religió, gastronomia; natura i cultura, formes de veure i viure el mar de tots els temps i de tots llocs.

Diu Pere Secorún, el director, amb tota la raó que Thalassa «és un exponent claríssim del que pot ser un programa de televisió pública: reuneix qualitat, informa, divulga, entreté i el resultat és un producte digne i d'interès per a un públic ampli». Thalassa ha estat durant aquests anys un programa majoritàriament minoritari però ha aconseguit crear un públic fidel que ha anat en augment i que ha mantingut l'interès per un format original, que no cansa, que obre setmanalment una finestra a la natura i al saber. La narració de Pérez hi ha ajudat. Però el programa no es basa tan sols en un guió: les pauses i els silencis hi juguen un paper important; deixa que l'espectador s'amari -mai més ben dit- de salabror, d'humitat, de totes les maneres dels colors, de crits d'ocellassa i de les veus humanes que graviten a l'entorn d'un univers ancestral tan antic com l'home. Un por mirar Thalassa com a reportatge, com a informatiu, com a esplai o com a teràpia de relaxació. Totes les mirades són aptes per a un espai que ha aconseguit en silenci una fita destacadíssima en la història de la televisió catalana.

CONTRA LA JUSTÍCIA

El que està passant en el cas Millet em sembla indecent. Gairebé pornogràfic. Primer, una sèrie de diaris de l'esquerra intenten barroerament influir en el criteri del jutge per tal que citi a declarar Millet i Montull. S'hi afegeixen alguns dirigents polítics amb la boqueta petita, això sí, i fins i tot s'hi atreveix el gripau del PSC. Després, quan el jutge els ha fet declarar i ha decidit d'acord amb la llei i d'una manera motivada que no els empresona cautelarment, aleshores intenten enfonsar el jutge i encomanen a juristes d'esquerres que volen pujar a cop de declaració políticament correcta que critiquin el seu company. Vergonyant. I és que el que haurien volgut alguns socialistes de torn -descamisats, poca-vergonyes, deslleials, llepaculs, sectaris, mentiders, parcials, cínics i mediocres- hauria estat que Millet fos empresonat i així poder celebrar mediàticament el judici simbòlic al nacionalisme català de centre dreta o de dreta que encarna uns valors determinats i determinants en aquest maleït país que es diu Catalunya. No ho han aconseguit perquè el jutge Juli Solaz ha actuat professionalment i independentment i ha desoït com no podia ser d'una altra manera les escombraries que li han llançat des del pamflet "El Periódico" i el diari oficial del PSOE "El País". Millet és un delinqüent confés i cal condemnar-lo amb contundència i exemplaritat. Però qui estigui lliure de culpa que llanci la primera pedra. I mentrestant l'economia no remunta, la deflació continua, l'atur augmenta i els impostos s'apugen. De ben segur es tracta de desviar l'atenció sobre el problema real. I el govern no sap què fer davant la situació per un pur dilema de convicció: farien la política adequada -la de Solbes- però no la poden fer per quedar bé davant l'auditori. Entre la convicció i la responsabilitat hi ha d'haver un diàleg que l'esquerra no té ni pot tenir pel seu dogmatisme cec i religiós.

CAS PALAU: PUDOR DE FONS

Si molts havien perdut la fe en els partits i en els seus polítics, ara, amb l'escàndol del Palau, hauran perdut la confiança en la denominada societat civil, que semblava l'única capaç i competent. El robatori confessat de Millet ha fet molt mal a les institucions catalanes. No tan sols a les fundacions -que tots sabem que amaguen a vegades negocis foscos i intencions inconfessables per una raó estrictament fiscal- sinó també a totes les institucions privades catalanes i d'una manera genèrica al catalanisme nacionalista, sobiranista i independentista. Alguns, amb l'estil de sempre, borden per treure'n un benefici electoral només amb el propòsit de fer i cremar llenya de l'arbre caigut. Potser sí que estan nerviosos perquè es veuen venir una davallada que fóra lògica. Però altres, com el fallit PI i, sobretot Convergència Democràtica de Catalunya, haurien d'explicar bé com és que van rebre quantitats de diners a manera de subvencions per part del Palau i de Millet. No entenc com pot ser que Millet pagui 12 quilos a Àngel Colom per saldar deutes del seu projecte a duo i encara menys que CDC rebi de mans d'una fundació cultural 600.000 euros. 100 milions de pessetes! Des de quan una fundació ha de subvencionar un partit polític? I és clar que els diners són nets i declarats però això no hauria de passar. No veig que aquest fet alarmant hagi despertat gaires veus crítiques en els diaris del PSOE -El País- i del PSC -El Periódico- i això també m'alarma. Potser aquests partits que reclamen al jutge celeritat en la instrucció temen que el magistrat trobi alguna cosa més que no interessa? Tot fa indicar que al darrere del cas Palau no tan sols hi ha l'avarícia delictiva de Millet, Montull i potser algú més, sinó també moltes més coses relacionades amb alguns partits polítics catalans i el seu finançament. Això explicaria com és que en tots aquests anys cap representant polític del Consorci no hagi detectat cap anormalitat en els comptes del Palau. Finalment, els fets van pel camí de convertir un lladre de guant blanc en una víctima del xantatge i la fam de diners d'alguns polítics.

MAI NESSUN M'AVRÀ. TURANDOT O LA NÚRIA ES PERD UNA ALTRA VEGADA

Ja és una tradició representar un títol popular o una reposició el mes de juliol. Sembla que les responsables del teatre quan arriba l'estiu estan més donats a complaure la massa assedegada d'òpera. I ja és bo que sigui així. La Turandot d'enguany també va anar aparellada dies enrere de retransmissió a l'aire lliure i de franc. NO sé què resulta més interessant però l'esdeveniment aplega un munt de persones, curiosos, despistats o melòmans.

L'òpera és una reposició de la Turandot que vam veure ara fa uns anys. Els mateixos directors, escenografia i atrezzo. Han canviat alguns intèrprets i els resultats han estat desiguals. Diria que potser en conjunt a ser millor la versió primera. La direcció fou també de Giuliano Carella, un home experimentat que es veu que coneix l'òpera com el palmell de la seva mà. De direcció gesticulant i histriònica però exacta i amb sentit. Carella és d'aquells que no es deixa dominar pels cantants: agafa un tempo i d'allà no el fas sortir. Un trompeta de l'orquestra m'ho confirmava ahir tot comentant la funció. El cantant que es vulgui lluir aquí ho té negre. Potser hauria pogut cedir més en les àries més conegudes de l'obra. Al final el van xiular d'una manera exagerada crec i ell va cocrrespondre llançant un bes als de cinquè pis, aquells setciències que volen escoltar l'opèra com no sé quina versió de vés a saber quin any amb qui sap l'intèrpret. No valoren el que escolten. Només comparen.

L'al·licient de totes les funcions era la presència de la guapíssima Ainhoa Arteta en el paper de Liù. Arteta no havia cantat mai al Liceu i ve precedida pels qui no hem tingut ocasió de seguir-li la carrera d'una aurèola de pretensions i divisme fora mida. Les entrevistes que li he llegit delaten una persona amb un fort ego i un caràcter explosiu. No en sabíem gaire de la veu. Reconec que venia abans d'escoltar-la per la tele el passat divendres (la de la platja) tenia la idea que les pretensions no es corresponien amb la veu i he de dir que em vaig equivocar. Arteta té una veu que fa honor al seu rostre i al seu cos i canta amb musicalitat i total seguretat. Va lluir un volum important per a una lírica i uns pianos molt interessants a les seves intervencions. Però a més va ser la que millor va interpretar el seu paper i es va revelar com una bona actriu sobre l'escenari. En fi, que Arteta és una cantant completa. Només una vibració desagradable en determinats moments de l'emissió de mitja veu es podria mirar de corregir. La resta, perfecte.

Marcop Berti és un tenor que fa el seu efecte. Gros i de veu potent i bella. En canvi, no té un fraseig de primera classe i té una tendència agafar les notes des de baix, cosa bastant desagradable. Un diria que té el si i el do fàcil però ni l'un ni l'altre. Els fa i els fa bé però no els fa durar. Potser hauria de revisar el seu repertori a pesar que l'actuaació vocal va ser notable. La dramàtica va ser en canvi nul·la,cosa que també és millorable.

Maria Guleghina és una històrica de l'òpera. Gran veu i grans dots per a l'òpera. Va fer el seu paper. Potser hi ha Turandots més matisades però difícilment amb més veu. Recordo una escena en què estant tot l'escenari ple de gent i cantant a tota castanya, ella sobresortia en un agut esfereïdor.

El trio Ping, Pang i Pong tenen en l'òpera un paper més important que el li ha volgut donar aquest repartiment. Vicenç Esteve ha estat excepcional com de costum; en canvi, el Ping ha quedat curt sobretot en volum i presència, que no pas en bellesa de la veu. I ell és justament el principal paper del trio. S'ha trobat a faltar el Lluís Cintes de l'altra vegada.

Reforçava el cor de Liceu la Polifònica de Puig Reig. Res a dir, tenint en compte que el cor també té aquí un paper fonamental. La veritat és que el reforç no s'ha fet notar gaire i hem escoltat el volum d'altres ocasions.

250 NÚMEROS DE LA REVISTA DE CATALUNYA

Ens havien citat el dia 7 de juliol a dos quarts de vuit a Rambla de Catalunya 8, al col·legi de Periodistes. Després de pujar més de vuit pisos sense trobar el que buscava -amb perseguidor indesitjable inclòs-, resulta que el col·legi tal no era al 8 sinó al 10 del mateix carrer. Amb la calorada de juliol i l'esforç ascensional arribo i em trobo d'entrada la Pilar Garcia-Sedas. Des del 91 que no ens vèiem. Havia estat companya dels cursos de doctorat quan l'ambient del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona encara es podia respirar i no tenia regust de salfumant. Ara és membre del consell assessor de la Revista de Catalunya, que celebra la publicació del seu número 250. És per això que s'han reunit a la sala d'actes del col·legi algunes persones i personalitats vinculades directament a aquesta empresa. Evidentment el seu creador Max Cahner però també Albert Manent, activista i escriptor fet de la mateixa fusta que l'anterior. Entre alguns d'altres. No hi havia pas gaire gent. Vull dir que la sala no es va emplenar i que no sé si ni tan sols va venir algú de la premsa per fer-ne l'oportuna ressenya. Era més aviat un acte familiar. En els parlaments, la mateixa Pilar, Rafel Fontbona i Vicenç Villatoro van prendre la paraula. De tot el que es va dir, em quedo amb dues idees significatives apuntades per Villatoro: la Revista de Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut un "èxit discret" i ha estat possible per l'empenta i la feina de Max Cahner.

Sempre m'he considerat ben tractat a la Revista de Catalunya. I això, en els temps que vivim, ja és un autèntic mèrit. Però la revista en té més. Principalment dos. La recuperació de la memòria més fràgil n'és un; no pas la memòria dels generals o coronels -que també- sinó la dels tinents i capitans i, encara més enllà, la dels sergents i soldats. La idea que una cultura no està formada per quatre caps visibles és al darrera d'aquesta concepció oberta. Una obertura que no és tan sols temàtica sinó també ideològica. A la Revista de Catalunya tothom qui tingui alguna cosa a dir hi té les portes obertes.

SALOMÉ (LICEU, 4-VII-2009)

El personatge de Salomé m'apareix com una dona que ha portat l'egoisme i l'hedonisme als extrems més repugnants i patològics. És com una nena aviciada que no para fins que aconsegueix alguna cosa. I la cosa que vol aconseguir és besar la boca de Jochanaan. No pas el seu amor sinó simplement besar els seus llavis. I és capaç de reiterar la demanda del cap del baptista fins i tot rebutjant ofertes suculents en poder i en diners. De fet, rebutja la meitat del regne d'Herodes: que n'és d'imbècil! Doncs no, ella el que vol és el cap del baptista i a fe que l'aconsegueix. Fins i tot en contra dels seus propis interessos i de la seva pròpia vida. Des d'aquest punt de vista morbós l'obra sí que és decadent i decadentista. I poser sí que expressa de manera simbòlica un estadi superior a l'anècdota. El cert és que Wilde, autor del text base que inspira el llibret i l'òpera -o drama musical per dir-ho ben dit- converteix la Salomé bíblica poqueta cosa sotmesa a una mare tirànica, incestuosa i malvada en una dona que té una personalitat maligna pròpia per la qual Wilde deuria sentir una certa tirada morbosa. Si Herodias és un personatge pèrfid i repulsiu, Salomé en l'obra de Strauss no es queda curta i fins i tot la supera. Hi ha en tot plegat una tensió entre les dues forces que mouen la humanitat i que Freud va saber reflectir tan bé i tan discutiblement en les seves obres: Eros i Thanatos. Ara bé, aquí l'impuls tanàtic és asocial, amoral, vomitiu, però per desgràcia terriblement humà. Penso ara que fa poc han detingut un empleat que va encarregar la mort del seu cap per poder satisfer la seva vanitat i el seu modus vivendi. No és ben bé el mateix però Déu n'hi do. Maldat i fredor, doncs, a la meva manera de veure. Algú dirà que Jochanaan es busca el seu final tenint en compte la seva situació de presó incondicional i el favor supersticiós que gaudeix del Tetrarca. Però Joan no és més que un engranatge dramàtic per descabdellar la perfídia de Salomé. Només això. Fins i tot Herodes Antipas té més contorn com a personatge que Joan. Salomé dibuixa a la perfecció una aresta de l'amor fatal amb desenllaç dramàtic. És un amor que no és amor sinó pura atracció física, sadollament peremptori d'un impuls sexual no controlat pel superjo, nimfomania, egolatria, vanitat en estat d'hiperinflació. Potser també un símbol exagerat de la nostra societat abans de la lletra, posats a fer adaptacions a l'actualitat.

Jo crec que musicalment i vocalment ha estat un dels grans títol de la temporada si no el millor. Paga la pena acabar i quedar-se amb bon gust de boca. L'orquestra ha estat ben conduïda per Michael Boder, el frac del qual contrastava amb les camises espitregades dels músics. Nina Stemme (Salomé) i Richard Brubaker (Herodes) han estat els millors del repartiment vocal. En canvi, el Jochanaan de Mark Delavan ha quedat definitivament curt tenint en compte que el paper dóna per a un baríton wagnerià. Vull dir que pot ser molt potent en la laringe d'un altre. No ha estat així, ha quedat dins els límts de la correcció amb un timbre fosc i veu cap enrere.

Altres qualificatius menys decorosos mereix la direcció escènica de Guy Joosten. Perquè, i tornem-hi, es pot adaptar una obra però sempre respectant l'argument i el sentit. Josteen passa de tot i tira pel dret com tants d'altres. Menysté el compositor i el llibretista i el dramaturg. Si té ganes de fer una versió lliure de Salomé que l'escrigui, la publiqui i la representi. Però que no ens toqui els collons amb les seves visions d'intel·lectual frustrat. La part més visible d'aquest desgavell pretensiós és la dansa dels set vels, dansa que representa la lascívia d'Herodes i la perfídia de Salomé. Diu Josteen "El que cal és integrar la dansa en l’obra i revelar el que significa. En Salome, la dansa acompleix la funció de revelar un secret terrible, que restava en l’aire tèrbol en què s’ha mogut l’obra fins en aquell moment. Sovint aquest secret és el cos de Salome, però m’ha semblat que quedar-nos nomes amb això és massa banal. El que ens revela la dansa és
el que tots saben però ningú no s’atreveix a pronunciar: la relació
incestuosa entre Herodes i la seva fillastra. Aquesta és la veritat nua
que despullen els set vels de la dansa i que ens horroritza a nosaltres
i als convidats a la festa decadent d’Herodes." Un pot estar d'acord amb aquesta interpretació: el món decadent del Tetrarca veu el colofó en la relació carnal entre ell i la seva fillastra. Incest relatiu però incest al cap i a la fi. Ara, sigui quin sigui el seu sentit un ball és un ball i no un vídeo que emula els muntatges cinematogràfics de Dalí i Buñuel. I, la veritat, un incest entre pare i filla biològica em fa realment fàstic però un incest amb la fillastra... que li preguntin a Woody Allen!

"Si fossin el meu fat les terres estrangeres,..."

Si el meu país i el meu estat fossin clubs privats, em donaria de baixa de Catalunya i d'Espanya. Llegeixo als diaris que a la selectivitat de castellà s'han posat per comentar un text d'Ana -no pas Anna- María -no pas Maria- Moix i una altre de la "ministra" Bibiana Aído. Que posin un text d'una escriptora encara que sigui declaradament socialista, sectària i espanyolista com Moix ho podria donar per bo. Pel fet que és una escriptora i que t'agradarà més o menys -o gens- però es dedica a l'inusual ofici de l'escriptura. Però que incloguin un text d'un informe de la polèmica ministra em sembla indigne i indignant. Crec que aquesta actitud propicia el culte al poder pel poder i que pretén d'una manera descarada i barroera l'adoctrinament ideològic de la societat més vulnerable: els joves que no han vist el món per un forat i que volen fer combregar amb rodes de molí. Demostra també que el govern socialista no pretén educar en el sentit crític sinó en l'adotzenament i el gregarisme. I demostra que només vol partidaris i no pas ciutadans. Si no fos perquè aquests exàmens deu fer temps que estan redactats, diria que tot plegat és una reacció infantil i estúpida al resultat de les eleccions al parlament europeu. Com la que ha tingut el pamflet d'El Periódico que veu com el seu partit de l'ànima -el PSC- comença a esfondrar-se de manera inexorable.

Resulta que a l'examen de català han inclòs un poema de Josep Carner. El poema es diu Bèlgica i és tracta d'un text que Carner va publicar en un dels seus primers llibres i que després va revisar per a l'edició de les poesies completes de 1957. No és un poema difícil lingüísticament i, si es coneix el context de l'exili i quatre coses de la biografia de Carner, un se'n pot sortir molt bé. Molt pocs alumnes han triat el poema com a text de comentari i -el que és pitjor- alguns professors de secundària consideren el poema "massa difícil". I se m'acut com a ciutadà i com a professor que si no eduquem els discents en l'austeritat i la duresa correm el risc cert de generar petits monstres egoistes, hedonistes, mancats de cultura i de valors.

"WAHRE LIEBE FÜRCHTET NICHT" FIDELIO (LICEU, 30-V-2009)

El director d'escena ha tingut l'encert indiscutible de trobar i emprar al llarg de tota la posada teatral una sentència que resumeix tot l'argument i tot l'esperit de l'obra immortal de Beethoven. Aquest lema, que actua a manera de far enmig de la foscor física de la presó i de la foscor espiritual de la misèria humana, és un desig i també, en el cas de l'òpera, una constatació. L'amor veritable no té mai por. L'amor conjugal de Leonore, que arrisca la pròpia vida ni que sigui amb un posat a vegades semiseriós, s'encarrega de demostrar-ho. No en va l'òpera porta per títol Fidelio, que és un alter ego moral d'aquesta dona disfressada que a tot gosa per amor. És un amor dins l'ordre matrimonial i, des d'aquest punt de vista, encara ens trobem en els paràmetres del neoclassicisme. Però és un amor que transcendeix les quatre parets de la llar matrimonial, que inunda com un oceà descordat totes les escletxes de foscor en què viu Florestan. I és un amor que finalment salva el company i cònjuge de la injustícia i li proporciona la llibertat. Concepte d'amor que prové de l'ordre clàssic i es dirigeix de forma decidida cap al desbocament romàntic. I és que Fidelio és una òpera preromàntica. Ni pel moment de la composició ni per tot allò que acabo d'explicar és una obra romàntica. Ara, quina obra! Probablement sigui la millor des d'un punt de vista d'història musical per explicar el trànsit entre dos conceptes artístics oposats: el clàssic apol·lini i el romàntic dionisíac. S'intueix que darrere el llibret hi ha un conflicte de passió que més endavant arribarà a ser destructiu. Aquí encara és salvífic. I si hem parlat fins ara de l'argument també la música és un exponent d'aquesta evolució. De fet, la mateixa obra evoluciona internament des de la primera meitat del primer acte fins al final, en què l'òpera es converetix en una simfonia cantada. Per ser "només" un simfonista, com diuen alguns displicents, Déu n'hi do com s'ho fa per sortir-se'n en el camp de l'òpera! La forma inicial del Singspiel, amb fragments de text recitats pels personatges, desapareix almenys musicalment si bé no en la concepció de l'obra com a catarsi col·lectiva en què el bé guanya per sobre del mal. Per això sobretot la primera part -però també el cor final- recorda un xic la flauta de Mozart. Beethoven crea al primer acte unes cadenes i al segon les trenca, és cert. Però també fa una altra operació important: primer trenca uns límits i unes convencions i després retorna a l'ordre de la mà de la revelació del secret de Leonore-Fidelio i de la mà de l'oportú ministre.

El darrer Fidelio que recordo va ser a l'exili del Palau de la Música Catalana i en versió concert. Eren temporades molt curtes però també molt intenses i viscudes. Ara són una mica més llargues però queden en ocasions diluïdes. Com sempre dic, massa temps entre reposicions. Sobretot en òperes d'aquest calibre. Jo crec que hi ha mercat per fer una temporada més llarga i amb títols més de cara al gran públic sense renunciar, però, ni la l'òpera contemporània ni a altres gèneres cantats o no. Però tenim el teatre que tenim i els dirigents que tenim. L'aposta màxima aquí consisteix a programar una òpera del segle XX, una estrena mundial de poca volada i una òpera barroca. I ja podem passar pàgina. Mal negoci a la llarga. Tot inconsistent, amb poca tradició i afició. Foc d'encenalls. Només a còpia d'emmagatzemar tradició podem encaminar-nos a l'actual, al contemporani o al revolucionari. I aquí hem pretès, com en tantes altres coses, començar la casa per la teulada. Són les concessions a l'aparador, al políticament correcte, al pensament de quatre gurús del CCCB i a la mediocritat absoluta que impregna des de sempre el nostre petit i pobre món polític català, mancada de sentit comú i d'independència de criteri.

Jo crec que el Fidelio de fa deu anys i escaig va ser en conjunt millor però no em desentendria d'aquest per diversos motius. L'adaptació al temps actual que fa el director d'escena Jürgen Flimm no molesta gens ans al contrari: reforça la idea de Beethoven, Bouilly -l'autor de l'obra base- i els tres llibretistes que hi van intervenir. Està feta amb sobrietat però també amb coherència i no té -cosa que agraïm profundament- pretensions simbòliques o críptiques. És a dir, el director ha fet de l'escena el marc per al discurs de l'òpera i no s'ha volgut construir un espai per al seu propi discurs.

El repartiment, fora de Karita Mattila, l'Elionor fidel, no ha estat una cosa per treure's el barret. Del tot correcte, això sí. Un millor Rocco i un Pizarro espectacular haguessin realçat la grandesa de l'òpera. Abans de començar el segon acte ens han anunciat que el tenor programat Clifton Forbis ha patit una indisposició sobtada i ha hagut de venir un cover: un tal Ian no sé què més que ha cantat i actuat amb molts correcció i professionalitat. Bon ofici i saber fer. Desconeixem el motiu de la tal indisposició però hem fet les nostres apostes: vés a saber si s'ha indigestat amb una paella de la Barceloneta i amb el vi que l'acompanyava. Entre els cantants cal destacar per la seva bella veu i línia de cant l'Elena de la Merced, amb una Marzelline esvelta, amable i molt ben cantada. Pel que fa a l'orquestra s'han escoltat imprecisions en la maquinària de rellotgeria que és la música de Beethoven i també les acostumades relliscades de les trompes en els passatges en què són protagonistes. Res de gravetat, simplement imprecisions. Qüestions del directe, que en diuen.

No cal que us digui que hauria estat difícil trobar millor òpera per coronar una setmana d'eufòria i de triomfs. I com que ja res és com era, al foyer hem pogut veure un noi abillat amb vestit negre i, a sota, la samarreta del Barça. Això em fa pensar que tinc un deute pendent i que l'aposta que vaig fer l'hauré de consumar un dia d'aquests visitant cal barber. Després del Viena, l'Elisabet, el Josep la Sofia i jo mateix hem anat a l'Obama de la Gran Via, que ja comença a ser un destí usual i prou agradable. Allà hem parlat del diví i de l'humà -com diu el Josep: dels projectes de vacances, de l'enyorat Vicent, de les criatures i, en general, d'una vida que passa més amablement amb amics i bona música.

BARCELONA POESIA

No puc negar que el festival Barcelona Poesia és una inicitiva excel·lent. Ho dic com a amant de la poesia i com a ciutadà que em sento -a pesar de tot- de Barcelona. La poesia és un gènere que ha de trobar nous camins per arribar al públic. Després hi ha l'anomenada e-poesia, que també pot contribuir, i molt, a difondre ja no una tradició sinó una manera de tractar la llengua, de pensar i d'actuar. Tota l'aura de prestigi que per diversos motius havia envoltat la poesia, sobretot de la primera meitat del segle XX, fa temps que s'ha esvaït d'una manera gairebé definitiva. La poesia no es ven. Els llibres de poesia no es venen. Però la poesia i els poetes continuen existint i cal donar-los la veu de tant en tant. L'ajuntament de Barcelona en un any en què celebrem el 150 aniversari dels Jocs Florals de Barcelona torna per desena vegada a posar en marxa aquesta festa de la poesia. No hi ha millor mes de l'any per celebrar aquest festival poètic a la llum del sol o de la lluna, amb el perfum de la tarongina o a recer d'un indret viu com una llibreria.

Només tinc una objecció important: la tria que ha fet el consistori té, com de costum, una voluntat política. Homenatja a qui vol, llegeix a qui l'interessa i pretereix la millor tradició poètica catalana. Dóna veu, és clar, als poetes d'ara, però oblida les grans figures del nostre segle XX com Verdaguer, Maragall, Carner, Riba i Foix. En definitiva, aquest festival pretén reflectir una determinada poètica que es podria batejar amb tres qualificatius principals: jove, avanguardista i -sobretot- d'esquerres. Com escau a un ajuntament biciclista de disseny. Pel programa desfila la violència "de gènere", la poètica de "l'absurd", la poesia visual, Machado com a figura republicana més que no pas com a poeta, el Vinyoli a càrrec del de les ulleres fosques, el rock, la improvisació poètica en el cant, els muntatges musicals i poètics, la poesia dels haikú i, és clar, Salvat-Papasseit. En aquest sentit, Salvat és sempre un atot que va d'allò més bé per fer-ne una lectura no diré interessada però sí parcial.

Resulta que era a la llibreria Catalònia que es feia la marató poètica en homenatge a Salvat. I es deia "Un enemic del poble", fent honor a la revista salvatiana i de l'esperit que l'impregnà, almenys teòricament. Amb Salvat tinc una mena de relació d'amor i odi. Per un cantó no puc suportar el seu posat falsament revolucionari i pobrament d'avantguarda que mostra en alguns manifestos i poemes, però no em puc estar de rellegir la poesia que entronca amb la tradició popular i que connecta d'una manera molt significativa amb la gent del carrer i amb els erudits, amb els qui diuen que en saben i amb els qui no ho diuen. En el temps que hem estat la Núria i jo a la Catalònia hem pogut escoltar molts poemes repetits -bàsicament els de sempre- i molta admiració pel poeta romàntic que enarbora uns ideals anarquistes que després abandona, que té una vida desgraciada i que mor jove. No són mentides però són visions d'una realitat molt més rica i àmplia.

CANVI I CANVIS

Que el canvi polític i l'alternança en el poder és un bé desitjable crec que ningú no ho pot posar en dubte. El poder al llarg del temps genera anquilosament i converteix el partit al capdavant en una mena de monopoli estèril; gens beneficiós per tant per als consumidors, per als clients, per als ciutadans. I això val per a tots els partits i totes les ideologies. Però, una altra vegada, la mesquinesa política fa diferenciar situacions que al capdavall són iguals. O no són iguals els 23 anys de CiU i els prop de 30 del PSC a l'ajuntament de Barcelona? Segons alguns no.

Ahir, al País Basc va ser nomenat Patxi López com a nou Lehendakari amb el suport del PP i del partit del ressentiment de Rosa Díez. L'elecció entra dins la legalitat i la legitimitat. Des del punt de vista del canvi una opció vàlida. Des del punt de vista sociològic i polític és una opció que a curt i sobretot a mig termini portarà més divisió al País Basc de la que hi havia. I més radicalització. L'estratègia ofensiva de l'Espanya uniformista comença a prendre forma als tres territoris que millor han conservat la seva personalitat nacional: Catalunya, Galícia i el País Basc ara. Per ordre cronològic. És una estratègia que ha emprat totes les armes possibles. A Catalunya ha emprat la ideologia per oposar un centre-dreta moderat a una esquerra redemptora i que ha acabat essent ridícula i pretensiosa. A Galícia, s'han aprofitat del mal govern de socialistes i nacionalistes. Però al País Basc, la qüestió és, al meu entendre, molt més greu: s'han arraconat legalment uns votants que molestaven perquè no condemnaven la violència d'ETA. Ningú pot justificar la violència gratuïta però tampoc ningú pot justificar callar l'opinió d'una part important de la societat. De qualsevol. Això d'entrada. A més, els partits que han pactat al País Basc són del tot antagònics en el marc espanyol i acèrrims enemics a les urnes i fora d'elles en alguns casos. Aquest pacte confirma d'una manera vistent allò que deia Pla: no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. D'altra banda, tothom sap que tot i que López serà el cap visible de l'executiu, els qui realment manaran seran els del PP. No auguro un futur agradable a aquest govern ni a la societat basca. Ni, de retruc, a Espanya.

Li donen el premi Cervantes a Juan Marsé. No discutiré pas la vàlua de la seva obra literària, que desconec gairebé del tot. I m'apresso a dir que Marsé pot escriure en castellà, català, quítxua o lapó. Només faltaria! Ara, defensar com pretén, que a Catalunya és tan català l'idioma de Cervantes com l'idioma de Llull això ja és una altra cosa. I em temo molt que la concessió d'aquest premi té una clara finalitat política. Ho va dir Zapatero: un es pot sentir català escrivint en castellà. I és clar que sí! Però això no vol dir que el que escrigui sigui literatura catalana, ni vol dir que el que escriu tingui més valor que una altra cosa que s'escrigui en català. Marsé és un inadaptat de la postguerra. Com molts. Han viscut i han estat ensenyats en castellà i tenen una vinculació sentimental amb aquesta llengua que no tenen els qui pensen que l'única llengua de Catalunya és el català. Ara el castellà no es pot imposar per la via de les armes ni de les lleis. Ho estan intentant per la via dels jutges i del prestigi. I sobretot per la via del fràgil joc de majories en un país en què, com deia Joan Argenté, el dret a viure és un plet.

ELS MESTRES CANTAIRES DE NÜRNBERG

Ha passat massa temps des que es va portar al Liceu la darrera funció dels mestres. El 1989 crec. Massa temps perquè ara se'ns ofereixi un experiment sense suc ni bruc, sense cap orientació ni homegeneïtat i sense un sentit al servei del text i de la música. No han servit de res aquests vint anys. Som allà mateix: intentant donar la nota, cridar l'atenció a qualsevol preu, fent coses inaudites o inversemblants. O inútils o ridícules. En el fons és el que diem sempre: el teatre de text ha volgut posar mà a un gènere que a pesar seu és viu i ben viu. I ho ha fet intentant fer prevaldre la visió del regista a la versió del mateix autor. A vegades, el resultat és original, curiós, alliçonador, agosarat. A vegades, però, ens trobem amb una producció com la d'avui: la de Klaus Guth.

Jo diria que els Mestres de Wagner està concebut no pas com una òpera sinó com una marató. Qui la supera, queda doctorat ipso facto en audició d'òpera. I no és fàcil. L'obertura -sensacional- i el primer acte duren hora i mitja, el segon acte una horeta més i el tercer es prolonga durant durant dues hores i uns minuts. Si això hi afegim els dos entreactes de 40 minuts el resultat és de 6 horetes. Gairebé tota una jornada laboral, deia l'Elisabet.

Com que es tracta de Wagner han vingut l'Albert i la Maite. L'Albert lluïa una llampant corbata groguenca amb el bust del mestre al capdavall. La hi van regalar pel seu quarantè aniversari. Ni la Sofia ni el Jonathan han assistit a la funció i, el que és més sospitós, el David -wagnerià de pro- s'ha excusat amb un dels seus compromisos que pel que es veu es deia costellada. Als entreactes ens hem anat veient. L'Albert i la Maite anaven proveïts de berenar-sopar atesa la durada de l'obra, cosa que els altres no hem fet. Hem menjat a peu dret al foyer qualque cosa; xapata de pernil, broquetes de fruita, un cervesa. Tot, és clar, a preus de Liceu. És a dir, caríssim.

Pel que fa a a música, si hagués de posar una nota seria un 7. Fóra el més just. Si l'orquestra i el cor (amb els seus directors han tingut papers destacats per la seva eficiència i espectacularitat les veus han quedat a la meva manera de veure una mica curtes. El Hans Sachs d'Albert Dohmen ha estat notable tot i que per cantar un paper tan llarg com aquest caldria un baix-baríton amb més cos i volum, més projecció i més resistència. Potser el cor ha estat el més vistent en el tercer acte i hi ha ajudat l'escena que recollia el so i el projectava a la sala amb molta intensitat i potència. El Walther de Robert Dean ha estat insípid pel meu gust. Amb una veu que no ressonava a dalt de tot i lleugerament gastada pels Tristanys que diu l'Albert que fa, ha començat realment pla al primer acte i ha anat guanyant en intensitat i color a mesura que anava rodant l'obra. El cantant que més m'ha fet el pes ha estat el David de Norbert Ernst, amb veu de líric, vellutada amb squillo brillantíssim i declamació i actuació molt convincents. A pesar dels pantalonets curts i la corbateta amb què me l'han fet sortir a escena.

Una nota que no és tan anecdòtica: al sobretitulat continuen apareixen-hi faltes. Aquesta vegada una de molt greu: "Ja ni ha prou", tal com sona. Algú s'hauria de prendre més seriosament la revisió dels textos que apareixen amb grans cossos de lletra a sobre del teló.

Fet i fet, érem a tocar de la una quan ha conclòs espectacularment una obra que és un autèntic monument de l'antologia de l'òpera. Pujant per la Rambla anàvem parlant de Bayreuth (jo deia que Wagner va ser l'inventor del parc temàtic) i de mil coses més dels mestres i de l'òpera en general. Li deia a l'Albert que el que m'interessa dels Mestres és el discurs sobre l'art i el fet que Wagner entén la modernitat i la renovació -fins i tot la transgressió romàntica- lligada a i provinent de la tradició. Com no pot ser d'altra manera. Wagner és un revolucionari que fa un pas de gegant en la música del XIX però els seus referents i les seves admiracions es troben al passat de la tradició germànica.

POBRA CATALUNYA RÀDIO!

Per primera vegada en 14 anys RAC1 se situa al capdavant dels índexs d'audiència a Catalunya. Després d'haver canviat els programes de més audiència i expulsat arterament els presentadors més reconeguts i escoltats, Catradio s'enfonsa en la misèria dels qui la volen mediocre, regional, sense ambició, sense relleu, bilingüe i, això sí, sense crosta. Com el bloc de Joan Ferran, o com la capacitat intel·lectual, per dir alguna cosa, dels prohoms socialistes catalans i dels republicans de suca i mulla que els donen suport perquè es pensen que els controlen. Em diuen des de dins de la cadena que les notícies es filtren (o censuren, directament) per part de comissaris polítics nomenats ad hoc a major glòria de Montilla, Zaragoza i l'esquerra tronada i conservadora dels anys 60 que no ha evolucionat gens. El que més greu em sap és que aquesta ràdio pública que havia estat referent obligat a tot Espanya pel rigor, la professionalitat i la pluralitat ara és una emissora més que no sap on va perquè no la deixen. Caldrà tocar fons per aixecar-la una altra vegada.

Dia fosc i plujós, d'una primavera hi...

Dia fosc, fred i plujós, d'una primavera hivernal. Em deia la meva professora de cant sudcoreana que un artista ha de cantar amb una actitud disposada perquè aquesta influeixi en el seu instrument; ha de lliurar-se al públic amb els mitjans de què disposa per poder comunicar emocions, sentiments, visions. I, encabat, ha d'esperar la resposta del públic tot dient: sóc aquí. Com l'escriptura sense lector, el cant sense públic és una comunicació incompleta, una teràpia avortada, o, per dir-ho a la manera de Sartre, una passió inútil. Jo penso que un professor ver és aquell qui desitja sense prevenció ni recel el progrés del seu alumne i el qui transmet, més enllà de coneixements, valors, secrets i experiències sàviament dosificats. Baixava les escales i la senyora que netejava l'escala, que no conec, m'ha aturat i amb trasbals visible m'ha comentat que en un moment donat l'havia emocionat i li havien vingut les llàgrimes als ulls. Ja es tractava d'això. En sortir m'hauria agradat veure alguna cara coneguda o escoltar una altra veu amable pel carrer major de Gràcia.

JOAQUIM MIR O LA RECERCA DE LA NATURA

No hi ha dubte que Joaquim Mir és un gran pintor i que probablement hauria estat més reconegut -així com d'altres- si hagués nascut a França. L'antologia que presenta el Caixafòrum a la Casa Ramona és molt útil per fer-se una bona idea de l'evolució de la seva obra i de les tendències i matisos que va anar adoptant al llarg del temps. La primera conclusió que en trec és que Mir és el pintor de la natura. N'és el seu tema principal i si alguna gamma d'olis ha usat el pintor és la dels verds. És una natura que com a tema sempre està en moviment i mai no és definitiva: ni en els indrets que serveixen de motiu ni en les tècniques i mètodes de composició. Els paisatges que hi són representats a la mostra són Barcelona, Mallorca -essencial- , París i Vilanova principalment. Mir se m'apareix com un pintor mai avorrit, sempre capaç de captar el públic amb un classicisme captivador. Mir hauria pogut fer, com Miró, el salt cap a l'abstracció però mai va acabar d'aconseguir-lo. Probablement i entre altres coses perquè mai el va desitjar. En aquest sentit el quadre dels exposats que més s'acosta a una expressió abstracta que parteix però de la visió de la natura és "La cala encantada", presidida per blaus, verds i blancs. Aquest mar xocant contra uns esculls d'ensomni juntament amb les seves dimensions considerables fan que aquest llenç sigui un dels més impressionants de l'antologia. La suite d'esbossos i oli que tenen com a tema la construcció de la Sagrada Família té un contingut indubtabelment social perquè mostra amb cruesa d'un observador assèptic com la gent pobra s'amuntega al voltant d'un temple que tot just s'eleva uns metres del sòl. M'imagino que el quadre té diverses lectures i que no totes passen per ser reivindicacions properes a la socialdemocràcia catalana, com pretén el comissari. Això i el fet que el tema diguem-ne social no és el que més abunda en la producció del pintor fan que l'etiqueta sigui a parer meu excessiva. Això no significa, però, que Mir sigui un escapista o un esteta de la pintura. Quan pinta la realitat, com als retrats, la pinta sense un afany d'intervenció clar, sense una voluntat de denúncia. Mir és un imnpressionista? No essencialment diria. Mir va usar l'impressionisme com a concepte i mètode composició en bona part de les seves obres. Però no és l'únic estil que va abraçar. Els entesos fins i tot diuen que va arribar a superar el fauvisme i, no cal dir-ho, el Noucentisme. Jo crec que la pintura de Mir és un exemple de com es pot abraçar el local i l'etern, la minúcia i la grandesa. Mir és un pintor que atorga valor sobretot a l'acte artístic de pintar i que no pretén una finalitat més que l'autosuperació, l'assaig i la satisfacció d'un públic que el pintor sempre té en compte.

JOSEP MOMPOU O L'ESSENCIALISME NAÏF

Avui tenim dia de festa les nenes i jo i aprofito per anar amb la Clara a veure l'exposició de la Pedrera sobre Josep Mompou. Mompou és, a casa seva, un gran desconegut. En part perquè l'artista famós és el seu germà músic Frederic. Josep Mompou és un dels nostres grans pintors de la primera meitat del segle XX. No en tinc cap dubte després de vista aquesta mostra deliciosa i a pesar que les presses de la meva filla m'han impedit dedicar-hi més temps i més intensitat en la visita. La pintura de Mompou d'un figurativisme que arrenca de les transformacions de l'impressionisme del segle XX i mai renuncia a la intel·ligibilitat i la claredat. Claredat diàfana però suggeridora. M'he creuat un senyor que li deia a un altre: aquestes pintures es veuen millor de lluny. Potser per això la pintura té un punt d'ambigüitat i de misteri que la fan propera a moviments més recents. Pel color i l'estil es diu que Mompou s'acosta al fauvisme. Es refereix a aquell color verd blavós clar empeltat de blanc amb una llum pròpia característica. Hi estic d'acord però la seva pintura és més que això. A la mostra hi trobareu natures mortes, retrats -sobretot femenins- i paisatges entre els quals Barcelona. Poca realitat i costums i força idealisme que, amb més o menys evidència, ha anat temperant amb el pas dels anys. Que Mompou pertany a la generació noucentista no gosaria pas posar-ho en dubte. Ara, Mompou va certament més enllà i no es queda purament en el símbol o en l'objectiu tot i que no arriba ni de bon tros, llevat d'algun cas com "Dancing", a la realitat més directa i nua. Pels temes, la seva manera de fer és catalaníssima. Només cal fer un elenc dels paisatges: Barcelona -la seva ciutat-, Tossa, Calella de Palafrugell, Cadaqués, Mallorca. O dels elements que apareixen als bodegons. També és una visió marítima: prefereix la costa a l'hort, per dir-ho amb paraules de Trinitat Catasús. D'influència francesa: hi ha temes parisencs amb un estil efervescent i temes bretons, sensacionals, únics per la pau que transmeten. Un hom diria que pot flairar el iode del mar atlàntic. També per les amistats té una relació directa amb els acòlits del Noucentisme que en forma de neopopularisme van fer de la poesia una tonada del poble alhora culta. Les seves il·lustracions dels poemes del llibre "Paradís", de Tomàs Garcés, són proverbials, tenen la delicadesa d'un gravat japonès i el gust de tota la tradició mediterrània. És un mar sentimental, no romàntic; simbòlic, no descriptiu.

Josep Mompou és un d'aquells pintors que m'agradaria tenir a casa per poder-lo contemplar en moments de tedi o nerviosisme, d'agitació o de serenitat, de dubte o d'amor. Pura experiència estètica.

JUSTÍCIA EN LLUITA

Dos fenòmens molt recents palesen d'una manera clara quines són les gravíssimes mancances en què el tercer poder es troba immergit. Per un cantó, una vaga que està totalment justificada atès el cas omís que l'administració -la d'aquí i la d'allà- presta a jutges i magistrats en l'exercici de les seves funcions. Per un altre cantó, la cacera en la qual van coincidir el jutge Garzón i el ministre del ram i algun altre personatge de la fiscalia general de l'estat. No és casualitat que ara es faci una vaga al llindar de la legalitat i en clar desafiament transversal a un ministre de justícia i al govern de ZP. La ingerència del poder polític en el govern dels jutges i sota la forma del Consejo Judicial del Poder Judicial, de l'Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i també de la Fiscalia General l'estem pagant ara. Perquè no és tan sols, a la meva manera de veure, una qüestió de mitjans tecnològics i de personal sinó també una qüestió d'exercici lliure i organitzat de la professió i de la gran responsabilitat de la justícia. Sense justícia l'estat de dret deixa d'existir i correm el risc cert de caure en un estat policial autoritari revestit amb ropatges de democràcia. El poder judicial pot ser i, jo diria, ha de ser molest per a l'administració. Malament si no ho és. És, per sobre de tot, l'ultim reducte de defensa dels ciutadans en els seus interessos privats però també respecte d'un poder que té la vocació malaltissa de ser hegemònic i exclusiu. Una jutgessa es queixava amb raó que la tècnica legislativa recent intentava passar per alt el poder decisori i d'arbitratge dels jutges i els volia sotmetre a la voluntat política de l'executiu. I posava com a exemples les alcoholèmies delictives i les penes accessòries d'allunyament en els delictes de violència domèstica. Tot plegat és certament preocupant perquè si no hi ha un poder judicial fort que pugui jutjar cas per cas, persona a persona ens arrabassaran la llibertat, la justícia i l'esperança. Totes d'un cop. I n'hi ha que no ho veuen.

"MALIA", DE TOSTI

CORONAMENT INTERROMPUT (LICEU, 7 DE FEBRER DE 2009)

Des que Monteverdi la va estrenar a Venècia el 1642 mai no s'havia representat al Liceu L'incoronazzione di Poppea. És així que s'entén que s'hagi programat per a aquesta temporada. Era una assignatura pendent i des d'aquest punt de vista el teatre ha fet justícia a la història. Res a dir. El que passa és que aquest títol no és un més entre la munió de títols que ofereix la temporada sinó que representa un percentatge molt alt respecte de totes les òperes que es fan. Si en fessin quaranta més d'òperes, passaria inadvertida. En seria una més. Però és que d'òperes en fan comptades amb els dits de les mans. És una aposta arriscada que no es deu al públic sinó a sufragar mancances històriques i correccions polítiques. Vol quedar bé, en una paraula. És clar que a Monteverdi tot se li perdona perquè si no hagués estat per ell potser no hi hauria ni òpera, ni Liceu, ni jo estaria escrivint aquestes ratlles que probablement no llegirà ningú. Per a mi no hi ha dubte que l'Orfeo té força més qualitat que aquesta òpera. Tant temàticament com musicalment. Un n'acaba fart de les mateixes cadències i dels ritmes ternaris que a manera de danses es van repetint pertot arreu de l'òpera. Monteverdi encara fa una òpera de text i música, amb molt poca acció dramàtica i amb poc joc de moviment escènic. Potser per això la posada en escena pretenia emfasitzar aquells aspectes irònics i burlescos que mostra més o menys subtilment l'obra i s'aprofita, en concessió al col·lectiu de gais, lesbianes i transsexuals, del transvestiment vocal dels personatges. I el resultat pot semblar més una farsa que un dramma musicale. Tants anys d'estudiar cant per acabar amb els llavis pintats, sabates de taló, faldilles ridícules i ensenyant quatre pèls per l'escot! Si el debat es troba entre la fortuna, la virtut i l'amor, jo crec que un emperador o emperadriu -que pel cas és el mateix- hauria d'optar per la primera. La virtut i l'amor són figues d'un altre paner i no pertanyen a l'horitzó dels governants, imperials o socialdemòcrates.

Amb què em quedo després de tot? Doncs amb una bona interpretació de l'orquestra barroca del GTL (quant temps fa que funciona?) i amb les veus de Poppea (Miah Persson), Nerone (Sarah Connolly) i, sobretot, del baix que feia de Sèneca (Franz-Josef Selig) i que metaforitza com, tant en art com a la vida, la saviesa sucumbeix sempre al poder. Destaco també, de manera especial, el contratenor Jordi Domènech que amb gran desimboltura escènica i veu noble i delicada de contratenor va crear un Ottone remarcable. I si la música es fa feixuga per la reiteració i la poca varietat, l'argument resulta ja definitiu per decidir-se. Al final del segon acte, el Josep, el Jonathan i jo mateix vam fer mutis discretament i vam anar a gaudir d'una bona hamburgesa amb ceba i una cervesa fresca. Hi ha fronteres que quan es traspassen res no torna a ser igual.

"BENVINGUTS AL NORD"

No sé per què els francesos sempre que fan una pel·lícula s'acaben mirant poc o molt el melic. Benvinguts al nord és una mica això però des d'una perspectriva amable, bonhomiosa, còmica però sense estridències i tendra però sense sentimentalismes. Gens xovinista. No et volen convèncer de les virtuts de res ni t'etziben que Berguies és "la plus belle terre du monde". Un surt del cinema amb bon gust de boca. Benvinguts als nord ens parla dels tòpics i dels prejudicis que els francesos tenen entre sí: sobretot dels del sud envers els del nord. Sobre els altres no es pronuncia. Un nord que és vist exageradament com un a terra estranya, amb costums impensats, clima extrem proper al polar i llengua dialectal incomprensisble i en ocasions histriònica. I és que les vuit del vespre és la millor hora d'un dissabte plujós per anar al cinema. I si a més la pel·lícula és bona, la fan al mític Alexandra i hi vas amb amics no es pot demanar res més.

LITERATURA DE DONES

La veritat és que ja en començo a estar tip. Als anys seixanta era tot veure les lletres des del prisma del marxisme i de la crítica sociològica que posava l'èmfasi en les relacions conflictives del proletari amb el capitalista. Ara, es tracta de mirar-ho tot amb ulls de dona, de pensar com una dona, de patir com uns dona, de sentir com una dona. S'acaba de publicar el número 6 de la revista en PDF "Literatures", publicada per l'AELC, i no endevinareu de quin tema tracta: de les dones escriptores. Tornem-hi! Aquesta crítica que focalitza la seva atrenció en una visió, en un mètode, en un col·lectiu o en un objectiu acaba essent pesada i, el que és pitjor, excloent i discriminatòria. I ho és perquè es discrimina ella sola. No crec que s'hagin de cercar problemes allà on no n'hi ha i no se n'han de cercar més allà on n'hi ha o n'hi pot haver. Que tothom digui la seva però a mi no m'interessa gens la literatura feta per dones. Ni la literatura feta per homes. Perquè de literatura només n'hi ha de dues classes: de bona i de dolenta. I tant se me'n fot si l'ha escrita una dona, un home o un extraterrestre.

MEMÒRIES DE JOAN TRIADÚ

Estic llegint les memòries de Joan Triadú. Triadú és un dels darrers crítics doblats d'activistes que han sobreviscut a les catacumbes del franquisme i dels primers anys de la democràcia. Un altre nom importantíssim és Albert Manent. Les memòries que ara publica s'encarreguen de demostrar-ho a bastament. Triadú no tan sols ha llegit i escrit ressenyes a diaris i revistes que després han format llibres. La tasca de Triadú va més enllà d'aquesta comesa intel·lectual i ha estat imprescindible per entendre l'aparició i el desenvolupament d'empreses culturals i mediàtiques del segle XX. Sobretot, Triadú ha llegit molt i s'ha sentit sempre atret per la novetat. Ha estat un crític no acadèmic, pragmàtic i, en part, programàtic. Tot i que no tant com alguns xacals de la literatura que tenen despatx a les universitats. I tampoc s'amaga que dos dels pilars de la seva visió del món han estat la fe i la pàtria. Per aquest motiu és un crític que no cotitza a l'alça en el nostre modest mercat intern. I probablement per aquests motius és un crític molest per a aquells que volen ideologitzar totes les parcel·les de la vida i que, més que sumar, pretenen excloure seguint fil per randa la tradició del temps de la República. Això no treu que Triadú hagi tingut al llarg de la seva vida crítica algunes opcions militants -que diria aquell- discutibles. Com el bandejament a què va relegar Josep Carner al 1950 o com l'affaire -potser justificat en la forma però no en el fons- del premi d'honor de les lletres catalanes a Josep Pla. Triadú és, doncs, un crític fonamental de la postguerra i per extensió del segle XX. I hauria de ser reconegut com a tal.

EL MATRIMONI AL DICCIONARI

El diccionari també defineix 'nació' d'una manera que no té res a veure amb la realitat jurídica. Vull dir que no sempre les definicions del diccionari han d'estar d'acord amb l'ordenament jurídic vigent. Per una qüestió de prudència. Ara, l'Institut d'Estudis Catalans amb Joan Martí i Castell al capdavant ha sentit la urgència de canviar la definició lexicogràfica de 'matrimoni'. Era una qüestió de vida o mort, de deixar clar qui mana al regne de taifes de l'IEC i, sobretot, de palesar el progressisme políticament correcte de l'acció. Joan Martí i Castell era professor meu a la Universitat de Barcelona. Teníem classe els dimarts i els dijous d'història de la llengua, una hora i mitja cada dia; ell, però, fent gala del seu compromís social, arribava sistemàticament mitja hora tard. Cada dia. I argumentava els seus retards dient que els feien treballar massa. És a dir, passava olímpicament de la llei. Quants tombs fa la vida oi? Ara, ha corregut a promoure el canvi de la definició de matrimoni perquè un govern ha decidit canviar un concepte nuclear de llarguíssima tradició jurídica i sòlids fonaments. Posats a anar a l'avançada, jo proposo des d'aquí ampliar de totes totes la definició, trobar-hi un altre hiperònim i redactar-la com segueix: matrimoni m 1 sociol/dret Unió legítima entre dos o més éssers vius. ex: estava casat amb un periquito.

ATEUS.ORG

Algú ens vol vendre la moto i encara no sabem qui és. El que sí sabem és que ha utilitzat els ateus europeus organitzats (!!) per tal de fer força soroll amb uns pocs anuncis als autobusos de diverses ciutats. Un lema com el que han triat ("Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida") no s'acaba d'entendre tan sols en el pla de les idees i les creences i l'hem de situar inevitablement en el terreny del màrqueting. Per als bona fe que creguin que és un lema sincer que pretén escampar la bona nova de l'ateisme cal fer unes precisions. Els qui, d'una manera o altra, volen bandejar la religió -i especialment el Cristianisme- de la nostra societat sempre ens han dit amb paternalisme indolent que cal que la religió se situï en l'àmbit privat de la persona i que no transcendeixi a la plaça pública. Doncs bé, amb aquests anuncis singulars, els ateus de Catalunya i tutti quanti estan fent allò que justament critiquen de l'Església catòlica: estan portant el debat de l'existència i la manifestació de Déu a l'espai públic i, a més, n'estan fent apostolat: pretenen convèncer-nos de les bondats de l'ateisme com si d'una altra religió es tractés. En el benentès que ni ells mateixos han entès quin és el seu pensament perquè han intentat matar Déu però no s'han pogut alliberar del seu cadàver. Com un Nietzsche o un Josafat qualsevol. El "probablement" introdueix un dubte raonable que fa partícips a aquests ateus de la possibilitat real de l'existència d'un déu. Del que sigui i sigui com sigui. Realment contradictori. Ja ho veuen: ni els ateus es poden substraure a la naturalesa humana. Ni ells poden escapar-se del tot de la transcendència. Això per començar. El que continua del lema és realment més inquietant i rebla en el clau d'uns models perniciosos de la nostra societat que tot just es començaven a superar. O sigui que hem de deixar de preocupar-nos, però la qüestió és de què. De Déu tan sols? De la crisi esfereïdora que vivim? Dels problemes del nostre món? Dels altres? No se sap, però aquest és un missatge socialment equívoc i a la pràctica nociu per als més joves. No faltarà qui, a l'hora d'opinar sobre l'anunci, converteixi la víctima en culpable. Al cap i a la fi, es compleix com sempre aquella dita cervantesca. Ningú no pot negar l'evidència: potser hauria estat millor donar els 2500 euros que ha costat la campanya a Caritas per tal que els utilitzés amb sentit comú i en benefici dels més necessitats.

EL PREMI JOSEP PLA DEL 2009

A casa nostra anem de tornada en allò tocant als premis literaris. Els escàndols que a la darrera època s'han produït han contribuït d'una manera decisiva a desprestigiar-los. La categoria, però també la funció que haurien de fer o que podrien fer encara en la nostra societat de la cultura. Un poc també ha passat amb la crítica. Ara acaben de fallar el premi Josep Pla. En castellà se l'ha endut la periodista Maruja Torres. No penso comentar-ne res. En català, l'obra "El silenci" del també periodista Gaspar Hernández. Un assaig sobre la curació a través de l'espiritualitat, diuen. No seré jo qui posi en dubte la qualitat o l'interès del llibre, que ja amb el títol pagaria la pena de llegir en una societat sorollosa i bruta. Essent com és el premi de l'editorial Planeta no em sembla casual que els autors guanyadors siguin dos periodistes. I dels anomenats mediàtics, dels que surten als mitjans de comunicació i són bàsicament coneguts per la majoria de gent per aquest fet. No hi ha dubte que les editorials han jugat fort en aquest sentit perquè, desenganyem-nos, el que volen és vendre llibres i no contribuir a la renovació literària, a la consagració d'una literatura personal o d'una determinada visió del món. Tan material com això. Això està generant una doble via en el camp de les lletres. Per un cantó, la via de qui escriu per reforçar una posició de reconeixement i de publicitat, amb més o menys qualitat. Per un altre cantó, la del que escriu per pura necessitat i la majoria de vegades no pot publicar perquè no el deixen. Els uns venen molt o força: és el reducte editorial. Solen durar poc. Es cremen. Els altres, ni tan sols són coneguts a vegades i quan surten generen una sorpresa i un èxit espectaculars. Un cas en seria "La pell freda". Potser en un futur no llunyà veurem grans obres oblidades pel món editorial circulant amb naturalitat i modèstia per un internet global. Caldrà estar-hi atents.

"SIMON BOCCANEGRA" AL LICEU (27-XII-2008)

La novetat més important de la vetllada era òbvia: el Vicent ha marxat com un Pinkerton malenconiós a terres nòrdiques per establir-s'hi d'una manera definitiva. No cal dir que la notícia ens ha sorprès a tots i per etapes. Tampoc cal dir que tots els seus amics li desitgem la millor de les sorts. La segona notícia és que la meva capacitat de distracció avança inexorablement: avui venia amb la idea que l'òpera començava a dos quarts de nou i quan he sentit que només faltaven tres minuts per iniciar la funció he hagut de pujar cames ajudeu-me les escales fins al tercer pis. Era com si m'haguessin robat la mitja horeta prèvia a la representació.

L'obra es presenta en una Gènova plena de tensions entre patricis i plebeus, entre rics i pobres, vaja. Ja anem veient que no hem avançat -ni avançarem- gaire. I es presenta en una Itàlia que encara està per fer. Boccanegra combina el rerefons històric amb caràcter conciliador -el dux governa en un consell format pels uns i pels altres- i amb el perill present de les conspiracions amb un drama personal: la desaparició de la filla del corsari Amèlia. La trama és realment laberíntica, complicada, plena de malentesos, ambicions, amors i cops de colze per assolir el poder i la noia. A mi, si em donessin a triar em decantaria per ella. I el poder, que el bombin! Però, és clar, no tothom pensa igual. Ni a la ficció ni a la realitat.

No és de una òpera de la meva corda principalment perquè l'acció dramàtica és pobra. És una obra estàtica, que avança lentament, que té una línia difusa, pesant. És una obra només de diàleg. I a pesar de moment molt emotius en el cant i en la lletra, com quan Simon entona els seus dos desigs, amor i pau, l'obra es debat entre el Verdi musicalment jove i el madur. El repartiment de baixos i barítons ha estat força notable. No en destacaria un sobre un altre. Ni tan sols el Boccanegra, d'Anthony Michaels-Moore. Tampoc, l'Amelia de Krassimira Sotyanova.

El tenor Neil Shicoff té bona veu, impostada i timbrada, agradable, amb un so rodó i bell a l'agut, però potser no era la veu per cantar un paper realment dur i poc agraït. Ja al primer acte vam observar que semblava en inferioritat de condicions respecte de les altres veus. Però al segon acte, i després d'un passatge matador i de rascar diverses vegades i cada vegada amb esforç més evident va fer una cosa que jo encara no havia vist al teatre del Liceu: va aturar la representació amb les dues mans, com demanant temps i paciència, i dirigint-se cap enrere amb el cap cot va dir al públic amb veu compungida "scusatemi per la mia voce". A la qual disculpa la gent vam reaccionar amb aplaudiments francs i comprensius. No sé els motius d'una tal indisposició però em sembla que deuria ser una mescla de refredat d'alguna mena i d'incapacitat per afrontar un paper com el de Gabriele. Es va disculpar i no passa res però això no treu que el teatre hauria de cobrir amb suficients garanties les indisposicions com aquesta.

El director italià, Paolo Carignani, calb com una bola de billar, em va agradar molt. Precís en la seva gesticulació, fruit d'una bona escola i d'un magnífic coneixement de l'obra, va dirigir amb professionalitat i gust. No sé què més es pot demanar. Els mateixos músics el van aplaudir. A llur manera és clar.

Després de la funció vam decidir canviar d'aires i anar a la vinateria del Call. A l'aventura perquè no teníem la taula reservada. Vam trobar lloc i vam menjar un assortiment de formatges, embotits i truita de patates tot regat amb un vinet negre de Jumilla. Bo i agradable. La vinateria és un espai íntim, estret, apropiat per una taula d'amics. Sortint del restaurant, i caminant pel barri gòtic mig desert i amb els carrers mullats per la pluja de feia poc, amb olor de nit i de Nadal a cada carreró, a cada plaça, vaig recordar les sortides nocturnes de fa vint anys, quan la foscor era un recer i un aliat, un espai per somiar projectes, vides i mons.

JOSEP CARRERAS AL PALAU (21-XII-2008)

El concert de la temporada Palau 100 es presentava com un concert de Carreras dedicat principalment al Nadal però va resultar el que realment havia de ser: un concert de Nadal on també cantava, com a figura principal, Josep Carreras. El primer símptoma del que dic és que el programa va ser molt variat, molt heterogeni, molt poc compacte temàticament i estilísticament. Això potser un purista no ho perdonaria però els qui amen la música volen escoltar bona música i no hi ha dubte que n'hi va haver. S'errava qui volia escoltar el Carreras del món de l'òpera, o l'Orfeó en plena acció o la pirotècnica vocal de Sumi Jo. Però hi va haver pizellades de tot. Pel que fa a Carreras va començar amb l'ària barroca de Serse "Ombra mai fù", va continuar amb una napolitana i es va endinsar al final de la primera part en el món nadalenc amb l'Adeste fideles potent i sempre bonic de cantar i emotiu d'escoltar. A la segona part el tema nadalenc va ser el motiu principal. Carreras va cantar el Romanç de Santa Llúcia; sempre que l'escolto em sembla recuperar els Nadals de la infantesa que entronquen amb els noucentistes de la primeria de segle XX. Una cançó que enllaça a la perfecció Nadal, felicitat i amor. Alguna canço castellana -Carreras sempre cedeix- i Winter in wolnderland per acabar. Sumi Jo és una bona cantant i diria també una bona model (va lluir ostentosament tres vestits al llarg del concert: excessiu). La seva veu és prima però té una agilitat i un agut remarcables. L'èxit esclatant -fins i tot superior a Carreras- el va aconseguir amb "Ah, vous dirai-je maman", de Mozart. Un exercici de virtuosisme i visibilitat de galliner. I l'Orfeó va executar amb gust i exactitud quatre nadales catalanes que s'adeien poc amb la resta de concert. Concert cubista, doncs. De Patchwork. Potser l'apartat de bisos va ser el més interessant de tot i on la gent i el tenor més es van abocar. Carreras va cantar dues nadales nordamericanes, l'emotica Canço de l'avi castellet -escrita per a baix!- i la Santa Espina, per diliri del públic lliurat al seu ídol de veu càlida i efectiva per cantar en una tessitura central i sense esforç excessiu. A destacar els canvis que progressivament es van veient entre el públic: una estrangera pretenia, després de la primera part, escltar la segona asseguda tranquil·lament a la butaca amb una copa de cava. Cosa que ens indica que no li agradaven les pipes ni les crispetes perquè era massa refinada. I educada. La qüestió és que cada vegada el públic actua com si es trobés al sofà de casa veient la tele o remenant l'ordinador. Qualsevol dia tindrem una sorpresa. No cal dir que la dona no va sortir-se amb la seva. Continuen els sorolls, les entrades tumultuoses a deshora, els caramels oportuns i la tos persistent i encomanadissa. Vaja, sense novetat al front.

"SEDA", D'ALESSANDRO BARICCO

Una frase podria resumir l'esperit delicat d'aquest llibre poètic i deliciós: "Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai" (pàg. 79). Frase que em recorda, ben cert, aquella altra de Ruiz Zafón quan afirma a la seva obra "Marina" que només es recorda allò que no s'ha viscut mai. "Seda" és, tal com la veig, la història d'un home feliçment casat amb la seva dona, Hélène, que arran dels seus viatges en cerca de negoci i fortuna s'enamora, primer subtilment, després oceànicament, d'una noieta occidental que coneix al Japó de finals del segle XIX. Tan simple i tan etern com això. El llibre es presenta tal volta com una història d'amor. Però és més que una història. Almenys en són dues i, a més, hi trobem més coses. Trobem mil sentiments tot just esbossats però amb traços reconeixibles i definitius. Com aquell dolor fluix i estrany, dolçament malenconiós, del qui no ha gaudit mai del tot de la veu de la seva estimada perquè no la coneix. O com aquella intuïció que un té quan coneix una veritat que no ha estat dita. "Seda" és una petita bíblia dels sentiments, un assaig sobre l'amor. En un món pres per l'interès material, la frivolitat estètica i la subversió obsedida del curs tranquil de les coses, el llibre d'Alessandro Baricco és un exemple de com es pot assolir tot el contrari.

INTERNET 2.0

L'altre dia assistíem a la ponència marc de la 8a jornada de Qualitat a l'ensenyament celebrada a l'hotel Campus de l'UAB. El ponent era un consultor anomenat Genís Roca i va fer amb parsimònia rigorosa i tocs d'ironia i d'humor amb rostre seriós un inventari de la situació en què es troba la xarxa com a instrument que propicia la interacció de les persones en un marc nou, diferent de la realitat, amb autonomia i substantivitat pròpies. El títol feia referència a l'Internet 2.0 que intenta superar la primera onada d'admiració pel canal i crear, a partir d'aquesta superació, una nova manera de relacionar-se amb la informació i el coneixement. Deia el ponent que ara ja no és important tenir o no internet sinó allò que realment hi fem: pàgines electròniques amb mil i una utilitats, blocs, correu, televisió a la carta i interactiva, entre moltes altres coses. Que internet ens ha canviat la vida sembla indubtable. Es pot ben dir que la creació i la difusió universal de la xarxa ens ha fet més lliures, més capaços, més curiosos, més savis. Però, per un altre cantó, la xarxa també ha generat noves maneres de relació. I la prova es va fer visible quan el ponent va demanar quantes persones coneixien algú que s'hagués enamorat a internet. Va alçar la mà moltíssima gent. I és que per internet es poden dir coses que cara a cara són molt més difícils de dir. Si no impossibles. La revolució d'internet és només comparable i encara a molta distància amb la que en el seu moment va suposar la invenció de la impremta, la telefonia i la televisió junts. I potser encara fem curt. I tot plegat ha succeït en el brevíssim termini històric de 20 anys. No es pot concebre avui una empresa que no tingui pàgina web (ueb), o un estudiant sense accés a la xarxa o sense correu electrònic. El Youtube i altres pàgines ens proporcionen una televisió que ens podem construir al nostre gust. I ens permet reconstruir el nostre passat. Les nostres idees, imatges, sons i vídeos ja no són tan sols un patrimoni privat sinó que poden compartir-se amb altres navegants. De fet, probablement la paraula amb més futur en el món d'internet és aquesta: 'compartir'. Perquè la informació, el coneixement i, doncs, la cultura ja no són un clos tancat que de tant en tant es deixa veure i trepitjar sinó un espai comú que va creixent exponencialment i que ha modelat noves maneres de relació personal i social, nous indrets d'oci i de negoci, nous fòrums culturals.