Feia més d’una dècada que no assistia a les funcions estivals d’òpera al pati de lletres de la UB. Tampoc les he seguit i ignoro si durant tot aquest temps aquesta encertada trobada musical s’ha anat repetint. He de suposar que sí. La qüestió és que enguany, a través d’una amistat que també canta, m’ha arribat la notícia que l’òpera en qüestió era “Gianni Schicchi”, de Puccini. La tria no pot ser millor en uns temps difícils per als qui ens reconeixem puccinians tot i que no exclusivament. Al Liceu no se n’ha representat cap aquesta temporada i a la que ve continuarà la sequera. Puccini ha deixat d’estar de moda i és una llàstima perquè es tracta d’un repertori que atreu el públic i, a més, en crea de nou. Per altra banda, portar “Gianni Schicchi” a l’escena requereix una certa seguretat que les coses sortiran bé, perquè no és ni de lluny cap òpera fàcil. I és que els intèrprets són estudiants avançats del Conservatori del Liceu. La vetllada tenia un altre al·licient per a mi: hi anava amb la Núria que, de broma en broma, ja ha vist algunes òperes del gran repertori. I encara un altre de final: el pati de lletres té un significat especial perquè hi vaig estudiar, primer, i treballar, després, com a professor de literatura. Que lluny que queda tot allò! I amb quina indiferència he vist asseure’s, descamisat, a primera fila, un antic catedràtic que sembla haver evolucionat des del materialisme històric cap al cofoisme més burgès...
Des de la darrera vegada que vaig venir fins ara jo diria que l’aula de cant de Carme Bustamante ha millorat ostensiblement. Els artistes són o estudiants o professionals joves entenc i el resultat és altament satisfactori. L’òpera no és tan sols cantada sinó que s’hi representa sobre una tarima prou gran i amb un atrezzo bàsic però efectiu. Suficient per entendre del tot el que estem presenciant. La direcció d’escena era a càrrec de Miquel Górriz i el vestuari d’Elisabeth Castells. Hi ha també un tècnic d’il·luminació: tothom qui hagi voltat diversos teatres coneix a hores d’ara Nani Valls. L’orquestra del conservatori del Liceu em va realment impressionar: precisa, efectiva i realment jove. Suposo que és una mena de planter del qual es nodriran en un futur no gaire llunyà altres orquestres professionals. La direcció de Daniel Mestre va ser molt acurada a l’hora de seleccionar els temps i les dinàmiques de l’obra. No va intentar sortir del cànon d’aquesta òpera i per això, crec, va reeixir. Això no vol dir que no li hagi impregnat el seu estil.
Els cantants també van ser a l’alçada de l’esdeveniment. Aquí el protagonista és el baríton perquè és el que dóna nom a l’obra i perquè és qui té el paper més llarg i vistent narrativament, tot i que els aplaudiments se’ls sol endur la soprano amb el “babbino caro”. No va ser una excepció aquesta vegada. Juan Sebastià Colomer va ser un Gianni amb presència i bona veu però potser li mancava transmetre vocalment i interpretativament el caràcter murri i astut del jueu. Bona veu tot i que va anar just en un agut. La Lauretta va agradar i no tan sols perquè cantava l’ària de l’anunci. Va cantar amb gust i amb uns piani interessants però li anirien bé una mica més d’harmònics. A mi, qui em va agradar més va ser el tenor brasiler Giovanni Tristacci, el qual va estar bé actuant, creïble i posat en el paper, i amb una veu lleugera apropiada per cantar el rol de Rinuccio. Amb un pinyol que és relativament fàcil fins al do. Tot els altres del repartiment van complir bé amb escreix i amb professionalitat. Una menció per Néstor Pindado, amb qui vaig coincidir va uns anys en la missa de Francesc Juncà. La millor prova per entendre que la representació va ser un èxit és que ningú no va fer patir. Que passa, i no tan sols amb estudiants sinó, també, amb figures consagrades.
Només unes precisions sobre l’organització. Els seients reservats per a la UB i per al Liceu són excessius. Semblava que el públic general fes una mica de nosa o aquesta va ser la meva impressió. Excessiu que potser deu fileres frontals fossin exclusives i que només tres fossin per al públic que va fer pacientment una mitja horeta de cua per poder-se esperar mitja horeta més fins que comencés la funció. D’altra banda, el programa que es va passar als assistents sembla un punt ostentós. I també em sembla innecessari el piscolabis ulterior, que s’intuïa al replà del jardí botànic d’entre patis. La Núria i jo, que no hi érem convidats, vam anar a matar el cuquet al Ciutat Comtal, curulla de gent àvida de tapes en la nit barcelonina.
En resum, bon ambient estival i cultural en una aposta que ja s’ha consolidat i que justament ha traspassat les porxades del pati de lletres.
