LA SENTÈNCIA DE L'ESTATUT

Mentre una comissió d'investigació parlamentària espúria s'afanya a demostrar les relacions dubtoses entre Millet i Convergència però alhora tapa deliberadament i arterament les que es van produir amb el PSC, el Tribunal Constitucional ha dictat per fi la sentència sobre l'Estatut de  Catalunya quatre anys després d'haver-se aprovat el text en referèndum. Després de tant escepticisme a què ens han abocat els uns i els altres, jo diria que el TC s'ha convertit en el substitutiu del cavall d'Espartero a Espanya. Ara, la feina bruta ja no la fan els generals i la mílícia sinó els togats i una judicatura que és essencialment política i que, per això, no té cap mena de credibilitat. No hi ha gaires sorpreses, diria, i més aviat alguns deuen haver quedat alleujats quan han llegit la decisió. Tot i que caldrà confrontar-la amb el cos de la sentència, encara al rebost. Com succeeix en unes eleccions, tots els partits semblen haver guanyat. El PSOE apel·la al fet que s'ha respectat el 95% del text legal mentre que el PP està satisfet d'haver ferit a qualsevol preu un text que va passar tots els filtres haguts i per haver abans de ser sotmès a referèndum. Els qui van votar en contra de l'Estatut ara l'usen parcialment per sembrar un futur benefici electoral que molt em temo que no serà. Els qui van prometre recolzar la reforma, ara s'espolsen les vestidures i al·leguen que una entitat quasi metafísica ha dictat sentència. I els qui viuen en la permanent esquizofrènia de voler una cosa i haver-ne de fer una altra, naveguen entre dues aigües esperant que passi el temporal. L'imperi de la llei obliga les parts a respectar una decisió polèmica per tardana, inoportuna i decididament parcial. Però quan la llei amaga o dissimula la realitat, la llei no podrà ser bona per a ningú. Alguns volen fer dels 300 anys una distància legal insalvable i s'erren. Sotmetre la realitat amb la legalitat construïda només des d'una part, és amagar el cap sota l'ala. El problema subsisteix, amb l'Estatut retallat o sencer. O sense estatut. El que hi ha subjacent a Espanya és una lluita fratricida entre dos models d'estat i, potser més, dos models de societat. En definitiva, entre dues maneres de veure el món. O dues nacions (pel cap baix). No s'ha caminat tant. Som allà mateix. I una  societat, sortosament, no es pot transformar tan alegrement com els d'allà voldrien.