dijous, de juny 24, 2010

PIKOVAIA DAMA, DE PIOTR I. TXAIKOVSKI (LICEU, 20-VI-2010)

"Tri carti". Aquesta expressió, reiterada des de l'inici al final, simbolitza una obsessió malaltissa pel poder material, representat a l'òpera pel joc. Per sobre de qualsevol altra consideració, fins i tot l'amor de Lisa. Aquesta obsessió portarà el protagonista al corsecament, al trencament amb la seva enamorada, al crim i finalment al suïcidi. Aquestes tres cartes que fatídicament combinades proporcionen el guany i, doncs, el poder, no han d'acabar bé. Ni en la ficció, ni en la realitat, si canvieu degudament els noms i les situacions. 

No hi ha dubte que aquesta òpera de Txaikovski és una de les grans òperes de repertori de tots els temps. I jo diria que ho és perquè té tots els ingredients per ser-ho. Un argument original de Puixkin ben portat a l'escena pel llibretista, el germà del compositor, Modest, una gran orquestra amb grans i espectaculars cors, una escena vistent que ens transporta a l'esplendor dels tsars, i unes veus que han de ser grans per ser versemblants. El drama està servit, i és el drama de Hermann, sobretot, però també el dels altres personatges que es veuen afectats pel desequilibri psicològic del personatge principal. Des d'aquest punt de vista l'obra funciona dramàticament com un rellotge: el conflicte arriba al públic amb intensitat. I si el drama va acompanyat d'una escena realista encara resulta més efectiva. Justament perquè l'escena va unida als personatge i principalment al paper del cor. Gilbert Deflo no va decebre en recuperar una escenografia ja produïda per a l'anterior vegada que la van fer, el 2002 crec. 

El Hermann que teníem reservat per al dissabte -Ben Heppner- es va posar malalt i en el seu lloc va actuar el tenor Misha Didyk, amb naturalitat del professional, bona veu tot i que no molt gran i la musicalitat del qui és especialista en un paper. No entenc com al final de l'òpera algun ximplet de quart o cinquè el va xiular. De tots els cantants que desfilen per l'escena em quedo amb el príncep Ieletski, baríton de bella i voluminosa veu que va ser molt aplaudit en acabar. També Lado Ataneli va ser un bon comte, amb veu robusta i lluent. 

L'obra és llarga però les petites pauses del canvi d'escena entre quadres la fan més passadora. I el ballet, amb coreografia de Nadejda L. Loujine va ser molt atractiu i realment brillant. Sense experiments, sense protagonismes, sense estirabots. Cal tornara insistir en el cor, que es va lluir com poques vegades té ocasió de fer-ho, i sobretot al tercer acte on vam poder escoltar totes les maneres del forte i un pianíssim a cappella que és del millor que he sentit coralment per aquests mons. Pianíssim però impostat i empastat, cantat i sentit. Excepcional. 

Els nens eren, es veu, l'Escolania de Montserrat i van cantar com és habitual en ells: molt bé. També hi participava el cor Intermezzo. La comtessa Ewa Podlés va fer el paper que li pertocava de vella glòria. I Claudia Schneider va fer la seva contribució amb un vestit que recorda el de les nines russes de fusta. Que lluny que queda aquell Cherubino de l'Ateneu!

En resum, gran òpera i òpera gran per cloure una altra temporada del GTL que cada vegada sembla o es fa més curta. També perquè ara, els recitals han quedat proscrits vés a saber per què per als del torn C. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Si el cor de nens que cantan son els nens que actual ment formen part de l'Escolania de M. un cortan inportant i que amb maestria i el bon saber ens deleiteixen a les nostres oides un cor amb molts segles d'historia i son els nens de L'escolania de Montserrat.

Referent a l'altre cor que nombreu trobo de molt mal gust el comentari que feu que sols els coneixen a casa seva ...

trobo que aquesta critica es de un mal gust impresionant i gens rigurosa
LLegiuvos el llibret de l'espectacle i aclarireu els duptes que teniu . Gracies. V.C

Marçal ha dit...

A l'amable llegidor que ha comentat la meva crítica li diré que no era pas la meva intenció rebentar o ofendre un cor que va cantar amb plena correcció i normalitat i que, per tant, deuria assajar durament per aconseguir uns resultats de Liceu. Això no treu, però, que el cor sigui un desconegut per al públic del teatre. Si el que molesta és l'expressió col·loquial la retiro públicament. Ara, no accepto lliçons públiques de rigorositat d'algú que en 13 ratlles mal comptades comet 21 errades ortogràfiques, morfològiques i sintàctiques.