NÚRIA RIAL A TORROELLA DE MONTGRÍ (ESPAI TER, 11 D'AGOST DE 2022)

 Quan vaig saber que Núria Rial cantava a Torroella dins el festival de músiques que hi organitzen ens va faltar temps per comprar dues entrades en butaques preferents: tercera fila central. La Núria ha estat el meu ídol -per dir-ho en termes mozartians- des que la vaig conèixer fa alguns anys -massa tard- i fins i tot ha escoltat alguna cosa de les que he penjat per les xarxes socials. Breu, que no sabia què cantava ni amb qui cantava però cantava ella i ja en tenia prou. 

És curiós com tota l'activitat cultural es trasllada a l'estiu de Barcelona a l'Empordà, sobretot. Em aquest trasllat ha tingut un pes important el paper de Peralada com a focus cultural des que el 1987 va començar a celebrar-se i també el de Vilabertran, menys multitudinari però igualment rellevant des d'un punt de vista artístic. Després han vingut els altres per dir-ho així. 

La primera sorpresa ha estat descobrir -també massa tard- el magnífic auditori que des del 2013 funciona a Torroella. La darrera vegada que vam anar en un espai tancat a veure el Brossa Quartet de corda va ser el 2007 -passa tan de pressa el temps- i va ser en un antic cinema crec. També havíem anat a veure el Jaume Aragall a l'església cantant amb la guanyadora del seu concurs i la soprano Francesca Patanè a l'aire lliure. Doncs bé, des de fa 9 anys Torroella compta amb un dels auditoris més importants de Catalunya, gosaria dir: té capacitat per a 640 persones, està abillat de fusta i té un escenari força ample. Un espai versàtil des d'un punt de vista cultural tot i que està pensat sobretot per a la música. A banda del bar, que també és important. Queda un xic allunyat del centre, cosa que és d'agrair tenint en compte les cues de cotxes i la gentada. Tot suggeria que la vetllada seria memorable. 

El programa per a aquesta nit es presentava així: 'Muera cupido. La tradició musical teatral a Espanya al voltant de 1700'. Es tractava doncs d'un grup de -tal com se l'anomena- música històrica, és a dir, aquells que volen recuperar una tradició perduda i oblidada i ho volen fer amb instruments i criteris musicals tan propers a l'època com sigui possible. No hi ha dubte que és un grup amb pedigrí i trajectòria com tampoc hi ha dubte que sense la Núria Rial la projecció del concert seria previsiblement menor. 

La qüestió és que el programa era molt específic tant per la procedència (Castella del segle XVI) com pel gènere. En el fons el que ens diu el programa és que es tracta de recuperar la música singular castellana amb les influències italianes que van arribar mitjançant la borbonada. El programa era aquest:

Francisco Guerau: Pavana / 

Atribuïda a Sebastián Durón i José de Torres: «Yo hermosísima Ninfa» de la sarsuela El imposible mayor en amor le vence Amor / 

Sebastián Durón: «Quantos teméis al rigor» de la sarsuela Las nuevas armas de Amor /

 «Sosieguen, descansen» de la sarsuela Salir el amor del mundo / 

Improvisació: Xácaras i Folías / 

Giovanni Bononcini: Patorella che tra le selve / 

Fahmi Alqhai: Marionas i Canarios / 

José de Nebra: «Adiós, prenda de mi amor» de l'òpera Amor aumenta el valor / 

«Tempestad grande, amigo» de la sarsuela Vendado es amor, no es ciego. 

L'acadèmia està liderada per tot un personatge, amb grenyes incloses: Fahmi Alqhai, que a pesar de l'aparença va néixer a Sevilla el 1976. Es tracta d'un músic històric que ha rescatat de l'oblit tot un repertori oblidat tant italià com espanyol. És un repertori limitat, poc donat per al gran públic però és d'agrair que algú faci aquesta tasca ingrata de memòria i divulgació. A Catalunya hauríem de trobar uns quants grups com aquests que fessin tasca parella. 

Va ser realment emocionant veure per primera vegada en persona aquella a qui he vist, i escoltat sobretot, múltiples vegades en vídeo per internet. La manresana Rial és un dels valors més importants de la música barroca i de la cançó jo diria i ja no tan sols en l'àmbit europeu sinó directament a escala mundial. La seva veu és bellíssima i en directe no canvia gaire. Sí que és cert que les gravacions d'estudi n'exageren la realitat, la porten fins al límit, però el material de primeríssima qualitat hi és. I tant sí hi és! I ja no és tan sols la veu sinó també és el gust en el cant, la seva línia melòdica, la manera com viu allò que està dient. Rial canta no solament amb la veu sinó amb el rostre, amb els braços sobretot i finalment amb tot el seu cos. A pesar d'estar encimbellada a dalt de tot dels seus gèneres té una modèstia i una timidesa que són entranyables. En algun moment del concert l'hem vist enrojolar  per algun gest deferència. No conec gens la Núria però a risc d'errar, diria que tot ella és una lliçó viva de cant i de vida.  

Si Durón i companyia haguessin pogut triar una veu per cantar el seu repertori, n'estic segur que haurien triat la de la Rial. Aquest és un repertori fet per a ella i la seva veu bella, dúctil i no gaire gran. Ara, tenint la veu, el gust i la línia de cant el repertori d'avui queda curt i un se'n va amb la recança de no haver pogut escoltar Rial en un gènere molt més proper en el temps i molt més líric com la cançó. Les versions que hem pogut escoltar de Hahn per exemple en la sèrie Quarantine moods són del millor que he escoltat mai i en el seu moment ja li vam comentar a les xarxes que hauria de gravar un disc d'aquest magnífic compositor: seria un honor per a Hahn i un luxe per a tots nosaltres. 

No és la primera vegada que Rial ha cantat al festival de Torroella i esperem que no ssigui la darrera i que ens pugui delectar en directe amb la seva veu enlluernadora i la seva personalitat féerique. 

NORMA (LICEU, 30 DE JULIOL DE 2022)

L'artista resident d'enguany al Liceu és Àlex Ollé. Un es pot preguntar per què només agafen registes residents i no pas directors musicals, posem per cas. I és que la tendència a molts indrets -que el Liceu ha seguit cegament i moltes vegades sense criteri- és estar à la page. Al regista li donen carta blanca per fer interpretacions de les obres més conegudes per tal d'actualitzar-les o per donar la seva visió. Tot plegat prescindint de criteris històrics i del mateix text dels llibrets corresponents. De vegades el director d'escena té un cert criteri i toca la tecla adequada per donar una nova visió d'una obra. Moltes altres el regista intenta provocar el públic tot alterant el significat pristi de les òperes que li han encarregat. La idea de la qual parteix tot aquest enrenou és que l'òpera és teatre i que com a tal teatre el director té dret a canviar allò que li plagui per posar-se ell en primera línia del protagonisme. N'hem parlat moltes vegades del tema i aquests experiments ja ens costaran la temporada que ve, 22-23, l'absència a la Tosca de Roberto Alagna i la seva consort Kurzak. Ambdós han renunciat a participar en una Tosca que es perfila com un bodri absolut. Fa pensar que els músics facin mutis discretament mentre que els registes pretensiosos, per no dir idiotes, mantinguin una preeminència que és ridícula i absurda. De vegades insultant. En la majoria de casos. Alagna i Kurzak s'ho poden permetre perquè no han de demostrar res i tenen la carrera feta. Són noms coneguts que ho fan molt bé. Altres cantants que van més curts d'armilla no i s'han d'empassar les humiliacions a què els sotmet el regista de torn. Els capricis dels registes posen també les seves grapes a la música. Ara que acabo de llegir el llibre sobre Jaume Tribó, l'apuntador històric del Liceu, alguns registes els molesta molt el coverol des d'on el mestre suggeritore fa la seva feina tan apreciada pels cantants, pels bons i pels no tan bons. Però, és clar, el coverol trenca la dictadura estètica del concepte que ara sí ara també se'ns vol imposar precindint del sentit intern i original de l'obra. 

La proposta d'Ollé -que, no ho oblidem, prové del teatre alternatiu i esquitxador de la Fura dels Baus i que va ser feta fa uns anys per al Royal Opera House- ha portat la polèmica corresponent. I evidentment ha tingut crítiques ferotges dels més liceistes i de la gent de bé. També té defensors a ultrança, acrítics i gregaris, que en qualsevol cas trobaran bé allò que els posin al davant sempre que s'allunyi de la tradició corresponent. 

Ollé a parer meu desvia l'atenció del conflicte que ens presenta Norma: un conflicte entre l'amor a la pàtria i l'amor familiar si voleu. Les notícies que ens arriben del teatre ens diuen que la posada en escena vol potenciar els perills de la religiositat que representa la protagonista, una druida gal·la, d'un poble dominat pels romans. Per 'reforçar' el pes que a parer d'ell té la religiositat en la trama ha fotut 1200 crucifixos en escena -aquests sí, figuratius-, ha fet deambular Norma sota pal·li i li ha fet cantar l'ària Casta Diva amb un immens botafumeiro que a manera de metrònom descompassat feia difícil seguir el ritme que marcava el director musical. Una amiga em diu que ella s'ha sentit transportada a l'Espanya de Franco i probablement és el que volia Ollé. La pregunta és però si era necessari. Jo crec que no i com jo molta més gent. No li nego l'efecte final amb la creu i el foc però hi ha un punt de boutade que no cal. Només combrego amb Ollé en una cosa que ha dit en una entrevista a un diari d'aquests que són universals i sobretot independents: li ha recomanat a Ada Colau que de tant en tant tregui el nas pel Liceu perquè també és cultura. Hi ha mala llet en aquestes paraules i la subscric del tot. Però com diuen els castellans no caerá esa breva. 

La figura de l'elenc musical de l'òpera era Sonya Yoncheva a qui admirava fins que va fer un vídeo animant el Madrid des del Bernabeu. Algú la va aconsellar malament. A nosaltres però ens ha tocat la Marina Rebeka que a banda tenir uns ulls enlluernadors com la mar té un timbre encisador i canta amb una línia segura i madura. Jo diria que ha estat la gran creació d'aquesta nit. No podia ser millor el seu debut al teatre. El Pollione l'ha fet un també debutant Riccardo Massi i ho ha fet de manera excel·lent tot i que ha començat un xic desorientat i fred. Nicolás Testé -cònjuge de la Diana Damrau- ja és un veterà i ha estat un Oroveso molt. 

Hi va haver polèmica pel fet que el director musical fos la parella de Yoncheva. Se l'ha criticat per l'execució de l'obra però la veritat és que jo he vist un Domingo Hindoyan decidit i amb idees clares. Jo crec que ha fet brillar l'orquestra i sobretot el cor, que avui sí ha tingut un paper molt vistent i remarcable. 

En resum, una Norma que musicalment ha estat un notable alt, molt alt, i una posada en escena que ha estat un notable baix. Molt baix. 

DIE ZAUBERFLÖTE (LICEU, 25 DE JUNY DE 2022)

[Singspiel en dos actes. Llibret d’Emanuel Schikaneder basat principalment en el conte Lulu oder die Zauberflöte d’August Jacob Liebeskind, inclòs en el recull de contes orientals Dschinnistan de Christoph Martin Wieland. Estrena el 30/09/1791 al Theater an der Wien. Estrena al Liceu el 15/01/1925.]

Aquesta flauta arriba en un moment especial per a mi. El dijous dia 2 de juny la Núria va fer el recital pendent de fi de grau que havia quedat als llimbs per causa de la pandèmia i d'altres imponderables. El recital manllevava un vers de Schubert que és molt representatiu d'una època concreta però també d'una actitud universal que no té moment per a aquells que sentim un respecte reverencial per l'art: 'Du holde Kunst, Ich danke dir'. Al final del recital, compost per cançons molt diverses, entre les quals algunes de Toldrà i de Reynaldo Hahn, la Núria i jo vam cantar el duo del primer acte de la flauta màgica 'Bei Männern':

Bei Männern, welche Liebe fühlen, fehlt auch ein gutes Herze nicht.

(...)

Wir wollen uns der Liebe freun, wir leben durch die Lieb' allein

(...)

Ihr hoher Zweck zeigt deutlich an, nichts Edlers sei, als Weib und Mann. Mann und Weib, und Weib und Mann, reichen an die Gottheit an.

També perquè el mateix dia de l'òpera -Singspiel per ser exactes- la Clara cantava el seu primer concert en un conegut indret. Ja és mala sort que hagi coincidit en el dia i que no hagi estat a temps de canviar un Mozart que sempre ve de gust. Espero que aquest sigui el primer de molts i que quedi marcat pel missatge de la flauta màgica.

Hi ha altres motius, però aquests que he dit són els més importants.

L'argument de l'òpera és sobretot i primer que tot un conte que es basa en una sèrie d'oposicions a manera de tesi i antítesi que al final troben una solució. L'argument és ximplet i irreal, però ens vol mostrar la lluita entre la nit i el dia, el bé i el mal, l'humà i el diví, la ridiculesa i la sublimitat, el còmic i el seriós, l'home i la dona, la saviesa i la ignorància, l'amor i l'odi, la generositat i la venjança. A la fi el missatge és el de veritat, saviesa, solidaritat i justícia. Sí que és cert que aquí hi ha vencedors i vençuts, hi ha una lliçó que és moral -com correspon a una obra neoclàssica i il·lustrada- però tota la maldat representada per la Reina de la Nit queda com una cosa llunyana i còmica. Poc creïble, poc real.

Els mots finals de Sarastro són reveladors i enclouen el desenllaç de l'òpera:

'Die Strahlen der Sonne vertreiben die Nacht, zernichten der Heuchler erschlichene Macht.'

L'obra no hi ha dubte que és maçònica: recull un ritual iniciàtic -el de Pamina i Tamino-, simbòlica -la nit i el dia-, filosòfica -Sarastro en representa aquest vessant- i filantròpica -a favor de l'home i de la dona. El missatge final és inequívoc i el diu el cor en una de les peces més emotives que un cantant pot executar:

Heil sei euch Geweihten!

Ihr dranget durch Nacht!

Dank sei dir, Osiris!

Dank dir, Isis, gebracht!

Es siegte die Stärke

und krönet zum Lohn

die Schönheit und Weisheit

mit ewiger Kron'!

Recerca i trobada de la veritat, l'òpera és optimista i positiva de cap a peus: en cap moment el bé, representat pel temple de Sarastro, veu amenaçat de manera real la seva naturalesa. Que lluny queda encara el romanticisme...! L'obra té un final catàrtic, purificador i alliçonador. És tan bell el que diu com la manera com ho diu, són tan bells els sons com la lletra. Quan un hom acaba d'escoltar la flauta màgica surt com un home nou, tocat per aquesta corona eterna de saviesa. Per això em sembla encertadíssim el que va fer el regista d'una producció de París: després de vençuts, fa que tots els personatges -els bons i els 'dolents'- cantin junts el cor final. 

Hi havia dos al·licients en aquesta representació: la producció de David McVicar i la direcció musical de Dudamel. La veritat és que la producció de McVicar és vistent i lluïda i sobretot respecta el llibret i el seu esperit i el compositor. No hi ha extravagàncies ni crides extemporànies a l'atenció. També és una producció barata, que també és interessant pels temps que vivim en general i al Liceu en particular. Però tant se val perquè acompleix plenament la finalitat i ho fa amb plena dignitat, honestedat i respecte. Amb un vestuari del segle XVIII al·lusiu i una altre de fantàstic per al regne de la nit. Amb uns animals figuratius guiats per persones que no surten de la lletra del text. 

L'altre incentiu era la direcció de Dudamel, que no és un director d'òpera però que és un reclam per a qualsevol aficionat a la música. Dudamel ha fet sonar molt bé l'orquestra, en això em sembla que tothom hi pot estar d'acord. Tanmateix, ha optat per uns tempi accelerats en alguns casos. Per exemple, l'obertura inicial i la del segon acte i sobretot i de manera flagrant el temps del cor final. I ja és estrany tractant-se de Dudamel, que té tendència a dirigir lent, rabejant-se en cada passatge. A banda d'usar alguns recursos que a parer meu tenen poc de neoclàssics en alguns robats estranys i que són a fora de la tradició i jo diria que de la partitura. 

Si parlem dels solistes aquí ja hi ha més coses a dir. La primera pregunta que em faig és si realment hi ha cast A i cast B perquè de vegades un pensa que tots són B. O C. Ja no dic res sobre el pobre torn C que ha desaparegut com a torn de prestigi i ha passat a ser un torn més, amb repartiments aleatoris i sovint mediocres. No és aquest el cas d'avui però hi ha altres comentaris. Es pot fer una Flauta amb un repartiment gairebé tot català? La resposta és sí i l'exemple el tenim en la representació d'avui. Però dit això podem entrar en altres consideracions que marquen la diferència entre una representació notable i una d'excel·lent. 

Comencem. La reina de la nit de la Sara Blanch és el personatge més deficitari a parer meu. És cert que el mateix Dudamel l'ha aplaudit i que ha rebut entusiastes  aplaudiments però la veritat és que justeja i força per a aquest personatge: en volum de veu, en temps i en afinació. L'ària més coneguda 'Der Hölle Rache' ha fet patir en alguns moments. Ha desafinat en més d'una ocasió, amb intervals inexactes i desajustats i amb inhalacions enormes que feien alentir el temps de manera més que evident. Sara Blanc és una mala cantant? Ni de lluny. És una noia que ho fa molt bé. Ha de cantar la reina de la nit? Jo crec que no. El paper no és per a ella. 

La Serena Sáenz és la veu de moda en aquests barris: és una veu bella amb una bella línia. Inicialment havia de cantar la reina però com que la Núria Rial ha desistit del seu paper -i jo crec que ha fet bé sigui per malaltia o per una opció personal- Serena ha cantat la Pamina. Jo crec que ha donat més la talla que la Sara, amb una veu expressiva i dúctil que estava mancada però del volum d'una lírica que mereix el paper. 

Qui em sembla que s'ajusta més al paper que ha interpretat és Joan Martín-Royo. És un paper que ja havia fet al Liceu i que el fa d'allò més bé, amb taules i presència escènica i una seguretat envejable. M'ha sabut greu no poder escoltar el Pau Armengol en el paper d'orador tot i que el nostre no era menor: el gran Matthias Goerne. 

El Sarastro de Stephen Milling ha anat de menys a més. Els greus els té però la seva veu no té una gran línia de cant tot i que ja dic que ha millorat en el decurs de la representació. En qualsevol cas notable. No pas excel·lent. 

I el tenor era Julien Behr que ha cantat amb correcció i una veu un xic endarrerida però amb una errada fatal al tercet 'Soll ich dich Teurer' en el qual ha entrat flagrantment tard. Com es pot fallar en un tercet tan bell com aquest? Poques vegades ho he viscut al Liceu. És el que passa quan un coneix bé la partitura. Hem tingut sort que no ens ha tocat el Camarena perquè ni té la veu ni sabem què hauria sortit de la seva descurada disciplina operística. Ja vam tenir ocasió de comprovar-ho quan va fer un recital lamentable en el mateix escenari un temps enrere. 

Algú pensarà que aquest -que sóc jo- es dedica a criticar a tort i a dret sense saber-ne un borrall. Que sàpiga que s'erra. Conec la partitura al detall i justament perquè també canto sé què puc cantar bé i què no podré cantar mai que no sigui al passadís de casa. D'altra banda, com a abonat que porta dècades pagant l'abonament al Liceu -aviat en farà 3- vull escoltar i veure el millor a sobre de l'escenari. Ja sé que és complicat des d'un punt de vista econòmic, però no hi penso renunciar. Trobo molt bé que el Liceu promocioni els cantants de casa, però sempre que puguin cantar els papers corresponents. Cal exigir el millor per al teatre perquè pugui ser una referència mundial i no tan sols un teatre europeu més. 

Encara una darrera crítica. El cor del Liceu en aquesta òpera ha estat un cor de butxaca. Ja sé que és car tenir un cor com Déu mana, però em penso que hi ha la possibilitat de demanar reforços a un preu raonable. Jo mateix m'hi hauria presentat. No pot ser que haguem d'escoltar l'O Isis o el cor final sota mínims. I és que en la Flauta en cor representa la societat i si la fas cantada per un cor de 30 persones doncs no fa el mateix efecte que si canten 80 persones com es pot comprendre. Que s'ho facin mirar perquè així no anem bé.  

En resum, una producció notable, amb producció excel·lent i veus desiguals per al que hauria de ser una eucaristia de la música. 

L'ÀNGELS GONYALONS I LA PRUDÈNCIA

Als Escolapis del carrer Diputació -quan encara acollien alumnes de nivell socioeconòmic mitjà o mitjà baix- vaig tenir la sort de gaudir com a professors els pares de l'Àngels Gonyalons. La seva mare era professora de música i el seu pare era professor de llatí, grec, filosofia i llengua i literatura catalanes. Especialment important va ser per a mi ell, que va despertar-me de manera determinada l'interès per les lletres, per la literatura i pel català. De fet, va ser decisiu en la meva vocació i fins diria en la manera de concebre la vida. Mai no vaig conèixer les seves filles tot i que en tenia notícia. I amb els anys, quan l'Àngels va començar a tenir un nom públic, vaig tenir oportunitat de seguir-la en les seves intervencions i quefers artístics. 

Com que no dec res a ningú ni pretenc instrumentalitzar les meves opinions, diré que crec que la faceta en què Gonyalons ha despuntat més és en el doblatge. Ja sabem que a tot arreu el doblatge és considerat menys cosa que ser actor o actriu d'escena però amb la vasta tradició que tenim a Catalunya sobre el tema, dir el que dic és un elogi primer sincer i després real. Gonyalons es presenta com a actriu i cantant i realment és ambdues coses. Però un ha de conèixer els seus límits -tothom, i de vegades és dolorós- i ha de saber què és allò que pot fer millor. I sap greu veure i escoltar com actors i actrius com Gonyalons menystenen de vegades la música en els musicals o com directors d'escena que vénen del món del teatre fan el mateix en les òperes, cosa que és encara més greu. 

En una entrevista molt recent de Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/noticies/angels-gonyalons-entrevista/) Gonyalons és preguntada pel fet de ser actor en un musical i diu:

—Per fer musicals cal ser un bon actor?

—Sempre ho he dit: no m’agrada fer diferències, o ets actor o no ho ets. Els musicals no tenen prestigi perquè s’ha triat molta gent que canta molt bé, però no són bons comunicadors. No són actors. Els actors han de fer-te empatitzar amb el que els passa. Encara que no tot es culpa dels actors, també hi ha arguments molt fluixets. Per molt que sigui un musical, no deixa de ser teatre.

La primera part la subscric del tot: ets actor o no ho ets i després et pots formar millor o pitjor. La segona part la rebutjo radicalment tant en el musical com en gèneres molt més exigents com el Lied o l'òpera. Dir que hi ha gent que canta molt bé però que no és un bon comunicador és directament una contradicció: si cantes bé comuniques bé, és indiscutible. Els musicals de Broadway justament pequen de vegades perquè els actors no canten prou bé o no tenen la veu prou preparada per cantar segons què amb solvència i expressivitat. I de vegades això també ho veiem al Liceu. Ara, cadascú té la veu que té i pot cantar el que pot cantar. Tothom té un repertori de confort que es pot allargassar una mica però tampoc tant. La veu es pot desenvolupar però no es pot canviar. A mi per exemple, m'hauria agradat cantar Puccini i la idea de com s'ha de fer la tinc; el que no tinc és la veu necessària per fer-ho: ni en harmònics, ni en volum, ni en to muscular. Quan hi ha la música i el cant pel mig, tot queda supeditat a aquesta. I evidentment és molt millor que el cantant estigui doblat d'un sentit escènic i actoral però creure que el contrari és possible em sembla del tot ingenu. Gens realista. Em sembla que Gonyalons està dient que l'important és ser actor i després cantar tan bé com se sàpiga, i és a l'inrevés: primer cal cantar bé i després ser el millor actor possible. 

En el seu moment, el seu pare es va queixar amargament però educadament en una carta al director a La Vanguardia que s'havia intentat destrossar la seva filla en l'espectacle que va fer amb Monica Green. Més enllà del to que el crític de torn va usar -que ben probablement era despietat-, el fet és que entre la veu de Green i Gonyalons des del punt de vista del cant no hi ha color. És sobretot una qüestió de naturalesa. Però també de preparació. 

En resum, creure que l'ús de la veu és una qüestió de voluntat i no pas de capacitat i de preparació és un greu error i denota una certa posició moral de superioritat del teatre respecte d'altres arts escèniques. Més humilitat.

'COSÌ FAN TUTTE' (LICEU, 9 D'ABRIL DE 2022)

 De vegades, els avatars de la vida van paral·lels als de l'òpera. A voltes són jocosos i divertits, i a voltes amargs i dolorosos. L'òpera de Mozart que tocava avui al Liceu era més aviat de la primera corda. Es tracta d'un assaig festiu i faceciós sobre la fidelitat humana. I compte perquè el títol enganya: si bé parla explícitament de la volubilitat de les dones en l'amor, al llarg de l'òpera rep tothom, homes i dones, binaris i no binaris. I és que Da Ponte ens vol relativitzar el compromís de l'amor i del sagrat matrimoni i acarar-lo a la realitat humana, tan gloriosa de vegades i tan miserable d'altres. Aquest tema de la fidelitat jo crec que encara ve del Barroc, juntament amb altres idees i recursos com els noms clàssics, la prudència, la constància -la dona de Mozart es deia Konstanz- and so on. Normalment, aquest discurs sobre l'amor és del tot estereotipat com per exemple als Nocturns del mateix Mozart: 

Mi lagnerò tacendo

Della mia sorte avara

Ma ch'io non t'ami,

O cara, non lo sperar da me.

O bé un fragment més adient a Così:

Più non si trovano fra mille amanti

Sol due bell' anime, che sian costanti,

E tutti parlano di fedeltà,

E tutti parlano di fedeltà!

La qüestió és que Mozart ens fa una comèdia d'embolics en la línia de les altres dues que també es representen com a òperes de l'anomenada trilogia Da Ponte. Són òperes bufes, no ens enganyem, i entren dins els cànons i propòsits del neoclassicisme: entretenir i donar una lliçó moral. El que passa és que en Mozart aquesta lliçó se'n va una mica enllà dels estàndards. Fins i tot diuen que Le nozze va influenciar en la revolució francesa! Potser que en fem un gra massa... Alguns també han volgut veure en Così una anticipació de l'intercanvi de parelles, el poliamor, i l'amor líquid -diuen a La prèvia del teatre. Vaja, que alguns hi veuen anunciats els 'follamics' actuals. Doncs què voleu que us digui. Tothom pot veure el que hi vulgui però em sembla anar massa enllà respecte del propòsit de l'obra i dels seus artífexs. Però els clàssics tenen això: que són un mirall per a cada època i és lícit que sigui així. A mi em sembla que el propòsit de Mozart és dialèctic entre el matrimoni i la naturalesa humana, que és tastaolletes per definició. Hi ha una tesi, hi ha una antítesi i s'arriba a una síntesi a la manera Hegeliana avant la lettre. I la síntesi no consisteix a negar l'amor, la fidelitat o la institució matrimonial sinó a convertir-los en més humans i advertir de la prudència i vigilància que els amants han de mantenir per cultivar el seu jardinet. Anava a dir giardinetto. 

 No cal dir que l'òpera acaba bé: amb el perdó de les germanes 'infidels', en lletres molt minúscules perquè amb quindici anni ja se sap que molt de senderi no se'n té i que et poden engalipar amb facilitat. El concertant final ho diu tot i extreu la moral de l'obra segons els autors:

Fortunato l'uom che prende

Ogni cosa pel buon verso,

E tra i casi e le vicende

Da ragion guidar si fa.

Quel che suole altrui far piangere

Fia per lui cagion di riso,

E del mondo in mezzo ai turbini

Bella calma troverà.

Un segle més tard, aquest mateix argument hauria finit en carnisseria i sang i fetge.  

Così com a obra de teatre és un autèntic rave. Acció escassa que ha de ser compensada amb recursos escènics com fer sonar la marxa nupcial de Mendelssohn o interrompre l'òpera com si una de les germanes s'hagués realment desmaiat. I encara diria que el segon acte es fa més llarg que el primer. De fet, el Josep, que la coneix bé, ha decidit no venir i entrar directament a matar al reobert Heidelberg. 

La resta, que ho és gairebé tot, ha estat excel·lent. Una posada en escena que funcionava, un vestuari al·lusiu o d'època i unes veus que per a mi voldria. 

Ana-Maria Labin i Angela Brower han estat les germanes temorenques, decidides, a voltes, dubtoses i amoroses finalment. Tant escènicament com vocalment han excel·lit en els seus papers. El tenor Julien Henric ha cantat molt bé amb una veu no gaire gran però amb timbre i gust evidents. I el mateix es pot dir del baríton Florian Sempey. I la Despina de Miriam Albano ha completat l'elenc amb una gràcia i vocalitat admirables. En fi, que així com altres vegades ens queixem del repartiment o de l'execució aquesta vegada ha estat ratllant l'excel·lent, si és que no ho ha estat. 

La direcció d'escena la signa Ivan Alexandre, l'escenografia i el vestuari Antoine Fontaine. Sense excentricitats ni crides a l'atenció ni a la vanitat. Amb vestuari al·lusiu però sense arribar a ser una reconstrucció històrica. Amb un entarimat que dóna joc suficient a les aventures amb els falsos albanesos. I la direcció musical, entusiasta i precisa Marc Minkowski, un director francès d'uns 60 anys però amb una energia que de vegades no l'hem vist a directors 20 anys més joves. 

En resum, un divertimento amb una lliçó d'humilitat i d'actitud per a tothom. No tan sols per a elles.  

'FINAL DE PARTIDA', DE SAMUEL BECKETT (TEATRE ROMEA, 13 DE MARÇ DE 2022)

A la facultat havíem estudiat d'esquitllentes el teatre de l'absurd. En sabia poca cosa i la veritat és que mai no n'havia vist una obra. No n'havia tingut l'ocasió. La conjuntura doncs era propícia i aprofitant uns descomptes especials vam decidir anar a veure Final de partida, del sobretot dramaturg Samuel Beckett. L'irlandès és el representant d'una mena d'existencialisme saxó, tocat per un pessimisme essencial i per un humor escadusser que no fa més que realçar aquell pessimisme. És també el gran representant del teatre de l'absurd al costat de Ionesco, Pinter, Genet i, a casa nostra, Pedrolo. No deixa de ser un teatre experimental i és el reflex literari d'una època marcada per la barbàrie de la segona guerra mundial. Així com el Dadà ho havia estat de la gran guerra. I havia arribat a resultats que consistien en això: la destrucció de l'art, la revolta moral i la provocació. Potser aquest darrer tret ja no és tan evident aquí però els altres hi són del tot. El teatre deixa de tenir la direcció temporal i lògica de les obres tradicionals, deixa d'anar d'un punt a un altre i es converteix en una mena de situació que té diversos cercles concèntrics o no, en un état d'esprit depriment i deprimit. Però hi ha personatges, i diàleg i escena i espectadors i per això encara és teatre. Però que s'anomeni teatre de l'absurd no vol dir que no tingui sentit. 

És curiós que l'obra va ser redactada inicialment en francès i a l'any de publicar-la la va traduir a l'anglès. L'obra està pensada per a quatre personatges, dos de principals i dos més de secundaris o accessoris. Els principals són Hamm, home cec i incapacitat per aixecar-se, i Clov, el seu diguem-ne assistent, coix i hiperactiu. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dos dels grans actius de l'escena catalana masculina actual. Al costat d'aquests dos, que porten el pes del diàleg i la situació, n'hi ha dos més que són els pares de Hamm (Banacolocha i Minguillón) que viuen en dos contenidors de brossa. Dels verds, dels de rebuig. No em direu que aquest fet no és ja una metàfora: el present de Hamm ha llençat el llegat dels ancestres. La civilització si voleu. Tots quatre viuen tancats en una casa -l'únic espai de l'obra- en la qual hi ha un exterior vague del qual es parla però que mai s'identifica. De fet, aquest exterior no sembla existir. És un paisatge que s'intueix desolat, sense res ni des del punt de vista físic ni des del punt de vista moral. 

Alguns han dit que l'obra els recorda el confinament que hem hagut de viure per causa d'un virus invisible que ha tingut el món durant uns mesos en situació d'escac. I certament aquesta és una lectura vàlida. Però em temo que, ara com ara, l'obra és més actual pel fet que a Ucraïna -al cor mateix d'Europa- s'ha desfermat una guerra que ens amenaça el futur. Una guerra com la que va viure Beckett i de la qual l'obra n'està impregnada.

Al pati de butaques més d'un ha aprofitat la naturalesa de l'obra i la foscor per fer una capcinada, amb alguna respiració forta audible. A mi particularment m'interessa més aquest teatre que no pas el de Thèkhov, per posar un exemple. I no pas perquè sigui rus sinó més aviat pel tempo de cargol. 

Més enllà de l'obra, la interpretació dels actors i actriu és d'un gran nivell, d'altra banda, com de costum. I destacaria especialment el paperàs de Jordi Bosch, potser un dels millors que mai hagi vist per part seva. A Boixaderas l'he vist més desubicat en el paper que li ha tocat de fer, dramàtic però amb un rerefons còmic. La direcció de Sergi Belbel passa desapercebuda, que és el millor elogi que se li pot fer a un director perquè significa que ha deixat tot el protagonisme al text i als actors. En fi, jo acabaria dient que Final de partida és un teatre que no s'entén però que fa pensar perquè té sentit. 

53 DIUMENGES, DE CESC GAY

Després de fer una breu temporada al teatre Romea, 53 diumenges comença el seu periple per Catalunya i fa escala a Badalona, al teatre Zorrilla, on ja estem acostumats a poder veure obres d'actualitat a prop de casa i a més bon preu que a Barcelona. 

Cesc Gay és director de cinema i guionista i ara ens presenta una comèdia agredolça com les que es porten avui dia i que segueixen un patró comú que ha donat èxit des del Mètode Grönholm. Si anem més enllà, del film de Mankiewicz de 1972 Sleuth, que aquí es va traduir amb el títol La huella. Un sol espai i pocs personatges, un text trepidant i un motor que serveix tant per pensar com per riure. 

L'argument és aquest segons que ens diu el programa. Tres germans han quedat per sopar i parlar del seu pare. L’home ja és gran i n'hi ha qui opina que no pot continuar vivint sol. Sovint es perd, s’oblida de les coses i darrerament ha agafat el mal costum d’ensenyar el penis a la veïna, una concessió a la galeria, però que té una versemblança absoluta. Si no que li diguin al meu pare a qui la veïna del quart, i després d'una desafortunada ressonància sense treure's els sostenidors amb anella metàl·lica perquè ningú no li ho va advertir, va patir una cremada greu al pit i sense tallar-se un pèl i en cerca de consell legal va mostrar-li la lesió al replà d'escala. Total, que havia de ser un agradable vespre entre germans es converteix en una inacabable discussió al llarg de tres setmanes per veure qui és el que fa aquest esforç sobrehumà d'anar a casa seva a canviar-li una bombeta que fa pampallugues. 

No cal dir que l'argument és també d'allò més versemblant perquè sovint els germans se solen barallar per dues coses en l'àmbit familiar: per les herències i pel fet de tenir cura de la gent gran, singularment els pares.

 L'obra està protagonitzada per Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva. Llevat de Plazas, tots els altres són ben coneguts dels aficionats al teatre i de la televisió catalana. I no hi ha dubte que el qui és protagonista principal de l'obra i fa que realment es converteixi en una comèdia és Pere Arquillué. M'agradaria saber com s'ho ha fet per aprimar-se tant, més que res per aplicar-m'ho a mi tot i que ja m'imagino que no hi ha gaires secrets. Villanueva tampoc es queda curt en el seu paper de germà ric que ha nascut amb una flor al cul. Àgata Roca, que té un charme natural, no acaba aquí a parer meu de trobar el seu rol i la seva declamació és de vegades un xic arrossegada i anodina. I Cristina Plazas, sense desmerèixer la seva actuació, té una dicció que és millorable. Ara bé, tenint en compte que és madrilenya no podem sinó aplaudir-la i animar-la a continuar fent teatre en català quan escaigui. 

Aquesta hora i mitja que dura l'obra no es fa gens llarga gràcies a l'encadenament de diàlegs ràpids que no fan sinó mostrar les misèries de qualsevol família. Una obra que fa riure realment i una obra que fa pensar. Potser no passarà a la història universal del teatre però ens fa passar una bona estona i ens fa examinar el nostre interior en cerca d'aquesta lleu o no tan lleu brutícia moral.