INCOMPETÈNCIES BÀSIQUES

Cada vegada són més sovintejades les intervencions de professors queixosos del sistema educatiu català. No tan sols de  l'europeu i de l'espanyol sinó de l'específicament català.  No n'hi ha per menys. De fet, es queden tots ells curts a parer meu perquè les institucions han convertit l'educació a casa nostra en el que Bardera anomena 'desgavell educatiu'. I si el sistema encara resisteix no és pel departament d'educació o el govern de la Generalitat sinó pel professorat i el seu saber i saber fer. No tothom és clar. 

Com acabo de dir el llibre de Bardera és curt -un centenar de pàgines- pel que es podria arribar a dir del dia a dia de les aules.  Tanmateix, tot i ser curt recull perfectament el que vivim quotidianament els qui ens dediquem a aquest negoci, si em permeteu l'expressió. I ho fa amb allò que podríem anomenar anècdota significativa, amb casos reals que exemplifiquen aquest desgavell. 

 Si hagués de resumir en uns punts el que ens constata Bardera diria els següents:

1. Burocràcia estèril. La ISO 9001 ha fet molt mal perquè encara ara és mal entesa. Què valen més els fets o les paraules? Jo ho tinc molt clar però el departament d'educació creu que tenir tota la documentació endreçada com les actes de totes les reunions és sinònim de qualitat en l'ensenyament. I és un greu error. La prova la tenim en les proves PISA. Recordo quan Pere Canyadell -l'introductor de la ISO 9001 a Educació- anava pels centres a fer auditories ISO. Un dia li vaig dir que la ISO era un mitjà i no pas una finalitat. Ell em va dir que tenia tota la raó. Sembla que això no s'ha entès gaire per part del departament i especialment per part de la inspecció i d’algunes direccions sempre proclius a llepar el cul al govern de torn. La qualitat de l'ensenyament depèn fonamentalment de les persones, dels professors i concretament dels seus coneixements, de la seva capacitat de comunicació, de la seva dedicació i entusiasme i de les metodologies emprades a classe. 

2. Politiqueria de quedar bé. I aquesta la trobem en el departament, a les direccions i a la inspecció. Ah la inspecció! Tothom vol quedar bé i no vol mullar-se per por del que diran els altres, especialment del que dirà l'esquerra de fireta, la d'ERC, els comuns, la CUP o el PSC. I sobretot per por de perdre la poltrona. A  la inspecció ja ho he vist alguna vegada. A les direccions també. Són prioritaris els interessos personals o el quedar bé abans de les conviccions, la conveniència o la justícia. Un dia escriuré amb detall el que sé sobre el tema. I potser serà en una forma desueta. 

3. Poc o nul coratge per abordar els temes rellevants en l'educació actual. Com per exemple l'ús forassenyat de les pantalles o la manca de disciplina i esforç als centres educatius. Podríem encara citar el vestuari que usen alguns alumnes i professors a classe. Bardera ho esmenta. Només un apunt sobre el tema. En una ocasió vaig reprendre un alumne per venir vestit a classe d'administració amb pantaló curt d'esport i una samarreta imperi oberta fins al maluc. Li vaig dir que així no tornaria a entrar a classe. Jo era coordinador d'FP. Doncs em va venir una professora a queixar-se perquè considerava que això era discriminatori respecte de les noies que portaven tops amb tirantets. La mateixa professora que feia classe de vegades amb un barret d'ala ampla o amb gorra. Però com que a secundària s'ha de permetre tot, fins i tot el vel ignominiós musulmà, doncs tothom a callar. D'altra banda, hi ha un altre fet sorprenent i revelador. Tu véns a fer la teva classe amb un jerseiot brut, uns pantalons curts de drapaire i unes sandàlies ensenyant els teus dits impúdicament i ningú no et dirà res a un institut públic. En canvi, véns amb americana i camisa, sabates o mínimament ben vestit i endreçat i alguns o molts et titllaran de classista, dretà, ostentós o com a mínim estaràs en el punt de mira de la sospita esquerranosa o simplement dels envejosos. 

4. Injustícia salarial. Els salaris de mestres i professors són els més baixos de l'estat però en canvi els salaris de les autoritats educatives són altíssims. Només cal veure el que cobra un director general a Catalunya. Això sol ja diu moltes coses sobre la concepció que el departament té del professorat, l'agent principal d'acció, canvi i transformació. Cosa que dona entenent que els qui manen volen aquests càrrecs com a fidels servidors que acceptin cegament el que els imposen a canvi del preu corresponent.

5. Pedagogisme quixotesc que pretén canviar ingènuament la realitat amb normes difícils o impossibles de complir. I ja se sap que Ad impossibilia nemo tenetur. Bardera esmenta una classe normal de 30 alumnes  en la qual un professor pot tenir la meitat dels alumnes amb un Pla Individualitzat (PI). No cal dir que l’atenció personalitzada d’aquests alumnes és directament impossible sense més mitjans. Aquesta tendència idealista, ingènua i quixotesca es veu també en les reunions quotidianes de l’Institut. Una vegada el director del meu centre - amb aspiracions d'esdevenir president de la Generalitat- em va dir que calia transformar la societat o que almenys calia intentar-ho. Però aquesta prèdica ha d’anar doblada amb l’exemple que com deia Sèneca és la manera més fàcil d’ensenyar. I ell no ho feia ni de lluny.

 Vull pensar que hi ha una tendència progressiva a abandonar aquest quedar bé, el políticament correcte o el pedagogisme de saló no contrastat. Vull pensar que cada vegada serem més els qui denunciarem que amb l'educació actual no anirem enlloc ni com a societat ni com a país.

 

 

 

NOVES SOBRE ELS SEGLES XV I XVI

Fa temps que seguim els treballs de Jordi Bilbeny. No tan sols els vídeos que té penjats a Youtube sinó també els seus articles i llibres. El darrer que he pogut llegir és Cristòfor Colom i l'Amèrica catalana, que va sortir per primera vegada al mercat el 2021. Bastant recent doncs. És un llibre altament documentat que segueix un mètode d'inferències a partir dels documents que existeixen i del context del moment que tracta. A falta de documents fiables o simplement existents el mètode em sembla revelador i absolutament brillant. 

De la lectura atenta del llibre, com a lector interessat i també com a filòleg en trec les següents conclusions que em semblen indubtables i inqüestionables si no es repliquen des del desconeixement o des de la mala fe o el fanatisme. 

En primer lloc, els mariners que anaven a la primera expedició de Colom eren tots o gairebé tots catalans i parlaven català. Ho demostra el fet que usessin expressions com ‘estar a la corda’ i que cantessin en català.

Segonament, el projecte d’anada a Amèrica va ser planificat a Catalunya per Ferran II. Va ser pagat amb ducats, que era una moneda que no era de curs corrent a Castella, per la cancelleria catalana. El valencià Lluís de Santàngel, resident a Barcelona i funcionari reial va ser l'encarregat de fer-ne el pagament.  

 Bilbeny també demostra que la població pretesa des d'on van sortir les 3 naus no va ser Palos de Moguer, que no ha existit mai, ni tan sols ara, sinó Pals d'Empordà, a on al segle XV hi havia un port que amb els segles ha desaparegut. 

 

 

 

En aquest mapa fet per l'holandès Cornelius Danckerts el 1696 s'aprecia com Pals tenia un port que després s'ha convertit en  un terreny pla fruit de la sedimentació que ha generat el riu Ter anant pel nord cap a mar. A banda que Bilbeny ha exhumat gravats on es poden veure les tres caravel·les fent onejar gallardets, flàmules i banderes catalanes: les mateixes ensenyes que apareixen a les noves terres com a senyal de possessió territorial en tota mena de mapes. 

Només un exemple del tot revelador:

 

 

Aquest mapa de Domingos Teixeira, de 1573, demostra de manera fefaent el que sosté Bilbeny  sense cap mena de dubte. Ja és curiós que alguns mapes i gravats - no pas aquest- hagin estat retocats per ocultar les banderes catalanes.

Bilbeny també demostra que en l'època del descobriment l'únic llotja o casa de contractació que existia era la de Barcelona. La de Sevilla és més tardana. I que les úniques escoles de cosmògrafs que redactaven la cartografia d'aleshores eren italians o catalans. Mallorquins de fet. 

En resum, ens dóna entenent que l'empresa americana va ser únicament i exclusivament catalana, planificada i organitzada des de Barcelona, finançada amb diners de la Corona d'Aragó i portada a terme amb personal català.  Però a més ens fa veure que la documentació que ens ha arribat ha estat adulterada a gratcient amb patrons que es repeteixen aquí i allà com la invenció o l'adaptació de noms propis de persona i topogràfics per fer veure a la posteritat que l'empresa americana havia estat només de Castella. Hem de pensar que la invenció de la impremta era recent i l'estratègia de crear un relat diferent de la realitat era temptadora. És evident que això seria impossible avui dia. A pesar dels ingents esforços esmerçats per la censura castellana en la disfressa i adulteració intencionada i amb mala fe dels fets reals, els documents i testimonis que espigola Bilbeny ací i allà ens donen una idea clara del que va passar realment. I explica també el que passa avui dia: apropiació de les idees i fets dels altres, apropiació del concepte d'Espanya - que comença justament al segle XVI-, tergiversació psicopàtica de la realitat i deliris d'una grandesa que es va iniciar gràcies a Catalunya.

 

 

 

TEMPS PER ESCRIURE A MÀ

 Una bona amiga m'envia un article sobre l'escriptura a mà i jo prometo -i em prometo- de llegir-lo atentament. Perquè és un tema per pensar. L'article és del filòsof Carlos Javier González Serrano i parla de la necessitat psíquica d'escriure a mà. Realment, amb la consolidació de l'ordinador i dels telèfons mòbils a les nostres vides un pot arribar a pensar que avui dia escrivim menys i que ja no escrivim a mà. No tothom però sí la immensa majoria de persones. De fet, però, és més preocupant que s'escrigui menys que no pas que s'escrigui en l'ordinador perquè l'escriptura no neix en el nostre bolígraf o en les nostres tecles sinó en el nostre cap. Això sí, l'intermediari de les pantalles no és tan directe com el del paper i llapis. Una altra cosa és el que quedarà en el futur en un món digital sense suport físic. 

L'autor defensa que escriure a mà connecta la nostra corporalitat a la nostra psique, que escriure a mà potencia les capacitats cognitives i que, aquest acte cada vegada més estrafolari, ens facilita la comprensió del món i ens permet de recuperar el nostre temps. Vaja, que ens permet anar a un altre ritme més lent; en terminologia musical ens permet passar del presto a l'adagietto i això ens convé a tothom. I en l'època en què vivim la pressa, la utilitat i l'eficàcia presideixen tot fins a arruïnar-nos el plaer de les petites coses, com l'escriptura a mà. 

És clar que podem pensar que l'evolució ens porta cap aquí, perquè al llarg de la història l'ésser humà ha usat per escriure les pedres, l'argila, el papir, el pergamí i el paper i ho ha fet amb martells, cisells, estilets, ploma de canya, d'aus, amb plomes metàl·liques i amb bolígrafs. Ara amb els teclats. Han canviat els estris i amb ells també l'escriptura. Temo molt, tanmateix, que som davant un nou paradigma que està transformant no tan sols la nostra manera d'escriure sinó també de llegir. Són, doncs, i a parer meu, dues coses diferents les que tracta l'autor: la manera com escrivim i el nostre ritme quotidià, sempre accelerat. González associa l'escriptura a mà a un ritme per força més lent i més conscient. Entenc, i ho subscric, que és finalment el que ens demana: que alentim la nostra existència per ser amos de la nostra consciència. 

https://pbs.twimg.com/media/GVMdU2_XIAAiR90?format=jpg&name=large

EL POEMA «TARDOR A VILADRAU», DE MARIÀ MANENT

 

EL POEMA «TARDOR A VILADRAU», DE MARIÀ MANENT

Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d'abril, de sedes oblidades. 

Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d'or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: «Res no mor.» 

Fins al peu dels grans cedres es daura l'ombradiu
d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
«La vida passa, es fon, i torna, i brilla.»

(L'aroma d'arç)

1. Producció.- Recollit al final del dietari L’aroma d’arç (Laertes, 1982) amb data 29 de novembre de 1981. En l’article que vaig dedicar a la literatura de dietaris deia que aquest poema era la culminació d’un tipus de prosa que tenia vocació poètica i que acabava esclatant en una de les millors poesies de Manent. Una poesia que mereix figurar en un lloc d’honor a l’antologia de la poesia catalana de tots els temps. Més tard, fou recollit al llibre El cant amagadís, publicat el 1986 dins ja les Poesies completes (Columna, 1986). 

A la pàgina 16 del dietari, Manent ens dona entenent quina és, d’entrada, la seva visió de l’abril, que va lligada a la «primavera exquisida» i una «alegria idíl·lica». I això es plasma en el mateix ambient: «L’aire té l’olor indefinible d’aquest temps, com un alè de nova vida.» Les noies miren amb els ulls «més encesos», en mots del seu amic Lloberas. I li parla de l’encís de Divendres Sant en el Parsifal de Wagner. Per cert, Manent afirma que Wagner, amb el Parsifal, es va fer llatí i que per aquest motiu va renyir amb el seu amic Nietzsche. 

A les pàgines 237-238, Manent, en canvi, parla de dues concepcions contraposades de l’abril. Per un cantó, la primavera és la invasió del verd, de les flaires i dels sons de la natura (rossinyols, merlots i tórtores). D’altra banda, Manent esmenta la visió d’Eliot, que modifica la idea tradicional que tots tenim de l’estació. Manent ho resumeix afirmant: «A causa de l’abril ressorgeix obscurament l’ímpetu secret de la vida, que, agressiu i irrefrenable, ve a pertorbar el llarg repòs, la son profunda, el dolç nirvana temporal que és l’hivern.» Ens fa avinent una primavera esclava, presonera, lligada amb les seves pròpies cadenes de flors. Contraposa aquesta inquietud fosca amb l’embriagadora llibertat amb què irromp la primavera als països nòrdics. Però no és de l’abril que ens parla el poema sinó d’una tardor suau inundada de sol. Una tardor que recorda el mes d’abril, que és el mes del renovellament de la natura i al qual va lligat indestriablement com a signe de continuïtat, de cicle, d’etern retorn. 

2.- Títol.- Recull dues constants de l’obra i la vida Marià Manent: la tardor, estació que suggereix la decadència de la natura, la qual troba un correlat adient en l’esperit manentià. I Viladrau, que fou recer durant la guerra civil i font d’inspiració de la poesia i de les traduccions del poeta.

Viladrau és una vila que l’inspirà, en la qual es trobà bé i de la qual va parlar en diverses ocasions en els seus dietaris. L’indret al qual fa referència en el poema és sens dubte Ca l’Herbolari (RCV2+R6 Viladrau), masia on Marià Manent va passar la guerra i on hi havia, entre altres arbres, cedres. La masia fou feta construir al segle XVIII pel farmacèutic Jacint Bofill i Valls, nomenat per Ferran VII com a Boticario de cámara de su Majestad.  Coneguda popularment com a Cal Cintet. El seu descendent Jaume Bofill i Ferro, crític literari, assagista i traductor, la va convertir en un espai de trobada de diversos intel·lectuals catalans, Carner, Riba, Manent, Duran i Sanpere principalment. 

Albert Manent ha dit en la seva biografia sobre Marià, el seu pare:

«Però a la primeria d’agost, ell, la meva padrina, la tia Alberta i jo vam agafar el tren per arribar, després en autobús, a Viladrau i instal·lar-nos a Ca l’Herbolari, una impressionant casa pairal, en un barri rural dels afores. La casa era de Jaume Bofill i Ferro i hi tenia quatre pisos que llogava a l’estiu i on havien viscut les famílies de Carles Riba i Josep Obiols. Hi havia un gran pati  i un parc impressionant amb avets, cedres i sequoies, que havia plantat el pare de Bofill, també farmacèutic, seguint la tradició familiar des del segle XVIII quan els Bofill eren herbolaris de Carles III.» (Marià Manent. Biografia íntima i literària, Barcelona: Planeta, 1995, pàg. 125)

3.- Mètrica.- El poema està format per 3 quartetes que tenen el següent esquema:

6 (aguda) + 6 (aguda) 

10                  (plana)

6 (plana) + 4 (aguda)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (plana) + 6 (aguda)

6 aguda) + 6 (plana)

10 (aguda)

6 (plana) + 6 (aguda)

6 (aguda) + 6 (plana)

6 (plana) +  6 (aguda)

10 (plana) 

Hi ha una alternança de terminacions femenines i masculines sàviament distribuïdes al llarg del poema. La rima és consonant en tots els casos. No hi ha cap rima falsa. 

El poema es construeix amb diversos encavalcaments que difuminen l’estructura rítmica dels versos. Concretament, als versos 2-3, 3-4, 5-6, 7-8, 9-10.

La terminació del vers final no podia ser masculina perquè li donaria una contundència que no s’adiria amb el contingut del vers. Hi ha, al darrere d’aquesta terminació, una idea de continuïtat, de fluïdesa de la vida, de relaxació i de suavitat.

4.- Retòrica.-  

Vers 1.- Comparació «Com grans monedes d’or,».

Vers 1.- Metàfora «d’un or prim i lleuger,».

Vers 2.- Metàfora «gronxades».

Vers 2-3.- Encavalcament «gronxades/en el sol de novembre».

Vers 3-4.- Encavalcament i imatge «el jardí té/un fregadís d’abril».

hi pot haver una antítesi en tant que som a novembre (tardor) però el jardí té un aspecte d’abril (primavera), tot i que només és un «fregadís».

Vers 4.- Al·literació del so /s/ i /z/. Que suggereix la sensació del pas del temps, però alhora connecta amb la sensació tàctil que provoca la seda i el «fregadís» que diu que té el jardí. L’al·literació de «sedes oblidades» cerca transmetre, mitjançant la imitació, la sensació auditiva suau del fregadís d’aquest tipus de material. El mot «sedes» ens suggereix les qualitats de suavitat, flongesa, ductilitat. El mot «oblidades» és una al·lusió a una idea que apareix molt en Manent: la de l’oblit. S’ha de relacionar amb la idea de la fungibilitat de l’ésser i la vida (cfr. final del poema) i l’obsessió de voler fixar un present que a ulls del poeta s’escola inexorablement i cau en la pèrdua i la desuetud. A pesar que Manent ha fet, amb els seus dietaris, un gran exercici de fixació del seu present. És una idea que té l’origen en el darrer Carner, en el d’El cor quiet (‘El castell de l’oblit’) i el d’Absència (Unitat, «U finalment, sota el gran mur de l’ombra, / erm de senyals, em collirà l’oblit.»;  En el davallant, «(...) fins l’hora extrema/ que el món s’esvairà,/ val més cantar que témer/ i témer que oblidar.»; Cant funerari, «¿On és, on és, el caminal que mena/ al lloc on tots davallen, l’imperi de l’oblit?»; Plany al cor de l’hivern, «els quatre corbs més negres que la nit:/ dol, solitud, enyorament, oblit.»).  

De fet la recuperació del passat és una de les funcions del dietari de Manent. A la pàgina 10 de L’aroma d’arç llegim: «Rellegint el dietari, per fer-ne la tria, m’he adonat que s’hi reflecteixen fets i impressions que ja tenia absolutament oblidats.» (subratllat meu). 

Si rellegim l’obra poètica ens adonarem per poc que ens hi fixem que la idea d’oblit és cabdal en l’obra manentiana. Així, el poema que obre el llibre La branca (1918) en l’edició definitiva de 1986 s’intitula Sonet de l’oblit i Manent es pronuncia clarament sobre el sentit d’aquest concepte en la seva obra: «Maldic el temps que engendra l’oblidança»  (v. 12). O al poema «Sentint per primera vegada l’olor dels til·lers florits» de L’Ombra i altres poemes (1931) («Tu, perfum sense ahir, com d’oblit m’abrigaves»). O al poema Altafulla del llibre La ciutat del Temps (1961) («Amb olor d’estiu m’esperes/ com un núvol oblidat, /Altafulla...»).

Vers 5.- Apòstrofe «Avui no duus oreig, tardor suau,»

Vers 6.- 2 metàfores: «agulles dels cedres» i «pluja d’or».

Vers 6.- Eco de la rima anterior: «esbulles» i «agulles».

Versos 7-8.- Antítesi. Tenen una «pau joiosa» —epítet— les fulles quan es moren. I a més diuen tot morint-se «Res no mor». És a dir, les fulles mentre es moren diuen que res no mor.

Vers 8.- Personificació.

Vers 9.- ‘Es daura’: metàfora: es torna com d’or el lloc que proporciona ombra. 

Vers 10.- Encavalcat amb el 9 per un sintagma preposicional. Ens proporciona l’únic gest d’amargor del poema si és que pot ser qualificat així: «aquest jardí tancat» introdueix una nota de gravetat i malestar. «Reclòs com una illa» és un símil: el jardí és com una illa de la qual hom no pot sortir. Així fou Viladrau per a Manent durant la guerra civil espanyola tot i que Manent ens està parlant des de 1981.

La idea de la primavera a l’hivern ens la trobem també al poema L’ombra. L’hivern de Manent no és cru ni adust. És un hivern suau. Aquí el sol de novembre ens fa veure un dia fred però clar i assolellat.

L’expressió «mig sospiren» prové ben probablement de Carner. 

El darrer vers («’La vida passa, es fon, i torna, i brilla.’») podria estar inspirat pel vers IX, 43 del poema Nabí, de Josep Carner: «Tot mor i torna i roda sense fi;». Tant des d’un punt de vista conceptual que recull en certa manera la idea de l’etern retorn heraclitià, com des d’un punt de vista formal —la presència del polisíndeton— els versos poden ser considerats paral·lels. Ara, si en Carner aquesta sentència és pronunciada per una veu d’accent grec que intenta reproduir algunes idees presocràtiques sobre el moviment i que actuen com a contrapunt de la creença vacil·lant de Jonàs en un sol Déu, en Manent el vers fa referència al cicle repetitiu de la natura.

5.- Actitud.  Manent adopta en el poema com en tota la seva poesia una actitud contemplativa, extàtica. La poesia de Manent és la d’un escriptor sensible que es complau en la contemplació de la natura i se’n meravella. No és una poesia urbana. No és una poesia d’un «urbanita» tot i que a El vel de Maia es qualifica de poeta urbà i burgès. Aquesta poesia tampoc conté cap dosi de realisme entès com s’entén des dels anys 60: no parla de política, no tracta de problemes socials; és una poesia que, com deia Jaume Bofill i Ferro, tendeix a l’esteticisme. En el millor i més noble sentit de la paraula. I en alguns casos també tendeix a la idealització de la realitat. 

6.- Temes. Podem desgranar diversos temes en el poema.

1. La naturalesa i les estacions. La tardor és vista com a correlat d’un estat d’esperit de lentitud, llum, pau joiosa i serenitat.

2. L’etern retorn. Tot mor, però tot torna a viure. Talment un crit a la unió amb la supraconsciència. 

3. Entotsolament i aïllament, paral·lels al jardí tancat i reclòs com una illa. 

7.- Conclusió.

Les idees que ens proporciona el poeta són les de pau, silenci, lentitud, claror tardoral, aïllament i reclusió. La contemplació de les fulles dels til·lers que cauen lentament en un dia assolellat de novembre porta el poeta a considerar la bellesa de l’indret, l’aïllament personal i el cicle sense fi de la natura.

LA COMÈDIA DE L'OLLA (CÍRCOL CATÒLIC, 14 JULIOL 2024)

 Hi ha tantes coses que no coneixem i que voldríem conèixer que no tindríem temps per posar-nos-hi ni que visquéssim 100 vides. Una d'aquestes coses és la literatura grecollatina. Hi ha tantes obres per llegir i per reflexionar que és impossible dedicar-hi més atenció que la que permet la disciplina o la necessitat. 

La dramàtica del Círcol ens proposava avui una obra autènticament clàssica revestida amb ropatges anecdòtics d'actualitat. Ja és ben curiós que les companyies d'aficionats posin a l'escena el gran teatre de la història i que els grans teatres nacionals posin en escena quatre ratlles prescindibles però actuals. Plaute també és conegut per una rica literatura de sentències morals, tan usual en la Roma clàssica. Només una per fer boca: 'Per més savi que sigui, l'home necessita el consell d'amics sagaços en el negoci de la vida'. Quina gran veritat! Com deu ser la literatura d'un home que pensa i que diu això? Doncs l'Aulularia és un exemple d'aquesta literatura quotidiana i local que ens ridiculitza la naturalesa humana i els seus vicis perquè esdevinguem millors. Tan mediatitzats com estem pel romanticisme i els seus drames encara al segle XXI, Plaute és un glop d'aire fresc i és un massatge per al nostre esperit com una sonata de Mozart. Un autor en qui la catarsi -d'inspiració grega no cal dir-ho- cobra un sentit zenital. 

La Comèdia de l'olla està pensada a la meva manera de veure com un instrument per somriure i per pensar i com un autèntic mirall davant el qual l'autor ens posa com qui no vol la cosa. Diria que l'obra és didàctica i moral però no és d'una moralitat eclesiàstica o transcendent sinó tranquil·la i quotidiana. Plaute pren una certa distànca respecte del que ens està transmetent. No hi ha dubte que el personatge principal és Euclió, que encarna una avarícia del tot allunyada d'una figura tràgica com l'escanyapobres de Narcís Oller. Aquí l'avar té un fons de bon cor que el fa proper i ridícul. Per això volem acostar-nos-hi i allunyar-nos-en alhora. 

Som davant un teatre d'aficionats en el millor sentit de la paraula. Sovint s'entén equivocadament que amateur és sinònim de mala qualitat i no és ni de lluny així. L'Orfeó Català és un cor aficionat, per exemple. Doncs aquí el mateix. Som davant un dels millors teatres amateurs que es poden veure a casa nostra. Vull dir a Catalunya. Hi ha actors molt bregats que podrien actuar com a professionals, no en tinc cap dubte. I Jordi Carreté, que encarna el paper principal, n'és un. Amb un punt de murrieria, un histrionisme contingut i unes esses característiques ha estat la millor tria per a aquest paper. Al costat d'ell una corrua de bons actors com Toni Forteza, Mercè Estévez, Rita Gol per citar-ne alguns. 

La direcció de Jaume Forés incideix en algunes picades d'ullet a la nostra actualitat i al públic present. I el decorat i el vestuari són justos i tremendament efectius, al serveis de l'obra, sense experiments extemporanis. 

Només puc dir que espero poder veure més teatre clàssic a Badalona i veure'l amb la qualitat de la d'avui. 

ENCARA SOBRE EL QUIXOT

 L'abril de 2022 va sortir un llibre sobre Cervantes de Santiago Muñoz Machado (editorial Crítica), que és el director de la RAE. La cosa no tindria més trajectòria però el llibre paga la pena perquè està construït com si es tractés d'un manual de dret tot fent honor a la formació jurídica de l'autor. Hi ha d'altres llibres que han sortit menys recentment sobre Cervantes però són del tot prescindibles al costat d'aquest. Esmentaré el de Jordi Gràcia, Cervantes. La conquista de la ironía (2016), que a pesar que es presenta com una biografia conté una verborrea que no porta enlloc sinó allà mateix, molt a la manera de Jordi Gràcia. A diferència de Gràcia, Muñoz redacta un extens, ordenat i documentat estat de la qüestió i va construint la seva biografia amb esperit positivista, a partir del que sabem. Del que diuen que sabem.  

Per això sobta que a Muñoz Machado li hagin passat per alt algunes coses que dona per descomptades com si fossin les més naturals del món. Per exemple, que Lope de Vega, el 1604, un any abans de la presumpta primera edició del Quixot formulés la seva opinió negativa sobre la novel·la: no hi ha ningú 'tan necio que alabe al Quijote'. Muñoz no albira cap altra possibilitat i n'hi ha una que és la més probable: que l'edició de 1605 no fos la primera i que el llibre ja es trobés en circulació en aquella data. Més enllà de l'idioma en el qual circulava. 

Muñoz fa un retrat que sembla força definidor de la societat en la qual escriu Cervantes i que finalment critica en la seva obra magna. O com a mínim posa a debat amb la seva novel·la. Diu l'autor que la societat hispànica durant el regnat de Felip II està tocada pel declivi de la monarquia i per l'auge de la corrupció (quina notícia, venint de Castella...!), per l'obsessió de la puresa de sang, pel problema dels moriscos i bandolers i sobretot per la Inquisició, que reprimeix durament els apòstates. No entra més enllà però aquesta Inquisició en època de Felip II ja és (des de 1503) una inquisició reial. És una institució civil que depèn del rei i que s'usa no tan sols amb propòsits religiosos sinó sobretot polítics i en conseqüència lingüístics. Però d'això Muñoz no en diu res. Perquè per a un castellà el que no s'anomena no existeix. I a l'inrevés, el que es diu existeix. O almenys s'ho creuen. Com per exemple, la 'Nación Española', terme que apareix diverses vegades al llarg del llibre ni que sigui en citacions. Al segle XVI, com ara, hi havia diverses 'nacions' a la península, que Castella va voler fagocitar convenientment. En alguns casos ho van aconseguir. En d'altres encara hi treballen, com a Catalunya, el País Basc o Galícia. No hi havia una sola societat homogènia sinó societats molt diferents amb problemes molt diferents i en alguns casos la política unificadora de la monarquia i la repressió cultural era molt mal vista. Com als regnes de la corona catalana. Però això des de Castella no es veu o no es vol veure, millor.

Altres afirmacions que fa Muñoz i que van en la línia d'un Cervantes ignot o ignorat. Diu Muñoz que la vida del més gran escriptor en la 'nostra llengua' ha estat sotmesa a importants 'manipulaciones y desatinos'. No li manca raó i ja és estrany que de Lope o Gracián es van fer de seguida biografies i sobre aquestes no hi ha hagut disputa ni controvèrsia. No és estrany això? A mi m'ho sembla i molt. Que no sapiguem a on va néixer el 'més gran escriptor' espanyol en castellà (?) no és estrany: és estranyíssim.  

Muñoz tampoc es pregunta per què el primer biògraf de Cervantes va ser el polígraf valencià Gregori Maians i Siscar (Gregorio Mayans y Siscar, tal com l'escriu ell). Maians va tenir relació amb l'ambaixador d'Anglaterra a Espanya, Benjamin Keene, i amb lord Carteret que encomanarà la biografia que es publicà el 1738. També és estrany que els anglesos encarreguin la primera biografia de Cervantes a un valencià. No era més propi encarregar-la a un madrileny o a un alcalaïnès? Que no hi havia escriptors ni literats a Castella? Curiós, com a mínim. Curiós i sospitós. I tot va en la línia del que proposa Jordi Bilbeny. Per què aquesta dificultat a saber d'on era i quina va ser la seva biografia? Hi ha alguna cosa que es volia amagar? O obliterar? Doncs és el més probable. I el que es volia amagar és que Cervantes era valencià i de parla catalana. 

En relació amb l'estat de la qüestió hi ha un capítol que és interessantíssim i és el que dedica a les anàlisis crítiques de l'obra cervantina i a la lectura que han volgut donar a una obra que té múltiples nivells de lectura perquè així està concebuda. 

'ADRIANA LECOUVREUR', L'ÒPERA EN ESTAT PUR (LICEU, 29 JUNY 2024)

 Fa uns mesos algú del meu institut em va dir que no aniria a veure Turandot -òpera en la qual participava en el cor d'escena- perquè era molt car. És cert que el Liceu és car; de fet, l'òpera és cara tot i ser subvencionada perquè hi ha moltes persones que intervenen en una funció: solistes, cor, orquestra, dansaires, figurants, directors diversos, maquinistes, tramoistes, personal d'administració, etc. Me'n deixo. Hi ha molta gent que intervé però es poden trobar, si es vol, entrades per uns escassos 16 eur. Em va fer gràcia que m'ho digués ell precisament perquè era propietari de 2 cases -no pas pisos- i de dos cotxes del que diríem grans. Ell, que anava dient als altres que eren uns 'pijos', resulta que no es veia al mirall.

No era aquest, però, el motiu principal pel qual no volia venir. Hi havia un prejudici de classe que és molt evident entre força gent del que s'anomena esquerra o del que diríem falsa esquerra.  Per a determinades persones incultes anar a l'òpera suposa inevitablement fer un acte de fe burgès. I es resisteixen. És ridícul però és així. És com quan un és ateu i no vol entrar a veure la bellesa d'una catedral o basílica. Cristiana, això sí. No queda bé. Tampoc queda bé anar al Gran Teatre del Liceu si es tenen aspiracions polítiques en un partit d'aquella mena. Aquest fenomen explica també per què la música està tan mal vista com a fet cultural per aquesta visió esbiaixada i sectària de la realitat, que sortosament no és de tota l'esquerra; només la de fireta. Ara bé, tot el que siguin gralles, simbombes -fosques o no-, gegants, capgrossos, mulasses i altres bèsties populars estan molt ben vistos. De fet, aquesta gent considera que l'autèntica cultura es troba en la cultura popular. I no seré jo qui desautoritzi la cultura del poble però em sembla que entre la entre la literatura de gralles i una òpera com Adriana Lecouvreur hi ha una certa distància. No us hauria de sorprendre que el tal personatge fos d'esquerra republicana que, ara com ara, està immergida en una profunda crisi, amb lluites intestines mortals, estructures B paral·leles i una desorientació còsmica que poua en l'equidistància i en la renúncia a les conviccions. Donaria certament per a l'argument d'una òpera actual.

 Adriana Lecouvreur ha estat la darrera funció de la temporada i potser la més interessant per a mi. A banda de la Turandot que té una significació especial. 

El primer que destacaria de l'òpera és la seva concepció: és d'un verisme net, pur, brillant i efectiu encara que alguns diuen que l'argument no està ben resolt al final. El triangle amorós funciona i de quina manera com a motor de l'obra. I la música està pensada per al teatre i l'acció que conté. L'argument no és una excusa per a la música sinó que la música posa en solfa les emocions dels personatges i les seves accions. 

El repartiment ha estat realment bo per no dir estel·lar. Amb algunes màcules no pas menors. Sonya Yoncheva -la madridista empedreïda- va desertar discretament i l'estrella rutilant Jonas Kaufmann va preferir anar a cantar a Viena abans que venir al Liceu. Diu molt poc d'aquestes persones que, per sort, ja les teníem clissades. Especialment Kaufmann que és un venedor de fum amb aires de George Clooney. Amb una veu sense suc ni bruc i amb una moral que és a l'alçada del betum. Una persona sense conviccions, ni paraula i essencialment covarda (ai els paral·lelismes...).  Probablement hem sortit guanyant perquè els substituts han estat tal vegada millors. Alagna, De Tommaso, Ambrogio Maestri, Aleksandra Kurzak, Daniella Barcellona, Valeria Sepe i Clémentine Margaine. A banda dels comprimaris de la casa que han fet com sempre un paper professional i meritori. A nosaltres en ha tocat De Tommaso, Sepe, Maestri i Margaine. El resultat ha estat espectacular. Tommaso té un squillo impressionant i una veu bellíssima i plena, però potser encara ha de tenir més resistència per cantar una òpera com aquesta. En qualsevol cas el resultat ha estat excel·lent. Han brillat amb llum pròpia Valeria Sepe (Adriana)  i Clémentine Margaine (princesa de Bouillon), especialment aquesta darrera que ha mostrat les dots d'una mezzosoprano spinto que tira a dramàtica: poderosa, segura i amb gran talent per a la interpretació d'un personatge com el seu. De fet, l'Adriana, tot i ser de gran qualitat, ha quedat un xic ocultada pel tsunami de la narbonesa. No es pot dir res d'Ambroggio Mestri, que és un baríton de primera línia amb gran qualitat i força vocal i amb grans dots per a la interpretació. I desatacaria a més els papers de Carlos Daza i de Marc Sala per la bellesa de les seves veus. 

De la producció tampoc hi ha res a dir: és realista, és efectiva i és al servei de l'acció i de l'escena. David McVicar ha fet un paper dels que ja no es veuen: posar el seu saber al servei de l'obra i no erigir-se en espuri protagonista. 

El públic ja és escadusser en aquest punt de la temporada perquè se'n va de cap de setmana. No hi havia gaire gent i hem pogut asseure'ns en un lloc més central. Aquesta òpera ens ha fet acabar la temporada amb el cor content, doblement content si tenim en compte que avui es reincorporava algú de la colla que ho ha passat molt malament. El Gato ens esperava després d'un llarg impàs i d'un any més, de música, d'òpera i de vida. 

JORGE LUIS BORGES I EL QUIXOT

 Em sembla que ningú no posarà en dubte que Jorge Luis Borges (llegiu Borges en català perquè es tracta d'un cognom d'ascendència catalana) és un dels grans escriptors de la literatura castellana del segle XX. Com a poeta però sobretot com a narrador i assagista. El seu saber, humilitat, criteri i ponderació són referència per a les lletres argentines i hispanes. Repassant l'entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano en el programa 'A fondo' el 23 d'abril de 1980 a RTVE, Borges, preguntat per la seva opinió sobre el Quixot, emet uns judicis que són molt interessants sobre la immortal obra de Cervantes. Sobretot interessa destacar-ne alguns perquè van en la línia del que Bilbeny ha remarcat sobre l'obra. Els enumero a continuació. 

1. Sens dubte Cervantes no sent cap simpatia pel barber, pel capellà, pel batxiller sinó que sent simpatia per Alonso Quijano. D'alguna manera Cervantes s'identifica amb Alonso Quijano i no pas els altres.

2. És molt rar aquest llibre. És en paraules seves un llibre raríssim. 

3. Segur que Cervantes no va voler fer una paròdia del llibres de cavalleries. Quan Cervantes va publicar el Quixot ja no es llegien els llibres de cavalleries. 

4. S'adhereix a l'opinió d'Ernesto Sábato quan deia que Cervantes escrivia malament el castellà però que, tanmateix, ens va deixar una gran obra literària. Borges diu que hauria pogut corregir una pàgina de Cervantes, però afirma que corregir una pàgina és fàcil però escriure-la és molt difícil. 

5. Borges admira molt Quevedo però Cervantes i Alonso Quijano són amics personals seus. 

6. Borges afirma que, essent heterodox, hi ha una 'soltura' als inicis de la literatura espanyola que es perd després. A Cervantes tota la seva complexitat flueix. En canvi, una mica més tard amb Góngora i Quevedo, està tot una mica rígid. I amb Gracián ho està del tot. 

7. La segona part del Quixot és molt superior a la primera pels recursos literaris que desplega. 

És evident que l'opinió de Borges, especialment al punt 6, coincideix amb la tesi de Bilbeny sobre les traduccions massives d'obres catalanes al castellà, una de les quals seria el Quixot de Cervantes. O de Servent. La ironia, l'humor, l'escepticisme, la familiaritat i la naturalitat de Cervantes es perden. És clar que es devien perdre, si les principals obres del segle XVI eren traduccions d'una altra llengua, d'una altra cultura, d'una altra visió del món. Les opinions de Borges, doncs, apunten a un llibre rar que té un caràcter del tot diferent respecte de la literatura castellana posterior. De fet, ja al segle XVI, un escriptor castellà com Lope de Vega no podia tolerar l'esperit iconoclasta cervantí. Borges va en la línia de Karl Rosenkranz que sosté que l'esperit reformista del Quixot no és espanyol, confonent Espanya amb Castella. Borges, per tant, certifica una intuïció que comença a posar-se en estat de prova.