L'abril de 2022 va sortir un llibre sobre Cervantes de Santiago Muñoz Machado (editorial Crítica), que és el director de la RAE. La cosa no tindria més trajectòria però el llibre paga la pena perquè està construït com si es tractés d'un manual de dret tot fent honor a la formació jurídica de l'autor. Hi ha d'altres llibres que han sortit menys recentment sobre Cervantes però són del tot prescindibles al costat d'aquest. Esmentaré el de Jordi Gràcia, Cervantes. La conquista de la ironía (2016), que a pesar que es presenta com una biografia conté una verborrea que no porta enlloc sinó allà mateix, molt a la manera de Jordi Gràcia. A diferència de Gràcia, Muñoz redacta un extens, ordenat i documentat estat de la qüestió i va construint la seva biografia amb esperit positivista, a partir del que sabem. Del que diuen que sabem.
Per això sobta que a Muñoz Machado li hagin passat per alt algunes coses que dona per descomptades com si fossin les més naturals del món. Per exemple, que Lope de Vega, el 1604, un any abans de la presumpta primera edició del Quixot formulés la seva opinió negativa sobre la novel·la: no hi ha ningú 'tan necio que alabe al Quijote'. Muñoz no albira cap altra possibilitat i n'hi ha una que és la més probable: que l'edició de 1605 no fos la primera i que el llibre ja es trobés en circulació en aquella data. Més enllà de l'idioma en el qual circulava.
Muñoz fa un retrat que sembla força definidor de la societat en la qual escriu Cervantes i que finalment critica en la seva obra magna. O com a mínim posa a debat amb la seva novel·la. Diu l'autor que la societat hispànica durant el regnat de Felip II està tocada pel declivi de la monarquia i per l'auge de la corrupció (quina notícia, venint de Castella...!), per l'obsessió de la puresa de sang, pel problema dels moriscos i bandolers i sobretot per la Inquisició, que reprimeix durament els apòstates. No entra més enllà però aquesta Inquisició en època de Felip II ja és (des de 1503) una inquisició reial. És una institució civil que depèn del rei i que s'usa no tan sols amb propòsits religiosos sinó sobretot polítics i en conseqüència lingüístics. Però d'això Muñoz no en diu res. Perquè per a un castellà el que no s'anomena no existeix. I a l'inrevés, el que es diu existeix. O almenys s'ho creuen. Com per exemple, la 'Nación Española', terme que apareix diverses vegades al llarg del llibre. Li hauríem de dir al senyor Muñoz que al segle XVI, com ara, hi havia diverses 'nacions' a la península, que Castella va voler fagocitar convenientment. En alguns casos ho van aconseguir. En d'altres encara hi treballen, com a Catalunya, el País Basc o Galícia. No hi havia una sola societat homogènia sinó societats molt diferents amb problemes molt diferents i en alguns casos la política unificadora de la monarquia i la repressió cultural era molt mal vista. Com als regnes de la corona catalana. Però això des de Castella no es veu o no es vol veure, millor.
Altres afirmacions que fa Muñoz i que van en la línia d'un Cervantes ignot o ignorat. Diu Muñoz que la vida del més gran escriptor en la 'nostra llengua' ha estat sotmesa a importants 'manipulaciones y desatinos'. No li manca raó i ja és estrany que de Lope o Gracián es van fer de seguida biografies i sobre aquestes no hi ha hagut disputa ni controvèrsia. No és estrany això? A mi m'ho sembla i molt. Que no sapiguem a on va néixer el 'més gran escriptor' espanyol en castellà (?) no és estrany: és estranyíssim.
Muñoz tampoc es pregunta per què el primer biògraf de Cervantes va ser el polígraf valencià Gregori Maians i Siscar (Gregorio Mayans y Siscar, tal com l'escriu ell). Maians va tenir relació amb l'ambaixador d'Anglaterra a Espanya, Benjamin Keene, i amb lord Carteret que encomanarà la biografia que es publicà el 1738. També és estrany que els anglesos encarreguin la primera biografia de Cervantes a un valencià. No era més propi encarregar-la a un madrileny o a un alcalaïnès? Que no hi havia escriptors ni literats a Castella? Curiós, com a mínim. Curiós i sospitós. I tot va en la línia del que proposa Jordi Bilbeny. Per què aquesta dificultat a saber d'on era i quina va ser la seva biografia? Hi ha alguna cosa que es volia amagar? O obliterar? Doncs és el més probable. I el que es volia amagar és que Cervantes era valencià i de parla catalana.
En relació amb l'estat de la qüestió hi ha un capítol que és interessantíssim i és el que dedica a les anàlisis crítiques de l'obra cervantina i a la lectura que han volgut donar a una obra que té múltiples nivells de lectura perquè així està concebuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada