Fa uns mesos algú del meu institut em va dir que no aniria a veure Turandot -òpera en la qual participava en el cor d'escena- perquè era molt car. És cert que el Liceu és car; de fet, l'òpera és cara tot i ser subvencionada perquè hi ha moltes persones que intervenen en una funció: solistes, cor, orquestra, dansaires, figurants, directors diversos, maquinistes, tramoistes, personal d'administració, etc. Me'n deixo. Hi ha molta gent que intervé però es poden trobar, si es vol, entrades per uns escassos 16 eur. Em va fer gràcia que m'ho digués ell precisament perquè era propietari de 2 cases -no pas pisos- i de dos cotxes del que diríem grans. Ell, que anava dient als altres que eren uns 'pijos', resulta que no es veia al mirall.
No era aquest, però, el motiu principal pel qual no volia venir. Hi havia un prejudici de classe que és molt evident entre força gent del que s'anomena esquerra o del que diríem falsa esquerra. Per a determinades persones incultes anar a l'òpera suposa inevitablement fer un acte de fe burgès. I es resisteixen. És ridícul però és així. És com quan un és ateu i no vol entrar a veure la bellesa d'una catedral o basílica. Cristiana, això sí. No queda bé. Tampoc queda bé anar al Gran Teatre del Liceu si es tenen aspiracions polítiques en un partit d'aquella mena. Aquest fenomen explica també per què la música està tan mal vista com a fet cultural per aquesta visió esbiaixada i sectària de la realitat, que sortosament no és de tota l'esquerra; només la de fireta. Ara bé, tot el que siguin gralles, simbombes -fosques o no-, gegants, capgrossos, mulasses i altres bèsties populars estan molt ben vistos. De fet, aquesta gent considera que l'autèntica cultura es troba en la cultura popular. I no seré jo qui desautoritzi la cultura del poble però em sembla que entre la entre la literatura de gralles i una òpera com Adriana Lecouvreur hi ha una certa distància. No us hauria de sorprendre que el tal personatge fos d'esquerra republicana que, ara com ara, està immergida en una profunda crisi, amb lluites intestines mortals, estructures B paral·leles i una desorientació còsmica que poua en l'equidistància i en la renúncia a les conviccions. Donaria certament per a l'argument d'una òpera actual.
Adriana Lecouvreur ha estat la darrera funció de la temporada i potser la més interessant per a mi. A banda de la Turandot que té una significació especial.
El primer que destacaria de l'òpera és la seva concepció: és d'un verisme net, pur, brillant i efectiu encara que alguns diuen que l'argument no està ben resolt al final. El triangle amorós funciona i de quina manera com a motor de l'obra. I la música està pensada per al teatre i l'acció que conté. L'argument no és una excusa per a la música sinó que la música posa en solfa les emocions dels personatges i les seves accions.
El repartiment ha estat realment bo per no dir estel·lar. Amb algunes màcules no pas menors. Sonya Yoncheva -la madridista empedreïda- va desertar discretament i l'estrella rutilant Jonas Kaufmann va preferir anar a cantar a Viena abans que venir al Liceu. Diu molt poc d'aquestes persones que, per sort, ja les teníem clissades. Especialment Kaufmann que és un venedor de fum amb aires de George Clooney. Amb una veu sense suc ni bruc i amb una moral que és a l'alçada del betum. Una persona sense conviccions, ni paraula i essencialment covarda (ai els paral·lelismes...). Probablement hem sortit guanyant perquè els substituts han estat tal vegada millors. Alagna, De Tommaso, Ambrogio Maestri, Aleksandra Kurzak, Daniella Barcellona, Valeria Sepe i Clémentine Margaine. A banda dels comprimaris de la casa que han fet com sempre un paper professional i meritori. A nosaltres en ha tocat De Tommaso, Sepe, Maestri i Margaine. El resultat ha estat espectacular. Tommaso té un squillo impressionant i una veu bellíssima i plena, però potser encara ha de tenir més resistència per cantar una òpera com aquesta. En qualsevol cas el resultat ha estat excel·lent. Han brillat amb llum pròpia Valeria Sepe (Adriana) i Clémentine Margaine (princesa de Bouillon), especialment aquesta darrera que ha mostrat les dots d'una mezzosoprano spinto que tira a dramàtica: poderosa, segura i amb gran talent per a la interpretació d'un personatge com el seu. De fet, l'Adriana, tot i ser de gran qualitat, ha quedat un xic ocultada pel tsunami de la narbonesa. No es pot dir res d'Ambroggio Mestri, que és un baríton de primera línia amb gran qualitat i força vocal i amb grans dots per a la interpretació. I desatacaria a més els papers de Carlos Daza i de Marc Sala per la bellesa de les seves veus.
De la producció tampoc hi ha res a dir: és realista, és efectiva i és al servei de l'acció i de l'escena. David McVicar ha fet un paper dels que ja no es veuen: posar el seu saber al servei de l'obra i no erigir-se en espuri protagonista.
El públic ja és escadusser en aquest punt de la temporada perquè se'n va de cap de setmana. No hi havia gaire gent i hem pogut asseure'ns en un lloc més central. Aquesta òpera ens ha fet acabar la temporada amb el cor content, doblement content si tenim en compte que avui es reincorporava algú de la colla que ho ha passat molt malament. El Gato ens esperava després d'un llarg impàs i d'un any més, de música, d'òpera i de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada