Hi ha tantes coses que no coneixem i que voldríem conèixer que no tindríem temps per posar-nos-hi ni que visquéssim 100 vides. Una d'aquestes coses és la literatura grecollatina. Hi ha tantes obres per llegir i per reflexionar que és impossible dedicar-hi més atenció que la que permet la disciplina o la necessitat.
La dramàtica del Círcol ens proposava avui una obra autènticament clàssica revestida amb ropatges anecdòtics d'actualitat. Ja és ben curiós que les companyies d'aficionats posin a l'escena el gran teatre de la història i que els grans teatres nacionals posin en escena quatre ratlles prescindibles però actuals. Plaute també és conegut per una rica literatura de sentències morals, tan usual en la Roma clàssica. Només una per fer boca: 'Per més savi que sigui, l'home necessita el consell d'amics sagaços en el negoci de la vida'. Quina gran veritat! Com deu ser la literatura d'un home que pensa i que diu això? Doncs l'Aulularia és un exemple d'aquesta literatura quotidiana i local que ens ridiculitza la naturalesa humana i els seus vicis perquè esdevinguem millors. Tan mediatitzats com estem pel romanticisme i els seus drames encara al segle XXI, Plaute és un glop d'aire fresc i és un massatge per al nostre esperit com una sonata de Mozart. Un autor en qui la catarsi -d'inspiració grega no cal dir-ho- cobra un sentit zenital.
La Comèdia de l'olla està pensada a la meva manera de veure com un instrument per somriure i per pensar i com un autèntic mirall davant el qual l'autor ens posa com qui no vol la cosa. Diria que l'obra és didàctica i moral però no és d'una moralitat eclesiàstica o transcendent sinó tranquil·la i quotidiana. Plaute pren una certa distànca respecte del que ens està transmetent. No hi ha dubte que el personatge principal és Euclió, que encarna una avarícia del tot allunyada d'una figura tràgica com l'escanyapobres de Narcís Oller. Aquí l'avar té un fons de bon cor que el fa proper i ridícul. Per això volem acostar-nos-hi i allunyar-nos-en alhora.
Som davant un teatre d'aficionats en el millor sentit de la paraula. Sovint s'entén equivocadament que amateur és sinònim de mala qualitat i no és ni de lluny així. L'Orfeó Català és un cor aficionat, per exemple. Doncs aquí el mateix. Som davant un dels millors teatres amateurs que es poden veure a casa nostra. Vull dir a Catalunya. Hi ha actors molt bregats que podrien actuar com a professionals, no en tinc cap dubte. I Jordi Carreté, que encarna el paper principal, n'és un. Amb un punt de murrieria, un histrionisme contingut i unes esses característiques ha estat la millor tria per a aquest paper. Al costat d'ell una corrua de bons actors com Toni Forteza, Mercè Estévez, Rita Gol per citar-ne alguns.
La direcció de Jaume Forés incideix en algunes picades d'ullet a la nostra actualitat i al públic present. I el decorat i el vestuari són justos i tremendament efectius, al serveis de l'obra, sense experiments extemporanis.
Només puc dir que espero poder veure més teatre clàssic a Badalona i veure'l amb la qualitat de la d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada