Demà divendres, dia 15 de desembre de 2006, a dos quarts de deu, farem el concert de Nadal a l’església de Santa Maria de Badalona. El programa és prou atractiu i està compost per una part diguem-ne culta i la segona diguem-ne popular. Això no vol dir que el Britten es faci feixuc i cansi. Almenys no aquest Britten. “A Ceremony of Carols” és un calidoscopi de cançons nadalenques molt del seu gènere, molt de Britten. Tenen alguns al·licients importants. Jo en diria tres. Estan cantades per veus femenines exclusivament, fet que els dóna una sonoritat especial i diferent de les típiques quatre veus mixtes. Per cert, tant les sopranos com les mezzos i les contraltos ho fan Déu n’hi do i el resultat, després d’haver escoltat ahir l’obra a l’assaig general, és remarcable. Hi ha un segon al·licient i és l’acompanyament d’arpa. L’arpa és un instrument que sovint s’associa al romanticisme i les derivacions posteriors del moviment. És un intrument emprat, igual que les veus blanques, per donar un determinat caràcter a l’obra. És el tercer atractiu. Aquest caràcter sempre m’ha semblat misteriós i en certa manera místic (l’inici i el final estan inspirats en seqüències gregorianes). L’ús de quartes i de dissonàncies recurrents proporcionen un alè de fantasmagoria que és, tanmateix, plaent. I l’arpa, no hi ha dubte, hi ajuda i molt. Tot plegat és una mena de féerie coral, vaporosa i evanescent però alhora densa i cantelluda. D’una durada justa; no hi sobren quarts d’hora insuportables. Tampoc no hi manca res. Una obra que tal com ha arribat se’n va, en un cicle parentètic que ens introdueix a un món irreal, oníric, màgic. D’una austeritat aparent. Una petita gran obra d’art del cant coral. Paga la pena escoltar-la com qui contempla un joiell estimat o com qui somia un paisatge interior.
Les cançons sudamericanes ja són tota una altra cosa. El programa que farem és prou homogeni i variat alhora. Hi ha cançons de Veneçuela, Argentina o Brasil. Totes tenen algun encant: unes, el rime marcat i ballador; altres, les melodies encisadores i tropicals i totes unes harmonitzacions que són, si voleu, molt de cançó melòdica nordamericana però que s’adiuen a l’esperit de les peces. Hi ha un no sé què de nostàlgia de fado en algunes de les cançons, una nostàlgia que és diferent de la nostra, potser perquè ells no se senten tan aclaparats pel temps i el seu pas inexorable. El candombe, la vidala, el “Festejo de Navidad” i el “Duerme negrito” conviden a ballar i a afegir-se al cant. El procediment per fer més proper i intel·ligible el Nadal en aquelles contrades tan llunyanes és molt semblant al que per exemple emprem a Catalunya. Es tracta de traslladar el naixement de Jesús a una realitat immediata, a uns costums ancestrals, a un ambient familiar. Com el desembre congelat, com les nadales de Foix, com el poema per excel·lència de Salvat. Aquí no hi ha jueus ni arameus ni altres races pretèrites sinó compatriotes d’ara o d’antany, indrets coneguts o reconeixibles, costums quotidians i, sobretot, ritme. Perquè el Nadal a sudamèrica no és viscut d’una manera extàtica o pessebrística. Té una alegria carnavalesca. No sabríeu distingir una festa de barri de l’adoració dels pastors o dels mags.
En poques paraules, qui s’ho perdi per ell farà. L’única llàstima és que el concert no es repeteixi a algun altre indret. Nosaltres, com els pastors, també vindríem a l’hora vella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada