Quan la meva mare m'ho va dir perquè ho havia llegit al diari no em va estranyar tant, ara que es fan tantes activitats musicals participatives. El segon cicle de misses polifòniques a Barcelona ha començat a Santa Maria de Pedralbes i s'anirà alternant amb la basílica dels Sants Just i Pastor, dos llocs, per cert, emblemàtics dins Barcelona -no cal dir-ho- però també en el nostre passat polític i jurídic català. Només cal recordar que a Pedralbes hi ha enterrada la reina Elisenda de Montcada i que només a l'església dels Sants Just i Pastor s'hi podia realitzar l'anomenat testament sagramental. Certament els espais triats no són casuals i obeeixen a la voluntat de projectar i multiplicar l'abast de l'acte litúrgic i artístic. En aquest sentit recorda la iniciativa dels Bach zum Mitsingen de cantar una cantata de Bach en el marc d'un temple religiós i fins i tot dins la litúrgia, tal com es feia antigament. I aquesta és la clau: he dit 'com es feia antigament' amb tota la intenció i propòsit. Perquè es tracta finalment d'un ritorno all'antico, que em penso que té molt a veure amb la cerca d'uns valors sòlids esvaïts pel pas del temps. Això lliga amb el fet que ha estat un grup d'intel·lectuals el promotor d'aquesta iniciativa. I sospito que al darrera hi ha entre d'altres l'editor Jaume Vallcorba -a jutjar per les anades i vingudes prèvies a la celebració i per la tipografia elzeveriana del programa- i un dels concelebrants, Armand Puig, degà de la facultat de teologia de Catalunya i especialista en sagrades escriptures.
Els al·licients són, doncs, diversos: la concelebració de l'eucaristia amb tot l'aparat i dignitat litúrgiques i la interpretació d'una missa i d'alguna altra obra de grans polifonistes dels segles XV i XVI. En aquesta ocasió el protagonista era Johannes Ockeghem (c. 1410 - 1497), flamenc segons un, való segons altres. Concretament la seva Missa Quarti Toni coneguda com a missa Mi-Mi. I també hi havia programat de teloner una peça de Josquin Desprez, el motet "Rubum quem viderat Moyses".
És la d'Ockeghem una pòlifonia arcaica, molt adornada. La seva sonoritat és austera i tot i que pretén envolar-se no ho aconsegueix com la música d'altres polifonistes posteriors en el temps. A mi aquesta polifonia em sembla concèntrica, no direccional. No sembla que vagi enlloc però no hi ha dubte que aquesta música recuperada i posada en veu per un petit cor de veus triades és una bona tasca. Potser també hi ha això al darrera de les misses polifòniques: recuperar una tradició cada vegada més oblidada fins i tot pels músics i també pels cantaires, que no sempre són músics. En qualsevol cas, hi hagi una pruïja artística, religiosa o musicològica el resultat és excel·lent si descomptem la durada de la celebració. És clar, es fa llarga no tan sols per la durada de le sobres sinó també per l'acurament i dignitat amb què es vol revestir la litúrgia de la missa.
El grup musical que hi ha al darrere és el Barcelona Ars Nova, dirigit amb eficàcia acostumada per Mireia Barrera. Es tracta d'un grup professional amb veus triades per fer conjunt, tot i que hi ha solistes que despunten que són coneguts com el tenor Josep Benet o el baríton Jordi Sabata. Fet que vol dir que les misses es paguen per part de l'associació 'Misses polifòniques' que hi ha al darrere. Interpretació acurada hem dit que no està exempta d'algunes cosetes -poques- que grinyolen, de manera vistent en algunes entrades. Un cor de cambra presidit bàsicament per homes. Només tres altos, que deuen substituir els falsetistes de l'època.
Esperem ja amb candeletes la propera missa que tindrà lloc als sants Just i Pastor el dia 15 de desembre: la magnífica O Magnum Mysterium, de Tomás Luis de Victoria.
És la d'Ockeghem una pòlifonia arcaica, molt adornada. La seva sonoritat és austera i tot i que pretén envolar-se no ho aconsegueix com la música d'altres polifonistes posteriors en el temps. A mi aquesta polifonia em sembla concèntrica, no direccional. No sembla que vagi enlloc però no hi ha dubte que aquesta música recuperada i posada en veu per un petit cor de veus triades és una bona tasca. Potser també hi ha això al darrera de les misses polifòniques: recuperar una tradició cada vegada més oblidada fins i tot pels músics i també pels cantaires, que no sempre són músics. En qualsevol cas, hi hagi una pruïja artística, religiosa o musicològica el resultat és excel·lent si descomptem la durada de la celebració. És clar, es fa llarga no tan sols per la durada de le sobres sinó també per l'acurament i dignitat amb què es vol revestir la litúrgia de la missa.
El grup musical que hi ha al darrere és el Barcelona Ars Nova, dirigit amb eficàcia acostumada per Mireia Barrera. Es tracta d'un grup professional amb veus triades per fer conjunt, tot i que hi ha solistes que despunten que són coneguts com el tenor Josep Benet o el baríton Jordi Sabata. Fet que vol dir que les misses es paguen per part de l'associació 'Misses polifòniques' que hi ha al darrere. Interpretació acurada hem dit que no està exempta d'algunes cosetes -poques- que grinyolen, de manera vistent en algunes entrades. Un cor de cambra presidit bàsicament per homes. Només tres altos, que deuen substituir els falsetistes de l'època.
Esperem ja amb candeletes la propera missa que tindrà lloc als sants Just i Pastor el dia 15 de desembre: la magnífica O Magnum Mysterium, de Tomás Luis de Victoria.
2 comentaris:
Aquestes magnífiques iniciatives s'escauen d'allò més en temps de crisi. Traure del bagul dels records aquestes petites o grans meravelles de l'edat mitja, renaixament o barroc que no requereixen grans formacions i interpretar-les en aquests meravellosos marcs arquitectònics que la nostra història ens brinda és d'allò més reixit. Que després, les interpretacions no siguin de primeríssima fila (ho eren en època dels compositors?) crec que és secundari, ja que mentre que no siguin cap desastre, la bellesa de la partitura sempre hi és.
I sí, Sant Just i Pastor, més enllà del testament sagramental que esmenta el docte autor de l'apunt, és una de les esglèsies emblemàtiques, ja no sols de Barcelona i Catalunya sinó, fins i tot de la Península Ibèrica, ja que a banda de ser una de les poques esglèsies gòtiques d'una sola nau, juntament amb la Catedral del Girona, Sta. Maria del Pi i St. Genís de Torroella (si no vaig errat), les darreres troballes arqueològiques apunten a que va ser seu episcopal arriana a a l'època visigòtica, en temps en que Barcelona era la capital del Regne Visigòtic d'Hispània i posteriors. Tot sembla indicar que a Barcelona hi havia una seu catòlica (l'actual Catedral) i una d'arriana (St. Just i Pastor).
Aquestes magnífiques iniciatives s'escauen d'allò més en temps de crisi. Traure del bagul dels records aquestes petites o grans meravelles de l'edat mitja, renaixament o barroc que no requereixen grans formacions i interpretar-les en aquests meravellosos marcs arquitectònics que la nostra història ens brinda és d'allò més reixit. Que després, les interpretacions no siguin de primeríssima fila (ho eren en època dels compositors?) crec que és secundari, ja que mentre que no siguin cap desastre, la bellesa de la partitura sempre hi és.
I sí, Sant Just i Pastor, més enllà del testament sagramental que esmenta el docte autor de l'apunt, és una de les esglèsies emblemàtiques, ja no sols de Barcelona i Catalunya sinó, fins i tot de la Península Ibèrica, ja que a banda de ser una de les poques esglèsies gòtiques d'una sola nau, juntament amb la Catedral del Girona, Sta. Maria del Pi i St. Genís de Torroella (si no vaig errat), les darreres troballes arqueològiques apunten a que va ser seu episcopal arriana a a l'època visigòtica, en temps en que Barcelona era la capital del Regne Visigòtic d'Hispània i posteriors. Tot sembla indicar que a Barcelona hi havia una seu catòlica (l'actual Catedral) i una d'arriana (St. Just i Pastor).
Publica un comentari a l'entrada