Després de 10 mesos de sequera, acudim una altra vegada al Liceu i encara de manera atropellada i indecisa. En aquesta ocasió era la Traviata que ja ens havien ajornat feia unes setmanes per causa del rebrot de la pandèmia. No crec que aquell ajornament hagi servit de gaire perquè amb poc temps les mesures sanitàries s'hauran de tornar a endurir de manera molt previsible.
Així doncs, hem anat al Liceu la meva filla petita, una amiga i jo en seients correlatius allà on ja normalment hi eren el tercer pis lateral. Degudament separats és clar. L’aforament del Liceu era estrictament d'un 50% i tots els serveis accessoris com a la restauració i el de bar estaven tancats. Encara bo que hem pogut anar a veure el saló dels miralls. A tot arreu hi havia indicacions sobre direccions i escales i altres aspectes relatius a la seguretat estaven omnipresents.
Realment els deures s'han fet com tocava i com era previsible que es fessin però un no deixa de tenir una certa tristesa quan veu el teatre mig buit i quan se n'adona de la magnitud de la tragèdia i de les conseqüències que això pot tenir en el futur. Conseqüències que d'altra banda ja hem notat en aquesta representació de la Traviata. Tot i que és de lloar que aquesta representació s’hagi defensat contra vent i marea i a capa i espasa per part de la direcció del Liceu i que finalment els abonats que havíem estat cancel·lats ens hagin reposicionat en dues altres representacions.
A aquestes mancances se li suma el fet de la soledat interior: no hi havia cap conegut, no hi havia ningú amb qui comentar i tot just al final quan sortíem per tornar a cap a casa ― perquè no es pot anar enlloc― hem trobat la Marta Vallverdú, una companya de la universitat i exprofessora de la meva filla.
Suposo que han hagut d’improvisar repartiments de darrera hora per les reprogramacions i em sembla que això s’ha notat.
Com a fet relativament innovador cal dir que a la batuta hi havia una dona. No hauria de ser cap novetat això però encara ho és malauradament. Ara, el fet que sigui una dona no ens ha de convertir en més indulgents o tolerants i en aquest cas em penso que cal ser sever com ho hem estat en altres ocasions. La tal directora era Speranza Scapucci, que també dirigirà els contes d’Hoffmann i que ja havia debutat al coliseu barceloní. Scapucci és, em temo, massa jove i encara no coneix alguns convencionalismes i necessitats de l’òpera. Efectivament ha dirigit l’orquestra però no ha deixat cantar bé els altres ni deixar gaudir el públic. Ella agafava un tempo i no el deixava ni que el tenor o el baríton o qui sigui s’estigués ofegant. Era francament desagradable. No ha donat ni una sola vegada la iniciativa als cantants i quan l’ha hagut de donar ha estat a contracor i per força, perquè no el seguien. També el cor ha estat maltractat per aquesta noia: no es fa càrrec que si cantar ja costa perquè a diferència d’un instrument de corda el cantant ha de respirar, cantar amb mascareta com ho ha fet el cor encara és més difícil. I entre la velocitat intransigent de la senyora i la seva mà esquerra ― que semblava pastar el que volia però que no ha aconseguit― ha fet deslluir els cors. Ha volgut imposar una idea de la Traviata però sense tenir en compte que hi ha més gent que fa música a sobre de l’escenari. Si vol dirigir orquestres va per bon camí. Si vol fer òperes s’ho ha de fer mirar. A més el volum sovint ha ofegat els fragments més bells per a solista: no entenc per què no pot veure que aquesta música, en la majoria d’ocasions, està pensada com a acompanyament i no per ser la protagonista: aquí el protagonista és la veu i ella s’hi ha resistit. L’òpera no és tan sols donar entrades als cantants; és un diàleg entre el fossat i l’escena. I ella no el domina. Tampoc m’ha agradat el gest, que en força ocasions era poc clar i més aviat desorientava: m’hi he estat fixant en alguns fragments i aquesta ha estat la meva impressió. En fi, que o bé cedeix o bé la faran cedir.
Els tres protagonistes de l'obra són Violetta, Alfredo i el seu pare Giorgio. Dels tres la que ha lluït més ha estat la Violetta interpretada per Lisette Oropesa, una noia nord americana amb ascendència catalana es veu. Oropesa és una veu lleugera i potser el seu timbre no és el més bell que pugueu escoltar però s’ha tret el paper amb suficiència notable. I ho ha fet a pesar de la directora. També són de destacar les dots teatrals de la cantant que ha fet valdre sobretot al final de l’obra. Només diria una cosa que em sembla poc acurat en una cantant de la seva categoria: alguns finals de frase els deixa de controlar, els talla descuradament i acaben un xic desafinats. En tota la resta ha estat excel·lent i ha estat recompensada amb llargs aplaudiments al final pel públic.
El tenor era Pavol Breslik, amb una veu de timbre anodí, més aviat desagradable, i sense una impostació de gran escola. S’ha tret el paper no sense dificultats en alguns passatges. No és un tenor líric nat i farà malament si vol continuar per aquest camí. És el típic exemple del cantant que es tria a perquè resulta atractiu físicament encara que vocalment no tant ni de lluny.
El baríton George Gadnidze és de Tblissi i amb una aparença escènica imponent. La seva veu és bella i vellutada però la seva línia de cant en les dues àries Pura sicome i Di Provenza no m’ha acabat de convèncer. Potser aquí també hi ha tingut a veure la Speranza perquè l’orquestra sonava massa fort i havia de lluitar-hi.
La producció de David McVicar no és magistral com diu el programa però sí efectiva i sense experiments. Austera però elegant, creïble i al servei de l’obra. No es pot demanar més.
Hi ha hagut un secundari, no em feu dir qui, que m’ha fet enrogir de vergonya: ni tan sols tenia la veu impostada. Era un paper ridícul però alguns del públic ja ho han advertit i s’ha emportat algun xiulet al final. Col·locant els amiguets anem per mal camí i el teatre hauria de saber que la Traviata que hem vist avui no passa de ser una discreta obra de teatre de províncies si no hagués estat per la Lisette Oropesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada