Alfredo, Alfredo, di questo core
Non puoi comprendere tutto l'amore;
Tu non conosci che fino a prezzo
Del tuo disprezzo provato io l'ho!
Ma verrà giorno in che il saprai
Com'io t'amassi confesserai
Dio dai rimorsi ti salvi allora;
Io spenta ancora pur t'amerò.
Això diu Violetta Valéry al final del segon acte. Em sembla que és prou representatiu del tema de l'òpera que ens ocupa. Un amor que no s'acaba de consolidar per causa de l'estructura social de classes tancades - més que les convencions. La Traviata és en efecte la història d'un amor foll que se'n va en orris a pesar de tot i que acaba tràgicament i es redimeix al final de l'obra. Des d'un punt de vista teatral l'obra de Verdi és efectiva i funciona perfectament, molt més, posem per cas, que La Forza del Destino, tot i que aquesta es va estrenar gairebé deu anys després. Suposo que aquesta és l'explicació de per què LT és l'obra més representada de la història de l'òpera. La història funciona però si a sobre li afegeixes que és una antologia de melodies operístiques de tots els temps s'entén molt millor per què continua essent avui el hit parade que és. Entre més coses perquè ens ofereix unes lliçons profundes sobre la naturalesa humana: el sacrifici per amor, la hipocresia social, la fragilitat de la vida i finalment la virtut del perdó i l'assoliment de la redempció. La traviata ens commou amb aquestes lliçons i també per descomptat amb la seva música eterna.
Es comprèn doncs que el Liceu hagi programat 12 funcions i que s'hagi fet en cadascuna d'aquestes un ple absolut. Un sold out com es diu ara. L'obra ja té doncs en si l'atractiu necessari per als amants del melodrama i de l'òpera però si comptes també el repartiment de luxe doncs l'atractiu augmenta i força. En aquesta ocasió el cast reclama era la nordamericana Nadine Sierra i el mexicà Javier Camarena, dues de les millors veus del moment. És clar que a Sierra el paper li va molt millor que a ell, que és un tenor lleuger que tal vegada no hauria de prodigar-se gaire en un repertori pensat per a veus líriques amb més cos i volum. A l'altre repartiment un elenc menys vistós però pel que he sentit ben efectiu: Xavier Anguaga i Ruth Iniesta. El Giorgio Germont no ha estat menor. Rucinski, Olivieri i el qui ens ha tocat a nosaltres Lucas Meachem.
Javier Camarena ha volgut com Juan Diego Flórez -com Carreras en el seu moment- ha volgut provar sort en un repertori fora de la zona de comfort i i del repertori adequat a la seva veu. No crec que hagi estat una bona idea tot i que avui s'ha tret el paper prou - tot que es notava una certa mucositat al primer acte que ha fet témer el pijor- però ha quedat apagat al costat dels altres dos especialment d'ella. Quan ha de lluitar contra una orquestra densa, amb àries amb tessitures altes sostingudes (Dei miei bollenti spiriti) la seva veu queda deficitària i es troba a faltar algú amb més presència i més resistència. No seré jo qui negui que Camarena és un dels millors tenors actuals però per als seus papers, no per a Alfredo. Qualsevol que canti sabrà fer aquesta distinció i sabrà apreciar la dificultat del rol que avui encarnava.
Meachem ha estat una sorpresa pera tothom i ben grata. Ha fet un Giorgio Germont amb convicció, amb caràcter i robustesa i sobretot amb presència, ben lluny del Sharpless que ens va tocar a la Butterfly. Amb una magnífica línia tot i que potser la veu no té la bellesa d'altres cantants que tothom pot tenir in mente. La gent ho ha entès així i l'ha premiat amb grans aplaudiments i bravos al final.
Però la gran triomfadora ha estat sense cap mena de dubte Nadine Sierra. Amb una bella veu i amb una projecció i presència envejables, ha fet una Violetta rodona. Les cadències del primer acte han estat perfectes, amb un squillo punyent, amb una afinació endimoniadament exacta i amb una elegància i seguretat com poques vegades s'han vist per aquest barri. I un Addio del passato absolutament sentit i bell. En fi, que a la veu i la tècnica, aquesta noia uneix també la seva bellesa física i un caràcter enriolat, afable i proper. El 'nu' del segon acte no hi ha gaires sopranos que el puguin o que el vulguin fer i ella ho fa amb naturalitat i també amb pudor. Jo li recordava la seva Manon que ja va ser extraordinària, però amb l'òpera d'avui se'ns ha llicenciat. I consagrat. És, ara com ara, la diva del segle XXI. En acabar l'òpera el teatre s'ha enfonsat de bravi i aplaudiments, com feia molts anys que no vèiem. Hauríem de remuntar-nos a la prepandèmia per rememorar una gratificació tal. I no n'hi havia per menys. Ella ha respost amb agraïment humil i ha hagut de sortir sola a saludar. Quan ja havien encès el llums per marxar, algun fanàtic de cinquè pis ha començat a cridar amb veu trencada i estentòria, gairebé de boig: Nadine, Nadine...! Ha sortit no tan sols ella sinó també Alfredo, Giorgio i la Flora de Gemma Coma Alabert.
Avui el Vicent era amb nosaltres i ha estat afortunat de viure una funció com poques recordem a la nostra ja dilatada vida liceística. És com aquell que va al futbol per primera vegada i a tribuna, juga el Barça contra el Madrid i guanya el Barça per 5 a 0. I ha passat!
La direcció escènica de David MacVicar l'escena de Tania MacCallin fan la resta. Es tracta d'una producció elegant, fidel i efectiva. No calen experiments per aconseguir servir l'esperit de l'obra. I ha estat així.
La direcció musical tampoc ha estat menor. Giacomo Sagripanti és un jove i llorejat director que ha dirigit de memòria La Traviata, amb només un faristol nu al davant amb una tovallola grana per deixar reposar la batuta en alguns moments com al preludi del primer acte. La seva direcció ha estat ferma, ha deixat sonar l'orquestra en els moments que ho podia fer i ha controlat amb precisió les entrades - i sortides. Només diria que m'ha sobtat el tempo de Pura siccome un angelo. Sembla que la partitura posa Andante sostenuto però aquí ha caminat pel meu gust massa de pressa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada